Complement directe

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

El complement directe (CD),[1] també anomenat «objecte directe», «implement» o «acusatiu», és una de les funcions de la sintaxi tradicional.

El complement directe amb a en català[modifica]

En català el complement directe no porta preposició, tret d'aquests casos:

  • Obligatòriament:
  • Davant del segon terme d'un CD recíproc
Se saludaren l'un a l'altre.
T'estime a tu.
  • Quan hi ha dislocació del CD al començament o al final de l'oració (en aquest cas ha de ser reprès per un pronom a la seua posició normal)
Al Joan, no l'he vist.
  • Opcionalment:
Ha vist tothom. (subj. o CD) ≠ Ha vist a tothom. (CD)
  • En altres casos d'ambigüitat
T'estime com en Joan. ≠ T'estime com a en Joan.

Pronominalització del complement directe[modifica]

Es pot substituir per diversos pronoms febles o clítics:[2]

  • Si el CD és de 1a o 2a persona serà substituït pels pronoms em o shish, en singular, o ens o us, en plural, en la variant que corresponga.
Ton pare no ens va veure.
  • Si el CD és de 3a persona, poden donar-se els casos següents:
He agafat els dispositius. = Els he agafat.
  • CD indeterminat: en.
He comprat uns llibres de poesia. = N'he comprat.
El xiquet encara no sap cordar-se les sabates. = El xiquet encara no en sap.
  • CD quantificat o qualificat per un numeral, indefinit, adverbi o adjectiu: en.
He dut tres bosses de llepolies. = N'he dut tres.
  • CD substantiu + adjectiu: en substitueix el nom i apareix la preposició de davant l'adjectiu.
Miquel venia llibres antics. = Miquel en venia d'antics.
  • CD clàusula subordinada substantiva o pronom açò, això o allò: ho.
No sap què s'ha decidit a la reunió. = No ho sap.
No li digues això. = No li ho digues.
  • CD recíproc o reflexiu: es.
Joan mirà Pere i Pere mirà Joan. = Joan i Pere es miraren.

Referències[modifica]

  1. «complement directe». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Font: Joan Campos Aucejo, D'ací i d'allà: curs de valencià (grau superior), p. 126.

Bibliografia[modifica]

  • Joan Rafael Ramos, Introducció a la sintaxi, València, Tàndem, 1998.
  • Maria Josep Cuenca, Sintaxi catalana, Barcelona, UOC, 2005.