Coach Carter

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de pel·lículaCoach Carter
Coach Carter poster.JPG
Pòster de la pel·lícula
Fitxa tècnica
Direcció Thomas Carter
Protagonistes
Producció Brian Robbins i Michael Tollin
Guió Mark Schwahn i John Gatins
Música Trevor Rabin
Fotografia Sharon Meir
Muntatge Peter E. Berger
Productora Paramount Pictures / MTV Films
Distribuïdora Paramount Pictures
Dades i xifres
País Estats Units
Data d'estrena 2005
Durada 136 min
Idioma original anglès
Lloc de rodatge San Francisco i Long Beach
Color color
Pressupost 30 milions de dòlars
Temàtica
Gènere Drama
Palmarès
Nominacions
Premis
Més informació
IMDb Fitxa 7.1/10 stars
FilmAffinity Fitxa 6.6/10 stars
Rotten Tomatoes Fitxa
Box office Mojo Fitxa
All Movie Fitxa
TCM Fitxa
Metacritic Fitxa
Lloc web Lloc web oficial
Modifica dades a Wikidata

Coach Carter és una pel·lícula de Thomas Carter estrenada el 2005. La pel·lícula és basada en una història verdadera, la de Ken Carter, entrenador de bàsquet a l'institut de Richmond (Califòrnia, Estats Units). Aquest entrenador havia aconseguit els títulars dels diaris locals el 1999 després d'haver dirigit una sèrie de partits sense derrota tot superant els seus predecessors en resultats acadèmics per als seus jugadors.

Argument[modifica]

Ken Carter va acceptar el treball com a entrenador de la seva antiga escola Richmond High School,després d'haver sigut el millor de l'equip. S'entera que el membres de l'equip son grollers i no tenen respecte i els fa firmar contractes individuals donant-los instruccions perquè assisteixin a classe.Però,Timo Cruz, un dels jugadors, es nega a firmar i abandona el equip. No obstant això, Carter segueix entrenant al equip imposant una estricta disciplina i els permet guanyar el seu primer partit. Més tard, el fill de l'entrenador (Damien) s'uneix a l'equip després d'abandonar l'escola privada de San Francisco.

Kenyon Stone, s'esforça per arribar a un acord amb la seva novia però s'acaba separant ja que no creia ser capaç de jugar a bàsquet, estudiar per la universitat i ser pare al mateix temps. Cruz intenta tornar a l'equip desprès de veure'ls el seu ùltim partit però Carter li diu que si vol tornar ha de fer 2.500 flexions i 1000 "suicidios". Tot i que ho intenta amb totes les seves forces, no ho aconsegueix, però els seus companys l'ajudan a completar-ho, finalment entra, guanyent un torneig i els conviden a una festa. Quan l'entrenador s'entera, els va a buscar i quan torna a la seva oficina s'adona que els jugador han estat faltan a classe. Com a conseqüència, clausura el gimnàs i sospèn els entrenaments, fins que l'equip millori les seves calificacions. Això provoca l'indignació dels jugadors ,que li exigeixen a Carter que acabi amb la clausura. Cruz deixa l'equip i torna a vendre drogues amb el seu cosí només per presenciar com el maten.Desconsolat i confós, acudeix a casa de l'entrenador que l'admiteix a l'equip.

EL consell escolar s'enfrenta a Carter perquè li vol donar al seu equip l'oportunitat i l'opció que puguin estudiar perquè no recorrin a la delinqüència. La junta i la presidenta vota per acabar amb la censura.

Finalment, Carter renuncia, però el equip segueix estudiant en el gimnàs sense ganes de jugar a Bàsquet. Cruz revela la seva por més gran que és no poder cumplir el seu potencial . Al final, els jugadors milloren les seves notes i se'ls permet jugar un altre cop. Kenyon es reuneix amb Kyra que va abortar. L'equip juga en els playoffs de l'escola contra Saint Francis, un dels millors equips de l'estat. Perden, però estan orgullosos i diuen que el Jason, Damien, Cruz y Kenyon s'han graduat.

Repartiment[modifica]

Rebuda[modifica]

  • "Una premissa curiosa (...) que no dóna per a una gran producció de 30 milions de dòlars i dues hores i cambra de metratge! Així es van succeint tots els tòpics."[1]
  • "Petita i *larguísima epopeia (...) el film se segueix sense despentinar-se i amb el beneplàcit que solem donar a les històries de superació esportiu-personal. (...) [2]
  • "Un aconseguit i entretingut biopic (...) Gràcies principalment al seu actor principal, aquest nou alumne d'un gènere bastant freqüentat mereix posar-se dels primers de la classe" [3]

Referències[modifica]

  1. Javier Ocaña: Diari El País
  2. Puntuació: ★★ (sobre 5).,Javier Mas: Diari ABC
  3. Sean Daly: The Washington Post

Enllaços externs[modifica]