Concert per a violí núm. 2 (Bartók)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióConcert per a violí núm. 2
Forma musical composició musical i concert per a violí
Compositor Béla Bartók
Composició 1937
Publicació 1946
Catalogació Szőllősy index Tradueix sz. 112
Instrumentació violí i orquestra
Estrena
Data 23 abril 1939
Escenari Amsterdam, Amsterdam
Més informació
Allmusic mc0002657653
Modifica les dades a Wikidata
El compositor Béla Bartók en la seva millor època

El Concert per a violí núm. 2 fou compost per Béla Bartók a Budapest entre agost de 1937 i el 31 de desembre de 1938. Willem Mengelberg dirigí l'estrena amb el violinista Zoltán Székely a Amsterdam, el 23 d'abril de 1939.

Origen i context[modifica]

Malgrat ser un actiu concertista de piano, Bartók va escriure gran quantitat de música per a violí. Part de l'interès que sentí Bartók per al violí es devia a l'important paper que desenvolupa aquest instrument en la música folklòrica hongaresa. El compositor estava profundament interessat en la seva música nativa. Fou un dels primers estudiosos de la música en prendre's seriosament la música folklòrica com a una expressió autèntica del caràcter nacional. Bartók passà gran part de la seva vida recollint, classificant i estudiant melodies folklòriques autèntiques. Com a compositor, cercà deliberadament desenvolupar un estil que fos una amalgama entre els llenguatges folklòrics hongaresos i l'art musical europeu contemporani. Per tant, la seva música és diferent a la de qualsevol del seus contemporanis (encara que hagi estat imitat infinitament per les generacions posteriors, incloent la camada d'estudiants de composició posteriors a ell –semblaria com si cada compositor en potència estigués obligat a passar per una fase bartókniana). L'estil de Bartók està imbuït de ritmes i escales hongarès. D'aquesta forma, no és mera coincidència que el violí desenvolupés un paper tant important en la seva producció. És temptador escoltar darrere de la fogosa virtuositat del Segon Concert, similar a una dansa, a un violinista gitano que toca la música tradicional del seu poble.

Bartók va escriure aquest concert durant un període d'agitació política que patia tot Europa. La Cambra de la Música del Reich Alemany havia decidit que necessitava proves que qualsevol compositor la música del qual s'hagués d'interpretar a Alemanya, fos d'ascendència ària. Bartók, que havia volgut romandre aliè a la política, no estava disposat a participar en semblant invasió a la llibertat artística. Refusà omplir el qüestionari exigit. Temps després exigí que la seva música no fos emesa per a la ràdio en cap lloc on es pogués escoltar en l'Alemanya de Hitler o en la Itàlia de Mussolini. Aquesta valenta postura li costà molt en termes de regalies; tanmateix però, per a un artista responsable era impossible mantenir-se aliè a la política en aquells atribolats temps.

Moviments[modifica]

  • Allegro non troppo
  • Andante tranquilo
  • Allegro molto.

Mentre Bartók es debatia en el dubte de si quedar-se o no en l'Europa dominada per l'Eix, rebé l'encàrrec d'un concert del violinista hongarès Zoltán Székely. Bartók hagués preferit compondre un conjunt de variacions per a violí i orquestra, però el virtuós volia un concert fet i dret. En realitat, l'obra acabada efectivament utilitza tècniques de variacions, i els materials del primer moviment tornen en forma diversa en el final. Quan el compositor envià l'obra acabada a Székely, el solista restà insatisfet: el final no li permetia desplegar suficientment les seves habilitats. Bartók complí amb els desitjós del violinista i escriví un nou final, però es permeté la satisfacció de publicar l'obra amb ambdós finals. Malgrat tot, la versió original s'utilitza rares vegades.

El compositor no va assistir a l'estrena realitzat per Székely a Amsterdam. Bartók ja anava vers els Estats Units amb d'intenció de reconstruir la seva vida i la de la seva esposa a l'altra banda de l'Atlàntic. Hagué d'esperar fins al 1944, un any abans de la seva mort, després d'haver emigrat definitivament als Estats Units, abans d'escoltar una interpretació del seu concert. Finalment, el compositor l'escoltà executat per Tossy Spivakovsky, a Nova York.

« <El que més m'agradà fou el fet de no trobar cap error en la instrumentació. No vaig tenir de canviar absolutament res. I tots sabem que l'acompañamiento orquestral del violí és un assumpte molt delicat. »

A canvi del seu encàrrec, Székely rebé un concert de proporcions majors, que tracta al violí amb gran bravura. La part del violí explora moltes tècniques especials de les cordes --tremolo, quarts de to, glissando-- però no hi ha gaire del ?pizzicato, que és la marca dels quartets per a cordes de Bartók. Aquest so polsat, en canvi, se li dóna a l'arpa, la qual té una prominència poc habitual. Aquest instrument obre el concert i, en el seu desenvolupament, mai resta absent per gaire temps, especialment en els dos primers moviments.

El segon tema del primer moviment és quelcom notori, perquè utilitza els dotze tons de l'escala cromàtica, exposats en ordre sense duplicació. D'aquesta forma, el tema és com una línia dodecafònica, encara que se la utilitza més com a melodia que com una línia schoenbergiana. La pregunta interessant és: per què Bartók inserí aquesta línia aïllada en una peça que no és dodecafònica? Halsey Stevens, en el seu estudi integral de la vida i obra del compositor, ofereix una explicació molt plausible: la paròdia: Bartók estava fent referència a un idioma pel qual sentia tot menys simpatia, tal com ho va fer amb la vàcua tonada en ? La major en el final del Cinquè Quartet o citant Xostakóvitx en el Concert per a orquestra. Aquest mateix raonament pot explicar els quarts de to (intervals menors que un semi-to) en la part solista abans del final del primer moviment. Com en cap altra part del concert hi ha quarts de to, tal vegada apareixen aquí, en aquest únic lloc, com una paròdia de l'avant garde.

El segon moviment és un conjunt de variacions bellament construïdes. Bartók utilitza l'orquestra principalment com un delicat conjunt de cambra. Produeix alguns timbres exquisits, tals com les puntuacions dels timbals i els baixos de la línia de solo en la primera variació, o després, amb l'ús de l'harmònic. El final ha d'ésser escoltat amb el record fresc del primer moviment, solament així es poden seguir sense dificultat les transformacions dels materials melòdics del primer moviment en el final. El moviment final és una reinterpretació meravellosa del primer. Escoltem dos moviments diferents basats en els mateixos materials.

Bibliografia[modifica]