Cobi

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

En Cobi va ser la mascota olímpica dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992. Dissenyat pel valencià Xavier Mariscal el 1988, representa un gos d'atura català d'estil cubista. El seu nom prové de COOB, Comitè Organitzador de les Olimpíades de Barcelona.

Escultura del Cobi a Barcelona

Descripció[modifica | modifica el codi]

Cobi representa un gos d'atura català amb trets humans. Es comporta com una persona i competeix com un atleta, característiques habituals en les mascotes representatives d'uns jocs esportius. Té el dors lleugerament pla respecte al volum frontal i no disposa de cua, sempre camina dret com els homes, té unes potes que són cames i braços, un morro que és boca i unes urpes que són mans i peus. El fidel amic de l'home es mostra alegre, sovint representat amb els braços oberts, simbolitzant l'hospitalitat, amb les orelles aixecades parant atenció i amb una boca somrient i plena de felicitat.

Història[modifica | modifica el codi]

El Comitè Olímpic Espanyol va convocar un concurs restringit per triar, entre diversos models de mascotes (hi van participar Ferran Amat, Ángel Beaumont, Francesc Capdevila, Javier Mariscal, Francesc Petit i Pere Torrent) la que representés oficialment Barcelona. El 29 de gener de 1988 es va fer pública la decisió del jurat, que va escollir la proposta de Mariscal, que s'inspirava en el gos d'atura català i el disseny del qual procedia del món del còmic i la il·lustració.

Impacte[modifica | modifica el codi]

La radical modernitat de Cobi s'evidencia en el fet de no recordar gens les mascotes que l'havien precedit, basades en una estètica pseudowaltdisneyiana. Segurament per això va patir un primer rebuig popular, tot i que la simpàtica panxeta, l'estètica poc combativa i la imatge d'ingenuïtat i de bonhomia que transmet van fer que ben aviat es guanyés adeptes, fins al punt d'esdevenir un dels símbols més representatius de la Barcelona de la fi del segle XX.[1]

Marxandatge[modifica | modifica el codi]

La figura de Cobi va ser produïda en tot tipus de suports i materials, tots propis del marxandatge d'aquest tipus de productes, orientats bàsicament cap al consum.

Abans i durant els Jocs, Cobi va aparèixer en una varietat d'anuncis dels espònsors olímpics com Coca-Cola, Brother Industries, Estrella Damm i Danone. Fins i tot va tenir la seva pròpia sèrie de televisió, La Cobi Troupe. També aparèixer en una extensa gamma de records, anomenada Cobiana, que va demostrar ser una lucrativa font d'ingressos. Durant els jocs, un Cobi inflable va estar lligat a la façana marítima de Barcelona. Segons el Comitè Olímpic Internacional, Cobi, juntament amb Misha, va ser un dels èxits més populars i comercials dels Jocs Olímpics.

Adaptació volumètrica[modifica | modifica el codi]

L'adaptació volumètrica de la peça va comptar amb la col·laboració d'Esteve Agulló i el dissenyador gràfic Josep Maria Trias i Folch, autor també del logotip de Barcelona’92 que Cobi porta al pit. Ambdós eren llavors integrants de l'equip Quod, Disseny i Màrketing, SA, que va portar a terme el projecte de normalització tridimensional de la mascota.

El 1989 l'empresa Pilma Disseny produí Cobi en dues versions: alumini i bronze, i en va fer un tiratge de 10.000 peces. Un any abans d'abandonar-ne la producció el 1992, es va fabricar també de resina sintètica, material que li va proporcionar el color carnós dels humans. La mateixa empresa el va distribuir a Espanya embalat en una consistent capsa de cartó a dues tintes (negre i argent). Com calia esperar amb una figura tan representativa, Cobi va aconseguir un gran impacte social i un enorme èxit comercial i va ser molt venut entre 1989 i 1992.

Presència a museus[modifica | modifica el codi]

Un exemplar de la figura Cobi adaptada volumètricament -una peça d'alumini, de 15 cm d'alçària que pesa 670 g.- es podia veure a l'exposició permanent del Museu de les Arts Decoratives de Barcelona[2] al Palau Reial de Pedralbes, actualment al Museu del Disseny de Barcelona.

El 2012 el Museu Olímpic i de l'Esport Joan Antoni Samaranch (Barcelona) li va dedicar una exposició.[3]

Curiositats[modifica | modifica el codi]

D'entre totes les rèpliques inflables que se'n van fer cal destacar la que en la cerimònia de clausura dels Jocs va sortir volant en un vaixell. En desinflar-se el globus, aquest va caure sobre el mar d'on el va recollir un pescador que el remolcà fins al port d'Arenys de Mar. Posteriorment va ser entregada a Comediants, la companyia que havia realitzat la cerimònia.[4]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Segons una enquesta realitzada el 1988 només agradava al 7% de la població catalana. No obstant això, a mesura que s'acostaven els jocs, Cobi va començar a agradar més. Així, el 1991, el 47,7% dels catalans deien que els agradava i a un 15% els hi agradava molt.
  2. Amb el número de registre MADB135.892
  3. Una petita mostra al Museu Olímpic recorda l'impacte que fa 20 anys va tenir el Cobi
  4. publicació = El País | lloc = Barcelona | data = 08/07/2012

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • CAPARRÓS, Mónica; CAPELLA, Daniel; PALACIOS, Pedro: "Diseño Olímpico. Logotipos y mascotas para la olimpiada Barcelona 92". Ardi, Barcelona: Editorial Formentera, núm.3 (maig-juny 1988), p.150-165.
  • CAPELLA, Daniel: "Diseño Olímpico". Ardi, Barcelona: Editorial Formentera, núm. 28 (juliol-agost 1992), p. 60-81.
  • CASANOVA, ROSSEND: "Figura Cobi". Col·lecció de disseny industrial. Barcelona: Ajuntament de Barcelona - Museu de les Arts Decoratives, 2008. Catàleg en format digital. ISBN 978-84-9850-132-2
  • "Barcellona: il Cobi. A Magical Mascot for the Barcelona Games", L'Arca. Milà: L'Arca Edizioni spa, núm 59 (abril 1992), p.86-89
  • MARISCAL, Javier (et al.): El llibre del Cobi. Barcelona: Edicions de l'Eixample SL, 1992.
  • Jordi Busquet i Jordi Farré (1992), Aceptación y apropiación social de la mascota olímpica de Barcelona '92
  • "Cobi the pooch: not your average Olympic mascot", Anchorage Daily News, quoted in Robert E Rinehart (1998), Players All: Performances in Contemporary Sport, Indiana University, p137, ISBN 0-253-21223-5
  • Donald McNeill (1999), Urban Change and the European Left, Routledge (UK), p47-8, ISBN 0-415-17062-1

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]