Comuna de París

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el govern de París. Si cerqueu la unitat militar, vegeu Batalló Comuna de París.
Destrucció de la Columna de Vendôme durant la Comuna de París

El terme de la Comuna de París es referia originalment al govern de París durant la Revolució Francesa. No obstant això, en l'actualitat el terme comunament es refereix al govern socialista que va dominar breument a París des del 18 de març (formalment el 26 de març) de 1871 fins al 28 de maig del mateix any.

En sentit estricte, la Comuna de París de 1871 va ser simplement l'autoritat local («commune» en francès és un consell d'un poble o districte) que va exercir el poder a París durant dos mesos en la primavera de 1871. No obstant això, les condicions en la qual va ser formada, els seus decrets controvertits i el seu cruel final en fan un dels més importants episodis polítics de l'època (30.000 executats, 38.000 empresonats i 7.000 deportats).

Encara que la Comuna de París es considera una revolució social, les disposicions adoptades per les autoritats locals varen ser bastant limitades: legitimació dels fills naturals, condonació dels deutes d'articles de primera necessitat dipositats a les cases d'empenyorament i prohibició del desnonament d'inquilins morosos. [1] Però no varen col·lectivitzar res, ni varen tocar les reserves del Banc de França. L'acció simbòlica més radical que varen fer va ser enderrocar la columna Vendôme que lloava les glòries militars de Napoleó.[1] Tanmateix, la versió que es va estendre a la resta del món sobre el que va passar a París, va ser molt diferent: destrucció de monuments, profanació d'esglésies, robatoris i instauració de l'amor lliure.[1] En la resta del món "Commune de Paris" es va interpretar com que s'havia instaurat un règim en el que tot era comú, quan el mot francès "commune" només vol dir "municipi".

En diverses ciutats de França com Marsella, Lió, Saint-Etienne, Tolosa de Llenguadoc, Narbona, Grenoble i Llemotges, altres comunes foren proclamades a partir del 3 de març de 1871, però totes van ser reprimides ràpidament. Karl Marx considerava aquesta com la primera insurrecció proletària autònoma.


Instauració de la Comuna[modifica | modifica el codi]

El 3 de març una assemblea dels delegats de la Guàrdia Nacional va triar un Comitè Executiu provisional de 32 membres que va prometre defensar la República. El mateix dia el govern de Thiers va nomenar comandant en cap de la Guàrdia Nacional el general monàrquic Louis d'Aurelle de Paladins, que havia prestat suport militarment el cop d'estat de Napoleó III del 2 de desembre de 1852. L'Assemblea Legislativa i el govern es van traslladar de Bordeus a Versalles, però Thiers va decidir residir a París.

Les primeres mesures aprovades per la nova Assemblea confirmar les inquietuds de la població, recordant les mesures impopulars impulsades per Thiers durant la II República el 1848: el 10 de març suprimeix la moratòria sobre lletres de pagament, lloguers i deutes que han de pagar gairebé immediatament, el que aboca a París a 300.000 obrers, petits tallers i botigues a la suspensió de pagaments. Suprimeix el salari dels guàrdies nacionals, deixant milers de famílies sense recursos. El general Vinoy, acabat de nomenar comandant cap de l'exèrcit a París, prohibeix sis diaris republicans, dels quals 4 tenien cadascun un tiratge de més de 200.000 ejemplars i mana condemnar a mort a Gustave Flourens i Auguste Blanqui per la seva participació en la revolta d'octubre de 1870.

Al mateix temps que el Comitè Central de la Guàrdia Nacional estava adoptant una posició cada vegada més radical i guanyava fermament autoritat, el govern no podia permetre tenir 400 canons i metralladores a la seva disposició indefinidament. I així, com a primer pas, a l'alba del 18 de març Thiers va ordenar a les seves tropes guardar els canons emmagatzemats en les altures de Montmartre, Belleville i al Parc des Buttes-Chaumont. A Belleville i a Montmartre, els residents avisats a toc de campana es van precipitar per interposar-se al moviment de canons i no van seguir les instruccions. A Montmartre, quan el seu general, Claude Martin Lecomte, els va ordenar disparar a una munió desarmada. En contra de l'opinió dels membres del comitè del districte, va ser afusellat al mateix barri juntament amb el General Clément Thomas, un antic comandant de la Guàrdia Nacional, responsable de la repressió durant la rebel·lió popular al juny de 1848.

El 18 de març marca oficialment l'inici del govern de la Comuna. Altres unitats armades es van unir a la rebel·lió, que es va escampar tan ràpidament que el cap de l'executiu Thiers va ordenar l'evacuació immediata de París de les forces regulars que encara li seguien sent lleials, com ara la policia i els empleats de totes les administracions públiques. Ell mateix va fugir, al capdavant dels seus homes, a Versalles.

Segons Thiers, 100.000 parisencs van abandonar la capital. En els dies següents, la majoria dels habitants dels barris residencials de l'oest de París (el XVI i el XVII), tradicionalment conservadors, es van refugiar a Versalles. El Comitè Central de la guàrdia nacional era ara l'únic govern efectiu a París: gairebé immediatament va renunciar a la seva autoritat i va organitzar eleccions per una comuna, propostes pel 26 de març. La Comuna de París va ser constituïda el 28 de març. Els 92 membres del "Consell Comunal" incloïen obrers, artesans, petits comerciants, professionals (com ara metges i periodistes), i un gran nombre de polítics. Abastaven totes les tendències republicanes: des republicans reformistes i moderats, socialistes, marxistes llibertaris, anarquistes, proudhonians, blanquistes i independents, fins jacobins que tendien a mirar nostàlgicament la Revolució Francesa. El socialista Auguste Blanqui va ser triat president del Consell, però això va ocórrer en la seva absència ja que havia estat arrestat el 17 de març i va estar retingut en una presó secreta durant la vida de la Comuna.


Mesures adoptades per la Comuna[modifica | modifica el codi]

Malgrat les diferències internes, el Consell va tenir un bon començament en mantenir els serveis públics essencials per a una ciutat de dos milions d'habitants, també va ser capaç d'arribar a un consens sobre certes polítiques que tendien cap a una democràcia social progressista més que a una revolució social. A causa de la manca de temps (la Comuna va poder existir menys de 60 dies en total) només uns pocs decrets van ser decretats. Aquests incloïen: remissió de les rendes, que havien estat augmentades considerablement per propietaris, fins que s'acabés el setge; l'abolició del treball nocturn en els centenars de fleques de París, l'abolició de la guillotina, la concessió de pensions per les vídues dels membres de la Guàrdia Nacional morts en servei, així també com per als seus fills, la devolució gratuïta de totes les eines dels treballadors, mitjançant les cases d'empenyorament estatals, es van posposar les obligacions de deutes i es van abolir els interessos en les deutes, i, allunyant-se dels estrictes principis reformistes, el dret dels empleats a prendre el control d'una empresa si fos abandonada pel seu amo.

El Consell va posar fi a l'allistament i va reemplaçar l'exèrcit convencional amb una Guàrdia Nacional de tots els ciutadans que podien portar armes. La legislació proposada separava l'església de l'estat, feia que totes les propietats de l'església esdevinguessin propietat estatal, i excloïa la religió de les escoles. es va permetre a les esglésies de continuar llur activitat religiosa només si mantenien les portes obertes al públic a la tarda perquè es fessin reunions polítiques. Això va fer de les esglésies el principal centre polític participatiu de la Comuna. Una altra legislació projectada tractava de reformes educatives que permetrien l'educació i la pràctica tècnica fossin disponibles per a tothom. La Comuna va adoptar durant la seva breu existència l'anteriorment descartat Calendari de la I República Francesa, així com la bandera vermella en comptes de la tricolor.

Malgrat el reformisme formal del Consell de la Comuna en el seu conjunt, l'actuació comunal era molt més revolucionària. Les tendències revolucionàries predominants incloïen anarquistes, blanquistes, jacobins i independents. La Comuna de París ha estat celebrada per anarquistes i socialistes marxistes contínuament fins a l'actualitat, en part a causa de la varietat de tendències, l'alt grau de control per part dels treballadors i la notable cooperació entre els diferents bàndols revolucionaris. Friedrich Engels, el més pròxim col·laborador de Marx, mantindria després que l'absència d'un exèrcit fix, les polítiques autònomes dels "quartiers" i altres característiques van tenir com a conseqüència que la Comuna no fos com un estat en el sentit repressiu del terme: era una forma de transició en direcció de l'abolició de l'estat com a tal. El seu possible desenvolupament futur, però, romandria una pregunta teòrica: després de només una setmana va ser atacada per elements del nou exèrcit (que incloïa antics presoners de guerra alliberats pels prussians) creat ràpidament a Versalles.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 José Álvarez Junco. Mater Dolorosa. La idea de España en el siglo XIX. 9. Madrid: Taurus, 2005. pàg. 436

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Comuna de París