Coel Hen

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula personatgeCoel Hen
Jakob Jordaens 001.jpg
Tipus llegendari i potser històric
Context
Present a l'obra *Bonedd Gwŷr y Gogledd
*Historia Anglorum
*Historia Regum Britanniae
*Llegenda de Colchester
*Genealogies de la col·lecció Harley
Dades
Sobrenom Coel el Vell
Espècie humà
Sexe masculí
Ocupació governant
Nacionalitat Hen Ogledd
Naixement 350
Mort 420
Família
Família Coeling
Fills Garbanion ap Coel Hen Tradueix, Ceneus Tradueix, Cwyllog Tradueix, Gwenafwy i Peithien Tradueix
Modifica les dades a Wikidata

Coel Hen o Coel el Vell (en gal·lès: Coil) és un personatge destacat de la literatura gal·lesa des de l'edat mitjana. Segons la llegenda, va ser un cabdill brità del segle IV o de l'època posterior a l'abandonament dels romans de Britània, i el progenitor de diverses dinasties de reis dels regnes del nord de l'illa de la Gran Bretanya (Hen Ogledd). En altres llegendes medievals posteriors es parla d'un Coel, figura que podria derivar d'aquest personatge, del qual diuen que va ser pare de santa Elena i avi de l'emperador Constantí el Gran. Hi ha altres personatges literaris en la tradició gal·lesa, la història dels quals es barreja amb la d'aquest. De vegades s'ha dit que el llegendari rei Coel podria ser la base històrica de la rondalla popular titulada Old King Cole, però això sembla poc probable.[1]

El nom[modifica]

La paraula Coel s'escrivia Coil en gal·lès antic. El seu origen podria ser el mateix que el del nom comú coel («creença, fe» o «auguri, destí»).[2] La paraula Hen, que generalment acompanya el nom d'aquest personatge, vol dir «vell», és a dir Coel el Vell, i en les genealogies antigues també consta unit a un altre epítet, Coel Godebog[2] (en gal·lès antic Guotepauc), que vol dir «protector» o «acollidor».[3] Tanmateix, Godebog podria ser un nom propi, ja que en algunes de les genealogies de la col·lecció Harley de reis gal·lesos,[a] Godebog apareix com el nom del pare de Coel.[4] Geoffrey de Monmouth va llatinitzar el nom en la forma Coelus i alguns autors moderns l'han actualitzat en la forma Cole.[5]

Fonts documentals i context històric[modifica]

Coel Hen apareix en les genealogies de la col·lecció Harley i en les nissagues dels Bonedd Gwŷr y Gogledd («Els descendents dels homes del nord») encapçalant diverses famílies reials dels països del Hen Ogledd.[3] Les dinasties que ell va crear s'anomenen col·lectivament els Coeling. Entre els seus descendents estan: Urien, rei de Rheged; Gwallog, potser rei d'Elmet; els germans Gwrgi i Peredur; i Clydno Eiddin, rei d'Eidyn (antic nom d'Edinburgh).[3][6] També és considerat el sogre de Cunedda, fundador de Gwynedd, pel matrimoni d'aquest amb la seva filla Gwawl.[2] El poema Y Gododdin esmenta una enemistat entre els fills de Godebog, potser referint-se als Coiling, i els herois que lluitaven en el bàndol de Gododdin en la batalla de Catraeth.[4][6]

Basat en el que en diuen aquestes fonts, sembla que Coel Hen controlava una extensa part del Hen Ogledd. Se'l compara amb Dyfnwal Hen, personatge al qual també se li atribueix ser l'avantpassat fundador de dinasties reials dels països del Hen Ogledd. En les llegendes populars d'Ayrshire es diu que Coel i tot el seu exèrcit van morir en la batalla de Coilsfield[b]. Segons la tradició gal·lesa, la regió de Kyle (sud i sud-est d'Ayrshire) s'anomena així per Coel, i un túmul que hi a Coylton (Ayrshire) es diu que és la seva tomba.[7] Calculant la suma de tots els reis de la llista s'estima que Coel Hen va viure aproximadament entre els anys 350–420, coincidint amb l'època en què els romans van abandonar Britània.[6] En el llibre The Age of Arthur, l'historiador John Morris suggereix que Coel potser fos el darrer dels Duces Brittanniarum (governants dels britans) que va estar al càrrec d'un exèrcit romà al nord de Britània, el qual va repartir les seves terres entre els seus hereus quan va morir.[7] Això no obstant, el llibre de Morris ha rebut moltes crítiques.[8]

La llegenda de Colchester[modifica]

Al segle XII, Coel va esdevenir un personatge vinculat amb la llegenda de Colchester, segons la qual ell va ser un governant de Colchester i el pare de santa Helena i, per tant, l'avi de Constantí el Gran. Aquesta llegenda es fonamenta en que, segons l'etimologia popular, la paraula Colchester deriva de Coel que, unit al terme castrum, voldria dir «el fortí de Coel». Tanmateix, aquesta ciutat es deia Colneceaster antigament fins que al segle X es va perdre el so [n], encara que, de fet, deriva del nom del riu que hi passa, el Colne, igual com moltes altres ciutats angleses situades a la vora d'un riu.[9][10]

Vers la mateixa època, la llegenda va afegir que el rei Coel de Colchester era el pare de l'emperadriu santa Helena, vincle que va escampar Henry de Huntingdon en la Historia Anglorum i Geoffrey de Monmouth en la Historia Regum Britanniae.[11][12][13] En aquests dos llibres la llegenda està narrada amb gairebé les mateixes paraules, però es desconeix quina versió es va escriure primer. Sembla que Henry va escriure la part rellevant de la seva obra abans d'haver conegut la de Geoffrey, per la qual cosa J. S. P. Tatlock i altres autors han arribat a la conclusió que Geoffrey va copiar aquest passatge del llibre de Henry, i no a l'inrevés.[12][14] La font en què es va basar Henry és desconeguda, però probablement és un text d'una època anterior a la seva. Diana Greenway ha proposat que l'origen fos l'hagiografia perduda de santa Helena;[12] en canvi Antonia Harbus creu que la informació li va arribar de la tradició oral.[15]

La Historia Regum Britanniae ofereix una versió una mica més esplaiada que la de Henry, i diu que Coel va ser un rei dels britans successor del rei Asclepiodotus.[16] En aquesta narració, Coel s'amoïna per la manera com Asclepiodotus porta el tema de les persecucions de cristians ordenades per Dioclecià i inicia una rebel·lió al seu ducat de Caer Colun (Colchester). Llavors s'enfronta a Asclepiodotus en una batalla, el mata, i assumeix el govern de tota Britània. A Roma, segons sembla, estan complaguts amb el nou rei i envien el senador Constanci Clor a negociar amb ell. Temorós dels romans, Coel es troba amb Constanci i accepta pagar tribut i sotmetre's a les lleis romanes sempre que a ell el reconeguin com a rei. Constanci accepta aquesta condició, però Coel mor un mes després.[16] Constanci es casa amb la filla de Coel, Helena, i es corona com a successor. Helena dóna a llum a un fill que serà l'emperador Constantí el Gran.[17]

Notes[modifica]

  1. La col·lecció Harley forma part de la Biblioteca Britànica.
  2. En aquesta batalla van lluitar per una banda escots i pictes, i per l'altra banda un exèrcit de britans comandats per Coel.

Referències[modifica]

  1. Opie; Opie, 1997, p. 6.
  2. 2,0 2,1 2,2 Koch, 2006, p. 458.
  3. 3,0 3,1 3,2 Bromwich, 2006, p. 256–257.
  4. 4,0 4,1 Charles-Edwards, 2013, p. 386.
  5. Harbus, 2002, p. 64–65, 89.
  6. 6,0 6,1 6,2 MacQuarrie, 1993, p. 5.
  7. 7,0 7,1 Morris, 1973, p. 54.
  8. Lacy, 2006, p. 9–10.
  9. Nicolaisen; Gelling; Richard, 1970, p. 76.
  10. Harbus, 2002, p. 64–65.
  11. Henry de Huntingdon, Historia Anglorum, llibre I, capítol 37
  12. 12,0 12,1 12,2 Greenway, 1996, p. 60–61.
  13. Geoffrey de Monmouth, Historia Regum Britanniae, llibre V, capítol 6
  14. Harbus, 2002, p. 76.
  15. Harbus, 2002, p. 77.
  16. 16,0 16,1 Thorpe, 1966, p. 17; 131.
  17. Harbus, 2002, p. 74.

Bibliografia[modifica]

  • Bromwich, Rachel. Trioedd Ynys Prydein: The Triads of the Island of Britain. University of Wales Press, 2006. ISBN 0-7083-1386-8. 
  • Charles-Edwards, T M. Wales and the Britons 350—1064, 2013. 
  • Greenway, Diana (trad.). Henry of Huntingdon: Historia Anglorum: The History of the English People. Oxford University Press, 1996. ISBN 0-19-822224-6. 
  • Harbus, Antonina. Helena of Britain in Medieval Legend. D. S. Brewer, 2002. ISBN 0859916251. 
  • Koch, John T. Celtic Culture: A Historical Encyclopedia. ABC-CLIO, 2006. ISBN 1-85109-440-7. 
  • Lacy, N J. «A history of Arthurian scholarship». A: Arthurian studies, 65. Boydell & Brewer Ltd, 2006. 
  • MacQuarrie, Alan. «The Kings of Strathclyde : c.400 - 1018». A: Medieval Scotland: Crown, Lordship and Community. Essays presented to G.W.S.Barrow. Edinburgh University Press, 1993. ISBN 9780748611102. 
  • Morris, John. The Age of Arthur. Weidenfeld & Nicolson, 1973. 
  • Nicolaisen, W; Gelling, M; Richard, M. The names of towns and cities in Britain. Batsford, 1970. 
  • Opie, I; Opie, P. The Oxford Dictionary of Nursery Rhymes. Oxford University Press, 1997. 
  • Thorpe, Lewis G M. Geoffrey of Monmouth: The history of the Kings of Britain. Nova York: Penguin Books, 1966. ISBN 0-14-044170-0.