Coneix-te a tu mateix

Coneix-te a tu mateix (grec: Γνῶθι σεαυτόν, gnōthi seauton) és una màxima de Delfos que estava inscrita al temple d'Apol·lo. Ha estat citada i analitzada per nombrosos autors al llarg de la història del pensament, i s'ha interpretat de diferents maneres. Tot i que tradicionalment s'atribueix als set savis de Grècia o al mateix déu Apol·lo, la inscripció probablement va tenir el seu origen en un proverbi popular.

Ió de Quios fa la primera al·lusió explícita a la màxima en un fragment que data del segle V aC, tot i que el filòsof de finals del segle anterior Heràclit, també va fer referència a la màxima en la seva obra: «m'he buscat a mi mateix». El significat principal de la frase en la seva aplicació original era «coneix els teus límits», ja sigui en el sentit de conèixer l'abast de les pròpies capacitats, conèixer el propi lloc al món o saber-se mortal. Al segle IV aC, però, la màxima va ser reinterpretada dràsticament per Plató, que la va entendre com a significació de «coneix la teva ànima» i la va associar al motiu de vida de Sòcrates.

En escrits posteriors, un tema comú va ser que hom podia adquirir coneixement de si mateix estudiant l'Univers, o coneixement de l'Univers estudiant el jo. Això sovint s'explicava per mitjà de l'analogia microcosmos-macrocosmos, és a dir, la idea que un ésser humà és estructuralment similar al cosmos. Un altre tema, que es pot rastrejar fins a l'Alcibíades I, és que només es pot conèixer un mateix observant altres persones.

Autors cristians, jueus i islàmics van trobar diversos equivalents bíblics per a la màxima, fet que els va permetre discutir el tema de l'autoconeixement sense fer referència a la inscripció pagana. En l'època de la Reforma protestant, els teòlegs cristians generalment entenien que la màxima exigia, en primer lloc, el coneixement de l'origen de l'ànima en Déu i, en segon lloc, el coneixement de la pecaminositat de la natura humana. En els escrits seculars de l'època van sorgir diversos significats nous; entre ells, que «coneix-te a tu mateix» era un precepte per aestudiar les propietats físiques del cos humà.

Durant els segles XIX i XX la màxima va adquirir diverses associacions noves. Va ser citada amb freqüència en la filosofia i la literatura alemanyes per autors com Immanuel Kant, Friedrich Hegel i Johann Wolfgang von Goethe, i va tenir un paper rellevant en el desenvolupament de la psicoanàlisi, on es va interpretar com una ordre per a comprendre el subconscient.

Origen

Ruïnes del temple d'Apol·lo a Delfos

Segons els antics autors grecs i romans, hi havia tres màximes inscrites de manera destacada al temple d'Apol·lo a Delfos: «coneix-te a tu mateix», «res en desmesura» i «fes una promesa i els problemes són a prop». La seva ubicació exacta és incerta: es diu que eren a la paret del pòrtic, en una columna, a la façana del temple o als propileus. La data de la seva inscripció també es desconeix, però hi eren presents almenys des del segle V aC. Tot i que el temple va ser destruït i reconstruït diverses vegades al llarg dels anys, les màximes semblen haver persistit fins a la Grècia romana (segle I dC), moment en què, segons Plini el Vell, estaven escrites en lletres d'or.

Tradicionalment es deia que les tres màximes es van originar amb els set savis, un grup llegendari de filòsofs i legisladors que van florir al segle VI aC. La primera referència coneguda als set savis es troba al Protàgores de Plató, on s'afirma que van escriure col·lectivament les dues primeres màximes. Plató esmenta els noms dels savis: Tales de Milet, Pítac de Mitilene, Biant de Priene, Soló, Cleobul de Lindos, Misó de Quenes i Quiló de Lacedemònia; però en les obres d'escriptors posteriors, alguns d'aquests noms s'eliminen i d'altres s'afegeixen al seu lloc. Cadascuna de les màximes sovint s'atribuïa a un savi en particular, i alguns autors, com Demetri de Falèron, van assignar màximes addicionals als quatre savis restants. Per tant, no existeix un acord general sobre quina màxima pertanyia a cada savi, tot i que «coneix-te a tu mateix» s'atribuïa generalment a Quiló.

Una altra teoria popular sostenia que les màximes van ser pronunciades per primera vegada per l'oracle de Delfos i, per tant, representaven la saviesa del déu Apol·lo. Clearc de Solos, entre d'altres, va intentar reconciliar els dos relats afirmant que Quiló, en preguntar a l'oracle què era millor aprendre, va rebre la resposta «coneix-te a tu mateix», i després va adoptar la màxima com a pròpia. Amb tota probabilitat, però, les màximes eren simplement proverbis comuns de data molt anterior que van adquirir un nou significat per la seva posició prominent al temple.

Richard Wagner va escriure l'assaig Erkenne dich Selbst, (1881), instant al «despertar de la humanitat a la seva dignitat simple i sagrada», deixant endarrere les guerres polítiques partidistes i els conflictes d'identitat, i buscant un reconeixement universal de la dignitat humana compartida. Friedrich Nietzsche, en canvi a Unzeitgemässe Betrachtungen. Zweites Stück: Vom Nutzen und Nachtheil der Historie für das Leben (1874), critica la fetitxització del passat per part de la historiografia i argumenta que el poble alemany s'hauria de conèixer a si mateix descartant les velles idees heretades de cultures estrangeres i observant les pròpies necessitats presents a fi de desenvolupar una nova cultura que sigui una veritable expressió del seu caràcter nacional.

A finals del segle XIX i principis del XX també va néixer la psicoanàlisi, que arribaria a prendre el «coneix-te a tu mateix» com a consigna. El fundador de la disciplina, Sigmund Freud, va citar la màxima només una vegada, a Psicopatologia de la vida quotidiana (1901), però en dècades posteriors es va convertir en una afirmació comuna entre els psicoanalistes que conèixer-se a un mateix significa comprendre la pròpia ment inconscient. Certes branques de la psicoanàlisi, basades en la teoria de les relacions objectuals, se centren en el paper de les relacions interpersonals en el desenvolupament de l'ego, permetent que aquesta aplicació de la màxima incorpori la idea que l'autoconeixement depèn del coneixement dels altres.

Bibliografia

• Barnes. Aristotle's Ethics: Writings from the Complete Works. Princeton University Press, 2014. ISBN 978-0-691-15846-4. 
• Clarke. The Octavius of Marcus Minucius Felix. Newman Press, 1974. ISBN 978-0-8091-0189-4. 
• «Alcibiades». A: Cooper. Plato: Complete Works. Hackett Publishing Company, 1997. ISBN 0-87220-349-2. 
• Ellington. Immanuel Kant: Ethical Philosophy. Hackett Publishing Company, 1983. ISBN 0-915145-43-X. 
• Gaskin. Thomas Hobbes: Leviathan. Oxford University Press, 1996. ISBN 0-19-283498-3. 
• Johnson, Samuel. The Rambler. C. Cooke, 1800. 
• Knox. Hegel's Introduction to the Lectures on the History of Philosophy. Clarendon Press, 1987. ISBN 0-19-824991-8. 
• Kusukawa. Philip Melanchthon: Orations on Philosophy and Education. Cambridge University Press, 1999. ISBN 978-0-521-58350-3. 
• Lawson. Origen: The Song of Songs – Commentary and Homilies. Newman Press, 1957. ISBN 978-0-8091-0261-7. 
• «The Use and Abuse of History». A: Levy. The Complete Works of Friedrich Nietzsche. 5. Macmillan, 1911, p. 1–100. 
• McNeill. Calvin: Institutes of the Christian Religion. 1. The Westminster Press, 1960. 
• Riese. Galen: On the Passions and Errors of the Soul. Ohio State University Press, 1963. 
• «Treatise III: Soliloquy, or Advice to an Author». A: Robertson. Shaftesbury: Characteristics. Bobbs-Merrill, 1964. 
• Sterne, Laurence. «Sermon VI: Self-knowledge». A: The Sermons of Mr. Yorick. R. and J. Dodsley, 1760, p. 79–103. 
• Taylor. The Didascalicon of Hugh of St. Victor: A Medieval Guide to the Arts. Columbia University Press, 1961. 
• Wallace. Hegel's Philosophy of Mind: Part III of the Encyclopedia of the Philosophical Sciences. Clarendon Press, 1971. ISBN 0-19-875014-5. 
• «On the Laws». A: Yonge. The Treatises of M.T. Cicero. G. Bell, 1878.