Concert per a piano (Busoni)

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de composicióConcert per a piano en do major
Forma musical Concert per a piano
Tonalitat do major
Compositor Ferruccio Busoni
Catalogació op. 39
Durada 70'
Solistes Ferruccio Busoni
Instrumentació piano, orquestra i men's chorus Tradueix
Estrena
Data 10 de novembre de 1904
Escenari Sala Beethoven de Berlín,
Director Karl Muck
Modifica les dades a Wikidata

El Concert per a piano en do major, op. 39 (BV 247) de Ferruccio Busoni és una de les obres més grans que s'han escrit en aquest gènere. El concert dura al voltant de 70 minuts i consta de cinc moviments; en el moviment final un cor masculí canta l'escena final del drama en vers Aladdin d'Adam Oehlenschläger. La primera actuació del concert va tenir lloc a la Sala Beethoven de Berlín el 10 de novembre de 1904, en un dels concerts fets per Busoni de música moderna. Busoni fou el solista, amb Karl Muck dirigint l'Orquestra Filharmònica de Berlín i el Cor Kaiser-Wilhelm-Gedächtniskirche.[1]

Les crítiques van ser decididament contraposades, algunes plenes d'hostilitat o fins i tot de burla.[2] Posteriorment a la seva estrena se n'han vist relativament poques actuacions, a causa de la gran orquestració, la complexa textura musical, l'ús d'un cor masculí, i les demandes sorprenents d'agilitat i esforç per al solista.

Origen i context[modifica]

La complexitat de la personalitat creativa de Busoni, la seva manera de posar-se moltes màscares, és segurament el resultat de tot el que va arribar a conèixer. Busoni fou un cosmopolita que mai va pertànyer totalment a un país o cultura, que va néixer prop de Florència el 1866; va passar la infància a Trieste; va estudiar a Viena, Graz, i Leipzig; va viure a Hèlsinki, Moscou, Boston i Nova York; es va instal·lar a Berlín i a Bolonya; va passar gran part de la Primera Guerra Mundial a Zuric (on va conèixer tant a Joyce com a Lenin); i després va tornar a Berlín, on va morir.[3]

Va guanyar de seguida fama com a virtuós del piano, extasiant multituds amb la seva brillantor fresca i irritant als crítics amb les seves reconfiguracions premeditades d'obres canòniques. Com a professor de composició, va influir a tots, des de l'avantguardista Edgard Varèse al populista Kurt Weill. En el seu fullet Una nova estètica de la música, Busoni va demanar una volta al classicisme especulant sobre l'escriptura microtonal i instruments electrònics. Era, en certa manera, el profeta d'un futur que mai va arribar a passar, però, el seu pluralisme idiosincràtic ara sembla estranyament contemporani, com si hagués esperat tot el curs del segle i tractat de resoldre les seves contradiccions.[3]

El Concert per a piano, que Busoni va completar el 1904, és atípic d'ell, en la mesura en què alguna de les seves obres sigui típica. En les seves últimes dues dècades, Busoni va afavorir els colors suaus i les formes ombrívoles, la seva música sempre estava a punt de desaparèixer a l'horitzó. El concert, per contra, és cridaner, farcit amb referències als estils romàntics del Vuit-Cents. S'obre amb un pastitx de Brahms i després passa a Beethoven, apuntalat amb arpegis lisztians, meditant encanteris d'orquestració wagneriana, delicats interludis chopinescs, girs depressius schumannescs i crescendos esbojarrats rossinians. I per si no n'hi hagués prou, el moviment final té un cor d'homes entonant versos de 1805 de l'obra Aladdin d'Adam Oehlenschläger, un himne a Déu, ni més ni menys. Mahlerià en el seu abast, el treball és en cinc moviments i es perllonga durant més d'una hora.[3]

El concert és una notable gesta de caos controlat. Des d'un munt gairebé aleatori de materials, Busoni modela una sòlida estructura, simètrica, amb un gran moviment lent al centre i dos scherzos bulliciosos a cada costat.[3]

Sembla haver estat Beethoven el que primer va incloure un cor en una obra concertada amb el piano i orquestra, la seva Fantasia Coral, op. 80, de 1808.[n 1] Des de llavors, només un grapat d'obres s'han escrit amb una estructura semblant, inclòs el Concert per a piano núm. 8 (estrenat el 16 març de 1820, a Sant Petersburg) de Daniel Steibelt[4] i el Concert per a piano núm. 6, op. 192 (1858) de Henri Herz,[5] que també tenen un final coral.

Els tres compositors que varen gravitar més sobre Busoni foren Bach, Beethoven i Liszt. Un dels seus aforismes fou: "Bach és el fonament de l'execució pianística, Liszt la culminació. Els dos varen fer possible l'existència de Beethoven". Els tres ídols estan presents en aquest concert de piano.[6]

Busoni va arribar a ser considerat el pianista més gran de la seva època, immers en la tradició de virtuosos que va generar l'estètica romàntica. En aquest concert, el solista ha de posseir qualitats sobrehumanes per poder enfrontar el repte majúscul d'interpretar les temeràries altures d'aquest concert.

Representacions[modifica]

Ferruccio Busoni al piano

A més de les immenses exigències requerides del solista i del gran potencial necessari, hi ha una dificultat addicional que pot afectar les actuacions d'aquesta obra: el paper del solista.

Com va escriure el mateix Busoni, els concerts per a piano tendien a ser modelats com els de Mozart o Beethoven.[7] En el cas de Mozart, el concert se centra en el virtuosisme del compositor i intèrpret, que apareix de forma espontània per a estrenar l'obra a l'escenari. L'orquestra ofereix tot un acompanyament de fons. Però amb Beethoven, el treball sovint es concep en termes simfònics; el piano pren un paper secundari, en reflexionar o respondre a les idees que ja han estat introduïdes per l'orquestra (exceptuant el quart concert per a piano).[8]

Busoni combina aquests dos precedents en el seu concert per a piano, creant una enorme obra de proporcions simfòniques, que va ser acusat originalment de tenir només un piano obbligato.[7] El treball planteja reptes excepcionals per al solista, que és sovint requerit per incorporar una cascada resplendent de notes en el so orquestral general. Aquesta rebaixada del paper solista heroic del segle XIX, per tant, requereix una acurada consideració d'equilibri en el rendiment.

Moviments[modifica]

Encara que els cinc moviments es presenten per separat en la partitura, Busoni va afirmar que el concert s'ha de tocar com un tot continu, sense interrupcions.[9]

I. Prologo e Introito: Allegro, dolce e solenne
II. Pezzo giocoso
III. Pezzo serioso:
Introductio: Andante sostenuto
Prima pars: Andante, quasi adagio
Altera pars: Sommessamente
Ultima pars: a tempo
IV. All'Italiana: Tarantella: Vivace; In un tempo
V. Cantico: Largamente (amb cor)

Referències[modifica]

Notes
  1. Casualment, el mateix any en què Oehlenschläger va publicar l'edició alemanya d'Aladdin.
Cites
  1. Beaumont, 1985, p. 61.
  2. Dent, 1974, p. 135.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Ross, Alex «The Monster Concerto». The New Yorker, 09-06-2012.
  4. Schonberg 1963, p. 75
  5. Henri Herz: List of Herz's works a Gottschalk.fr. (en francès).
  6. Schonberg, Harold C. Los grandes compositores. Ediciones Robinbook, 2007, p. 680. ISBN 9788496924048. 
  7. 7,0 7,1 Dent, 1974, p. 143.
  8. Dent, 1974, p. 143-4.
  9. Dent, 1974, p. 142.
Fonts