Conflicte araboisraelià

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Battle icon gladii.svgConflicte araboisraelià
Conflicte araboisraelià
  •  Lliga Àrab
  •  Països que han entrat en guerra amb Israel
  •  Israel
  •  Franja de Gaza i Cisjordània
Data Inici de les tensions l'any 1920. Inici del conflicte l'any 1948 amb la creació de l'Estat d'Israel.
Territori Pròxim Orient
Resultat Conflicte en curs.
Bàndols
Israel Israel Lliga Àrab Lliga Àrab

El conflicte araboisraelià és aquell entre l'estat d'Israel i els seus veïns àrabs, en particular els palestins. La seva definició, història i possibles solucions són matèria de permanent debat, i els problemes que inclou varien amb el temps. Vers el 2010, les principals qüestions eren la sobirania de la Franja de Gaza i Cisjordània, l'eventual formació d'un Estat palestí en aquestes àrees, l'estatus de la part oriental de Jerusalem, dels Alts del Golan i de les Granges de Xebbaa, el destí dels assentaments israelians i dels refugiats palestins, el reconeixement d'Israel i Palestina i del seu dret a existir i viure en pau sense amenaces i actes de força, així com la relació d'Israel amb Síria i el Líban. Actualment Israel té tractats de pau vigents amb Egipte i Jordània que garanteixen la seva convivència pacífica.

Antecedents llunyans[modifica]

La primera fase de conflictes a l'Orient Pròxim va estar molt lligada a la destrucció de l'Imperi otomà i l'aparició de l'Estat d'Israel, un problema que té els orígens en el sionisme decimonònic.

El 1895, el periodista i dramaturg judeohongarès Theodor Herzl va publicar un opuscle titulat: L'Estat jueu. En el text s'advocava per l'organització dels jueus de tot el món en un ent estatal autònom com una forma de resposta al creixent antisemitisme de tipus racial que cap a finals de segle creixia per Europa i Rússia. Així va néixer oficialment el sionisme, terme que feia referència, de manera simbòlica, al turó de Sió, a Jerusalem, on en l'antiguitat hi havia hagut el gran temple jueu.

En realitat, abans de Herzel ja existia tota una infraestructura sionista, com l'Aliança Israelita Universal, del 1860. Però Herzel va tenir el mèrit d'unificar esforços i de donar un enorme impuls al sionisme a la vegada que intentava comprometre alguns governs europeus en la recerca d'una terra per als jueus. No obstant això, a principis de segle, l'aventura de colonitzar Palestina, territori pobre i sense infraestructrues, només atreia un grapat d'entusiastes romàntics, la majoria socialistes, capaços d'organitzar-se en comunitats igualitaristes anomenades quibuts.

La gran majoria dels jueus de tot el món solien estar ben integrats en les seves respectives societats circumdants. I els emigrants es dirigien majoritàriament als Estats Units o Amèrica Llatina. La situació va canviar apreciablement amb la desolació causada per la Gran Guerra a Europa i la Revolució Russa, més el fre imposat a la immigració per part de les autoritats nord-americanes.

Tancats els canals tradicionals, l'emigració cap a Palestina va començar a créixer. Amb el temps havien prosperat els assentaments i una ciutat, Jaffa, fins i tot s'havia judaïtzat. I, a més, els britànics, en els moments finals de la seva ofensiva contra els turcs, havien emès la Declaració Balfour de 1917 durant la contesa (novembre de 1917) en la qual es proposava una "llar nacional" per als jueus a Palestina.

En qualsevol cas, el massiu increment de la immigració jueva durant els anys d'entreguerres va provocar conflictes cada vegada més violents, que el 1936 van desembocar en una insurrecció arabopalestina.

La Segona Guerra Mundial va acabar de deteriorar la situació de forma irreversible. En previsió d'un atac alemany contra l'Orient Pròxim, els serveis especials britànics van contribuir a la formació d'unitats jueves de resistència.

A més, els britànics, en aplicació d'una impossible política d'equilibri, intentaven frenar la immigració jueva des del 1939, establint uns contingents d'entrades màximes. Durant la Segona Guerra Mundial, les autoritats britàniques es van continuar negant a acollir l'onada creixent de refugiats jueus que fugien de la persecució nazi a Europa. Aquesta actitud va provocar la revolta armada de la facció sionista més dura, organitzada al grup terrorista Irgun.

La campanya d'atemptats es va estendre des del 1944 al 1947, i els sionistes de l'Irgun van aplicar per primera vegada tècniques i mètodes que van prefigurar el terrorisme modern.

De tota manera, dins del procés de descolonització posterior a la Segona Guerra Mundial, els britànics van decidir d'abandonar el mandat de Palestina pels elevats costos polítics que implicava continuar-se oponsant a la immigració d'una inacabable onada de refugiats alliberats dels camps de concentració nazis, decidits a abandonar Europa per sempre.

D'altra banda, els aliats nord-americans, que es van acabar convertint en mediadors del conflicte, pressionaven clarament en aquest sentit. En resum, l'amenaça d'explosió del món àrab no feia gaire atractiva per als britànics la presència en força a l'Orient Pròxim.

Antecedents pròxims del conflicte: la independència d'Israel[modifica]

Mapa amb la comparació de les fronteres del pla de partició de 1947 i de l'armistici de 1949.

Límits definits al Pla de les Nacions Unides per a la partició de Palestina:

  Àrea assignada a un estat jueu;
    Àrea assignada a un estat àrab;
    Planned Corpus separatum amb la intenció que Jerusalem no fos ni jueva ni àrab

Línies de l'armistici de 1949:

      Territoris controlats per Isreael des de 1949;
    Territoris sota control àrab fins a 1967

Abans d'abandonar Palestina de forma més aviat precipitada, els britànics van proposar desganadament una solució confederal per a l'hipotètic Estat palestí que deixaven al darrere. Però el febrer de 1947 la qüestió palestina va passar a l'ONU, des d'on es va acabar proposant la partició de Palestina en dos estats: un d'àrab i un altre de jueu. Les complicades fronteres de les dues entitats delimitaven els assentaments naturals de les dues comunitats, però com a fronteres de dos estats eren completament irreals. Va ser el primer conflicte al qual es va enfrontar l'Organització de Nacions Unides i va acabar en un fracàs rotund.

Des del mes de novembre de 1947, jueus i àrabs palestins mantenien una guerra de fet; però el mateix dia que es va proclamar la independència de l'Estat d'Israel (14 de maig de 1948), els exèrcits d'altres països àrabs van intervenir en el conflicte, i les treves decretades per l'ONU només van servir perquè els contendents es rearmessin.

La guerra es va acabar el gener de 1949 amb la destrucció per part israeliana del proto-Estat palestí i la fugida de 656.000 habitants àrabs palestins dels territoris ocupats. Com a resposta, 567.000 jueus del món àrab es van escapar del seu país d'origen o el van abandonar.

L'Estat israelià va néixer, i va viure els anys següent, enmig d'un inacabable conflicte amb els seus veïns, de manera que confirmava la dependència política i material d'Occident en una mesura semblant a com Cuba depenia de l'URSS. A més, la creació de l'Estat israelià va actuar com un gran revulsiu a l'Orient Pròxim. Els nous estats àrabs mantenien fronteres en bona mesura artificials, el nucli històric real de les quals el formaven les quatre grans ciutats centrals de la cultura àrab (el Caire, Jerusalem, Damasc i Bagdad). Per tant, la independència plena també va ser el començament d'una recerca de l'autoafirmació.

La Lliga Àrab fundada el 1945, la Federació Àrab (1958) entre l'Iraq i Jordània o la República Àrab Unida, que va unir Egipte i Síria entre el 1958 i el 1961 van tenir molt a veure amb els posteriors intents d'articular una potència àrab, reforçats per la lluita contra el baluard israelià.

Però sobretot, el model que va prevaldre durant els primers anys va ser el de l'estat àrab socialista-nacional. Encara que el Partit Baas, fundat el 1946 pel sirià cristià Michel Aflaq, va ser la base teòrica del panarabisme socialitzant, el president egipci Gamal Abdel Nasser va esdevenir la gran figura carismàtica, especialment quan el 1956 va aconseguir transformar la derrota militar a l'anomenada crisi de Suez en una victòria política contra Occident.

Els xocs entre àrabs i israelians[modifica]

Guerra araboisraeliana (1948)[modifica]

La guerra araboisraeliana de 1948 fou el primer conflicte que enfrontà ambdós bàndols.[1] S'allargà fins prop més d'un any fins al 20 de juliol de 1949 amb la firma d'un armistici.[2] Representà l'ocupació per part d'Israel de diferents territoris dels països àrabs rivals. Els milers d'àrabs palestins que havien fugit de la seva terra durant la guerra mai van abandonar l'esperança de tornar. Es van organitzar als països àrabs que els havien acollit i van contribuir a mantenir la flama de l'hostilitat cap a Israel.

Guerra dels Sis Dies (1967)[modifica]

Article principal: Guerra dels Sis Dies

El 1967, la tensió derivada de l'actuació de les guerrilles palestines a les fronteres de l'Estat jueu semblava estar a punt d'aconseguir certa unitat àrab en el terreny militar. Davant d'una amenaça com aquesta, els israelians van llançar un atac preventiu a gran escala que va ser conegut com la Guerra dels Sis Dies (juny de 1967), per la curtísima durada que va tenir, i que va representar una derrota aclaparadora per als exèrcits àrabs, molt pitjor que les del 1948 i el 1956.

La derrota va deixar clar que, en realitat, els estats àrabs estaven molt desunits. En anys successius, la guerrilla palestina va agafar l'alternativa. Agrupada sota el protoestat que representava l'OAP (Organització per a l'Alliberament de Palestina). Però també aquí es va traspassar la crònica falta d'unió. La guerrilla palestina va sobreviure i en anys successius la seva campanya d'accions terroristes.[3]

Guerra del Yom Kippur (1973)[modifica]

Article principal: Guerra del Yom Kippur

La revenja àrab, projectada per al 1973, va ser dissenyada pel president egipci Anwar el-Sadat amb l'objectiu d'aconseguir una posició avantatjosa per negociar amb els israelians, desbloquejant els contactes diplomàtics. Els egipcis tenien clar que no podrien aguantar gaires anys més els sacrificis que imposava a l'economia un continu rearmament, al marge de la contínua tensió amb Israel. La idea era llançar un assalt per sorpresa per reconquistar els territoris ocupats del Sinaí i utilitzar la producció de petroli àrab com una arma contra Occident, el principal suport d'Israel.

A aquest efecte, la desaparició de Nasser i la seva substitució per Sadat al capdavant de la presidència egípcia va ser vital per a l'acostament a l'Aràbia Saudita, un estat islàmic conservador. Sadat ja no partia del panarabisme de Nasser, i per això no era vist amb recel per altres potències de la zona. Per tant, en un moment en què el petroli de l'Orient Pròxim, i no el nord-americà, s'havia convertit en l'últim recurs com a font de subministrament mundial, el bloqueig de cru saudita es va transformar en una poderosa arma àrab.

La contesa no va ser llarga, però sí que va ser dura i costosa, en homes i armes. De fet, en un panorama mundial d'insurgències guerrilleres i conteses de baixa intensitat, la del Yom Kippur (anomenada així perquè els àrabs van escollir aquesta festa tradicional jueva per desencadenar l'atac) va ser la guerra convencional més gran des del 1945.

Aparentment, van fer taules, però els àrabs van aconseguir trencar el mite de la invencibilitat israeliana, de manera que es va obrir el camí cap a l'acord de pau de Camp David, el 26 de març de 1979, que va representar un triomf per al president nord-americà Jimmy Carter, i per tant semblava una manifestació més del control que s'intentava instaurar als anys setanta.

Però la guerra del Yom Kippur va tenir efectes indesitjables i perillosos per a la pau i l'estabilitat mundials, tensant les relacions entre Washington i Moscou. Aquests es van arribar a creuar amenaces directes i, com a mínim, els nord-americans van posar en estat d'alerta nuclear les seves forces. Aquest incident, en plena època de la "détente" va resultar ser molt preocupant, perquè va posar de manifest que l'enfrontament bipolar es podia agreujar al marge de la voluntat de soviètics i americans, per conflictes que no formaven part dels seus interessos directes.

En darrer lloc, la guerra del Yom Kippur va ser expressió del protagonisme que estava adquirint el món islàmic al llarg dels anys. El nou paper dels libis, amb el coronel Gaddafi al capdavant; la pressió de l'OAP palestina, el creixement de la potència pakistanesa, el creixent protagonisme dels marroquins a l'Àfrica i la revenja sirioegípcia sobre Israel van marcar les fites del fenomen durant la primera meitat de la dècada.

Els "territoris ocupats"[modifica]

Article principal: Territoris Palestins

Després de la guerra dels Sis Dies (1967), Israel s'emparà de Gaza i Cisjordània. Des d'aleshores són anomenats "territoris ocupats". Estan sota l'administració d'Israel i concentren la major part de la població palestina. El mateix any 1967 s'hi inicià la construcció dels primers assentaments de colons jueus. A partir d'aleshores els assentaments han prosseguit amb una intensitat variable segons els moments, i que constitueix un dels aspectes més greus del conflicte entre israelians i palestins.[4]

Línia Verda d'Israel de 1949 (verd fosc) i zones desmilitaritzades (verd clar).

La Línia verda es convertí en la frontera administrativa entre Israel i els territoris ocupats. Les fronteres de Jerusalem van incorporar Jerusalem Est que causà nous conflictes internacionals sobre l'estatus de Jerusalem.

Organització per a l'Alliberament de Palestina[modifica]

Ja després de la guerra de 1967 sorgí l'Organització per a l'Alliberament de Palestina compromesa en la lluita armada com l'única manera d'alliberar Palestina.[5][6] A finals dels 60 i principis dels 70, grups armats palestins iniciaren una onada d'atacs,[7] contra israelians per tot el món,.[8] La massacre de Munic en els Jocs Olímpics d'estiu de 1972 fou el fet més sagnant. Israel respongué amb l'Operació Ira de Déu, en què els responsables de la massacre de Munic foren perseguits i assassinats.[9]

Les eleccions legislatives de 1977 foren un punt significatiu en la història política d'Israel quan el partit del Likkud, liberal en economia, conservador i nacionalista en política, liderat per Menahem Beguín, prengué el control del poder.[10]

El mateix any, el president egipci Anwar El Sadat viatjà a Israel i pronuncià un discurs davant la Kenésset que fou considerat el primer reconeixement d'Israel per part d'un cap d’estat àrab.[11] El nou govern, sostingut pels partits religiosos, prosseguí l'entesa amb Egipte, iniciada uns anys abans, el 1975, amb la reobertura del canal de Suez. Ambdós països i els EUA signaren els acords de Camp David de 1978 i restabliren relacions diplomàtiques. Altrament, la qüestió palestina, es veié agreujada perquè el govern de Menahem Beguín encoratjà els israelians a assentar-se a Cisjordània, la qual cosa provocà noves friccions amb els palestins. La colonització israeliana als territoris ocupats, i la declaració de Jerusalem com a capital eterna d'Israel el 1980 mantingueren la confrontació d'Israel amb el món àrab, especialment amb l'OAP i Síria. Israel s'annexà el Golan (1981) i incrementà els atacs a diversos països àrabs.[4]

Operacions militars israelianes a Iraq i al Líban[modifica]

Les eleccions del juny del 1981 confirmaren el Likkud i Menahem Beguín al govern. El 7 de juny de 1981, Israel bombardejà el reactor nuclear Osirak a l'Iraq perquè els serveis d'intel·ligència israeliana sospitaven que Iraq planejava utilitzar-lo per desenvolupar armes nuclears.

El 1982, en la Guerra Civil Libanesa, Israel destruí les bases que emprava l'Organització per l’Alliberament de Palestina per llançar atacs i míssils al nord de l'estat d'Israel. Aquests fets donaren inici a la Primera Guerra del Líban.[12] A més, l'aviació israelianà atacà el quarter general de l'OAP a Tunísia.

Beguín dimití els seus càrrecs el 1983 i fou succeït com a primer ministre per Yitshaq Xamir. Aquell any, Chaim Herzog accedí a la presidència de l'estat. Per altra banda, Israel no es retirà de la major part del Líban fins al 1986, i mantingué una zona de seguretat fins al 2000.

La primera intifada[modifica]

Article principal: Primera intifada

Les eleccions del 1984 no donaren cap majoria, i el Likkud i els laboristes formaren un govern d'unitat nacional presidit pel laborista Ximon Peres. Aquest fou substituït el 1986 per Yitshaq Xamir. El novembre del 1988 les eleccions generals palesaren una igualtat de forces entre el Likkud i els laboristes, que es trencà a favor del primer, gràcies al suport que obtingué dels partits religiosos.

El 1987 esclatà un aixecament palestí (intifada) als territoris ocupats de Gaza i Cisjordània contra el govern israelià.[13] Durant els següents sis anys, l'exèrcit israelià reprimí la revolta popular, causant més d'un miler de morts palestins. Fet que provocà considerables protestes a nivell internacional.

Tanmateix, ni la intifada ni la proclamació de l'estat independent de Palestina per part del Consell Nacional de Palestina (febrer del 1989) no alterà la política israeliana, tot i que la declaració reconeixia implícitament l'estat d'Israel.

El conflicte des de la fi de la Guerra Freda[modifica]

Amb la caiguda del mur de Berlín s'acabava la guerra freda. En el nou context internacional, l'entrada a Israel de milers de jueus immigrants portà a Yitshaq Xamir a manifestar que aquesta afluència humana reclamava un gran Israel, cosa que significava la retenció dels territoris ocupats.

Durant la Guerra del Golf de 1991, Iraq llançà míssils contra Israel.[14][15] Però Saddam Hussein no aconseguí estendre el conflicte per l'Orient Pròxim, sota la bandera de l'alliberament de Palestina.

Pel que fa a la solució del conflicte entre jueus i àrabs, Xamir, contra el parer del Consell de Seguretat de l'ONU, es manifestà partidari d'una conferència regional, sense la participació de l'ONU ni de l'OAP, a base d'unes converses bilaterals àrabo-israelianes i excloent-ne per endavant tota proposta d'un intercanvi de "pau per territoris". Malgrat tot, es veié obligat a acceptar amb condicions les propostes nord-americanes: així, tingué lloc a Madrid, el 30 d'octubre de 1991, l'obertura d'una sèrie de conferències de pau amb exclusió dels representants de l'OAP.[4]

El triomf laborista i la dinàmica negociadora[modifica]

Yitshaq Rabbín, Yasser Arafat i Bill Clinton en la signatura dels Acords d’Oslo, el 13 de setembre de 1993

Les eleccions del juny de 1992 donaren la victòria al partit laborista. El càrrec de primer ministre fou ocupat per Yitshaq Rabbín, que desaccelerà l'assentament de noves colònies en els territoris àrabs ocupats i inicià negociacions secretes amb els palestins. El 1993, Ximon Peres i Mahmoud Abbas, representants d’Israel i l'OAP respectivament, signaren els Acords d'Oslo, que donaven a l'Autoritat Nacional Palestina una autonomia limitada a Gaza i Jericó en una primera fase, i es preveia una segona etapa de retirada israeliana de Cisjordània.[16] Els acords de pau d'Oslo foren fortament criticats pels grups radicals dels territoris ocupats com Hamàs i Gihad Islàmic i provocà enfrontaments armats entre grups palestins.

El 1994, les negociacions d'Israel i de Jordània serviren perquè aquest estat àrab fos el segon a normalitzar relacions amb Israel.[17] Aquell mateix any entrà en vigor el règim d'autonomia a Gaza i Jericó; el 1995 hom acordà la retirada de l'exèrcit israelià de Cisjordània, si bé encara no es posà en marxa, i el 1996 se celebraren les primeres eleccions per al govern autònom, favorables a Iàsser Arafat.

Tanmateix, el suport àrab als acords de pau disminuí després de la massacre de la Cova dels Patriarques, la continuació dels assentaments israelians, la permanència dels punts de control militars israelians, i el deteriorament de les condicions econòmiques palestines. Al seu torn, el suport de la població israeliana als acords també disminuí després dels atacs suïcides palestins. A més, el mes de novembre de 1995, Ytshaq Rabbín fou assassinat per un jueu d'extrema dreta que s'oposava als acords. S'interrompia la dinàmica negociadora.

L'enduriment de les relacions[modifica]

Rabin fou substituït per Ximon Peres, ministre d'afers estrangers, qui no pogué frenar el sentiment d'inseguretat de la població israeliana pels constants atemptats perpetrats per radicals palestins i convocà eleccions anticipades pel maig del 1996. La dreta israeliana formà una coalició entre el Likkud, liderat per Benjamin Netanyahu, i el partit Tsómet, per David Levy, capitalitzaren el descontentament popular i guanyaren les eleccions a primer ministre per un estret marge de vots respecte als laboristes (0,5%). El suport necessari al parlament (Kenésset) s'obtingué a partir d'una majoria (66 dels 120 escons) formada pel Likkud (32 escons) i diversos partits religiosos i de dreta, davant de la minoria laborista (34 escons).

Mapa de Jerusalem Est
  •  Jerusalem oest
  •  Jerusalem est, àrees jueves
  •  Cisjordània, àrees jueves
  •  Jerusalem est, àrees àrabs
  •  Cisjordània, àrees àrabs
  •  Ciutat Vella
  • Frontera de l'armistici de 1949
    Frontera de Jerusalem Est
    Frontera anterior a 1967

Benjamin Netanyahu esdevingué primer ministre i tallà les negociacions de pau amb els palestins i refredà les relacions amb la resta dels països àrabs. L'enduriment de la política israeliana quedà palès en la decisió de reobrir el túnel de les mesquites, al setembre del 1996, i al febrer de 1997 amb la instal·lació de 6500 habitatges de colons jueus a Jerusalem Est. Tot plegat posava en entredit els Acords d'Oslo. Al mateix temps, Netanyahu hagué de fer front a un alentiment del creixement del PIB i a la duplicació de la taxa d'atur.

A nivell exterior, la pressió dels Estats Units, conduí, a l'octubre del 1998, al primer ministre israelià a signar amb Iàsser Arafat els acords del Memoràndum del Riu Wye.[18] Amb els nous acords, els palestins tornaven a fer concessions rebaixant la proporció de la retirada israeliana de Cisjordània al 13,1%, mentre que el govern israelià consentia a reobrir l'aeroport de Gaza i establir els corredors entre aquesta ciutat i Cisjordània.

Però, la pressió exercida sobre Netanyahu tant a l'interior com a l'exterior d'Israel per negar-se fins i tot a complir aquests acords, el portaren a convocar eleccions anticipades per al maig de 1999.

Ehud Barak fou elegit primer ministre. Des del càrrec ordenà la retirada de les forces del sud del Líban i emprengué negociacions amb el líder de l'OAP, Iàsser Arafat i el president nord-americà Bill Clinton. En la cimera de Camp David, durant el mes de juliol del 2000, Barak oferí un pla per l'establiment d'un Estat palestí, però Arafat el rebutjà[19] per la incapacitat per a trobar una sortida a la qüestió de l'estatut de Jerusalem, reivindicada per totes dues parts com a ciutat santa, i també per la negativa d'Arafat a cedir en la reivindicació del retorn dels refugiats palestins (i els seus descendents) a Israel.

La corda es tensava i, per adobar-ho, la visita del nou líder del Likkud, Ariel Sharon al setembre del 2000, a l'esplanada de la mesquita d'Al-Aqsà a Jerusalem (lloc tradicionalment sagrat per als musulmans) desencadenà l'anomenada intifada d'Al-Aqsà o Segona Intifada.

Segona intifada[modifica]

Primer ministre Ariel Sharon

Ariel Sharon fou elegit primer ministre en les eleccions generals del febrer del 2001. La violència propiciada per la segona intifada seguí, a grans trets, una dinàmica d'acció i reacció: als atemptats indiscriminats sobre la població civil israeliana, perpetrats majoritàriament per terroristes suïcides, seguiren les represàlies israelianes en forma d'assassinats de líders i militants d'organitzacions palestines que, tot i el seu caràcter en principi selectiu, causaren nombroses víctimes innocents. En el curs d'aquesta espiral de violència foren morts diversos líders destacats d'ambdós bàndols: de part d'Israel, el ministre de turisme Reham Zeevi (octubre del 2001), i dels palestins, els líders de Hamàs Ahmad Yasīn i el seu successor ‘Abd al- ‘Aziz al-Rantīssī (març-abril del 2004), entre d'altres.

Com a reacció a l'atemptat de tres dies abans, a l'Hotel Park de Netanya, el govern israelià inicia el 29 de març de 2002 l'Operació Escut Defensiu contra els militants palestins de Hamàs, que serà l'operació més gran feta des de la Guerra dels Sis Dies del 1967.[20] L'assalt de ciutats i habitatges palestins foren accions molt contestades dins del mateix exèrcit israelià. Però, una de les repercussions de més transcendència de la nova orientació fou deixar de considerar Arafat com a interlocutor vàlid i acusar-lo de connivència o, fins i tot, d'estar directament implicat en els atemptats. Acusacions que culminaren en el setge de l'exèrcit israelià sobre Arafat a la seu de l'ANP a Ramallah (Gaza) el mes de març de 2002.

Al juny del 2002, Sharon començà la construcció d'un mur a Cisjordània d'una longitud prevista al voltant dels 640 km.[21] Israel insistí que es tractava d'un mur defensiu per evitar atacs suïcides; mentre de la part Palestina s'assenyalà l'ocupació de nous territoris palestins.

Aquest mur ha estat condemnat per l'ONU i la major part de la comunitat internacional. La Cort Internacional de Justícia de La Haia assenyalà, en una resolució el 9 de juliol de 2004, que "la construcció del mur per part d'Israel (...) en el territori palestí ocupat, inclòs el del voltant de Jerusalem Est (...) és contrària la llei internacional. Israel té l'obligació de desmantellar aquesta infraestructura i fer reparació del dany causat" .[22]

Es produïren accions polítiques internacionals, especialment dels EUA i del Consell de Seguretat de l'ONU, per aturar les hostilitats i evitar la construcció de nous assentaments. El mes de maig del 2003, el govern israelià aprovà el pla de pau conegut amb el nom de "Full de Ruta", proposat conjuntament pels EUA, la UE, l'ONU i Rússia. L'acord preveia la creació d'un estat palestí, el desmantellament dels assentaments il·legals i el desarmament dels grups armats palestins. Tot plegat fracassà per la continuació dels atemptats, l'anunci de Sharon de construir nous assentaments al Golan i a Cisjordània i les fortes limitacions en matèria de seguretat imposades al primer ministre palestí Mahmud Abbas (“Abū Māzene) (el qual dimití un any després del seu nomenament) encallaren en pocs mesos el pla. Israel continuà el mur i promogué la retirada dels efectius militars de Gaza i dels assentaments on hi vivien uns 8000 colons israelians. Fou una de les decisions més polèmiques d'Ariel Sharon que, si bé fou ben acollida pel Partit Laborista i recolzada internacionalment, fou rebutjada pel Likkud i desencadenà una crisi de govern amb els partits religiosos i del Xinnuy.[4]

La mort d'Arafat l'11 de novembre del 2004 i la crisi del govern israelià obriren expectatives d'un canvi d'etapa en el conflicte. Mahmud Abbas, el nou cap de l’ANP, aconseguí un ambigu pronunciament de treva armada de Hamàs. Per contra, Israel continuà els assassinats selectius contra líders de les organitzacions terroristes palestines.

El 2006, Ehud Olmert, guanyà les eleccions per un estret marge i formà un govern de coalició amb els laboristes i els ultraortodoxos del Xas. El juliol del 2006, un atac de Hezbollah a una unitat militar israeliana que havia entrat a territori libanès acabà amb la captura de dos soldats israelians en territori del Líban.[23] Aquest incident dugué a Olmert a emprendre una ofensiva a gran escala al Líban, fou la segona Guerra del Líban.[24][25] Israel bombardejà el Líban, provocant la mort de 1191 libanesos, la majoria civils[26] i la destrucció de bona part la infraestructura civil i econòmica libanesa, amb el pretext de destruir l'estructura militar de la milícia xiïta, que malgrat l'atac seguí llançant projectils de resposta contra ciutats israelianes i conservà les seves forces. Per part israeliana moriren 121 soldats i 43 civils.[27] Per part de les milícies libaneses moriren una quantitat indeterminada. La guerra acabà amb la retirada de les forces israelianes sense haver assolit cap dels seus objectius, com reconegué el seu cap de l'estat major Dan Halutz o el general Udi Shani.[28] Les hostilitats acabaren formalment el 8 de setembre de 2006.

La formació d'un govern de Hamàs, a partir de la victòria electoral en les eleccions legislatives palestines, portà al bloqueig de relacions amb Israel, ja que, per una banda, Hamàs no reconeixia l'estat d'Israel i des de Gaza continuà el llançament d'obusos contra Israel; per altra banda, Israel prosseguí amb els assassinats selectius i propicià l'aturada de les inversions econòmiques a Palestina.

El 27 de novembre de 2007, el primer ministre Olmert i el president palestí Mahmoud Abbas, acordaren reprendre les negociacions per assolir un acord per a finals del 2008. El mateix any tingué lloc la conferència d'Annapolis. L'abril de 2008, el president sirià Baixar al-Àssad declarà que Síria i Israel havien negociat un tractat de pau amb Israel per un any, amb el suport de Turquia.

El 27 de desembre de 2008 es trencà l'alto al foc entre l'exèrcit d'Israel i les forces palestines de Hamàs perquè Hamàs declarà que no renovaria la treva, i l'exèrcit israelià llançà una ofensiva massiva sobre Gaza (operació plom fos) amb l'objectiu de destruir la infraestructura per a la fabricació i el llançament de míssils i eliminar als líders de Hamàs. L'atac durà vint-i-dos dies; primer amb atacs aeris i després terrestres. .[29] El 17 de gener, Israel anuncià un alto al foc unilateral, amb la condició del cessament del llançament de coets des de Gaza, i els dies posteriors es retirà.[30] El resultat foren, segons les estimacions israeliana i palestina, respectivament, entre unes 1100 i unes 1500 víctimes mortals, majoritàriament civils, i prop de 5000 ferits. Per la banda hebrea, van morir 13 soldats israelians(4 dels quals van morir per foc amic[31]).

L'ofensiva, fou denunciada per organitzacions internacionals per l'ús d'armes incendiàries[32] i urani empobrit[33] i el bombardeig d'infraestructures civils com universitats, escoles i hospitals, de forma voluntària,[34] Tot plegat aixecà una àmplia onada de mobilitzacions.[35][36][37] Nombroses organitzacions de drets humans com Amnistia Internacional acusaren l'Estat hebreu de destruir 'gratuïtament' la franja de Gaza i d'utilitzar civils palestins com a escuts humans.[38][39] I representants de la mateixa ONU, condemnaren l'atac i denunciaren el caràcter indiscriminat i il·legal de l'atac, qualificant-lo de "crim de guerra" i d'acte inhumà.[40][41] L'ONU també denuncià les traves posades per Israel a la investigació dels crims de guerra.[42]

El conflicte en la literatura[modifica]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. Abu Nowar, Maʾan. The Jordanian-Israeli War 1948-1951: A History of the Hashemite Kingdom of Jordan (en anglès). Ithaca Press, 2002. ISBN 0863722865. 
  2. Wallace, Cynthia. Foundations of the International Legal Rights of the Jewish People and the State of Israel and the Implications for the Proposed New Palestinian State (en anglès). Charisma Media, 2012, p. 32. ISBN 1616389168. 
  3. Rubin, Barry M.; Rubin, Judith Colp. Chronologies of modern terrorism (en anglès). M.E. Sharpe, 2008, p.185-188. ISBN 0765620472. 
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 «Israel». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  5. NYTimes - The Interregnum
  6. «Israel Ministry of Foreign Affairs - The Palestinian National Covenant- July 1968». Mfa.gov.il. [Consulta: 13 març 2009].
  7. Palestine Facts Editors. «Ma’alot, Kiryat Shmona, and Other Terrorist Targets in the 1970s». Palestinefacts.org. [Consulta: 13 març 2009].
  8. Andrews, Edmund L. and John Kifner.“George Habash, Palestinian Terrorism Tactician, Dies at 82.”The New York Times”. January 27, 2008. May 12, 2008.
  9. Crowdy 2006, p. 333
  10. Bregman 2002, pàg. 169–70 “In hindsight we can say that 1977 was a turning point...”
  11. Bregman 2002, pàg. 171–4
  12. Bregman 2002, p. 199
  13. «Intifada». A: Encarta. Microsoft, 2007 [Consulta: 16 setembre 2007]. 
  14. Haberman, Clyde «After 4 Years, Intifada Still Smolders». The New York Times, 09-12-1991 [Consulta: 28 març 2008].
  15. Mowlana, Gerbner & Schiller 1992, p. 111
  16. «Declaration of Principles on Interim Self-Government Arrangements». U.S. Department of State, 13-09-1993. Arxivat de l'original el 2003-08-23. [Consulta: 16 juliol 2007].
  17. Harkavy & Neuman 2001, p. 270. “Even though Jordan in 1994 became the second country, after Egypt to sign a peace treaty with Israel...”
  18. «The Wye River Memorandum». U.S. Department of State, 23-10-1998. Arxivat de l'original el 2003-08-23. [Consulta: 16 juliol 2007].
  19. Gelvin 2005, p. 240
  20. «Timeline: Palestine-Israel conflict». Al Jazeera, 23-01-2011. [Consulta: 5 novembre 2011].
  21. «West Bank barrier route disputed, Israeli missile kills 2». The Associated Press (via USA Today), 29-07-2004 [Consulta: 16 juliol 2007].
  22. Resolució sobre les conseqüències legals de la construcció del Mur en el territori palestí ICJ
  23. Informe del Consell de Seguretat de les Nacions Unides: “”Report of the Secretary-General on the United Nations Interim Force in Lebanon, (21 January 2006 to 18 July 2006)””
  24. ‘Permanent Ceasefire to Be Based on Creation Of Buffer Zone Free of Armed Personnel Other than UN, Lebanese Forces’ United Nations Security Council, August 11, 2006
    - escalation of hostilities in Lebanon and in Israel since Hizbollah’s attack on Israel on July 12, 2006
  25. Harel, Amos. «Hezbollah kills 8 soldiers, kidnaps two in offensive on northern border». Haaretz, 13-07-2006. [Consulta: 13 agost 2006].
  26. Human Rights Watch: “”Israel’s Indiscriminate Attacks Against Civilians in Lebanon””
  27. Dades del Ministeri d’Afers Exteriors israelià
  28. Haartez, 2/2/2008: “”Ex-IDF General Udi Shani: IDF failed in Second Lebanon War””
  29. Associated Free Press «Israeli jets pound Hamas». The Sydney Morning Herald, 29-12-2008 [Consulta: 29 desembre 2008].
  30. Ravid, Barak «IDF begins Gaza troop withdrawal, hours after ending 3-week offensive». Haaretz, 19-01-2009 [Consulta: 29 gener 2009].
  31. [enllaç sense format] http://www.europapress.es/internacional/noticia-gazacies-conmemoran-primer-aniversario-plomo-solido-20091227191249.html
  32. Haaretz, 19/1/2009 Amnesty accuses Israel of war crimes over use of white phosphorus in Gaza
  33. PressTV 4/1/2009 “Depleted uranium found in Gaza victims”
  34. Haaretz, 29/5/2009 “Amnesty: Israel repeatedly breached rules of war in Gaza”
  35. Vilaweb 10/1/2009 “Multitudinària manifestació a Barcelona en solidaritat amb Palestina”
  36. 10/1/2009 “World-Wide Protests Against Gaza Massacre. 150,000 on London Demo”
  37. Vilaweb: 11/1/2009: “Mobilització europea en solidaritat amb Palestina”
  38. Al Jazeera, 2/7/2009: “Israel ‘wantonly destroyed Gaza””
  39. Nationàlia, 2,07/2009: “Amnistia Internacional denuncia que Israel va cometre crims de guerra durant l’ofensiva a Gaza”
  40. Reuters, 9/1/2009 U.N. rights chief calls for Gaza war crimes probe
  41. Al Jazeera, 21/03/2009 “UN: Gaza assault was ‘inhumane””
  42. YnetNews, 9/6/2009 “UN’s Gaza war crimes investigation faces obstacles”
  43. Somiant Palestina, traduït per Isabel Turull, València, Ed. Tàndem, 2003, 195 pàgines, ISBN 9788481314632
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Conflicte araboisraelià Modifica l'enllaç a Wikidata