Conquesta de València

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre la conquesta de l'Emirat de Balànsiya. Si cerqueu la conquesta aragonesa de la ciutat de València als musulmans, vegeu «conquesta de la ciutat de Balansiya».
Battle icon gladii.svgConquesta de València
Cronologia de la Conquesta del País Valencià, incloent-hi les agregacions fetes al llarg del segle XIX
Cronologia de la Conquesta del País Valencià, incloent-hi les agregacions fetes al llarg del segle XIX
Dates 1210-1246
Localitat Imperi almohade (fins al 1228)
Emirats de Balansiya i Mursiyya (a partir del 1228)
Resultat Victòria cristiana
Bàndols
Escut de la Corona d'Aragó Corona d'Aragó

Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem Ordes militars

Imperi almoràvit Imperi almohade
Islam Emirat de Balansiya
Islam Emirat de Mursiyya
Comandants en cap
Escut de la Corona d'Aragó Pere el Catòlic
Escut de la Corona d'Aragó Jaume I el Conqueridor
Escut de la Corona d'Aragó Pere el Gran
Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem Pere de Montagut
Imperi almoràvit Muhammad an-Nâsir
Islam Zayyan ibn Mardanix
Islam Abu-Bakr ibn Hud
Comandants
Escut de Montpeller Bernat Guillem de Montpeller
Escut de la Corona d'Aragó Bernat Guillem d'Entença
Escudo de Blasco de Alagón Blasco I d'Alagón
Escut de la Corona d'Aragó Pere Eiximen d'En Carròs
Islam Yahvé Abul Hussein


La Conquesta de València (en àrab بلنسية; Balansiya) fou el conjunt de maniobres militars que dugueren a l'annexió de l'actual territori del País Valencià a la Corona d'Aragó. Entre 1229 i 1245, tan sols setze anys, la Corona d'Aragó aconseguí la conquesta de gran part del que seria el Regne de València. Davant l'èxit aconseguit per unes campanyes militars empreses a nivell particular per nobles aragonesos, que van comportar la presa de Morella per Blasco I d'Alagón el 1232, Jaume I el Conqueridor emprengué la conquesta dels emirats de Balansiya i Mursiyya, que havien sorgit de la fragmentació de l'imperi almohade el 1228.[1]

Hom hi ha diferenciat tres fases:

El regne de Múrcia fou conquerit també per Jaume I. No fou, però, fins a l'època de Jaume II (sentència arbitral de Torrellas, del 1304) quan els territoris d'Alacant i d'Oriola foren annexats al regne de València.

Es coneixen molts aspectes del poblament i de la manera com es distribuí el territori conquerit mercès al Llibre del Repartiment. Els repobladors procedien del Principat de Catalunya i també del Regne d'Aragó i d'altres països europeus.

La població musulmana que no fugí fou establerta a les terres muntanyoses de l'interior, on continuà essent majoritària al llarg de tota l'Edat mitjana.[2]

Accions preliminars[modifica]

Una terrible incursió de tota l'esquadra almohade[3] dirigida per Abu-l-Ulà Idrís al-Mamun[4] des de les balears, que havien conquerit el 1203 era llençada a la costa catalana el 1210[5] amb els estols combinats del Magrib i Al-Andalus, desembarcant i fent molts captius i un gran botí.

Com a resposta a la incursió musulmana, el març de 1210, estant a Montsó el rei va reunir el seu exèrcit per atacar els moros de València[6]

Castellfabib i Al-Dāmūs foren conquerides a Muhammad al-Nâsir (Miramamolin) a mitjans de 1210[7] per Pere el Catòlic amb l'ajut dels cavallers hospitalers i templers. L'ofensiva va continuar fins a prendre el castell de Serreilla, que sembla que correspon a l'actual Utiel.[8]

Durant l'estiu de 1225, el Jaume I intentà apoderar-se del castell de Peníscola[9] des d'Alcanyís. Tot i que algunes naus van col·laborar en l'intent, els nobles aragonesos li van girar l'esquena i va fracassar. Quan van acabar-se els queviures que havien arribat de Terol, va aixecar el setge.

Primera fase: Borriana[modifica]

Estant Jaume el Conqueridor a Terol[10] el 1232 per signar un nou pacte amb Sayyid Abu Zayd i caçar amb Pero Ferrández d'Açagra[11] va rebre[12] la notícia que Blasco I d'Alagón assetjava Morella, de vital importància estratègica, i que ho feia amb els seus propis mitjans,

El rei, tenint por a la possible expansió cap al sud de Blasco I d'Alagón, es va dirigir immediatament al Maestrat per a controlar la situació, prenent la fortalesa d'Ares amb grup de peons terolans,[13] prenent-la el 8 de gener,[14] mentre que Morella va caure el dia anterior, 7 de gener, després d'una ferotge resistència.

Segona fase: València[modifica]

Entrada triomfal del rei Jaume I a la ciutat de València, quadre de 1884 del pintor Fernando Richart Montesinos

Tres anys després de conquerir Borriana i tots els territoris al nord d'aquesta ciutat, en la primavera de 1236 es conquistà i fortificà el Puig. Com que el Puig és la posició clau per al domini de l'Horta i l'accés nord a Balansiya, Zayyan ibn Mardanix aplegà un gran exèrcit per tal de reconquerir-lo, però fou vençut en la memorable batalla del Puig el 20 d'agost de 1237. El 22 d'abril de 1238, Jaume I es dirigí al Grau de València per posar setge formal a la ciutat, i establí el seu lloc de comandament a Russafa. Zayyan ibn Mardanix, en veure's envoltat de tropes cristianes, demanà ajut als sobirans musulmans, però només Abu Zakariya, rei de Tunis, a qui havia enviat Ibn al-Abbar, l'escoltà i envià a Balansiya un estol de dotze naus, que el 17 d'agost de 1237 arribaren a Balansiya, però no gosaren desembarcar, perquè la muralla havia començat a ser atacada i incendiada per Jaume I. Com que a la ciutat escassejaven els aliments, Zayyan, perduda tota esperança de socors, inicià els tractes per rendir la ciutat a Jaume I. La mateixa Balansiya que havia resistit dos anys al Cid, només suportà cinc mesos l'atac de Jaume I, bandolproveït de millor artilleria. El 22 de setembre se signaren les capitulacions. Zayyan i els musulmans que volgueren marxar podrien fer-ho al sud del Xúquer i els moros que volgueren quedar-se podien fer-ho segurs, sota el domini cristià. Per fer pública la capitulació, el 28 de setembre de 1238 els moros valencians hissaren a la torre d'Alí Bufat la senyera reial d'Aragó i Catalunya (penó de la conquesta). El dissabte 9 d'octubre de 1238 Jaume I féu l'entrada oficial a la ciutat.

Tercera fase: el sud[modifica]

La conquesta de les darreres places a principis de la dècada de 1240[15] (Alzira, Dàniyya, Xàtiva i Biar) originà una topada amb Alfons X de Castella, que pretenia conquerir Xàtiva. Però hi renuncià després de signar el tractat d'Almirra (1244), segons el qual Jaume I cedia a Castella la conquesta del Regne de Múrcia.

Les revoltes dels sarraïns valencians[modifica]

Davant el maltractament als sarraïns i l'incompliment dels acords dels monarques, els mudèjars es revoltaren l'any 1244 sota el comandament d'Al-Àzraq, que ja controlava els castells d'Ambra i d'Alcalà, amb nombrosos castells menors, i va anar prenent els castells de Xàtiva, Dénia, i Alacant i, amb l'ajuda del soldanat de Granada i del suport d'Alfons X de Castella, s'independitzà la regió de la riba sud del Xúquer del Regne de València. Una part important dels musulmans expulsats s'afegí als rebels, que es feren encara més forts, i abocà el regne a una situació de guerra generalitzada.

El 1248 Al-Àzraq tornà a revoltar-se i fou derrotat per la traïció del seu mateix conseller. Per l'antiga amistat, Jaume I no va empresonar-lo i fou obligat a exiliar-se, deixant els seus dominis, ja molt reduïts, en les mans d'un germà i un oncle, sotmesos a contínues pressions dels nous senyors feudals catalans i aragonesos. El 1258 Jaume I rebutjà una treva oferta d'Al-Àzraq a través del rei Alfons X el Savi, i recuperà gairebé sense resistència els castells de Planes, Pego, Castell de Castells. Als pocs dies Al-Àzraq es va rendir, lliurant Alcalà, Gallinera, i la resta de les fortificacions, i fou expulsat del Regne.

Conquesta de Múrcia[modifica]


Història del País Valencià
Història del País Valencià
Formació geològica
Prehistòria
Període iber
Període cartaginès
Període romà
Període visigot
Edat mitjana (Període musulmà)
Conquesta omeia
Valiat de l'Àndalus
Emirat de Qurtuba
Califat de Qurtuba
Emirat d'Alpont
Emirat de Balansiya
Emirat de Dàniyya
Regne de València
Conquesta de València
Segle d'or
Decrets de Nova Planta
Dinastia Borbó
Història contemporània
Història de València
Llista de presidents de la Generalitat

La Corona de Castella havia sotmès l'Emirat de Múrsiya a vassallatge el 1243, quan Muhàmmad ibn Hud Biha-ad-Dawla va signar les capitulacions d'Alcaraz. Però el 1264 els sarraïns murcians es van revoltar contra Castella amb el suport de regne de Granada i el Marroc. Com que Castella era incapaç de controlar la rebel·lió islàmica, la reina Violant d'Aragó i d'Hongria, filla de Jaume I i esposa d'Alfons X el Savi, demanà ajuda urgent al seu pare.[16] El rei convocà la noblesa militar catalana i, malgrat les reticències inicials, aquests acabaren acceptant la proposta del rei. En canvi no succeí el mateix amb la noblesa aragonesa la qual es negà a participar en una campanya militar per a auxiliar Castella sense cap tipus de compensació.[17][18] És per aquesta raó que la Conquesta del Regne de Múrcia (1265-1266) va ser efectuada majoritàriament per la noblesa militar catalana i les seues mainades, vassalls i servents reclutats en els seus feus de Catalunya.[18]

La campanya militar fou cabdellada per l'infant Pere d'Aragó (fill de Jaume I i futur Pere el Gran) que derrotà el cabdill de la insurgència islàmica Muhammad ibn Hûd Biha al-Dawla i n'expulsà les tropes granadines. Amb l'objectiu d'assegurar el control del territori per part dels cristians, les mainades catalanes s'assentaren en el territori conquerit a fi d'assegurar el sotmetiment de la majoria de la població autòctona andalusí.[18] Pacificat el regne i destruïda la rebel·lió, el regne de Múrcia fou retornat a la jurisdicció de la Corona de Castella, respectant així els límits estipulats anys abans al Tractat d'Almizra.[1] La campanya de Múrcia donà origen a un dels elogis més famosos que Jaume I féu a Catalunya, asseverant que era el millor «regne», dels cinc que hi havia a Espanya (geografia).[19]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Mata, Jordi «Jaume I. Rei i Mite». Sàpiens [Barcelona], núm. 121, octubre 2012, p.8.14. ISSN: 1695-2014.
  2. Bolòs, Jordi: Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284, planes 255-256. Barcelona, abril del 2000, ISBN 84-297-4706-0
  3. Enciclopèdia.cat, Catalunya
  4. Rovira i Virgili, Antoni. «Volum IV: La Catalunya Nacional». A: Història Nacional de Catalunya. 1a ed.. Edicions Pàtria, 1929, p.459-9. 
  5. (castellà) De re militari, «Califas Almohades y Últimas Taifas de Al Ándalus, del siglo XII al siglo XIII».
  6. (castellà) Jerónimo Zurita:, cap. LX «Anales de Aragón».
  7. Miquel Coll i Alentorn, Història, p.75
  8. Cronología de la Meseta del Cabriel, Archivo Municipal de Requena, (castellà)
  9. Ferran Soldevila, Història de Catalunya, Barcelona, Editorial Alpha, 1963, pàg 254
  10. Jaume I el Conqueridor. «Comença la conquesta del Regne de Valencia, capítol III». A: Chronica, o commentari del gloriosissim e invictissim Rey en Iacme. Vídua de Joan Mey Flandro, 1557, p. foli XLIIIIr. 
  11. Diversos autors, Les quatre grans croniques, p.223-225
  12. Enciclopèdia.cat, Ares del Maestrat
  13. IES Riu Túria, 'La conquesta de València per Jaume I
  14. (castellà) Julián Segarra Esbrí, La forja de una estrategia
  15. Tarradell, Miquel. Història del País Valencià. 2a ed.. Edicions 62, 1975, p. 327. ISBN 8429711570. 
  16. Baydal Sala, Vicent. Els fonaments del pactisme valencià. Sistemes fiscals, relacions de poder i identitat col·lectiva al regne de València (c. 1250 - c. 1365). Institut Universitari d'Història Jaume Vicens i Vives, 2011, p. 120-121. 
  17. Garrido i Valls, Josep-David: Jaume I i el Regne de Múrcia, pàg 72, 1r paràgraf, 1ª línia. ISBN 84-232-0517-7
  18. 18,0 18,1 18,2 Garrido i Valls, Josep-David: La conquista y la repoblación de Múrcia
  19. España: reflexiones sobre el ser de España

Bibliografia[modifica]

Portal

Portal: País Valencià

Enllaços externs[modifica]