Conxita Grangé i Beleta

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaConxita Grangé i Beleta
Biografia
Naixement (es) Concepción Grangé Beleta
6 agost 1925
la Torre de Cabdella (Pallars Jussà)
Mort 27 agost 2019 (94 anys)
Tolosa de Llenguadoc (França)
Activitat
Ocupació Activista
Conflicte Segona Guerra Mundial
Cronologia
Supervivent de l'Holocaust
Modifica les dades a Wikidata

Conxita Grangé i Beleta, també coneguda com a Conchita Ramos Veleta (Espui, 6 d’agost de 1925 - Tolosa, 27 d'agost de 2019)[1][2] fou una activista antifeixista catalanofrancesa que va lluitar a la resistència francesa contra els nazis durant la Segona Guerra Mundial i va ser supervivent del Camp de concentració de Ravensbrück.[3]

Biografia[modifica]

Sala d’exposicions a l’antic camp de concentració de Ravensbrück

Conxita Grangé va néixer el 6 d'agost de 1925 al poble d'Espui (avui en dia, integrat al municipi de la Torre de Capdella, Pallars Jussà), filla de Josep Grangé i Maria Beleta, en una família de 8 germans.[1][4] Abans no havia complert els dos anys,[4][1][5] a causa d'una malaltia de la seva mare, va anar a viure a casa dels seus oncles Jaume Beleta i Elvira Ibarz a Tolosa de Llenguadoc.[1] Va viure allà fins a l'esclat de la Guerra Civil espanyola, quan la família Beleta-Ibarz va decidir traslladar-se a Catalunya per lluitar al costat de la Segona República contra el feixisme.[1]

Quan va acabar la Guerra Civil Espanyola, va creuar els Pirineus. Temps després va incorporar-se a la resistència francesa[1] i va ser capturada i torturada per la Gestapo a Foix i a Tolosa el 1944. Seguidament va ser deportada al Camp de concentració de Ravensbrück on va arribar el mes de setembre i on va romandre fins l'alliberament del camp, l'abril de 1945. Ha rebut nombroses distincions per part de la República Francesa, tals com la Legió d'Honor i la Medalla de la Resistència. Els darrers anys de la seva vida els passà a Tolosa de Llenguadoc. El 2019, després de la mort de Neus Català, es va convertir en la darrera supervivent catalana dels camps d'extermini nazis, fet que li valgué per primer cop certa atenció mediàtica[6][3] i el primer homenatge a Catalunya (26 de juliol de 2019), al qual Grangé no va poder assistir.[5] Un mes després d'aquest homenatge, el 27 d'agost, es coneixia la seva mort als 94 anys d'edat.[2]

Referències[modifica]