Concert per a violí (Brahms)

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de composicióConcert per a violí
Brahms Violin concerto beginning.png
Fragment de la partitura del Concert per a violí
Forma musical Concert
Tonalitat Re major
Compositor Johannes Brahms
Composició Pörtschach, 1878
Catalogació Op. 77.
Durada 42 minuts, aprox.
Dedicatòria Joseph Joachim
Instrumentació violí solista, dues flautes, oboès, clarinets i fagots, 4 trompes, 2 trompetes, timbales i cordes
Estrena
Data Leipzig, 1 de gener, 1879
Moviments
Allegro non tropo
Adagio
Allegro giocoso, ma non troppo vivace. Poco piu presto.
Més informació
Allmusic mc0002357540
IMSLP Fitxa
Modifica dades a Wikidata

El Concert per a violí en re major el va compondre Johannes Brahms l'estiu de 1878 en el llogaret de Pörtschach, en els Alps austríacs. Joseph Joachim fou el solista quan Brahms dirigí l'estrena, l'1 de gener de 1879 a Leipzig.

Consta de tres moviments:

  • Allegro non tropo
  • Adagio
  • Allegro giocoso, ma non troppo vivace. Poco piu presto.

Similituds[modifica]

Els concerts per a violí de Txaikovski, Brahms i Beethoven tenen certes coses en comú. Cadascun d'ells fou considerat pràcticament inexecutables quan era nou. Actualment cadascun d'ells forma part del repertori normal de pràcticament tot violinista. Tots tres són en la tonalitat de re major.

El fet que aquests concerts estiguin en la mateixa tonalitat no és coincidència. Les quatre cordes del violí estan afinades en les notes Sol, Re, La i Mi, respectivament. Aquestes són les notes denominades notes obertes, el que significa que produeixen aquests sons sense que es posi el dit sobre la corda. Les cordes obertes són fàcils de tocar (el qual resulta útil en el mitjà d'una figuració ràpida) i té un so ressonant. Així és que una tonalitat que inclogui aquestes notes obertes resulta útil per a un concert de violí. Aquesta tonalitat és Re major: les notes principals de Re major són les cordes obertes del violí.

La raó de la dificultat d'aquests tres concerts és que cadascun dels compositors tenia una idea abstracta del virtuosisme del violí més que la visió pràctica d'un intèrpret. Per tant, cadascun dels concerts conté passatges tan diferents dels que qualsevol executant hagués hagut d'executar amb anterioritat i que el portà a pensar molt i a molta pràctica per arribar a dominar-los. En escriure música difícil que, tanmateix, sonava bé en l'instrument, cadascun d'aquests compositors amplià el marge del que era acceptat com a música típica per a violí.

Preparació el concert[modifica]

Brahms demanà consell al seu amic Joseph Joachim, un consumat violinista, mentre componia el seu concert. Amb freqüència, li pregunta sobre la dificultat de diferents passatges. Els consells de Joachim respecte a simplificar part de la música foren sovint desoïts encara que, paradoxalment, en general foren seguides les seves crítiques purament musicals.

Mentre treballa en la peça, Brahms va escriure a Joachim:

« <Després d'haver-la escrit, realment no sé que pensaràs sobre la part solista solament. La meva intenció era, per suposat, que la corregissis, sense prestar atenció a la qualitat de la composició, i que si pensaves que no era digna d'orquestració, m'ho diguessis. Hem sentiré complagut si marques les parts difícils, maldestres o impossibles d'executar. Tot l'assumpte és en quatre moviments.> »

La versió final té tres moviments. Joachim contestà a la carta:

« És un plaer per a mi saber que estàs component un concert per a violí, ¡i en quatre moviments! Vaig llegir amb atenció el que vas enviar i vaig fer unes poques notes i modificacions, però és poc el que puc dir sense tenir la partitura completa. Malgrat tot, puc fer bon ús de la major part d'aquesta peça hi ha una quantitat substancial de bona música per a violi en aquesta, però si pot ser executada amb comoditat en una calorosa sala de concerts és quelcom que encara resta per veure's. »

És evident que a partir d'aquesta carta Joachim era un músic de primera línia. Es mostrava reticent a obrir judici solament basant-se en la part del violí, encara que fos la que ell executaria com a solista, sense saber com encaixaria aquesta dintre del conjunt complet.

Brahms li contestà que li enviaria la partitura. També mencionava que els moviments del mig són un fracàs. He escrit més aviat un adagi dèbil. Encara que el compositor no estava encara completament conforme, Joachim desitjava executar l'obra. Brahms prestà la seva conformitat a contracor. Després de la presentació, Joachim féu nous suggeriments. Brahms començava a sentir-se una mica molest. Tractà d'ocultar el seu disgust amb una broma: ¡El teu únic mitjà d'impressionar el món és fent modificacions i suggeriments!.

Joachim, aparentment no es molestà pel desagradable humor de Brahms. Conservà el concert i l'interpretà diverses vegades a Anglaterra. El compositor començà a pensar que devia demanar l'opinió d'un altre violinista respecte a les modificacions proposades. Escriví a Joachim:

« Estic ansiós per veure quines modificacions l'hi has fet i si hem resultaran convincents o si hauré de consultar a alguna altra persona, cosa que no desitjo fer. Diguem si el concert és adequat per a ser imprès. »

Algunes setmanes més tard, tornà a escriure:

« ¡Segurament ho pensaràs dues vegades abans de demanar-me un altre concert! Que bé que el teu nom estigui en la copia, ja que ets més o menys responsable de la part solista del violí. »

En realitat, Brahms començà un segon concert per a violí poc temps després d'això, però mai l'acabà.

Dedicatòria[modifica]

El concert per a violí està dedicat a Joachim, malgrat del recel de Brahms respecte a les crítiques. Confià a Joachim que escrivís la seva pròpia cadenza. (Violinistes posteriors han escrit cadenzes noves).

Dificultats de la presentació[modifica]

Les dificultats del concert feren difícil assegurar les presentacions. El director Hans von Bülow l'anomenà un concert en contra del violí: tan sols un pocs violinistes, a part de Joachim, foren capaços d'interpretar-lo. Alguns solistes restaven molt lluny d'entusiasmar-se amb l'obra perquè les dificultats d'aquesta no sempre eren evidents a l'oïda. Les proeses tècniques que se suposa deuen sonar com si s'executaren amb facilitat en lloc d'exigir bravura, no serveixen per a exhibir l'aptitud virtuosa del solista.

Tan sols alguns pocs executaren el concert, entre ells Richard Barth, Hugo Heermann i Adolf Brodsky (que havien estrenat valentament el concert de Txaikovski terriblement difícil, uns pocs anys abans). Una jove de 19 anys Marie Soldat-Roeger, executà llavors la peça per al compositor, el qual se sentí molt impressionat amb el seu talent. Decidí fer un concert amb ell i assolí que fos admesa en les classes magistrals de Joachim.

Dos anys abans de la seva mort, Brahms escoltà a un vailet polonès de dotze anys executar el concert. Aquest jove violinista era Bronisław Huberman, el qual arribà ser un dels grans virtuosos de principis del segle XX. Si una obra que ha estat condemnada com a inexecutable quan era nova podia, en aquest moment, 17 anys més tard, ser executada per un jovenet, llavors el concert devia tindre futur. Així ho degué pensar Brahms i, per descomptat tenia raó.

Huberman féu un agregat al neci comentari de von Bülow sobre el concert:

« El concert de Brahms no és ni contra el violí ni per al violí amb l'orquestra. És un concert per a violí contra l'orquestra, i el que guanya és el violí. »

El violinista s'adonava que, en el concert de Brahms, si produeix una oposició dramàtica entre dues forces: el solista i l'orquestra. Aquest tipus de drama, típic dels concerts per a piano a partir de Mozart, era en veritat relativament rar en els concerts per a violí. Només el concert de Beethoven, anterior al de Brahms, utilitzà el principi d'oposició. Altres concerts eren peces de major exhibició tècnica i/o emocional per a un violinista acompanyat per una orquestra. En les obres de Brahms i de Beethoven les dues forces resten tractades com a iguals.

Tres exemples demostren aquest punt.

El concert[modifica]

  • 1r moviment: Allegro non troppo.

L'exposició orquestral de Brahms en el primer moviment és extremadament llarga. Una vegada que el violí finalment fa la seva entrada, ha d'afirmar la seva igualtat amb una orquestra que ja ha estat tocant durant un cert temps. Ho fa executant no el tema principal sinó una quasi-cadenza ampliada, amb l'orquestra temporalment relegada a un paper subordinat. Aquest passatge equilibra l'exposició de l'orquestra. Una vegada que el violí ha afirmat la seva independència, pot per a fi interpretar el tema principal en el seu bell registre alt.

  • 2n moviment: Adagio:

Un altre exemple es produeix en el segon moviment. La melodia de l'obertura pertany a l'orquestra (inicialment, només els vents). El violí en cap moment toca més que les primeres tres notes d'aquesta. La funció del violí és ornamentar el tema, comentar-lo, però mai citar-lo. Fer-ho seria envair el territori de l'orquestra.

  • 3r moviment: Allegro giocoso, ma non troppo vivace. Poco più presto.

Com en el concert de Txaikovski, el final utilitza el violí com a instrument gitano. La música folklòrica hongaresa, que Brahms estimava i immortalitzà en les seves danses hongareses, és la inspiració que subjau sota el tema del rondó principal. El violí i l'orquestra interpreten aquesta tonada cap enrere i cap endavant, com per a demostrar que la seva competència anterior s'ha convertit en col·laboració.

Referències[modifica]