Constel·lació de l'Altar

	En altres projectes de Wikimedia:
Commons	Commons (Galeria)
Commons	Commons (Categoria)

Constel·lació de l'Altar
	Llista d'estrelles de l'Altar
Nom en llatí	Ara
Abreviatura	Ara
Genitiu	Arae
Simbologia	L'altar
Ascensió recta	16h 34m 16.9497s–18h 10m 41.3407s
Declinació	−45.4859734°–−67.6905823°
Àrea	237 graus quadrats; Posició 63a
Estels principals	8
Nombre d'estels Bayer/Flamsteed	17
Estels amb planetes	7
Estels més brillants (magnitud < 3)	2
Estels més propers (< 10 pc)	3
Estel més brillant	β Ara (2,84m)
Estel més proper a la Terra	Gliese 674; 14,8 a.l.; 4,54 pc
Objectes Messier	0
Meteors	No n'hi ha
Limita amb	Corona Austral, Escorpió, Escaire, Triangle Austral, Au del Paradís, Gall Dindi i Telescopi
	Visible a latituds entre +25° i −90°.; Durant el mes de juliol a les 21:00 hi ha la millor visibilitat.

L'Altar (Ara) és una feble constel·lació de l'hemisferi sud, entre Centaurus i Lupus. L'estel més brillant, β Arae, és d'una magnitud aparent de 2,9. L'estel γ és un estel doble just al sud de β. μ Arae es creu que té almenys tres planetes, un dels quals podria ser de natura rocosa.

Estrelles principals[modifica]

Ara ocupa una part del cel travessada per la Via Làctia. Si bé les seves estrelles no són molt brillants a l'ull nu, moltes són d'una magnitud absoluta molt elevada.

β Arae[modifica]

L'estrella més brillant d'Ara no és pas α, sinó β, amb una magnitud aparent de 2,84. β Arae és una gegant vermella relativament allunyada (700 anys llum, 4.600 vegades més lluminosa que el Sol i 92 vegades més gran.

α Arae[modifica]

És l'única estrella de la constel·lació que té un nom específic, Choo («el bastó» en xinès), α Ara és només un poc menys lluminosa que β Ara. Choo és una estrella calenta blava, 2.200 vegades més lluminosa que el Sol. Però només cinc vegades més gran.

Choo volta molt ràpidament sobre ella mateixa, en 3,8 hores, amb una velocitat de 315 km/s a l'equador. Està envoltada d'un disc d'hidrogen ionitzat.

Choo és una estrella doble. La seva companya és de l'11a magnitud.

Altres estrelles[modifica]

ζ Ara és una geganta vermella. γ Ara, una supergeganta, és una estrella doble.

Vegeu: Llista d'estrelles d'Ara

Taula de les estrelles d'Ara[modifica]

B	F	Noms i altres designacions	Mag.	Dist. (a.-l.)	Comentaris	β	Beta Arae	2,85	603
α		Alpha Arae, Choo	2,95	242	Del mandarí 杵 (chǔ), «mà de morter» Estrella Be
ζ		Zeta Arae	3,12	574
γ		Gamma Arae	3,34	1 140
δ		Delta Arae	3,62	187
θ		Theta Arae	3,65	1 010
η		Eta Arae	3,77	313
ε¹		Epsilon-1 Arae	4,06	304
σ	1	Sigma Arae	4,56	386
λ		Lambda Arae	4,76	71,3
μ		Mu Arae	5,14	49,8	Aquesta estrella té 4 exoplanetes
κ		Kappa Arae	5,19	398
ι		Iota Arae	5,21	720	Estrella variable de tipus γ Cas
π		Pi Arae	5,25	138
ε²		Epsilon-2 Arae	5,27	85,9
ν¹, υ¹		Nu-1 Arae, Upsilon-1 Arae, V539 Arae	5,68	820	Binària eclipsant
ν², υ²		Nu-2 Arae, Upsilon-2 Arae	6,09	508

Fonts: «The Bright Star Catalogue» (5^e édition révisée), «Catalogue Hipparcos» (ESA SP-1200)

Objectes celestes[modifica]

El cantó nord-oest d'Ara conté molts de cúmuls oberts i nebuloses difuses, sobre el fons de la Via Làctia. El més brillant d'aquests, NGC 6397, que es troba a 8.200 anys llum, podria ser el cúmul globular més pròxim al nostre Sol.

Història[modifica]

A la mitologia grega antiga, es va identificar a l'altar on els déus van fer ofrenes per primera vegada i van formar una aliança abans de derrotar els Titans.^[1] Una de les constel·lacions més meridionals representades per Ptolemeu,^[3] havia estat registrada per Arat l'any 270 aC com propera a l'horitzó, i l'Almagest contè estrelles tan al sud com Gamma de l'Altar. El professor Bradley Schaefer proposa que aquests antics haurien d'haver pogut veure tant al sud com Zeta Arae, per trobar un patró que semblés un altar.^[4]

A les il·lustracions, es representa generalment com un altar clàssic compacte amb el seu fum 'pujant' cap al sud.^[5] No obstant això, les representacions sovint varien. En els primers dies de la impressió, una xilografia del clàssic Poeticon Astronomicon de Gai Juli Higí de 1482 representa l'altar envoltat de dimonis.^[6] Johann Bayer el 1603 va representar l'Altar com un altar amb encens cremant. Higí va representar el mateix encara que amb els seus diables destacats a banda i banda de les flames. Willem Blaeu, un uranògraf neerlandès dels segles xvi i xvii, va dibuixar l'Altar com a altar per als sacrificis, amb una ofrena animal en flames el fum del qual puja inusualment cap al nord, representada per Alpha Arae.

Aquest grup d'estrelles poc lluminoses formava part de les constel·lacions del Centaure i del Llop abans de ser separat amb la creació d'Escaire. Ara s'identifica amb l'altar del centaure Quiró (o, menys sovint, amb el de Noè, de Moisès, de Salomó o de Dionís).

Equivalents[modifica]

A l'astronomia xinesa, les estrelles de la constel·lació de l'Altar es troben dins El Drac Blau de l'Est (東方青龍, Dōng Fāng Qīng Lóng).^[7] Cinc estrelles de l'Altar van formar Guī (龜), una tortuga, mentre que altres tres van formar Chǔ (杵), un piló.

El poble Wardaman del Territori del Nord a Austràlia va veure les estrelles de l'Altar i la Gall Dindi veïna com a guineus voladores.^[8]

Referències[modifica]

↑ ^1,0 ^1,1 ^1,2 ^1,3 Ridpath i Tirion, 2001, p. 82–83.
↑ ^2,0 ^2,1 «Ara, constellation boundary». The Constellations.
↑ Barentine, John C.. «Officina Typographica». A: The Lost Constellations, 23 November 2015, p. 13. ISBN 978-3-319-22794-8.
↑ Schaefer, Bradley E. «The latitude and epoch for the formation of the southern Greek constellations». Journal for the History of Astronomy, vol. 33, 113, 2002, pàg. 313–50. Bibcode: 2002JHA....33..313S. DOI: 10.1177/002182860203300401. ISSN: 0021-8286.
↑ Ridpath, Star Tales Ara.
↑ Kanas, Nick. History, Artistry, and Cartography. Second. Chichester, U.K.: Praxis Publishing, 2012, p. 136. DOI 10.1007/978-1-4614-0917-5. ISBN 978-1-4614-0916-8.
↑ AEEA, 2006.
↑ Harney, Bill Yidumduma. Dark Sparklers. Revised. Merimbula, New South Wales: Hugh C. Cairns, 2004, p. 201. ISBN 978-0-9750908-0-0.

Bibliografia[modifica]

Dunlop, Storm. Atlas of the Night Sky. Collins, 2005. ISBN 978-0-00-717223-8.
Ridpath, Ian; Tirion, Wil. Stars and Planets Guide. Princeton University Press, 2001. ISBN 978-0-691-08913-3.
Ridpath, Ian; Tirion, Wil. Stars and Planets Guide. 4th. Princeton University Press, 2007. ISBN 978-0-691-13556-4.
Staal, Julius D.W.. The New Patterns in the Sky. McDonald and Woodward Publishing Company, 1988. ISBN 978-0-939923-04-5.
Wagman, Morton. Lost Stars: Lost, Missing and Troublesome Stars from the Catalogues of Johannes Bayer, Nicholas Louis de Lacaille, John Flamsteed, and Sundry Others. Blacksburg, VA: The McDonald & Woodward Publishing Company, 2003. ISBN 978-0-939923-78-6.
«AEEA (Activities of Exhibition and Education in Astronomy) 天文教育資訊網 2006 年 7 月 1 日» (en xinès), 2006. [Consulta: 10 juliol 2012].

Vegeu també[modifica]

Llista d'estrelles de l'Altar

[FOOTNOTERidpathTirion200182–83-1] 1,0 ^1,1 ^1,2 ^1,3 Ridpath i Tirion, 2001, p. 82–83.

[boundary-2] 2,0 ^2,1 «Ara, constellation boundary». The Constellations.

[barentine-3] Barentine, John C.. «Officina Typographica». A: The Lost Constellations, 23 November 2015, p. 13. ISBN 978-3-319-22794-8.

[4] Schaefer, Bradley E. «The latitude and epoch for the formation of the southern Greek constellations». Journal for the History of Astronomy, vol. 33, 113, 2002, pàg. 313–50. Bibcode: 2002JHA....33..313S. DOI: 10.1177/002182860203300401. ISSN: 0021-8286.

[FOOTNOTERidpath,_''Star_Tales''_Ara-5] Ridpath, Star Tales Ara.

[Kanas-6] Kanas, Nick. History, Artistry, and Cartography. Second. Chichester, U.K.: Praxis Publishing, 2012, p. 136. DOI 10.1007/978-1-4614-0917-5. ISBN 978-1-4614-0916-8.

[FOOTNOTEAEEA2006-7] AEEA, 2006.

[darksparklers-8] Harney, Bill Yidumduma. Dark Sparklers. Revised. Merimbula, New South Wales: Hugh C. Cairns, 2004, p. 201. ISBN 978-0-9750908-0-0.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

Registres d'autoritat	GND (1)
Bases d'informació	GEC (1)