Codicologia

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

La codicologia (del llatí cōdex, gen. cōdicis, “còdex, llibre”; i del grec -λογία, -logia, "estudi, tractat"), codicografia, ciència discursiva dels manuscrits[1] o arqueologia del llibre[2] és la disciplina que s'ocupa de l'estudi dels manuscrits com a objectes físics, i particularment de llurs característiques externes i tècniques de composició.[3] Ha sigut considerada una ciència auxiliar de la història[4] i més tard ha sigut reclamada com a ciència independent per Charles Samaran el 1927.[1]

El terme fou emprat per l'hel·lenista Alphonse Dain a la primera meitat del segle XX[1] o potser per Charles Samaran.[5] Durant els inicis de la disciplina hi hagué una controvèrsia respecte als noms codicologia i codicografia a causa de la diferència dels usos que li donaven Dain i Charles Samaran.[6]

Sovint assimilada a l'arqueologia, la codicologia examina els materials (pergamí, paper, pigments, tintes, etc.) i les tècniques vinculades amb les diferents aspectes de la confecció d'un volum i de la seva enquadernació. Aquest examen permet sovint establir-ne la història i procedència.[7] Els paleògrafs i codicòlegs contribueixen així a identificar les dades que permeten la catalogació dels llibres, i al desenvolupament d'estudis sobre la història del llibre i de les biblioteques, amb una atenció especial a les col·leccions de manuscrits. Gilbert Ouy explicà que per a estudiar un manuscrit és necessari comparar-lo amb altres, el qual implica que la metodologia de la codicologia siga la mateixa que la de l'arxivística.[8] A més, Emanuele Casamassima l'ha comparada a la bibliologia en quant la codicologia s'ocupa dels llibres manuscrits i la bibliologia dels llibres impresos.[2] Les últimes metodologies són la sociològica (estudia el llibre manuscrit tenint en compte que els sistemes gràfics són un producte social) i la semiològica (estudia globalment exemplars basant-se en l'afirmació "cada llenguatge és una societat").[9]

Els punts de vista de l'estudi poden tindre un pes desigual segons l'interés de l'investigador.[2] Així, J.P. Gumbert dividí en tres la naturalesa de l'estudi codicològic: examen el manuscrit al medi per a on fou creat (codicologia arqueològica); examinar el seu material (technologische Kodikologie); i examinar el llibre com a producte social (codicologia cultural).[10] Albert Gruys, el 1974, dividí la disciplina en una centrada en el discurs (codicologia) i altra en la descripció (codicografia).[11]

Durant la dècada del 1980 es reuní un equip d'investigadors a la Universitat Catòlica de Nijmegen i desenvoluparen el PCC (Producing Codicological Catalogues with the Aid of Computers), un sistema informàtic per a la catalogació dels manuscrits.[12]

El 1993 es va defendre la codicologia comparada com a mètode per a entendre més els manuscrits al comparar còdexs de distintes tradicions.[13]

Referències[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Ruiz García, Elisa. Introducción a la codicología. 2ª. Madrid: Fundación Germán Sánchez Ruipérez, 2002. ISBN 84-89384-41-X. 
  • Sánchez Mariana, Manuel. Introducción al libro manuscrito. 1ª. Madrid: Arco Libros, 1995. ISBN 84-7635-168-2. 
  • Geurts, A. J.; Gruijs, A.; Veder, William R. i van Krieken, J. «Codicography and Computer». Polata Knigopisnaia: an Information Bulletin Devoted to the Study of Early Slavic Books, Texts and Literatures, 17-18, 12, 1987, pàg. 4-29.
  • Beit-Arié, Malachi «Why comparative codicology?». Gazette du livre médiéval, 23, 1, 1993, pàg. 1-5.