Conquesta de Girona

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Battle icon gladii.svgConquesta de Girona
Conquesta carolíngia de la Marca hispànica
Data 785
Localitat Girona
Resultat Decisiva victòria carolíngia
Conquesta de Girona (PI 750)
Conquesta de Girona
Conquesta de Girona
Conquesta de Girona
Coord.: 41° 59′ 0″ N, 2° 49′ 0″ E / 41.98333°N,2.81667°E / 41.98333; 2.81667
Bàndols
Regne Franc Valiat de Barcelona i Girona
Comandants en cap
Matruh ibn Sulayman
Seqüència cronològica de les batalles de la
Conquesta carolíngia de la Marca hispànica
Batalla anterior Batalla posterior
Batalla de Roncesvalls Conquesta de Barshiluna

La Conquesta de Girona el 785 fou un episodi de la conquesta carolíngia del territori que amb el temps es convertiria en la Marca hispànica. La conquesta de Girona després de poc més de set dècades des de la invasió musulmana d'Hispània representà l'oportunitat dels descendents dels refugiats visigots al Regne Franc, de retornar als antics territoris del Regne visigòtic de Toledo al sud dels Pirineus.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

L'extensió de l'Imperi Franc

L'any 711 s'inicià la invasió musulmana d'Hispània. Davant la descomposició absoluta del poder visigot, l'expansió musulmana fou molt ràpida i ben aviat va atènyer Girona, possiblement vers el 715. Sembla que la ciutat fou ocupada sense cap resistència i no patí, doncs, cap mena de destrucció. Les elits locals capitularen i el nou poder musulmà imposà un tribut personal i territorial. Els musulmans iniciaren la construcció d'una mesquita ben aviat i expropiaren tots els béns de l'Església i de la noblesa visigòtica.

La conquesta franca dels territoris que ara és Catalunya va començar el 759 al valiat d'Arbuna (la Septimània)[1] amb la conquesta d'Arbuna - Setge d'Arbuna (759) - després d'un setge de set anys.[2] Anys més tard, els governants iemenites d'Al-Tagr al-Ala, enfrontats al sirià Abd ar-Rahman I, l'emir Omeia de Qurtuba, es van revoltar i van aliar-se amb Carlemany qui va acceptar l'oferta dels representants musulmans de Girona, Barcelona i Osca, que en la Dieta de Paderborn van oferir els seus territoris a canvi de suport militar. La revolta fou desmantellada, i la fallida campanya contra Saragossa - Setge de Saragossa (778) - va acabar amb la mort de Sulayman ibn Yaqdhan al-Kalbí al-Arabí a mans del seu antic aliat Hussayn ibn Yahya al-Ansarí[3] i la derrota dels francs a la batalla de Roncesvalls.

Desenvolupament tàctic[modifica | modifica el codi]

El 785 les mateixes elits locals que havien capitulat als musulmans, lliuraren la ciutat de Djarunda, que estava governada pel valí de Madinat Barshiluna, Matruh ibn Sulayman,[4] a les tropes de Carlemany, que no va intervenir en la campanya.[5]

La debilitat musulmana a la regió, la proximitat carolíngia i la defecció de les ciutats de la Septimània en pro dels francs precipitaren el canvi de bàndol de Girona. Segons l'Alterum Rivipullense, hi hagué intervenció divina en suport dels cristians.[6]

« in aere supra locum ubi nunc est altare beatae Virginis. Et propter hoc mutavit eadem, quae nunc erat in ecclesia Santi Felicis, in loco ubi nunc est »
— Alterum Rivipullense

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

Carlemany creà el Comtat de Girona, Ramon d'Abadal va veure la Conquesta de Girona com l'inici del procés que duu cap al naixement de la Catalunya posterior, la qual cosa palesa encara més la importància que Girona havia obtingut al llarg del temps.

La presa de Girona no evità diverses ràtzies cordoveses al territori perdut, entre elles la del 793 dirigida per Abd-al-Màlik, en la que s'assetjà Girona i Narbona, vencent a Guillem I de Tolosa a la Batalla d'Orbieu,[7] retirant-se a continuació a la Cerdanya.

Les noves institucions feudals tant del Bisbat de Girona com del Comtat de Girona, tot i ser encapçalades per capitosts nomenats pel rei de França, estaran majoritàriament dominades per personatges de l'antiga aristocràcia visigoda, que mantindran les lleis i usos godes (Liber Iudiciorum), pel que el procés de feudalització no arribarà als nivells assolits al nucli del Regne Franc com Nèustria o Austràsia. Barcelona trigarà setze anys a ser subjugada per les tropes franco-godes, vassalls del rei dels francs.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Bolòs i Masclans, Jordi. Els orígens medievals del paisatge català. 1a ed.. Institut d'Estudis Catalans, 2004, p.30. ISBN 84-7283-745-9. 
  2. Hernàndez Cardona, Francesc Xavier. Història militar de Catalunya, vol. I, dels íbers als carolingis. 1a ed.. Rafael Dalmau Editor, 2001, p.145. ISBN 84-232-0639-4. 
  3. Millàs i Vallicrosa, Josep Maria enllaçautor= Josep Maria Millàs i Vallicrosa. Textos dels historiadors àrabs referents a la Catalunya carolíngia. Institut d'Estudis Catalans, 1987, p.28. ISBN 84-7283-117-5. 
  4. Segons Antoni Rovira i Virgili, el governador Mohamet és un personatge llegendari
  5. Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya, volum II. Edicions Pàtria, 1920, p. 442-446. 
  6. Diversos autors, La catedral i Girona: L'entrada del complex episcopal dins els murs entre els segles X-XI
  7. William W. Kibler i Grover A. Zinn, Medieval France, Guillaume d'Orange Cycle, p. 427-43 (anglès)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya, volum II. Edicions Pàtria, 1920. 
  • Hernàndex Cardona, Francesc Xavier. Història militar de Catalunya, vol. I, dels íbers als carolingis. 1a ed.. Rafael Dalmau Editor, 2001. ISBN 84-232-0639-4. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]