Partit dels i les Comunistes de Catalunya

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Col·lectiu de Joves Comunistes)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Partit dels i les Comunistes de Catalunya
Secretari general Joan Josep Nuet
Eslògan «Pau, treball i autodeterminació»
Fundació Abril de 1982
Dissolució Novembre de 2014
Escisió de PSUC
Integrat dins Iniciativa per Catalunya (1987-1988)
Esquerra Unida i Alternativa (1998-...)
Seu Av. Portal de l'Àngel 42, 2n
Barcelona (Barcelonès)
Publicació oficial Avant, Realitat
Joventuts CJC-Joventut Comunista (1982-2014)
Joventut Comunista de Catalunya (2014-...)
Ideologia Comunisme
Marxisme-leninisme
Catalanisme
Dret a l'autodeterminació
Afiliació nacional Esquerra Unida i Alternativa (EUiA)
Colors oficials Vermell i blanc
Parlament de Catalunya
1 / 135
Lloc web
www.pcc.cat
País
Catalunya

El Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC) és un partit polític català d'ideologia comunista. Va sorgir l'abril de 1982 a partir d'una escissió del sector prosoviètic, oposat a l'eurocomunisme, del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

El seu eslògan és «Pau, treball i autodeterminació». El seu butlletí mensual és Avant i la seva organització juvenil, CJC-Joventut Comunista. També impulsa la Fundació Pere Ardiaca. En novembre de 2014 es va dissoldre en un nou partit, Comunistes de Catalunya.

Història[modifica | modifica el codi]

Bandera alternativa del Partit dels Comunistes de Catalunya

El partit va néixer arran l'escissió del sector marxista-leninista, del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).[1]

L'escissió es produí arran del Congrés del PSUC de gener de 1981, les tesis eurocomunistes llavors vigents foren derrotades, i el prosoviètic Pere Ardiaca, que el 1936 era membre del Partit Comunista de Catalunya quan aquest es va fusionar amb altres partits per fundar el PSUC, fou elegit com a nou president del partit, amb Francesc Frutos i Gras com a secretari general.[2][3] Tanmateix, en maig, el Comitè Central del PSUC, a petició del Comitè Executiu, recuperà la definició d'"eurocomunista" del partit,[4][5] amb l'oposició del sector prosoviètic. La supeditació del PSUC al Partit Comunista d'Espanya facilità el boicot dels eurocomunistes. Davant aquests fets, Ardiaca es va negar a acceptar els termes de la resolució,[6] i finalment fou destituït pel comitè central del PSUC el 4 de juliol.[7] El 12 de juliol, la IV Conferència Nacional del PSUC ratificà l'adopció, novament, de l'eurocomunisme.[8] Davant la gravetat de la crisi, el comitè central va decidir convocar un congrés extraordinari, la qual cosa va ser desautoritzat pel sector prosoviético,[9] acusant als comitès executiu i central d'haver vulnerat "la política aprovada pel cinquè congrés".

Arran de la publicació d'aquestes crítiques, el Comitè Central va decidir sancionar i en alguns casos expulsar, com en el cas de Ardiaca, als representants del sector prosoviètic, acusats de "fraccionalistes".[10][11] Finalment, el sector prosoviético va deixar el PSUC, i a l'abril de 1982 es va constituir el Partit dels i els Comunistes de Catalunya (PCC), del com Ardiaca va ser escollit president.[12]

En desembre de 1981, quatre dels diputats del PSUC en el Parlament de Catalunya pertanyents al sector prosoviètic, van deixar el grup parlamentari comunista i van passar a ser no adscrits.[13]

El primer Comitè Executiu el formaren: Pere Ardiaca (President), Juan Ramos (Secretari General), Josep Serradell (coordinació), Rafael Juan (premsa i propaganda), Paco Trives (organització), Joan Tafalla (direcció de l'òrgan de comunicació), Leopoldo Espuny (política internacional), Aurora Gómez (secretària de la dona), Celestino Andrés Sánchez Ramos (relacions polítiques), Marià Pere i Lizàndara (moviment ciutadà i política institucional); Josep Maria Corral i Belorado (relació amb els mitjans de comunicació), Jaume Balcells (política agrària), Justiniano Martínez Medina (moviment obrer), Lluís Orri (responsable polític de Barcelona), Josep Espin (responsable polític del Vallés Occidental), Juan Muñiz (responsable polític del Baix Llobregat), Marçal Giró (formació), Quim Boix i Alfred Clemente (sense cartera).

A més dels 4 diputats (Xema Corral, Pere Ardiaca, Celestino Sánchez i Juan Ramos) al Parlament de Catalunya que passessin al PCC, pràcticament un centenar de regidors que havien estat triats en les eleccions municipals pel PSUC van passar a les files del nou Partit, destacant per sobre de tots, el cas de Barberà del Vallès, on dels 12 regidors electes per la llista del PSUC, onze van passar al grup no adscrit de regidors del PCC. El traspàs de militants comunistes del PSUC al PCC en 1982 difereix segons la zona i sectors, però les dades oficials del PSUC i del PCC reflecteixen que si ben el PSUC tènia abans del V Congrés una afiliació propera als 25.000 militants, amb la ruptura, aproximadament 8.000 van passar al PCC.

Desenvolupament[modifica | modifica el codi]

En 1984 el PCC va ser un dels impulsors de la creació del Partit Comunista dels Pobles d'Espanya (PCPE), convertint-se així el primer en representant del segon en Catalunya. Per a aquesta tasca, el PCC va enviar a Madrid una dotzena de quadres polítics, tant del propi PCC com de l'organització juvenil, com el secretari d'organització Josep Serradell o el secretari general de les joventuts, Josep Miquel Céspedes. Aquest mateix any, en les eleccions al Parlament de Catalunya, el PCC va aconseguir el seu sostre electoral com a partit en solitari, obtenint 71.130 vots, que van suposar el 2,79% dels vots. El límit del 3% requerit per entrar en el Parlament li va impedir al PCC ocupar els dos escons que, sense mínim de vots, hagués obtingut.[14]

El 1987 el PCC va participar en la creació d'Iniciativa per Catalunya,[15] tot i que se'n va separar en 1989.[15] En aquest mateix any, Juan Ramos Camarero va ser escollit secretari general del PCPE i la secretaria general del PCC va ser ocupada per Marià Pere i Lizàndara.

En 1994 el PCPE i el PCC van trencar la germanor, passant des d'aquest any el Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC) a ser la nova organització representant del PCPE a Catalunya. A mitjan de la dècada de 1990 el PCC va impulsar, amb altres organitzacions, una plataforma polític social anomenada Unitat d'Esquerres que acabaria convertint-se en Esquerra Unida i Alternativa en 1998. El PCC per tant, participa en la creació d'EUiA al costat del PSUC-viu, el POR, Col.lectiu per una Esquerra Alternativa, Col.lectius llibertaris, el Partit d'Acció Socialista (PASOC) i membres de diferents organitzacions socials independents de l'esquerra catalana.

Després d'una reflexió que es va estendre entre 1998 i 2006, el PCC va adoptar un nou esquema organitzatiu. Segons els documents del partit, als postulats d'organització de masses i d'avantguarda que es ve teoritzant des de 1983, se sumeixi la necessitat que el PCC sigui un veritable partit orgànic de la societat.

Front d'Esquerres[modifica | modifica el codi]

El projecte del PCC és el denominat "Front d'Esquerres" a Catalunya. Aquesta tesi va ser elaborada en 1983 i ampliada en les diferents conferències polítiques i congressos de la formació.

S'aposta per la construcció d'una gran aliança al voltant de la classe obrera, mitjançant la qual fer possible una política de transformacions polítiques, socials, econòmiques i culturals radicals. S'analitza de forma crítica la renúncia a la ruptura amb la dictadura franquista i l'acceptació dels partits de llavors a la reforma, la qual cosa va provocar, segons el PCC, la pèrdua de la tradició unitària del poble de Catalunya i que la "burgesia" continués tenint un paper dirigent en la societat. A més es va desmobilitzar i va desorganitzar a la militància per canalitzar-la vers les institucions, per la qual cosa el PCC considera que la tasca principal és reconstruir la unitat de classe i la unitat de l'esquerra.

Més endavant s'afirma que el front d'esquerres no pot avançar sense que existeixi un Partit Comunista fort amb capacitat articuladora de les forces socials i polítiques en la lluita per l'aplicació d'un programa d'esquerres transformador. Un Front d'Esquerres per tant, ha d'articular forces polític-socials d'esquerres, coordinant el treball pel programa d'esquerres, aconseguint convertir-se en una alternativa de poder d'esquerres. El Front d'Esquerres ha d'estar organitzat en tots els nivells de la societat, incloent a totes les forces que estiguin disposades a unir-se. En el marc partidista, la proposta del PCC parla del front d'esquerres capaç d'agrupar a les tres corrents fonamentals de l'esquerra catalana: la corrent "reformista" (PSUC), la nacionalista (ERC i ENA) i la comunista (PCC).

En els plànols econòmic, social, cultural i polític el PCC pretén vertebrar els moviments de resistència al capitalisme i orientar-los en la perspectiva superadora del socialisme. Organitzacions com els sindicats, associacions de veïns, moviments socials, plataformes unitàries, moviments feministes i per la igualtat de genero, moviments ecologistes, per la cultura... són les organitzacions on el PCC pretén organitzar el front d'esquerres.

Els canvis organitzatius que van finalitzar al XII Congrés del PCC mostren una aposta decidida per la consolidació de l'organització com un "partit orgànic de la societat i de quadres revolucionaris". D'altra banda, militants del PCC formen part de la nova adreça de Comissions Obreres (CCOO), d'Izquierda Unida (IU), d'Esquerra Unida i Alternativa i del Partit de l'Esquerra Europea.

Els principis i postulats del PCC s'agrupen en 7 punts bàsics, les anomenats "7 propostes per a una política d'esquerres". En 1986 s'ampliarà la proposta que serà coneguda com el Front d'Esquerres:

«
  1. Defensa de la sobirania nacional. Per la independència i la pau. Persegueix la sortida d'Espanya de l'OTAN, fomentar el pacifisme a nivell internacional i exigir un "Estatut de Neutralitat" per a Catalunya.
  2. Creació i defensa de l'ocupació. Postula destinar el pressupost militar a altres branques de la producció, crear un subsidi equivalent al salari mínim vital, elevar les pensions i legislar una jornada laboral de 35 hores setmanals.
  3. Reforma Agrària, amb expropiació de grans finques, nacionalització d'indústries de subministraments al camp d'abonaments, sements, maquinàries i foment del cooperativisme.
  4. Defensa de les llibertats. Inclouen diverses mesures com permetre el vot a partir dels 16 anys, derogar la Llei d'Estrangeria, promoure el reconeixement dels represaliados pel franquisme i derogar la Llei Antiterrorista.
  5. Per un estat democràtic. Pel dret d'autodeterminació. Reconeixement del dret d'autodeterminació i sobirania dels "pobles d'Espanya", en el marc d'una República Federal.
  6. Per una política democràtica de benestar i cultura, millorant les prestacions públiques, fomentant la sanitat i l'educació públiques.
  7. Per la conservació de l'equilibri ecològic. Fomentant les energies alternatives, i eliminant l'energia nuclear.
»

A 2014[modifica | modifica el codi]

Actualment el PCC està integrat a EUiA, treballa molt intensament en Comissions Obreres (CCOO), on participa en el sector crític del sindicat a Catalunya, aglutinant, segons el IX Congrés de CCOO celebrat en 2008, a més del 43% del sindicat. Aquest sector crític va recolzar en aquest Congrés la candidatura de Ignacio Fernández Toxo, que va resultar guanyadora. La direcció de Toxo compta entre els seus dirigents amb Jordi Ribó, membre del PCC que és al costat de José Fuentes, els dos membres del PCC que participen en l'Executiva Confederal de CCOO.

Militants d'EUiA a Corbera d'Ebre.

El coordinador d'EUiA és Jordi Miralles i diputat al Parlament de Catalunya per la coalició Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA). Merce Civit, també diputada, i Joan Josep Nuet i Pujals, senador, també triat per la coalició ICV-EUiA, són membres del Comitè Executiu i del Comitè Central del PCC. A EUiA, el PCC és membre majoritari, agrupant en el seu corrent a més del 80% de la militància, segons l'última Assemblea Nacional, on no va haver-hi candidatura alternativa a la proposta de Nou Impuls. Jordi Miralles va sortir escollit amb un 92% dels vots dels delegats. La candidatura dirigida pel PCC va ser capaç d'agrupar en el seu si a militants independents, del POR, del PASOC i un sector del PSUC-viu.

Entre el 23 i el 24 de gener de 2010 es va celebrar el XII Congrés del PCC, on es va posar punt final a la reorganització del Partit que es va iniciar al VIII Congrés. En aquest Congrés va haver-hi una renovació en el Comitè Central, es va posar punt final al nou model organitzatiu i va sortir triat com a nou secretari general Joan Josep Nuet, senador d'EUiA i responsable de l'Àrea d'Organització d'IU.[16] El Congrés va tenir lloc en les Cotxeres de Sants, on els gairebé 400 delegats (en representació dels més de 2.000 afiliats del PCC) de federacions i territoris de l'organització van participar en les jornades de discussió i votació.[17]

Joan Josep Nuet succeeix així en la secretària general Marià Pere i Lizàndara, que portava en aquesta responsabilitat des del VIII Congrés del PCC.[18]

Representació i resultats electorals[modifica | modifica el codi]

Eleccions i data
Vots
%
Diputats (d)
Regidors (r)
Congrés dels Diputats, 1982 47.333 1,37 -
Municipals, 1983 68.451 2,28 73 r.
Parlament de Catalunya, 1984 71.130 2,79 -
Congrés dels Diputats, 1986 50.689 1,60 -
Parlament Europeu, 1989 33.948 1,43 -
Congrés dels Diputats, 1989 31.966 1,01 -
Municipals, 1991 23.989 0,88 09 r.
Parlament de Catalunya, 1992 22.181 0,84 -

En les eleccions al Parlament de Catalunya de 1995 el PCC va formar part de la coalició Iniciativa per Catalunya-Els Verds (IC-EV) amb Iniciativa per Catalunya i Els Verds (Confederació Ecologista de Catalunya), obtenint un diputat autonòmic, dels onze que va obtenir la coalició, per la circumscripció de Barcelona, el secretari general dels CJC - Joventut Comunista, Fidel Lora Lillo. Des de 1998 el PCC forma part de la coalició Esquerra Unida i Alternativa, mitjançant la qual s'ha presentat a la resta de comicis electorals fins a l'actualitat.

En les eleccions al Parlament de Catalunya de 2006, el PCC va aconseguir dos diputats autonòmics, com a part d'EUiA, que es va presentar en coalició amb Iniciativa per Catalunya Verds, així com un senador per designació autonòmica, Joan Josep Nuet i Pujals. El PCC va tenir representació en la conselleria de Medi ambient i Habitatge, així com en la de Relacions Institucionals, havent-se negat, d'altra banda, a participar en la conselleria d'Interior. A les eleccions municipals de 2007, EUiA va obtenir 70 regidors i dues alcaldies a Catalunya. A les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010, el PCC aconsegueix de nou revalidar els seus dos diputats nacionals, Jordi Miralles i Conte i Mercè Civit i Illa, com a part d'EUiA, que es va presentar en coalició amb Iniciativa per Catalunya Verds, així com un senador per designació autonòmica, Joan Josep Nuet i Pujals.

En les eleccions municipals de 2011, el PCC integrat en EUiA aconsegueix millorar la seva representació en regidors i manté les seves alcaldies. En les eleccions generals espanyoles de 2011 EUiA participa en coalició amb ICV a Catalunya, sumada a la coalició d'Esquerra Unida - Els Verds. En aquestes eleccions, la coalició obté 3 diputats, sent un d'ells - Joan Josep Nuet - secretari general del PCC i d'Esquerra Unida i Alternativa.

A les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012, el PCC va obtenir un diputat integrat en la coalició ICV-EUiA per la circumscripció de Barcelona: Joan Mena.[19]

Avant[modifica | modifica el codi]

Avant va ser l'òrgan oficial d'expressió del partit. Va néixer en 1982 amb la creació del PCC.[20] Des de la seva fundació fins a desembre de 2003 va tenir una periodicitat setmanal, així com quaderns especials sobre diferents temàtiques com el sindicalisme, vida partidària, moviment universitari o lluita feminista. Després d'un període d'inactivitat, va tornar a editar-se de forma regular en 2007 any en què va començar també l'edició digital. A la fi de 2007 es va celebrar un acte festiu amb motiu de la reactivació de l'activitat del diari. El diari aborda diferents temàtiques des de la perspectiva ideològica del comunisme.[cal citació]

Han estat diversos els militants comunistes que han dirigit aquest diari, com Joan Tafalla, Jordi Miralles i Conte, Adelina Escandell o Felipe López Aranguren. El darrer director d'Avant va ser Joan Samit i el director tècnic Juan Linares.[cal citació] Després de la refundació en la nova etapa, AVANT va sortir mensualment en paper fins a l'any 2011 que va desaparèixer[20] i cada dues setmanes en format digital. La seva distribució es vertebrà sobre la base de les cèl·lules del Partit Comunista i els quioscs de barris i pobles.[cal citació] El partit celebrà anualment la Festa d'Avant per ajudar l'autofinaçament del mitjà.[21] El periòdic va desaparèixer amb la dissolució del partit.[22]

Joventuts[modifica | modifica el codi]

Els Col·lectius de Joves Comunistes-Joventut Comunista (CJC-Joventut Comunista) són l'organització juvenil del Partit dels i les Comunistes de Catalunya, PCC. Són l'organització juvenil de Catalunya, marxista-leninista, nacional i de classe, internacionalista i solidària.[cal citació]

Dissolució i fundació de Comunistes de Catalunya[modifica | modifica el codi]

En coherència amb els seus postulats unitaris, el 14è Congrés del PCC va decidir per àmplia majoria la dissolució del partit i l'aportació de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària dels comunistes: Comunistes de Catalunya. L'1 novembre 2014 a La Farga de l'Hospitalet de Llobregat, els i les militants del PCC van resoldre confluir amb altres sectors comunistes, procedents del PSUC Viu i de col·lectius comunistes sense partit, en la fundació de Comunistes de Catalunya.[23] El Comitè Central sorgit del primer congrés de la nova organització va triar a Joan Josep Nuet com a secretari general del nou partit.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Canals, Ramon M. Atlas electoral de Catalunya: 1982-1988. Fundació Jaume Bofill, 1990, p. 18. ISBN 8485557174. 
  2. El PSUC rechaza el eurocomunismo como definición ideológica y política, El País, 6 de gener de 1981.
  3. El nuevo Comité Ejecutivo del PSUC está formado exclusivamente por la tendencia leninista, El País, 13 de gener de 1981.
  4. El comité ejecutivo del PSUC propone una conferencia del partido para aceptar de nuevo el término "eurocomunismo", El País, 17 de maig de 1981.
  5. El PSUC aprueba el carácter eurocomunista de su política, El País, 19 de maig de 1981.
  6. El presidente del PSUC no acepta el retorno de su partido al eurocomunismo, El País, 16 de juny de 1981.
  7. Pere Ardiaca, destituido como presidente del PSUC, El País, 5 de juliol de 1981.
  8. La conferencia nacional del PSUC aprueba el término "eurocomunismo", El País, 12 de juliol de 1981.
  9. Los prosoviéticos desautorizan el próximo congreso del PSUC, El País, 9 de desembre de 1981
  10. Confirmada la propuesta de expulsión de doce militantes del PSUC, El País, 10 de diciembre de 1981.
  11. La dirección del PSUC aborda mañana la crisis causada por las sanciones a los "prosoviéticos", El País, 15 de gener de 1982.
  12. Segura, Antoni. Memòria de la transició a Espanya i a Catalunya. Edicions Universitat Barcelona, 2000, p. 65. ISBN 8483381176. 
  13. Cuatro diputados del Parlamento catalán abandonan el grupo comunista, El País, 12 de desembre de 1982.
  14. El PCC rozó el 3% de los votos, lo que le hubiera valido dos diputados, El País, 1 de maig de 1984.
  15. 15,0 15,1 «ICV fa 25 anys a la caça de suport social per ser alternativa». Ara, 25/02/2012. [Consulta: 22/2/2015].
  16. Los comunistas de Cataluña eligen a Nuet'E-noticies, 25 de gener de 2010.
  17. Nuet escollit secretari general del PCC PCC, 25 de gener de 2010.
  18. Marià Pere s'acomiada del XII congrés PCC, 25 de gener de 2010.
  19. Nuet diputado PCC, 23 de novembre de 2011.
  20. 20,0 20,1 Exemplar 1000 d'Avant
  21. Programa de les festes d'Avant de 2010
  22. «Web de l'Avant» (en català).
  23. «El PCC y PSUC Viu se unen en Comunistes de Catalunya» (en castellà). El Diario.es, 1/11/2014. [Consulta: 21/2/2015].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]