Clergues Regulars de Somasca

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Somascos
SomascosEscut.jpg
Escut de l'orde, amb Crist portant la creu
Orde de Clergues Regulars de Somasca
Nom oficial llatí Ordo Clericorum Regularium a Somascha
Clerici Regulares Congregationis Somaschae
Sigles C.R.S., C.R.C.S.
Altres noms Pares Somascos, Pobres de Somasca; fundat com a Companyia dels Servents dels Pobres
Hàbit De clergue secular (sotana negra)
Lema Onus meum leve ("El meu pes és lleu"); fins a 1569, Servi pauperum orphanorum ("Servents dels orfes pobres")
Tipus Orde de clergues regulars
Objectius principals Educació, catequesi i assistència als orfes, nens abandonats i necessitats
Fundació 1534 com a Companyia dels Servents dels Pobres, Somasca (Lecco, Llombardia) per Sant Jeroni Emilià
Aprovat per Pau III; 6 de desembre de 1568, aprovació com a orde religiós per Pius VI, en 1540, 4 de juny
Regla No n'hi ha
Branques i reformes Germanes Somasques
Primera fundació Somasca, 1532
Fundacions destacades Piacenza, Siena, Alessandria, Nàpols, Macerata, Lodi, Roma (Collegio Clementino), Milà, Como, etc.
Fundacions a terres de parla catalana Teià (Llar Santa Rosalia), Badalona (Parròquia del Roser)
Persones destacades Francesco Soave, G. F. Crivelli
Lloc web http://www.somaschi.org

Els Clergues Regulars de Somasca (en llatí Ordo Clericorum Regularium a Somascha) són un institut religiós masculí de dret pontifici, concretament un orde de clergues regulars fundat per Sant Jeroni Emiliani en 1532. Els seus membres són anomenats somascos i posposen al seu nom les sigles C.R.S.

Història[modifica | modifica el codi]

Fundació de la Companyia dels Servents dels Pobres[modifica | modifica el codi]

Gerolamo Emiliani, noble venecià, havia decidit en 1531, dedicar-se a remediar les necessitats dels pobres, especialment els orfes que, arran de l'epidèmia i la fam de Venècia de 1528 havien crescut molt en nombre. Gerolamo era membre de l'Oratori de l'Amor Diví, l'esperit del qual va prendre com a base per a organitzar la seva fundació, en particular la manera de funcionar de l'Hospital dels Inguaribles, atès per Gaietà de Thiene.

Santuari de Somasca, lloc de fundació de l'orde

El 6 de febrer de 1531 va deixar la seva casa i va començar a viure a San Rocco, a Venècia, amb trenta nens del carrer a qui va començar a educar i catequitzar, i ensenyant-los oficis per tal que poguessin guanyar-se la vida de manera autònoma. Va ser cridat a altres llocs perquè hi fundés cases similars, la qual cosa implicava molta gent: sacerdots i laics, que les mantindrien i assumirien l'educació i cura dels nens. D'aquí va néixer la necessitat d'organitzar aquests grups: els seus membres van voler compartir l'estil de vida i es va constituir, com a associació de clergues i laics, la Companyia dels Servents dels Pobres.

Emiliani havia trobat a la vall de San Martino, entre Milà i Bergamo, el llogarret de Somasca, a la vora d'un llac. Allí va pensar que seria el lloc idoni per fer una llar per als orfes: obrí una escola de lletres i un seminari per als membres de l'associació, on s'ensenyarien les primeres lletres, treballs agrícoles i oficis com l'enquadernació i treballs de torneria.

L'orde[modifica | modifica el codi]

A la mort del fundador, la Companyia dels Servents dels Pobres es va anar transformant en un orde religiós; de fet, la majoria de membres eren religiosos i clergues. Es demanà l'aprovació diocesana al bisbe de Bergamo i la concedí en 1538. El 4 de juny del 1540 Pau III concedí l'aprovació i la capacitat de nomenar superior i redactar unes constitucions. La Companyia es dedicava gairebé exclusivament als orfes, prenent una certa especialització en el camp.

Per les dificultats trobades, però, entre 1547 i 1548 la companyia s'uní als Clergues Regulars Teatins. Aviat, però, alguns membres van veure que seria millor transformar la companyia, que era una mena de confraria preconciliar, en una congregació religiosa. En 1568 Pius V concedí als Pobres de Somasca el títol d'orde religiós, donant-los el nom de Clergues Regulars de Somasca, anomenats també Pares Somascos.

L'orde es va difondre a Piacenza, Siena, Alessandria, Nàpols, Macerata i Lodi. A més, van ajudar alguns bisbes a fundar seminaris i fundaren els col·legis Gallio (1583) i Clementino (1595) per als nobles romans. Després obriren també escoles públiques, que constituïren la seva principal tasca durant el segle XVI i XVII.

En 1650 hi havia uns 486 somascos, 188 dels quals eren laics que feien vots privats de castedat, obediència i pobresa, i que vivien en comunitat com els religiosos. També llavors van començar tasques d'apostolat parroquial. Entre mitjan segle XVII i mitjan XVIII van anar deixant l'administració dels orfenats per dedicar-se a la de les escoles, especialment destiandes a fills de famílies sense recursos.

Supressió i revifalla[modifica | modifica el codi]

L'orde tenia una difusió només italiana, amb tres províncies: llombarda, vèneta i romana. Les idees de la Il·lustració i l'anticlericalisme van fer que patissin atacs i en 1768 la província vèneta se separà de l'orde. Algunes cases van ser suprimides i alguns somascos apartats de les parròquies. En 1783 el govern austríac va decretar la separació de la província llombarda i en 1784, se'n separà la província de Gènova. El 1802, la pressió napoleònica va fer que la província piemontesa fos suprimida. A Nàpols es tancaren tres col·legis i a Roma el Clementino. En 1815, quan tornà el govern austríac, es reconstituí la província llombardo-vèneta i s'obriren noves escoles.

En 1861, però, les lleis de supressió d'ordes religiosos del nou regne d'Itàlia van obligar l'orde a tancar 18 cases i a dispersar-se: els clergues es constituïren en associacions privades i rescataren els béns confiscats, evitant així la desaparició total de l'orde. La Primera Guerra Mundial va provocar la mort de molts religiosos de l'orde que, no obstant això, va poder obrir noves missions a El Salvador en 1921.

Actualitat[modifica | modifica el codi]

Els somascos continuen la tasca del fundador, centrant-se en el concepte de paternitat: els membres de l'orde han de viure com a pares per als orfes i nens que els són confiats. A més dels orfes, abandonats i necessitats, també estan oberts a les "noves formes de pobresa", com els nois drogodependent o maltractats.

En acabar 2005 l'orde tenia 94 cases i 477 religiosos, dels quals 357 sacerdots. Durant el segle XX, l'orde ha obert cases fora d'Itàlia: a Romania, Polònia, Espanya, Estats Units, Mèxic, Brasil, Colòmbia, Filipines i l'Índia.

Comparteixen l'espiritualitat de l'orde altres congregacions i societats que formen la família somasca:

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Annuario Pontificio per l'anno 2007. Città del Vaticano: Libreria Editrice Vaticana, 2007, p. 1470.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]