Concerts per a orgue, op. 7 (Händel)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióConcerts per a orgue, op. 7
Forma musical grup d'obres i obra musical
Compositor Georg Friedrich Händel
Nombre de parts d'una obra d'art 6
Instrumentació orgue
Altres dades
Identificador IMSLP Fitxa
Modifica les dades a Wikidata

Els Concerts per a orgue i orquestra op. 7, HWV 306-311, són un conjunt de 6 obres per a orgue de Georg Friedrich Händel. Foren compostos a Londres entre el 1740 i el 1751 i publicades pòstumament el 1761 per l'editor John Walsh. Els concerts tenien la funció de servir d'interludi durant la representació dels oratoris de Händel i contenen material gairebé totalment original; alguns dels seus moviments són molt populars i inspirats.[1]

Händel era un extraordinari organista com queda reflectit en les paraules de Johann Mattheson en el seu tractat de música de 1739, Der vollkommene Capellmeister: «Es pot dir que Händel, específicament, no pot ser fàcilment superat per ningú pel que fa a les seves habilitats amb l'orgue, tan sols potser per Bach a Leipzig».[2]

Anàlisi musical[modifica]

Taula general[modifica]

HWV Núm. Tonalitat Data de composició Estrena Lloc Any de publicació Moviments Notes
306 Op. 7 num. 1 Si bemoll major 17 febrer 1740 27 febrer 1740 Lincoln#'s Inn Fields Theatre, Londres 1761 Andante - Andante - Largo, e piano - Bourrée El primer moviment inclou una part independent per al pedaler.
307 Op. 7 num. 2 La major 5 febrer 1743 18 febrer 1743 Royal Opera House, Londres 1761 Ouverture - A tempo ordinario - organno ad libitum - Allegro Estrenat com a interludi de l'oratori Samson , HWV 57.
308 Op. 7 num. 3 Si bemoll major 1-4 gener 1751 1º març 1751 Royal Opera House, Londres 1761 Allegro - organo (adagio e fuga) ad libitum) - Spiritoso - Minuet - Minuet Existeixen dues versions autògrafes del primer moviment. Es tracta de la darrera obra orquestral de Händel.
309 Op. 7 num. 4 Re menor Potser 1744 Potser 14 febrer 1746 ? 1761 Adagio - Allegro - organo ad libitum - Allegro Estrenat com a interludi de An Occasional Oratorio, HWV 62.
310 Op. 7 num. 5 Sol menor 31 gener 1750 16 març 1750 Royal Opera House, Londres 1761 Allegro ma non troppo, e staccato - Andante larghetto, e staccato - Gavotta Estrenat com a interludi de l'oratori Theodora, HWV 68. La gavota final probablement fou afegida per John Christopher Smith.
311 Op. 7 num. 6 Si bemoll major Potser 1748-1749 1749 ? 1761 Pomposo - organo ad libitum - A tempo ordinario Després de la mort de Händel fou reorganitzat per John Christopher Smith en la forma que actualment el coneixem de cara a la publicació per part Walsh.

Els sis concerts[modifica]

Georg Friedrich Händel.

HWV 306[modifica]

Primer i segon moviment del concert HWV 306.
Tercer moviment del concert HWV 306.

L'estrena del Concert HWV 306 es realitzà sobre un orgue amb dos teclats manuals en el Lincoln's Inn Fields Theatre de Londres. Aquest concert és l'únic de la sèrie que hi ha una part per al pedaler. Es tracta d'una composició més important i majestuosa que els Concerts per a orgue, op. 4, compostos per a ser interpretats en orgues de mida més petita.

El primer i el segon moviment formen una única xacona sobre un ostinato, i hi ha escrites una sèrie de variacions senzilles però atractives. En el Largo hi ha un baix en l'estil d'una xacona que dóna pas a una bourrée brillant, molt melòdica. El primer moviment, a més, conté una arranjament de la famosa passacaglia de la Suite per clavicèmbal HWV 432.

HWV 307[modifica]

Aquest petit concert és més líric en relació a l'anterior. Consta d'un tercer moviment no escrit, que Händel improvisà durant l'execució. El quart moviment està basat en La Coquette, la sisena suite dels Componimenti musicali de Gottlieb Muffat.

HWV 308[modifica]

És un gran concert. El primer moviment es basa en el famós Halleluja de El Messies. El segon moviment, adagio i fuga, no està escrit i s'improvisà en directe.

HWV 309[modifica]

El concert comença amb un Adagio ple de passatges en els que s'alternen el violoncel, el fagot i l'orgue. El segon moviment està agafat de la Tafelmusik (1733) de Georg Philipp Telemann. El darrer moviment deriva del propi Concert op. 3 num. 6. El tercer moviment no està escrit, i és una altra part deixada a la improvisació de l'organista.

HWV 310[modifica]

El primer moviment, el tutti interpreta fragments vigorosos a l'uníson que s'alternen amb passatges cromàtics més elaborats per part de l'orgue solista. Un Adagio deixat a la improvisació porta a un Larghetto, amb una sèrie de variacions sobre un baix obstinat. PEr cabar, hi ha un minuet i un gavota, aquesta darrera afegida per John Christopher Smith. El primer moviment conté material temàtic derivant de dues triosonates, l'op. 2 num. 1 i la num. 8. La gavota és una arranjament del Concert per orgue i orquestra op. 4 num. 3.

HWV 311[modifica]

Aquest concert, amb un aire vivaldià en l'estil, consta de tres moviments. El segon no està escrit per deixar-lo la improvisació del moment. El tercer moviment també té una secció d'improvisació.

Parts improvisades[modifica]

Tot i que una versió completa dels Concerts per orgue i orquestra op. 4 fou publicada el 1738, en vida de Händel, molts dels concerts de l'op. 7 es publicaren pòstumament. S'incloïen els moviments no compostos que l'organista ha d'improvisar. En el cas del concert HWV 306, Händel incloia una arranjament de la famosa passacaglia de la Suite per clavicèmbal HWV 432. La partitura del concert indica que la passacaglia ha de ser interpretada segons la partitura, però arribats a un cert punt apareix l'anotació ad libitum (llatí: a plaer), que dóna llibertat a l'organista per allargar-lo el què consideri.[3]

Referències[modifica]

  1. Abraham 1954
  2. Johann Mattheson. Der vollkommene Capellmeister, Das ist Gründliche Anzeige aller derjenigen Sachen, die einer wissen, können, und vollkommen inne haben muß, der einer Capelle mit Ehren und Nutzen vorstehen will: Zum Versuch entworffen , Christian Herold: Hamburg, 1739.
  3. Composizioni händeliane, concerti per organo

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]