Condicional de l'Indicatiu (català)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

El Condicional Simple de l'Indicatiu en català és un temps verbal que serveix per a expressar fets necessaris perquè se n'esdevinguin uns altres. Això exporta el condicional cap al futur i la hipòtesi, raó que explica que en català es classifiqui dins de l'Indicatiu, ja que, efectivament, altres llengües neollatines el consideren un mode a part. És el cas del portuguès o del francès que no hi atorguen aquesta temporalitat de futur, considerant-lo prou diferent com per expressar una modalitat a part. A banda, el condicional ha esdevingut igualment el temps de predilecció per a expressar cordialitat.

Els valors del condicional[modifica]

La qüestió modal[modifica]

En algunes llengües neollatines el condicional no s'inclou dins del mode indicatiu, sinó que s'ha creat un mode particular i propi al condicional. Els lingüistes han debatut força sobre si el condicional constituïda un mode o havia de ser considerat un temps més de l'indicatiu. El terme "condicional" mateix es contesta. Alguns lingüistes consideren el condicional com una forma morfològicament semblant al futur simple de l'indicatiu. En tant que expressa un fet que encara no ha tingut lloc, es pot considerar doncs que forma part de les hipòtesis del futur. En aquesta condició no és del tot correcte fer-ne un mode i per això es manté dins de l'Indicatiu en algunes llengües com és el cas del català. El condicional amb un sentit de futur és classificat per alguns lingüistes com a cinquè temps de l'indicatiu. Aquesta classificació posa el condicional al mateix nivell que el futur.

L'ús del condicional[modifica]

El condicional expressa un condició. És a dir, és l'expressió d'un fet necessari perquè se n'esdevingui un altre. Aquesta intenció que anomenem "condicional" pot ser potencial o irreal. Segons un esquema calcat del llatí, el condicional seria,

  • potencial: "si vinguessis, estaria content" (s'entén que encara té temps per venir)
  • irreal del present: "si vinguessin hui, estaria contenta" (s'entén que és massa lluny per venir ràpidament)
  • irreal del passat: "si haguessis vingut ahir, m'hauries fet content" (s'entén que no ha vingut)

Es nota doncs que en català, contràriament al llatí, no existeixen diferències morfològiques entre el potencial i l'irreal del present; la diferència és semàntica i s'obté pel context.

Cal entendre, però, que la conjunció "si" no introdueix en la frase el condicional, sinó que aquest només s'expressa en la subordinada. El seu valor de base és doncs hipotètic, imaginari o expressiu de futur:[1]

  • condicional d'hipòtesi: "el lladre s'hauria amagat entre les cortines"
  • condicional d'imaginari: "seria el doctor i tu seria el malalt"
  • condicional futur: "ens va dir que no aniria a buscar bolets"

En darrer lloc, el condicional s'utilitza, igualment, per a expressar cortesia. La cortesia pot expressar-se d'altres maneres però el condicional és sovint emprat amb aquesta intenció de manera que l'ha tornat en el temps predilecte per a la cortesia.

Podries atansar-me el llapis?

Formació del Condicional[modifica]

Els pronoms personals[modifica]

Els morfemes de persona són els que relacionen el verb amb una persona gramatical, generalment representada pels pronoms personals que l'acompanyen.[2]

Ell canvia de texans tots els dies.

En català, els pronoms personals o morfemes de persona no són necessaris perquè la flexió verbal ja indica el gènere i el nombre. Per aquest motiu se solen elidir ben sovint, en llengua parlada com escrita. Tot i això, en cas de necessitar posar èmfasi o donar més rellevància a la persona gramatical, hom acostuma a no dispensar-los.[2]

Jo jugo piano totes les tardes. -> Jugo piano totes les tardes.

Ella té classes de piano totes les tardes. -> Té classes de piano totes les tardes.

Els pronoms personals en català són els següents:[2]

Pronom personal Persona Nombre
Jo 1a singular
Tu 2a singular
Ell / Ella 3a singular
Nosaltres 1a plural
Vosaltres 2a plural
Ells / Elles 3a plural

En particular, la segona persona, en català, posseeix tres graus de tractament els quals fan variar el verb. A la pràctica, és a dir, en llengua parlada, els tractaments no formals són d'ús molt recurrent i habitual mentre que es dona preferència a les formes formals en l'escrit.[2] I encara dins la llengua escrita, s'acostuma a prioritza en administració les formes en "vós" perquè permet no distingir el gènere.

Pronom personal Verb Exemple
Tu 2a singular Portes un jersei nou!
Vostè / Vostès 3a singular / 3a plural Faci'm el favor... / Ens podrien confirmar la seua assistència?
Vós 2a plural Ompliu els requadres en blanc amb la forma correcta

Les conjugacions[modifica]

El català és una llengua flexionada de forma que els verbs presenten un lexema verbal (o arrel) que expressa el contingut lèxic del verb i es repeteix en totes les formes dels verbs regulars. Els morfemes verbals, en canvi, presenten variació, ja que expressen, en una mateixa desinència, el nombre, la persona, el temps i el mode.[2][1]

Verb Lexema verbal Morfema verbal
estudio estudi- -o
descobreixo descobr- -eixo
perdo perd- -o

En conseqüència, els verbs es conjuguen en funció de les seves conjugacions o morfemes verbals d'arrel.[2][1]

  • Verbs acabats en -AR (1a conjugació)
  • Verbs acabats en -ER o -RE (2a conjugació)
  • Verbs acabats en -IR (3a conjugació)

Els verbs de la tercera conjugació poden ser purs o incoatius. Els verbs purs són els que segueixen el model regular de conjugació mentre que els incoatius afegeixen l'increment -eix o -ix segons la variant dialectal entre el lexema verbal i la terminació de la primera, segona, tercera persones del singular i la tercera del plural.[2][1]

Obro la porta (pur)

Floreixen les flors del jardí (incoatiu)

Finalment, els verbs dur i dir són considerats verb de la segona conjugació, és a dir, es conjuguen segons el model regular de la segona conjugació, tot i presentar lexemes verbals irregulars.[2][1]

Construcció del Condicional[modifica]

Els verbs regulars[modifica]

Els verbs regulars en condicional afegeixen simplement la flexió a la forma primitiva del verb. Així, per exemple, per al verb "menjar" només cal afegir-hi "ia, ies, íem,..." segons la persona que conjuga.[2]

Persona 1a conj. -AR 2a conj. -RE o -ER 3a conj. (purs i incoatius)
Jo -ia -ia -ia
Tu -ies -ies -ies
Ell / Ella -ia -ia -ia
Nosaltres -íem -íem -íem
Vosaltres -íeu -íeu -íeu
Ells / Elles -ien -ien -ien

Els verbs irregulars[modifica]

Vegeu també: Llista de verbs irregulars catalans

Les irregularitats en català es presenten, majoritàriament, en:[2][1]

  • el morfema o la desinència verbal (envi-ar)
  • el lexema verbal o radical verbal (beu-re)

El condicional és de forma general un temps regular però alguns verbs poden modificar el seu radical:[2][1]

  • els verbs jeure, néixer (o nàixer), treure (o traure) i péixer fan les formes tòniques en -e (ex.: jeu, neixen) en la varietat catalana central, nord-occidental i septentrional
  • els verbs fer, ésser, ser o haver són totalment irregulars (ex.: faria, seria)

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Pompeu Fabra. Gramàtica Catalana (en català). IEC, 2006. ISBN 84-7283-290-2. 
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 Roser Ingla Martet. Manual de Llengua Catalana (en català). 1998. Govern d'Andorra. ISBN 99920-0-428-2. 


Mode i temps en català

Indicatiu

Present (jugo) | Perfet (he jugat)

Imperfet (jugava) | Plusquamperfet (havia jugat)

Passat simple (jugui) | Anterior simple (haguí jugat)

Passat perifràstic (vaig jugar) | Anterior perifràstic (vaig haver jugat)

Futur (jugaré) | Futur perfet (hauré jugat)

Condicional (jugaria) | Condicional perfet (hauria jugat)

Subjuntiu

Present (jugui o jugue) | Perfet (hagi jugat o haja jugat)

Imperfet (jugués) | Plusquamperfet (hagués jugat)

Imperatiu

Present (juga)

Logo letteratura

Infinitiu

Present (jugar)

Perfet (haver jugat)

Participi

Passat (jugat)

Gerundi

Present (jugant)

Perfet (havent jugat)

Conjugacions: -ar, -er o -re, -ir (incoatiu); irregulars