Coloratura

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Farinelli, castrato conegut per interpretar papers coloratura.

Coloratura, de l'italià colorare (colorejar; intensificar; animar), és la capacitat de la veu lírica d'executar successions de notes ràpides de vegades de forma melismàtica. Ha de poder realitzar-la qualsevol tipus de veu, però normalment s'escriuen per a soprano i tenor, que són les que més agilitat tenen per naturalesa.

El significat musicològic de coloratura s'aplica específicament a l'elaborada i florida ornamentació en la música vocal del Classicisme (segle xviii) i del Romanticisme musical (més específicament al bel canto). Tot i això, la música antiga dels segles xv, xvi i XVII ja incloïa un ampli repertori que requeria la tècnica de coloratura. Per exemple, les àries de lluïment de l'òpera barroca posseïen una cadència especialment destinada a la improvisació. La coloratura va ser definida per primera vegada en diccionaris musicals no italians, com les obres de Michael Praetorius a Syntagma Musicum (1618), Sébastien de Brossard al seu Dictionnaire de musique (1703) i Johann Gottfried Walther al seu Musicalisches Lexicon (1732).[1] Malgrat que deriva de colorare o colorazione, la coloratura no suposa cap canvi del color tonal de la veu amb intenció expressiva.

Tipus de veu[modifica]

Per extensió, s'aplica el terme coloratura a certs tipus de veus que dominen la tècnica - per exemple la soprano de coloratura, que pot tipificar-se pel famós personatge de la Reina de la Nit de La flauta màgica de Mozart.[2] Aquest tipus de soprano disposa d'un ampli rang vocal i pot executar amb facilitat un estil de cant que inclou elaborades ornamentacions i agilitats, incloent-hi passatges ràpids i refilades. Cantants amb altre tipus de veu poden tenir dots per a la tècnica de coloratura, però quan es descriu una veu com de coloratura, sense més afegits, hom es refereix a una soprano. Richard Miller distingeix dos tipus de soprano de coloratura (coloratura i coloratura dramàtica)[3] així com la mezzosoprano de coloratura,[4] i tot i que no recull la contralt de coloratura, cita papers que requereixen l'ús de la tècnica de coloratura en una contralt.[5] Als més famosos tractats italians de cant (Caccini, 1601/2; Tosi, 1723; Mancini, 1774; García, 1841), mai no es va emprar el terme coloratura

Repertori[modifica]

Entre les parts de coloratura més famoses de la història de la música cal esmentar

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. OWEN JANDER, ELLEN T. HARRIS: 'Coloratura', Grove Music Online ed. L. Macy (Retrieved: 27th November 2006), from «Home Page in Oxford Music Online». Arxivat de l'original el 2007-07-21. [Consulta: 26 gener 2022].
  2. New Harvard Dictionary of Music, ed. Don Randel, p. 180
  3. Training Soprano Voices. Richard Miller. 2000, Oxford University Press, pp.7-9)
  4. Training Soprano Voices. Richard Miller. 2000, Oxford University Press, pp.12-13)
  5. Training Soprano Voices. Richard Miller. 2000, Oxford University Press, p.13)