Cleo de 5 a 7

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Cléo de 5 à 7
Cleo de 5 a 7
Fitxa tècnica
Direcció Agnès Varda
Protagonistes
Producció Georges de Beauregard
Carlo Ponti
Guió Agnès Varda
Música Michel Legrand
Fotografia Paul Bonis
Alain Levent
Jean Rabier
Muntatge Corinne Marchand
Antoine Bourseiller
Dominique Davray
Dorothée Blanck
José Luis de Vilallonga
Dades i xifres
País Itàlia
França
Data d'estrena 1962
Durada 90 minuts
Idioma original francès
Color pel·lícula en blanc i negre
Temàtica
Gènere drama
Lloc de la narració París
Més informació
IMDB Fitxa 7.7/10 stars
FilmAffinity 7.6/10 stars
AlloCiné Fitxa
All Movie Fitxa
Modifica dades a Wikidata

Cleo de 5 a 7 (títol original en francès Cléo de 5 à 7)[1] és una pel·lícula francoitaliana en blanc i negre de 1962 dirigida per Agnès Varda. Va estar nominada a la Palma d'Or del Festival Internacional de Cinema de Canes,[2] i el crític de cinema Roger Ebert li va atorgar quatre estrelles, la seva màxima puntuació.[3]

La història comença a les 5 de la tarda del 22 de juny, amb una jove i frívola cantant, Florence "Cléo" Victoire, que ha d'esperar fins a les 7 per a saber els resultats d'una prova mèdica que confirmarà una possible diagnosi (de càncer). La pel·lícula és coneguda pel seu tractament d'alguns temes existencialistes, incloent-hi discussions sobre la mort, la idea de la desesperació, i el fet de dur una vida significativa. Té un punt de vista femení fort i planteja preguntes sobre com són percebudes les dones. Els miralls ténen un paper predominant per a simbolitzar l'autoobsessió.

Argument[4][modifica | modifica el codi]

Cléo (Corinne Marchand) és una cantant pop que volta per París mentre espera els resultats de les seves proves mèdiques. Mentre no arriba l'hora de telefonar al doctor per tal que la informi, es troba amb uns quants amics i desconeguts, tot intentant conviure amb la idea de la seva pròpia mortalitat.

Notant indiferència pels més propers a ella, es troba qüestionant-se sobre la imatge de nina que la gent té d'ella, i se sent aclaparada per un sentiment de solitud i impotència. Finalment troba una mica de consol en la companyia d'un desconegut que coneix en el Parc Montsouris, que resulta ser un soldat a punt de partir a la Guerra d'Algèria i amb qui pot tenir una conversa sincera, ja que comparteixen la por a morir aviat. Aquest l'acompanya a l'Hospital Pitié-Salpêtrière, on a les 6:30h trobarà el doctor que li donarà els resultats de l'examen.

Repartiment[modifica | modifica el codi]

També hi fan un cameo Jean-Luc Godard, Anna Karina, Eddie Constantine i Jean-Claude Brialy, com a personatges de la pel·lícula muda que Raoul ensenya a Cléo i Dorothée.

Banda sonora[modifica | modifica el codi]

La banda sonora conté quatre cançons escrites par Agnès Varda sobre músiques de Michel Legrand, interpretades per Corinne Marchand:[5]

  1. Sans toi
  2. La Menteuse
  3. La Joueuse
  4. La Belle P...

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Títol en català a Ésadir.cat
  2. Pel·lícules en competició al Festival de Canes del 1962 (francès)
  3. Crítica de la pel·lícula, per Roger Ebert (anglès)
  4. «Cleo de 5 a 7». The New York Times.
  5. Edició en EP 45 rpm per Philips 432-596 BE. Primera reedició el 1991 en CD Le Mépris, recopilació Hortensia (CD FMC 529), distribució BMG France

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: Cinema