Conquesta musulmana de Síria

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'esdevenimentConquesta musulmana de Síria
The Scene of the Theater in Palmyra.JPG
Tipus guerra
conquesta
Part de guerres arabobizantines i expansió de l'Islam
Data 633 –  640
Localització Xam
Participant
Format per
batalla de Dathin
Siege of Emesa Tradueix
batalla del Yarmuk
batalla de Hazir
Siege of Aleppo Tradueix
setge de Damasc
batalla d'Ajnadayn
Batalla de Fahl
batalla de Bosrà
Setge de Jerusalem (637)
Modifica les dades a Wikidata

La conquesta musulmana de Síria (en àrab الفتح الإسلامي لبلاد الشام. al-Fatḥ al-Islāmī li-bilād ax-Xām) va tenir lloc durant la primera meitat del segle VII[1] i fa referència a la regió coneguda com a Xam, Llevant mediterrani o Gran Síria. Les forces àrabs musulmanes ja s'havien apropat a les fronteres del sud fins i tot abans de la mort del profeta islàmic Mahoma el 632, resultant en la batalla de Mu'tah el 629, però la invasió en si va començar el 634 sota els seus successors, els califes Rashidun Primer califat i Úmar ibn al-Khattab, amb Khàlid ibn al-Walid com a líder militar més destacat.[1]

La conquesta musulmana de Síria va ser ràpida atès que la població cristiana de la regió practicava en la seva majoria un cristianisme monofisita, corrent combatut per l'Imperi Romà d'Orient i el Patriarcat de Constantinoble. Això va produir molta opressió a la població de Síria, sobretot en l'aramea, l'hel·lena i l'àrab. També la situació de ruïna en què va quedar la regió després de la conquesta dels perses sassànides i la seva reconquesta per part d'Heracli van provocar un increment dels impostos que van oprimir al poble, que va veure als àrabs musulmans com a alliberadors.

Síria romana[modifica]

L'Imperi Romà d'Orient i l'Imperi Persa Sassànida el 626, poc abans de l'inici de l'expansió musulmana

La zona de Síria i el Llevant mediterrani havien estat en mans dels romans durant set segles quan les primeres forces musulmanes van arribar a la zona, i havien estat envaïdes per tropes perses de l'Imperi Sassànida en repetides ocasions durant els segles III, VI i VII, així com assaltades pels aliats àrabs dels sassànides, els làkhmides. Durant el domini romà, després de la presa de Jerusalem l'any 70, tota la regió (Judea, Samaria i Galilea) va canviar oficialment de nom a Palaestina i es va subdividir en les Diòcesis I i II.[2] Els romans també van canviar el nom d'una zona que cobreix el Nègueb, el Sinaí i la costa occidental de la Península Aràbiga a Palaestina Salutoris, ocasionalment coneguda com a Palaestina III. Part d'aquesta zona estava governada per l'estat àrab vassall dels gassànides.[3] Durant l'última de les Guerres romano-sassànides, que va començar l'any 603, l'emperador persa Cosroes II va aconseguir ocupar Síria, Palestina i Egipte durant més d'una dècada abans de veure's obligat a signar la pau l'any 628 com a resultat de la batalla de Nínive.[4] Així doncs, poc abans de la conquesta musulmana, els romans (que en aquella època ja havien passat a anomenar-se bizantins) estaven encara reconstruint les seves estructures de poder a la zona, que en determinats llocs havien estat absents durant gairebé dues dècades. Des d'un punt de vista polític, la regió de Síria Palestina constava de dues províncies: la pròpia Síria, que s'estenia des d'Antioquia i Alep al nord fins a la part més septentrional del Mar Mort, i la província de Palestina, que quedava cap a l'oest i el sud del propi Mar Mort. Síria era una terra eminentment siriaca i hel·lenitzada amb certa presència jueva i una població parcialment àrab, especialment a les zones orientals i meridionals. Els sirians cristians, jueus i àrabs havien estat allà des d'abans de la conquesta romana i alguns havien adoptat el cristianisme des que Constantí el Gran el legalitzés el segle IV i traslladés la capital des d'Itàlia fins a Bizanci (reanomenada Constantinoble).

La presència d'àrabs a Síria no havia tingut conseqüències més grans per al domini bizantí de la província fins l'emigració de la poderosa tribu dels gassànides des del Iemen, que des de llavors van governar un regne semiautònom sota el paraigua bizantí. La dinastia gassànida es va convertir en una de les dinasties principesques respectades per l'Imperi, amb el rei gassànida governant sobre els àrabs de les terres de l'actual Jordània i del sud de Síria des de la seva capital a Bosrà. L'últim rei gassànida va ser Jabla bin al Aiham, que governava a la zona en el moment que les conquestes musulmanes van començar.

L'emperador bizantí Heracli va tornar a capturar Síria dels perses i va establir nous sistemes defensius des de Gaza fins a l'extrem sud del Mar Mort. Aquestes defenses només estaven concebudes per protegir les línies de comunicació de l'atac esporàdic de bandits, i la gran majoria de les defenses bizantines es van concentrar a la zona nord de Síria per fer front als enemics tradicionals de l'Imperi Romà d'Orient: els perses sassànides. Per tant, aquesta disposició defensiva va permetre als musulmans penetrar en territori bizantí fins a la pròpia Gaza abans de trobar-se un exèrcit regular que se'ls oposés.

El segle VII va ser una època de ràpids canvis militars a l'Imperi Romà d'Orient. Si bé és cert que l'Imperi no estava prop del col·lapse quan es va enfrontar a la nova amenaça que arribava des d'Aràbia, el desgast sofert en la recent guerra romano-sassànida va fer que fracassés totalment a l'hora de fer front a aquest nou desafiament.[5]

Ascens del Califat[modifica]

Mahoma va morir l'any 632 i Abu Bakr va ser nomenat califa i successor polític del profeta a Medina. Poc després de la seva presa de poder, diverses tribus àrabs es van rebel·lar contra ell en les conegudes com a guerres de la Ridda o guerres d'Apostasia. La campanya de l'Apostasia va començar i va acabar l'onzè any després de l'hègira, i el 18 de març de 633 hi havia una Aràbia unida sota l'autoritat central del califa a Medina.

És difícil saber si Abu Bakr pretenia llançar una conquesta total de l'Imperi Romà d'Orient, encara que la veritat és que va engegar un procés històric que en unes poques dècades donaria lloc a un dels majors imperis de la història. Tot va començar amb un enfrontament de les forces musulmanes sota el comandament del general Khàlid ibn al-Walid contra l'Imperi Persa.

Inici de l'expedició a Síria[modifica]

Moviments de l'exèrcit rashidun al Llevant Mediterrani

Després d'una sèrie de campanyes reeixides enfront dels sassànides i de la subsegüent conquesta de l'Iraq, Khàlid va establir la seva base d'operacions en aquest territori. Hi va haver una sèrie de xocs contra els gassànides, clients bizantins, mentre encara duraven els combats contra tropes sassànides. Després de la crida feta des de Medina, es van reclutar ràpidament nous contingents tribals de tota la Península Aràbiga. Només es va excloure dels exèrcits musulmans a aquells que s'havien rebel·lat en les guerres de la Ridda, condició que va durar fins que en 636, després de les batalles de Yarmuk i al-Qadisiyya, en què el califa Úmar es va veure obligat a recórrer-hi a causa de l'escassetat d'efectius. La tradició de reclutar exèrcits entre els contingents tribals va romandre intacta fins a aquest mateix any, quan Úmar va organitzar l'exèrcit com una part més de l'Estat. Així doncs, Abu Bakr va organitzar les seves tropes en quatre cossos, cadascun d'ells dirigit pel seu propi comandant i mogut pel seu propi objectiu:

Atès que no coneixia la posició exacta de l'exèrcit bizantí, el califa Abu Bakr va ordenar que els quatre cossos del seu exèrcit romanguessin en continu contacte perquè poguessin ajudar-se mútuament en cas que els bizantins concentressin les seves tropes en un sector determinat. Per si es donés el cas d'haver de reagrupar-se per a una gran batalla, Abu Ubaidah va ser nomenat comandant en cap de tot l'exèrcit.[6] La primera setmana d'abril de 634 les forces musulmanes van començar a avançar des de les seves bases als afores de Medina. El primer en marxar va ser l'exèrcit de Yazid, seguit de Shurahbil, Abu Ubaidah i Amr, cadascun a un dia de marxa del següent. El califa Abu Bakr va caminar durant un breu període de temps al costat de cada comandant, als qui va repetir les mateixes paraules: "No sigueu durs en la marxa, ni amb vosaltres mateixos ni amb el vostre exèrcit. No sigueu severs amb els vostres homes o amb els vostres oficials, als quals hauríeu de consultar sobre cada assumpte. Sigueu justos i renuncieu a la maldat i a la tirania, ja que cap nació injusta prospera ni aconsegueix la victòria sobre els seus enemics. Quan trobeu a l'enemic, no li doneu l'esquena; ja que tot el que dóna l'esquena, tret que sigui per maniobrar en la batalla o per reagrupar-se, es guanya la ira d'Al·là. El seu estatge serà l'infern, i quin lloc tan terrible és! I quan hàgiu aconseguit la victòria sobre els vostres enemics, no mateu dones o nens o ancians i no massacreu animals excepte per menjar-los. I no trenqueu els pactes que feu.[7] Us trobareu amb gents que viuen com a ermitans en monestirs, creient que ho han lliurat tot per Déu. Deixeu-los en pau i no destruïu els seus monestirs. I trobareu a altres gents que són partidaris de Satan i adoradors de la Creu, que s'afaiten el centre dels seus caps perquè pugueu veure la pell. Escometeu-los amb les vostres espases fins que se sotmetin a l'Islam o paguin la jizya. Us encomano a cura d'Al·là."


Conquestes del califa Abu Bakr[modifica]

Ruïnes de la ciutat de Petra, una de les primeres de rendir-se davant l'avanç musulmà

En ruta cap al seu objectiu més enllà de Tabuk, l'exèrcit de Yazid va establir contacte amb una petita força àrab cristiana que es trobava en retirada d'una escaramussa amb la força avançada musulmana; posteriorment, Yazid es va dirigir al punt on la vall d'Aravà s'uneix amb l'extrem sud del Mar Mort. Com que la principal línia defensiva bizantina començava a les regions costaneres properes a Gaza, Yazid va aconseguir la Vall d'Aravà gairebé al mateix temps que Amr bin Al-As arribava a Elat. Els dos destacaments avançats enviats per l'exèrcit bizantí per evitar l'entrada dels exèrcits de Yazid i Amr a Palestina van ser fàcilment derrotats, encara que van aconseguir evitar que els exèrcits rashidun aconseguissin els seus objectius previstos. Abu Ubaidah i Shurahbil, per la seva banda, van continuar amb la seva marxa i a principis de maig de 634 van aconseguir la regió entre Bosrà i Jabiyah. L'emperador Heracli va començar a adoptar contramesures després de rebre informació dels moviments dels exèrcits musulmans de part dels seus clients àrabs. Seguint les ordres d'Heracli, una sèrie de forces bizantines de diverses guarnicions al nord van començar a desplaçar-se cap a una destinació comuna concertada a Ajnadayn. Des d'allà es podrien enfrontar a l'exèrcit d'Amr i maniobrar contra els flancs o la rereguarda de la resta de cossos de l'exèrcit musulmà que es trobaven a Jordània o al sud de Síria. La dimensió de les forces bizantines era, segons estimacions aproximades, d'uns 100.000 homes.[8] Abu Ubaidah va informar el califa de les preparacions bizantines en la tercera setmana de maig. Com que Abu Ubaidah no tenia experiència com a comandant d'una força militar en grans operacions, i especialment contra el potent exèrcit bizantí, Abu Bakr va decidir enviar a Khàlid ibn al-Walid al capdavant sirià per dirigir l'exèrcit musulmà. Segons les cròniques primerenques musulmanes, Abu Bakr va dir: “Per Al·là, destruiré als romans i als amics de Satan amb Khàlid ibn al-Walid”.

Mapa de la ruta de Khàlid ibn al-Walid en la conquesta de Síria

Khàlidva sortir immediatament cap al front sirià des d'Hira, a l'Iraq, a principis de juny de 634 portant amb si un exèrcit d'uns 8000 homes. Hi havia dues rutes possibles cap a Síria des de l'Iraq: o bé a través de Daumat ul-Jandal, o bé per Mesopotàmia, travessant la ciutat d'al-Raqqa. Atès que els exèrcits musulmans a Síria estaven desesperadament necessitats de reforços, Khàlid va evitar la ruta convencional a través de Daumat ul-Jandal, que hauria requerit unes valuoses setmanes. Khàlid també va evitar la ruta mesopotàmica per la presència de guarnicions bizantines al nord de Síria i Mesopotàmia, ja que no li va semblar assenyat enfrontar-s'hi en un moment en què l'exèrcit musulmà estava sent flanquejat. Khàlid va decidir seguir una ruta més ràpida cap a Síria: a través del desert sirià. Hi ha constància que els seus soldats van marxar dos dies pel desert sense una sola gota d'aigua abans d'aconseguir un oasi que havien establert com a parada intermèdia. D'aquesta manera, Khàlid es va endinsar en el nord de Síria agafant a l'exèrcit bizantí pel seu flanc dret. Segons alguns historiadors moderns, aquesta enginyosa maniobra estratègica de Khàlid va ser la que va aconseguir desmuntar les defenses bizantines a Síria.

Conquesta del sud de Síria[modifica]

Les ciutats d'Ain Tamer, Quraqir, Suwa, Arak i Tadmur (Palmira) van ser les primeres en caure en mans de Khàlid. Sukhnah, al-Qaryatayn i Hawarin van ser preses després de la batalla de Qarteen i la batalla de Hawarin. Després de conquerir aquestes ciutats, Khàlid es va dirigir cap a Damasc a través d'un pas de muntanya conegut actualment com a Sanita al-Uqab (pas d'Uqab) pel nom de l'estendard de les tropes de Khàlid. Des d'allà es va allunyar de Damasc per dirigir-se a Bosrà, la capital de l'estat dels gassànides, vassalls de l'Imperi Romà d'Orient. Va ordenar a altres comandants àrabs que concentressin els seus exèrcits, encara propers a la frontera entre Síria i Aràbia, a Bosrà. A Maraj-al-Rahab, Khàlid va aconseguir una ràpida victòria sobre els gassànides a la batalla de Marj-al-Rahit. Mentrestant, Abu Ubaidah va ordenar a Shurahbil atacar Bosrà, la qual cosa va aconseguir assetjant-la amb el seu petit exèrcit de 4000 homes. La guarnició bizantina i gassànida, pensant que es tractava d'una avançada del principal exèrcit musulmà, va decidir sortir i destruir el cos de l'exèrcit de Shurahbil. Quan ja l'havien envoltat totalment va arribar Khàlid amb la seva guàrdia de cavalleria d'avantguarda per salvar a Shurahbil. L'exèrcit combinat de Khàlid, Shurahbil i Abu Ubaidah va passar llavors a assetjar la ciutat de Bosrà, que es va rendir cap a mitjan juliol de 634, acabant amb la dinastia gassànida.

Mapa geogràfic que mostra la ruta de Khàlid ibn al-Walid en la seva conquesta de Síria

Va ser a Bosrà on Khàlid va rellevar Abu Ubaidah al comandament de tots els exèrcits musulmans, tal com havia decidit el califa. Una enorme quantitat de tropes bizantines s'estava concentrat en Adjnadayn per expulsar als exèrcits invasors de nou fins al desert. Les fonts musulmanes primerenques parlen d'un exèrcit de 90.000 homes, encara que la majoria dels historiadors moderns posen aquesta xifren en qüestió, si bé consideren que la batalla que va tenir lloc llavors va ser la que va fer fallida el poder bizantí a Síria. Seguint les instruccions de Khàlid, tots els cossos de l'exèrcit musulmà es van concentrar en Adjnadayn, on van combatre en la batalla decisiva contra els bizantins el 30 de juliol de 634. La derrota dels bizantins en la batalla d'Adjnadayn va fer a tota Síria vulnerable als invasors musulmans. Khàlid va decidir capturar la fortalesa bizantina de Damasc, de la qual estava al càrrec el gendre d'Heracli, Tomàs. Després de rebre informes de l'avanç musulmà cap a la seva ciutat, Tomàs es va preparar per defensar-la. Va demanar reforços a l'emperador Heracli, que en aquell moment es trobava a Emesa, i va enviar algunes tropes a retardar o detenir l'avanç de Khàlid per tal d'aconseguir més temps per preparar-se per al setge. Un d'aquests exèrcits va ser derrotat a la batalla de Yaqusa a mitjan agost de 634, prop del llac de Tiberíades, a uns 145 quilòmetres de Damasc. Un altre exèrcit que va intentar detenir l'avanç musulmà va caure derrotat en la batalla de Maraj as Saffer el 19 d'agost de 634. Aquests enfrontaments van aconseguir retardar l'avanç de Khàlid i van donar a Tomàs prou temps per preparar el setge. A més, una sèrie de reforços van arribar a la ciutat enviats per Heracli després de sentir les males notícies de la derrota de Adjnadayn; l'últim regiment enviat per Heracli no va aconseguir arribar abans que Khàlid, que havia aconseguit Damasc el 20 d'agost, comencés el setge a la ciutat. Per aïllar a la ciutat de la resta de la regió, Khàlid va col·locar destacaments a la carretera cap a Palestina en el sud i cap a Emesa al nord, així com molts altres destacaments menors en diferents rutes que sortien de Damasc. Les forces musulmanes van interceptar i van desbandar l'últim reforç manat per Heracli a la batalla de Sanita-al-Uqab, a 20 milles de Damasc. L'exèrcit de Khàlid va resistir tres sortides dels soldats bizantins assetjats intentant trencar el lloc abans d'atacar i conquerir la ciutat el 18 de setembre de 634, després de 30 dies de setge, si bé altres fonts afirmen que el lloc va durar entre quatre i sis mesos. Després de sentir la notícia de la caiguda de Damasc, Heracli va marxar d'Emesa a Antioquia. Es va acordar un breu armistici que permetia als ciutadans de Damasc obtenir la pau a canvi d'un tribut anual i que donava a l'exèrcit bizantí tres dies per allunyar-se tant com pogués. Després d'expirar el termini, la cavalleria musulmana al comandament de Khàlid va atacar a l'exèrcit bizantí, aconseguint-ho fent servir una drecera desconeguda i derrotant-lo a la batalla de Maraj-al-Debaj, a uns 300 quilòmetres al nord de Damasc, en què va morir Tomàs. Abu Bakr havia mort mentre es desenvolupava el setge de Damasc i Úmar l'havia succeït, la qual cosa va portar amb si el relleu de Khàlid ibn al-Walid del comandament dels exèrcits musulmans, substituït per Abu Ubaidah. Abu Ubaidah va rebre la carta amb el seu nomenament i la destitució de Khàlid durant el setge de Damasc, però va decidir esperar a la seva finalització abans d'anunciar-ho públicament.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 "Syria." Encyclopædia Britannica. 2006. Encyclopædia Britannica Online. 20 d'octubre de 2006 Syria -- Britannica Online Encyclopedia
  2. Kaegi, Walter E. Byzantium and the Early Islamic Conquests (en anglès). Cambridge University Press, 1992 [Consulta: 17 abril 2017]. 
  3. "Ghassan." Encyclopædia Britannica. 2006. Encyclopædia Britannica Online. 18 d'octubre de 2006 Ghassan (antiguo reino, Arabia) -- Britannica Online Encyclopedia
  4. "Irán." Encyclopædia Britannica. 2006. Encyclopædia Britannica Online. 20 d'octubre de 2006 Irán -- Britannica Online Encyclopedia
  5. Nicolle, David (1994). Yarmuk AD 636: La conquista musulmana de Siria. Osprey Publishing.
  6. Akram, Agha Ibrahim. La espada de Aláː Khalid Bin al-Waleed (en anglès). Lulu Press Inc., 2014. ISBN ISBN 9781312233713. [Consulta: 17 abril 2017]. 
  7. al Waqidi. Kitab al-Maghazi [Consulta: 17 abril 2017]. 
  8. al-Tabari, Abu Ya'far Muhammad ibn Jarir. «Vol. 2». A: Historia de los profetas y los reyes.