Concert per a violoncel núm. 1 (Xostakóvitx)

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de composicióConcert per a violoncel núm. 1
Forma musical concert per a violoncel
Tonalitat Mi bemoll major
Compositor Dmitri Xostakóvitx
Modifica dades a Wikidata

El Concert núm. 1 en Mi bemoll major per a violoncel i orquestra, Opus 107, de Dmitri Xostakóvitx, el va compondre l'estiu de 1959 i l'interpretà a l'estrena amb l'Orquestra Estatal Filharmònica de Leningrad (avui Sant Petersburg), dirigida per Yevgeny Mravisnky, el 4 d'octubre de 1959.

Stalin i els compositors[modifica]

Les tres visites de Xostakóvitx als Estats Units tingueren lloc en circumstàncies molt diferents. La primera, el 1949, es produí un any després de la infamant purga perpetrada pel règim de Stalin que condemnà al compositor a cinc de llurs col·legues per adherir-se a "pràctiques antisoviètiques en la seva música, que resta marcada per perversions formalistes, dissonàncies, desdeny per la melodia i ús de desacords caòtics i neuropàtics –tot el qual és aliè als gustos artístics del poble soviètic-". La música fou desestimada com a representant de la cultura burgesa decadent. Xostakóvitx fou obligat a renunciar a l'ensenyança i degué disculpar-se públicament per llurs composicions. És comprensible que restés perplex, l'any següent, quan Stalin personalment li telefonà per demanar-li que representés Rússia en la Conferència Cultural i Científica per la Pau Mundial a Nova York.

El compositor no va tenir més remei que anar-hi. Se sentí incomoda en un país estranger, col·locat en la situació d'estar exposat al públic i al mateix temps vigilat constantment pels soviètics. El més difícil per aquest home tan íntim fou haver de tocar l'scherzo de la seva Cinquena Simfonia en el piano, davant d'un públic de 30.000 persones, en el Madison Square Garden. A més Xostakóvitx temia que Stalin pretengués mostrar-lo al món com una celebritat en bon estat de salut i que després el fes assassinar silenciosament al seu retorn. Se sentí especialment preocupat quan la seva planejada gira per ciutats nord-americanes fou interrompuda inesperadament per un ordre de retornar a Moscou.

Després de Stalin[modifica]

Sempre havia desconfiat d'Occident. No succeí res durant la seva visita el 1949 que el fes canviar llur opinió. La seva segona visita, una dècada més tard, tingué lloc en circumstàncies quelcom menys tenses. Després de la mort de Stalin, el 1953, s'inicià un "estovament" oficial, en virtut del qual a la música de Xostakóvitx i a la d'altres compositors anteriorment condemnats se'ls restituí gradualment el vistiplau oficial. Quan Nikita Khrusxov assumí el poder el 1956, els crims de Stalin es feren públics. El 1958 el nou líder dictà una resolució del PCUS, en la que es declarava que els judicis artístics de Stalin havien estat "subjectius". Oficialment s'aixecà el cartell despectiu de "formalista" dels compositors soviètics i la seva música anterior fou interpretada novament.

Poc temps després de l'estovament per Krushchev, un grup de compositors nord-americans fou invitat a visitar la Unió Soviètica. Alguns mesos més tard, Xostakóvitx i altres músics russos un mes als Estats Units. Malgrat tot el compositor encara se sentia incomoda a Occident i sabia encara que es vigilava cada moviment que feia, pogué visitar diferents parts del país i escoltar una gran quantitat de música nord-americana així com algunes peces seves, inclús el Primer Concert per a Violoncel.

El grup viatjà a Nova York, San Francisco, Los Angeles, Louisville, Washington, Boston, i Filadèlfia, on l'orquestra d'aquesta ciutat acompanyà a Mstislav Rostropóvitx en l'estrena nord-americà del Concert per a Violoncel. En cada ciutat els russos conegueren a destacades personalitats de grups artístics, socials i polítics. A vegades se'ls demanava als compositors visitants que comparessin la vida musical dels Estats Units amb la de l'URSS. A diversos observadors llurs respostes els semblaren propaganda molt ben estudiada. Els visitants negaven que un esdeveniment polític com la fi del règim de Stalin pogués tenir algun efecte envers la música que s'interpretava a l'URSS. Proclamaven que la crítica musical, inclús l'emanada dels funcionaris del govern, servia sempre per a educar al públic i ajudar a guiar els gustos dels oients. Consideraven que els compositors tenien l'obligació de corregir els errors artístics assenyalats pels crítics. Els compositors russos lloaren l'alta qualitat de les interpretacions als Estats Units. Condemnaren la música atonal i experimental com a enemiga de l'esperit del poble. I així prosseguí, ciutat rere ciutat: reunions cauteloses entre músics que representaven dues cultures molt diferents amb dos sistemes molt distintes. Els russos estaven sempre disposats a respondre les preguntes que sempre semblaven venir directament de Moscou.

Malgrat tot hi havia por[modifica]

El periodista Walter Arlen, després de visitar Xostakóvitx, el descriví com "molt nerviós, fumador empedreït d'ulls que es mouen ràpidament i mas inquietes, torbat i aparentment ansiós la major part del temps". És veritat, el compositor tenia vertaderes raons per sentir-se ansiós. Odiava estar en focus de l'atenció i odiava ésser un peó polític, però malgrat tot allí va estar durant un mes en un país estranger que no comprenia. Va conèixer a celebritats, amb cadascuna de les seves paraules reproduïdes en els diaris, i sabent tot el temps que qualsevol cosa que digués havia d'ésser exactament el que el Partit volia. Llur vigilància no era tan estricta com ho havia estat el viatge anterior, però sabia que era observat. Les interpretacions que escoltà de la seva música, en especial el Primer Concert per a violoncel, que tingué una recepció triomfal, degueren haver estat l'única ocasió en què pogué sentir-se ell mateix.

En retornar a Rússia, Xostakóvitx, va escriure un article vers el seu viatge. Lloà als músics nord-americans, agraí als Estats Units llur hospitalitat, també la càlida resposta que la seva música havia rebut i agraí als nord-americans llur interès per la Unió Soviètica. Criticà les universitats nord-americanes per permetre que els seus alumnes de composició escrivissin qualsevol cosa que desitgessin en lloc d'insistir que els joves compositors respectessin la tradició i els gustos del públic: "La llibertat d'elecció" es transforma en llibertat per a refusar la creació seriosa que la societat requereix, refusar l'art amb un contingut que expressaria el món intern de l'ésser humà."

Per fi la llibertat[modifica]

Ara sabem, en gran part mercès a la publicació pòstuma de les memòries del compositor, que secretament estava molt a favor de la llibertat d'expressió artística. També sabem que alguns articles propagandístics que aparegueren amb el nom de Xostakóvitx foren escrit per tercers i que el compositor ni tan sols els va veure abans de la seva publicació. Només ens podem preguntar quines foren llurs vertaderes impressions sobre els Estats Units el 1959.

L'última visita del compositor als Estats Units fou el 1973. Desitjava tenir una última oportunitat d'aprendre més sobre aquest país i aprofità l'ocasió de viatjar a la Universitat del Nord-oest per acceptar un doctorat honorari. La seva salut era molt dolenta i el viatge resultà esgotador, però la seva família volia que ell i anés perquè tenien l'esperança de què els metges nord-americans estarien en condicions de produir una cura miraculosa per malalties que els metges russos havien declarat incurables. Després de passar dos dies en un hospital de Washington, el compositor inicià el seu viatge de retorn; els metges nord-americans foren tan pessimistes coms els russos. El compositor va morir dos anys més tard.

1r moviment[modifica]

El Primer Concert per a Violoncel és una de les obres més serioses i introspectives de Xostakóvitx, encara que no li manca vitalitat rítmica que caracteritza llur música popular de les primeres èpoques. L'instrument solista obra la peça amb una figura de quatre notes que està destinada a impregnar el primer moviment. Aquest breu motiu conté els intervals, els ritmes i l'estat d'ànim que suggereix la totalitat del concert. En tot el llarg del primer moviment, que creix a partir d'aquesta figura, el violoncel fa gradualment un arc cap amunt, fins llur penetrant registre alt i després torna a baixar gradualment. El segon tema, amb llurs ritmes incessants que subratllen una línia de tipus cançó, també desenvolupa al llarg d'un gran arc ascendent i després descendent.

2n. Moviment[modifica]

El segon moviment comença amb material suaument líric molt aliè al món del primer moviment. El violoncel fa entrada amb una melodia bellament ampla. Un segon tema continua aquest estat d'ànim de lirisme reprimit duran un temps, però finalment la música creix fins a un clímax. El solo de corn proporciona la transició a la meravellosa coda, un passatge eteri en el que el violoncel toca en harmònics alts i purs amb l'acompanyament de violins amb sordina, celesta i cordes baixes – una cloenda màgica a una de les manifestacions més personals de Xostakóvitx.

3r. Moviment[modifica]

El tercer moviment segueix sense pausa. És una extensa cadenza per a violoncel sol. Com el Primer Concert per a Violí, Xostakóvitx aquí ha elevat la cadenza de la seva posició habitual de parèntesi virtuós a un lloc d'importància estructural. Es trasllada gradualment del lirisme del moviment lent, a treves del virtuosisme creixent, a les reminiscències del primer moviment.

4t. Moviment[modifica]

El final és un rondó robust, amb un primer tema impetuós i una segona idea de tipus dansa. Les insinuacions del primer tema del primer moviment es fan gradualment més obertes, fins que se cita a la melodia reial. Un passatge ferotge de gran bravura tanca l'obra.

Referències[modifica]

  • Invitación a la Danza de Jonathan Kramer d'Editorial Vergara, pags. 702-03-04.