Conclave de 1758

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'esdevenimentConclave de 1758
Sede vacante.svg
Papa Clemente XIII Rezzonico.jpg
41° 54′ 21″ N, 12° 27′ 21″ E / 41.905833333333°N,12.455833333333°E / 41.905833333333; 12.455833333333Coord.: 41° 54′ 21″ N, 12° 27′ 21″ E / 41.905833333333°N,12.455833333333°E / 41.905833333333; 12.455833333333
Tipus conclave
Data 1758
Estat Estats Pontificis
Jurisdicció Ciutat del Vaticà
Càrrec a elegir papa
Elegit Climent XIII
Modifica les dades a Wikidata

El conclave de 1758, convocat després de la mort del Papa Benet XIV, i va acabar amb l'elecció del cardenal Carlo Rezzonico, que va prendre el nom de Climent XIII.

Llista de participants[modifica]

El Papa Benet XIV va morir el 3 de maig de 1758. Quaranta-cinc dels cinquanta-cinc cardenals van participar en el conclave posterior. Només quaranta-quatre anys, però, van votar en la votació final, perquè el cardenal Bardi va haver d'abandonar el conclave causa d'una malaltia el 24 de juny: [1]

Vint-i-cinc electors van ser creats per Benet XIV, vuit per Climent XII, un per Benet XIII (Borghese) i un per Innocenci XIII (A. Albani).

Absents[modifica]

Deu cardenals no van assistir al conclave:[1]

Tots els absents havien estat creats per Benet XIV, amb l'excepció d'Alsace,, que havia estat creat per Climent XI, i Lamberg, qui ho havia estat per Climent XII.

Les divisions entre els cardenals[modifica]

El Col·legi de Cardenals es va dividir en diverses faccions, que inicialment van formar dos blocs:[3]

Molts cardenals creats per Benet XIV (anomenats Juniors) no pertanyien a cap de les faccions, però la majoria d'ells es van alinear amb "Unió de corones", sobretot amb el protector espanyol Portocarrero.

Durant el conclave, però, aquests dos grups es barrejaren entre si. A prop del final del conclave, d'una banda hi havia la facció Imperial conjuntament amb els Zelanti, i d'altra banda, els Anziani , juntament amb la facció dels Borbó (la defensa dels interessos de les corones Borbones).

El conclave[modifica]

El començament i els primers candidats[modifica]

Només 27 cardenals van entrar en el conclave el 15 de maig.[4] Divuit cardenals més van arribar a Roma fins al 29 de juny. Mentrestant, però, el cardenal Bardi va haver d'abandonar el conclave causa d'una malaltia.

A causa de l'absència dels representants polítics de les principals corts catòliques, els ambaixadors de França i de l'Imperi van demanar als electors que retardessin les votacions fins a la seva arribada. Tot i que aquesta demanda va ser rebutjada abans que comencés el conclave, no es van proposar candidats seriosos als escrutinis inicials. En el primer escrutini, el 16 de mai,g el major nombre de vots (vuit a la papereta i tres més als accessus') van ser rebuts pel degà del Col·legi de Cardenals Rainiero d'Elci, que tenia 88 anys d'edat.[5]

Això no vol dir, però, que no hi haguessin esforços per obtenir el suport dels candidats per part dels líders presents en el conclave. En particular Corsini va treballar vigorosament per a l'elecció de Giuseppe Spinelli, líder dels zelanti, però es va trobar amb la forta oposició d'Orsini, el cardenal protector del regne de Nàpols. El protector d'Espanya, Portocarrero, també va rebutjar Spinelli, i va ser capaç d'unir a molts dels "Juniors" al seu partit. Finalment, la candidatura d'Spinelli va haver de ser retirada.[6]

El primer candidat amb serioses possibilitats d'elecció va ser Alberico Archinto, Secretari d'Estat i Vicecanceller del papa mort. Tenia un fort suport tant entre els zelanti i alguns dels Cardenals de la Corona, però la facció de Corsini no estava d'acord en donar-li suport i llançà el contra-candidat Marcello Crescenzi. Amb el temps, com havia passat moltes vegades abans i després, les candidatures d'Archinto i Crescenzi s'elimaren entre si.[7]

L'arribada dels cardenals francesos i la seva exclusió contra Cavalchini[modifica]

A poc a poc, els representants de les corts reals van arribar a Roma amb les instruccions dels seus monarques. El 4 de juny entrà el cardenal Luynes amb les instruccions de Lluís XV de França. Cinc dies més tard es va anunciar oficialment la candidatura del cardenal Prospero Colonna di Sciarra pel càrrec de Protector de França.[8] No obstant això, encara s'esperava el cardenal Imperial Von Rodt.

Durant els dies vinents, el nou candidat Carlo Alberto Guidobono Cavalchini, va rebre encara més vots, promogut per Corsini i Portocarrero treballant junts. El 19 de juny va obtenir vint-i-vots, el 21 de juny vint-i-sis, i a la tarda del 22 de juny arribà fins a vint i vuit dels quaranta-tres vots, el que significava que no estava a més que un vot de ser triat. Però després d'aquesta votació cardenal Luynes va informar al degà del Sacre Col·legi Rainiero d’Elci del veto oficial del rei de França contra Cavalchini. França s'oposava a Cavalchini del fet de la seva actitud vers a la beatificació de Roberto Bellarmino i en els assumptes relacionats amb la butlla anti-jansenista Unigenitus.[9] L'exclusió es va trobar amb fortes protestes, però el propi Cavalchini va dir: «És una prova evident que Déu em considera indigne d'omplir les funcions del seu vicari a la terra.»[10]

Després de la desfeta de la candidatura d'Cavalchini, Portocarrero presentà com a nou candidat a Paolucci, però va ser rebutjada per francesos, que - juntament amb la facció de Corsini, va votar de nou per Crescenzi.[11]

L'arribada del cardenal von Rodt[modifica]

L'arribada del cardenal Von Rodt el 29 de juny amb les instruccions de la Cort Imperial va ser el punt d'inflexió del conclave. Inicialment es va tractar d'arribar a un acord amb els francesos, però en fracassar, es va tombar cap a la facció dels zelanti . Les negociacions directes entre von Rodt i Spinelli va donar lloc a la proposta per a l'elecció del cardenal venecià Carlo Rezzonico, bisbe de Pàdua. El 6 de juliol al matí el bisbe de Pàdua va rebre vuit vots en la votació i 4 addicionals als accessus . Portocarrero, Albani i els cardenals francesos es van oposar inicialment, però finalment van estar d'acord amb ell. Després de les consultes dels cardenals francesos amb l'ambaixador Laon es va fer evident que Rezzonico seria triat pel Papat.[12]

L'elecció del Papa Climent XIII[modifica]

El 6 de juliol al vespre el cardenal Carlo Rezzonico va ser elegit Papa, rebent trenta-un vots d'un total de quaranta-quatre vots, un més de la majoria necessària de dos terços. Els tretze vots restants (incloent el seu) van ser pel cardenal degà Rainiero d'Elci.[10] Rezzonico va acceptar l'elecció i va prendre el nom de Climent XIII , en honor del papa Climent XII, que l'havia elevat al cardenalat en 1737.[13] Va ser coronat el 16 de juliol a la lògia de la basílica del Vaticà pel protodiaca Alessandro Albani.[14]

Notes[modifica]

  1. 1,0 1,1 List of participants of the papal conclave of 1758 (by Salvador Miranda).
  2. Abandonà el conclave el 24 de juny a causa de malaltia i no participa en les votacions finals
  3. L. Pastor, p. 146
  4. L. Pastor, p. 149
  5. L. Pastor, p. 149-150
  6. L. Pastor, p. 150
  7. L. Pastor, p.150
  8. L. Pastor, p. 151
  9. L. Pastor, p. 152-153
  10. 10,0 10,1 Papal Library
  11. L. Pastor, p. 154-155
  12. L. Pastor, p. 155
  13. L. Pastor, p. 156
  14. S. Miranda: Cardinal Carlo Rezzonico (Pope Clement XIII)

Fonts[modifica]