Construccionisme social

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

El construccionisme social, socioconstruccionisme o construccionisme relacional,[1] és una teoria sociològica i psicològica del coneixement que considera que els fenòmens psicològics es desenvolupen en particular des de contexts socials.

Dins del construccionisme, una construcció social és un concepte o praxi que pot semblar natural als qui l'accepten, però en realitat és una invenció o artefacte cultural d'una societat concreta.

Concepte[modifica]

Les construccions socials es consideren subproductes (sovint involuntaris o inconscients) d'opcions humanes, una cosa que guia el resultant de la voluntat. Això no significa que implique un radical antideterminisme, sinó que el construccionisme social s'oposa generalment a essencialisme, que defineix els fenòmens en funció d'altres termes transhistòrics, independents dels éssers conscients que determinen l'estructura categòrica de la realitat. Un focus del construccionisme social és descobrir les maneres en què els individus i grups participen en la creació de la seua percepció social de la realitat. Implica mirar les maneres com es creen i s'institucionalitzen els fets socials, i com les persones els transformen en tradicions. La realitat social construïda es considera "en curs", un procés dinàmic. La realitat es reprodueix per la gent que actua amb les seues interpretacions i el seu coneixement quotidià en diverses àrees.

Postures[modifica]

El construccionisme fou important als Estats Units a partir de la publicació de Peter L. Berger i Thomas Luckmann La construcció social de la realitat, de l'any 1966. Berger i Luckmann afirmen que tot el coneixement, incloent-hi el sentit comú, deriva i és mantingut per les interaccions socials. Quan la gent interactua, comprenent que les seues opinions sobre la realitat estan relacionades, i com que aquesta actua sobre la comprensió del seu sentit comú, la percepció de realitat es reforça.

Com que aquest coneixement del sentit comú és negociat per la gent, les caracteritzacions humanes, el significat i les institucions socials hi apareixen com a part d'una realitat objectiva. És en aquest sentit es pot dir que la realitat es construeix socialment.

Una altra postura construccionista social apareix als Estats Units amb Kenneth J. Gergen. Segons ell, som capaços de coordinar-nos, i en aquesta coordinació creem "artefactes socials", composts per tot el que emergeix d'aquesta coordinació.[2] Aquests componen tot el que coneixem, i ens permet crear la nostra "experiència personal conscient". Aquesta manera de relació pot canviar fluidament i es denomina "nucli intel·ligible" o "nucli d'intel·ligibilitat".

Construccionisme social i constructivisme social[modifica]

Tot i que tant el construccionisme com el constructivisme social tenen a veure amb la manera en què es desenvolupen els fenòmens socials, són diferents. El construccionisme social es refereix al desenvolupament dels fenòmens relatius als contexts socials, mentre que el constructivisme social es refereix a la creació de sentit individual dels coneixements en relació amb el context social. Per això, el construccionisme social se'n descriu com una construcció sociològica i el constructivisme social com una de psicològica. El constructivisme social l'han estudiat molts psicòlegs educacionals que s'han preocupat per les seues implicacions en l'ensenyament i l'aprenentatge. (Vegeu el treball de A. Sullivan Palincsar.)[3]  

« «[El constructivisme] és, en primer lloc, una epistemologia, és a dir, una teoria que intenta explicar quina és la naturalesa del coneixement humà». Méndez, 2002. »

El constructivisme assumeix que cap cosa prové del no-res: el coneixement previ crea el coneixement nou. El constructivisme sosté que l'aprenentatge és actiu. Una persona que aprén alguna cosa nova la incorpora a les seues experiències prèvies i a les seues estructures mentals. Cada nova informació és assimilada i dipositada en una xarxa de coneixements i experiències que existeixen prèviament en el subjecte, i com a resultat es pot dir que l'aprenentatge no és objectiu, sinó un procés subjectiu que cada persona modifica constantment a la llum de la seua experiència (Abbott, 1999).

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. McNamee, S.; Hosking Research and Social Change. A Relational Constructionist Approach. Nova York: Routledge, 2012. 
  2. Gergen, K. Realidades y Relaciones: aproximaciones a la construcción social. Barcelona: Ediciones Paidos Iberica, 1996. 
  3. Palincsar, A. S. «Social constructivist perspectives on teaching and learning». Annual Review of Psychology, 49, 1, 1998, pàg. 345-375. DOI: 10.1146/annurev.psych.49.1.345.