Concili del Vaticà II

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El Concili Vaticà II fou un concili ecumènic de l'Església Catòlica i un dels esdeveniments històrics que van marcar el segle XX. Va ser convocat pel Papa Joan XXIII, qui el va anunciar el de gener de 1959.

El Concili es desenvolupà en quatre períodes de sessions:

El primer fou presidit pel mateix papa en la tardor de 1962, però no va poder concloure aquest concili, ja que va morir un any després, (el 3 de juny de 1963). Els altres tres períodes de sessions van ser convocats i presidits pel seu successor, el papa Pau VI, fins a la clausura. La llengua oficial del concili va ser el llatí.

Ha estat el concili amb més representació de tots, amb una mitjana d'assistència d'uns dos mil "pares conciliars" procedents de totes les parts del món i d'una gran diversitat de llengües i races. A més, hi van assistir membres d'altres confessions religioses cristianes.

Objectiu[modifica | modifica el codi]

El concili es va convocar amb les finalitats principals de:

  • Promoure el desenvolupament de la fe catòlica.
  • Assolir una renovació moral de la vida cristiana dels fidels.
  • Adaptar la disciplina eclesiàstica a les necessitats i mètodes del nostre temps.

Es va pretendre que fos un "aggiornamento" o posada al dia de l'Església, renovant els elements que més necessitat en tinguessin, revisant el fons i la forma de totes les seves activitats. Va pretendre proporcionar una obertura dialogant amb el món modern, actualitzant la vida de l'Església sense definir cap dogma, fins i tot amb nou llenguatge conciliatori enfront de problemes actuals i antics. Va tractar de l'Església, la revelació, la litúrgia, la llibertat religiosa, etc., amb les característiques més importants de conciliar la renovació i la tradició.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

En Vaticà I no havia conclòs, a causa de la suspensió imposada per l'esclat de la guerra francoprussiana. Amb l'elecció de Joan XXIII el juny de 1958, tothom esperava un pontificat breu, però amb sorpresa el gener de 1959 convoca el concili. Hi ha diverses ironies sobre ell, ja que tot i que és un concili d'obertura, col·legialitat i altres elements, Joan XXIII el va convocar sense consulta, conforme la infal·libilitat del Papa (cf. Pius XII, 1950, Dogma de l'Assumpció). El convocà després de 3 dies d'oració (cf. la seva biografia), però el motiu precís ha romàs un poc vague: «aire fresc a l'Església», un cert «aggiornamento».

Preparació[modifica | modifica el codi]

  • De febrer 1959 a octubre 1962 és l'etapa de preparació del Concili, responsabilitat de la Cúria Romana que va preparar un qüestionari als bisbes per a saber què volien que es tractés en aquest (doncs no havia motiu concret). És un concili bastant documentat. Es poden veure «Le fonti ufficiali» que són conservades en un arxiu dividit en:
    • Matèria preparatòria:
      • Sèrie I, avantpreparatòria que correspon a abans de l'inici del concili, són les respostes dels bisbes als qüestionaris. No són sistemàtiques.
      • Sèrie II, Matèria preparatòria (4 volums en 6 toms) Correspon a l'últim any després de la convocatòria del concili. Són els documents preparats per la Cúria para el concili. La Cúria divideix els temes en 10 temes (que corresponen als 10 dicasteris del Vaticà que presidien les 10 comissions preparatòries).

Participants del concili[modifica | modifica el codi]

  • Els 2450 bisbes de l'Església. L'únic grup que va ser exclòs foren els bisbes del bloc comunista xinès, raó per la qual hi van faltar uns 200. Hi havia un conveni amb els soviètics de poder deixar sortir i entrar els bisbes als seus països sense problemes. És el concili més gran quant a quantitat (Calcedònia 200; Trento 950; Vaticà I 690) i quant a catolicitat, doncs era la primera vegada que hi participaven bisbes en manera substancial no europeus (sobretot africans i asiàtics). En els primers dos anys van predominar els bisbes europeus, però les següents sessions van ser més participades. (Fins i tot hi van participar alguns cardenals teòlegs o no bisbes (però per insistència de Joan XXIII al final van ser tots ordenats bisbes. A més hi van participar alguns abats de grans ordes religiosos (franciscans, caputxins, benedictins, dominicans, teatins, jesuïtes, etc.)
  • Teòlegs convidats del Papa com a consultors i no com membres plens (Yves Congar, Karl Rahner, Henri de Lubac Philips; podien escoltar però no parlar en l'aula), no podien entrar a l'aula però tenien influència en les comissions (aquelles 10 ja esmentades). A l'inici del Concili es dóna el nomenament de les comissions conciliars (dos terços nomenats pels bisbes i un terç pel papa), tot tenint com tasca guiar i escriure aquells decrets ja discutits a l'aula.
  • Consultors de les Esglésies ortodoxes i de les Esglésies protestants.
  • Auditors laics, entre ells el català Ramon Sugranyes.
  • Observadors, i catòlics laics (cf. Mary Goldic, Ospite a casa propia (ed. en anglès)
  • Periodistes. Es donen moltes publicacions però especialment Times. (Raniero en la Valle Avennie; Caprile en Civiltá Catòlica; Frank Furteer en Allgemeine Zeitung; Le monde, Assomptionisti La Croix; F-X Murphy CSSR amb el pseudònim de Xavier Rynne a Ney York; també alguns llibres YVES CONGAR, non journal du concili)

Pares conciliars naturals dels Països Catalans[modifica | modifica el codi]

Balears[modifica | modifica el codi]

  • Julià Adrover i Llaneras, C.R. (Felanitx, 02.04.1900), superior general de l'Orde de Clergues Regulars Teatins. No assistí al darrer període de sessions.
  • Manuel Moll i Salord (Ciutadella de Menorca, 15.03.1897), bisbe de Tortosa.
  • Damià Nicolau i Roig, T.O.R. (Vilafranca de Bonany, 29.10.1907), bisbe titular de Bararus i prelat d'Huamachuco, Perú. No assistí al primer període de sessions.
  • Francesc Planas i Muntaner (Palma de Mallorca, 26.01.1904), bisbe d'Eivissa.

Catalans[modifica | modifica el codi]

Valencians[modifica | modifica el codi]

Documents[modifica | modifica el codi]

Després d'un llarg treball, que va concloure en 16 documents, el conjunt dels quals constituïx una presa de consciència de la situació actual de l'Església i defineix les orientacions que s'imposen.

Aquests documents són: (se citen pel seu primer nom en llatí), a continuació es col·loca el títol posat pel document en català. Els enllaços duen al text del Document

Interpretacions del Concili[modifica | modifica el codi]

El Concili del Vaticà II ha estat objecte d'almenys dues interpretacions contraposades. Segons l'oficial, apologètica o favorable, hauria constituït en la vida de l'església i de les seves relacions amb el món exactament el que es pretenia, una nova primavera, i tot posterior fet negatiu per a la importància de l'Església, com la disminució d'efectius sacerdotals i religiosos o de l'assistència als oficis dominicals en gairebé un 70%, no ha d'entendre's en un sentit immediat de causa-efecte.

La interpretació negativa sosté que, mentre els texts del concili són en el fons i en la forma d'impecable factura i ortodòxia, el que s'hauria estès a la praxi eclesial hauria estat una interpretació d'acord amb el modernisme, ja gestada des de dècades abans i condemnada per Pius X a l'encíclica Pascendi Dominici Gregis. Seria aquesta versió, del tot fora de l'esperit i la lletra dels textos conciliars, la que s'hauria obert pas fora del Concili oficial i predominat en els mitjans eclesiàstics i extraeclesiàstics; aquesta no seria sinó la versió amb rètol catòlic d'una nova i global religió de la humanitat, que seria en el fons el veritable propòsit de l'ecumenisme.

Benet XVI, va realitzar una avaluació del concili declarant: "Així podem avui tornar la mirada amb gratitud al Concili del Vaticà II: si el llegim i acollim guiats per una hermenèutica correcta, pot ser i arribar a ser cada vegada més una gran força per a la necessària renovació de l'Església." En termes semblants es va expressar respecte a l'acceptació de la llibertat religiosa, revalidant-la, encara que recordant que no contradiu l'obligació per als catòlics d'intentar convertir a tots: "El Concili Vaticà II, en reconèixer i fer seu, amb el Decret sobre la llibertat religiosa, un principi essencial de l'Estat modern, va recuperar el patrimoni més profund de l'Església."

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Concili del Vaticà II Modifica l'enllaç a Wikidata