Comanda de Castelló d'Empúries

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'edifici
Comanda de Castelló d'Empúries
Dades
Tipuscastell-comanda, actualment diverses dependències
Creaciós.XIII
Característiques
Estil arquitectònicMedieval
Materialpedra, pissarra i granit
Ubicació geogràfica
LocalitzacióCastelló d'Empúries
 42° 15′ 43″ N, 3° 04′ 31″ E / 42.26198°N,3.07532°E / 42.26198; 3.07532

La comanda de Castelló d’Empúries fou una comanda empordanesa del Temple. Tenia la seu al nord-est de la vila de Castelló, a l’indret anomenat Puig de la Cavalleria (podio militiae).

Introducció[modifica]

Les dues cases del Temple de l'Empordà, Castelló d'Empúries i Aiguaviva foren petites i pobres, i són poc conegudes. Miret [1] atribueix aquest desconeixement al fet que els seus documents, en extingir-se el Temple, no passaren als arxius de l'Orde de Sant Joan; en canvi, Forey[2] creu que són poc conegudes perquè, malgrat l’escassa importància que tingueren assoliren la categoria de comandes per la política territorial del Temple.

Moltes llacunes sobre el coneixement del Temple i l'Hospital a l’Empordà han estat resoltes per la recerca, sovint en fonts indirectes, feta per Miquel Pujol[3] Gràcies al seu treball es coneix millor la història d'ambdós ordes a l'Empordà.

Història[modifica]

2005 Castelló d'E. Creu procedent de l'edifici templer de la comanda. Actualment propietat particular.

Comanda del Temple

2005 CASTELLÓ D'EMPÚRIES Casa de la Comanda del Temple al Puig de la Cavalleria de Castelló (versió del s. XVIII).

La primera notícia sobre l’adquisició de propietats per part de l’Orde a Castelló d’Empúries la recull Miret [4]; és la donació que el 1168 va fer Dalmau de Castelló a Berenguer de Molnells. Miret el considera primer comanador. Sembla, però, que no fou comanador sinó un bajolus forensis per a l’Empordà[5]. No serà fins l’any 1217 que es documenti l’existència de la comanda.[6] Els templers posseïren cases a Castelló i propietats diverses a les parròquies de Besalú, Begudà, Espinavessa, i en tota una sèrie de pobles compresos entre el Fluvià i la Muga. No sembla que els templers haguessin tingut gaire pes polític en les relacions amb els comtes d’Empúries, ja que aquests afavoriren principalment l’Orde de l’Hospital.[7] La dominicatura explotada directament per l’Orde es limitava als terrenys situats a Castelló al puig de la Cavalleria, a la parròquia de Sant Joan Sescloses (els Aspres), a Vilanova de la Muga i potser en algun altre indret de Castelló mateix o de Fortià. La resta de terres foren donades en emfiteusi.[8] Al començament del segle XIV la comanda tenia una sèrie de batllies que li proporcionaven un rendiment i un control eficaç de les explotacions agràries, ramaderes i industrials. Tenia terres de cultiu, horts i pastures per als animals, i molins i forns. Cap al 1307, la Comada de Castelló gaudia d’una economia molt sanejada, de manera que podia pagar amb escreix les responsiones que se li demanaven.

Comanda de l'Hospital

Uns anys abans de l’extinció oficial del Temple, el 1312, ja s’havien empenyorat o liquidat la major part dels béns mobles de la comanda, i molts diners i béns s’havien repartit entre els senyors i els oficials reials. Quan, finalment, la comanda passà a les mans hospitaleres, continuà la confusió dels anys anteriors. Un bon exemple d’aquesta situació irregular és el cas del comanador» Guillem Poch.[9] Aquest personatge era un frare de l’orde de la Mercè que es passà als hospitalers, tot i que el canvi d’un orde a l’altre era prohibit en aquells temps. El fet curiós és que, amb el favor d’un altre turbulent personatge, fra Ramon d'Empúries, ex prior de Catalunya de l’Orde de l’Hospital[10], es va fer passar per comanador de l’Hospital i actuà com a tal. L’engany va durar uns quants anys, fins que Poch va ser desposseït de les insígnies hospitaleres –la creu i la gramalla– a la casa que els hospitalers tenien a Cotlliure. Fou empresonat a la casa del Masdéu i, més tard, excomunicat a l’església parroquial de Santa Maria de Castelló d'Empúries.

Els hospitalers de Castelló tingueren els mateixos problemes que arreu de Catalunya, és a dir, la dificultat d’administrar i mantenir el gran patrimoni que havien heretat a partir de l’abolició del Temple. Ja al segle XIV, a causa de l’escassetat de personal, un sol comanador administrava diverses comandes empordaneses. Cap al 1400 s’havien unit les comandes de Castelló d’Empúries i Avinyonet. El 1583, una butlla decidia la unió de les quatre comandes hospitaleres de la diòcesi de Girona: Aiguaviva, Castelló, Avinyonet i Sant Llorenç de les Arenes[11]. Les dues primeres eren d’origen templer i les altres, de fundació hospitalera. Des d’aleshores, les quatre comandes romangueren unides, tot i que, segons Pujol, no es tractava d’una fusió, sinó d’una agregació. Als segles següents continuà la davallada de la Comanda de Castelló. Al segle XVIII, la dominicatura[12] estava limitada a unes quantes terres al costat de la casa; els comanadors no residien a Castelló ni, fins i tot, en cap de les comandes empordaneses, que quedaren confiades a apoderats i recaptadors que no pertanyien a l’Orde. Segons un document hospitaler d’aquell mateix segle, el comanador no tenia jurisdicció de cap mena sobre el lloc de Castelló; només tenia alguns alous en altres indrets del terme i terres de les quals cobrava censos.[13]

Arquitectura[modifica]

[ La casa de la comanda

Actualment no queden vestigis dels edificis de la que fou comanda templera primer i hospitalera després. En temps hospitaler, Ramon d’Empúries, que havia estat gran prior de l’Orde de l’Hospital, decidí, en la primera meitat del segle XIV, establir la seva residència a Castelló i va fer engrandir la casa i construir un nou cos d’edifici a l’est de l’antic «palau» dels templers.[14] Una visita prioral de 1407 informa que es tractava d’una casa de dos pisos amb celler, graner i estables a la planta baixa. Tenia pati porticat i escala per pujar a la planta noble. L'edifici estava flanquejat per dues torres. Aquesta visita també parla de la cuina i la capella, que era un edifici annex amb un cementiri al voltant. Aquesta, en temps templer, estava dedicada a Sant Salvador –una advocació pròpia dels templers, que, tanmateix, a Catalunya només coneixem la de la comanda de Baberà. Més tard, a mitjan segle XVIII, com també va passar a Barberà, apareix sota l’advocació de Sant Joan Baptista.[15]

Quan es va redactar aquest document de 1407, la casa havia sofert seriosos desperfectes a causa dels pillatges practicats per les companyies del comte d'Armanyac, que a les darreries del segle XIV envaïren el comtat d’Empúries i produïren grans danys a la comanda de Castelló.[16] A partir d’aleshores els edificis anaren degradant-se progressivament, fins arribar a un estat ruïnós. Es documenten algunes obres de millores en el segle XVI i principis del XVII, però quan les tropes franceses ocuparen l’Empordà durant la Guerra dels segadors, es decidí volar la casa del puig de la Cavalleria per evitar que l’exèrcit francès la utilitzés.[17] Els edificis de la comanda foren destruïts definitivament l'any 1655 durant el setge que els francesos posaren a Castelló. La casa quedà convertida en ruïnes i les seves pedres foren robades i utilitzades per a d’altres construccions. Malgrat tot, a finals del segle XVIII es feu una reconstrucció que pretenia, d’una banda, aprofitar la pedra que encara existia al lloc, i, de l’altra, tenir un dipòsit on rebre les rendes, a fi d’evitar el frau dels emfiteutes. L'any 1816 l'Ajuntament de Castelló utilitzà els terrenys on hi havia les runes de la casa de la comanda per construir-hi un cementiri. El 1822 l'administrador dels béns de l'Hospital de Sant Joan el demandà en reclamació dels seus drets sobre els terrenys. Suposem que la demanda no prosperà. Després de la fi dels senyorius, el lloc passà a mans privades.[18]

Comanadors templers[modifica]

[19]

  • Jofre Badat, set.1217
  • B. de Montllor, mar. 1252-mai.1253
  • Guillem de Tamarit, mai. 1263-mai.1264
  • Ramon Sa Tallada, 1272
  • Ramon de Bastida, 1282
  • Bernat de Bastida, 1283
  • Ulugia, 1286 abril
  • Pere de Redorta, c.1286
  • Ramon de Sant Andeol, 1294-1295
  • Riambau de Montclús, 1295-1297
  • Ponç de Camporell, 1297
  • Pere de Tamarit, 1299
  • Simó de Blanes, 1300-1301
  • Ellis, 1301
  • Romeu Burguet, 1304-1307

Comanadors hospitalers[modifica]

[20]

  • Pere de Vall, 1318
  • Berenguer d'Alenyà, 1319
  • Guillem Poch (ususpador), 1326-1328
  • Ramon d'Empúries (detentor de la comanda), 1329-1333
  • Pere Guillem d'Olms, 1334-1340
  • Vidal Alquer, 1343-1346
  • Aymar de Cambrils, 1374-1380
  • Ramon de Palau, 1380-1389
  • Arnau de Biure, 1389-1409
  • Bartomeu Amatnegre, 1425
  • Pere de la Cerda, 1412-1439
  • Joan de Vilafranca, 1445
  • Gilabert de Loscós, 1448-1452
  • Guillem de Sant Celoni, 1452-1454
  • Jordi Sa Plana, 1458-1468
  • Ramon de Sentmenat, 1470-1475
  • Lluís de Caramany, 1475-1483
  • Joan d'Argensola, 1491-1499
  • Ramon Ros, 1502-1504
  • Joan Torres, 1504-1514
  • Lluís Sa Costa, 1515-1517
  • Guillem Ramon Desbrull, 1518-1528
  • Francesc Sa Sala, 1529
  • Perotous Sa Sala, 1534
  • Joan Amat, 1535
  • Onofre de Montsuar, 1560-1565
  • Joan Miquel Fuster, (1 torn) 1574
  • Galceran de Peguera, 1575-1580
  • Eimeric d'Usall, 1585-1588
  • Felip d'Olms, 1589-1601
  • Joan Miquel Fuster, (2 torn) 1602
  • Nicolau Serra, 1627
  • Joan Antoni Truyols, 1631-1641
  • Pelai Quint, 1647
  • Arnau de Serralta, 1665-1671
  • Salvador Olesa, 1672
  • Dídac de Serralta, 1687
  • Jordi Puigdorfila, 1691
  • Jeroni de Ribes, 1701
  • Jeroni de Boixadors, 1713
  • Josep de Vilallonga i Saportella, 1715-1725
  • Magí Anton de Vilallonga, 1735-1763
  • Nicolau de Puigdorfila, 1768
  • Jordi Serra, 1781-1792
  • Jaume de Camprodon, 1797-1825

Referències[modifica]

  1. Miret, 1910, p. 171.
  2. Forey, 1973, p. 99-102.
  3. Pujol, 1984 i 1995.
  4. Miret, 1910, p. 101 i 173.
  5. Així opina Forey, 1973, p. 100. D'altra banda, se sap que Molnells a començaments de la dècada dels seixantes féu donació al Temple de les propietats que esdevindrien sotscomanda de la Mesó del Rourell al temps que professà en la religió. Després participà en diverses activitats administratives de la incipient organització territorial de l'Orde a Catalunya (Fuguet, 1995, p. 327).
  6. Forey, 1973, p. 102-103; Pujol, 1995, p. 123.
  7. Pujol, 1984, p. 44.
  8. Pujol, 1984, p. 58.
  9. Sobre aquest personatge en parla extensament Pujol, 1984, p. 84-85.
  10. Fra Ramon d'Empúries, l'any 1314 fou protagonista d'una greu insubordinció a una ordre del Gran Mestre que el convidà a deixar el càrrec de Castellà d'Amposta. En no obeir fou destituït i es manifestà rebel als superiors (Miret, 1910, p. 404).
  11. Pujol, 1995, p. 144.
  12. Terra que el senyor es reservava per a la seva explotació directa quan lliurava un feu.
  13. Fuguet, 2005, p. 13-14.
  14. Sobre aquesta ampliació, Pujol, 1995, p. 130-133
  15. Fuguet, 1995, p. 325-327.
  16. Pujol, 1995, p. 136-139.
  17. Fuguet, Ibidem.
  18. Fuguet, 2005, p. 67-68
  19. Segons Miret, 1910, Forey, 1973 i Pujol, 1995.
  20. Segons Miret, 1910 i Pujol, 1995.

Bibliografia[modifica]

  • PUJOL I CANELLES, Miquel (1984): "Els templers a l’Empordà. La comanda del Temple de Castelló d’Empúries", Annals de l’Institut d’Estudis Empordanecs, 17, Figueres, p. 33-93.
  • — (1995): "La casa del Temple de Castelló d’Empúries", Annals de l’Institut d’Estudis Empordanecs, 28, Figueres, p. 121-179.
  • FOREY, Alan (1973): The templars in the 'Corona de Aragón', Oxford University Press.[1]
  • FUGUET SANS Joan (1995): L'arquitectura dels templers a Catalunya,Barcelona, Rafael Dalmau Ed.ISBN 84-232-0494-4
  • — (2005): Templers i Hospitalers, IV. Guia de la Catalunya Vella, el Penedès, els Comtats del Rosselló i Mallorca, Barcelona, Rafael Dalmau, Ed. ISBN 84-232-0686-6
  • MIRET Y SANS, Joaquim (1910): Les cases de Templers y Hospitalers en Catalunya, Barcelona, 1910.[2]
  • Comanda de Castelló d'Empúries a Monestirs de Catalunya