Corredora (nàutica)

Corredora

Una corredora, o corredora de barqueta, és un aparell de mesura que, amb l'ajut de l'ampolleta o rellotge de sorra (de 30s. o 15s. de duració), era tradicionalment utilitzat pels marins per mesurar la velocitat de la nau sobre l'aigua.

Tots els instruments nàutics que mesuren la velocitat d’un vaixell a través de l’aigua es coneixen com logs. Aquesta nomenclatura es remunta als dies de vela, quan els mariners llançaven un tronc unit a una corda amb nusos a intervals regulars de la popa d'un vaixell. Els mariners comptaven el nombre de nusos que passaven per les seves mans en un temps determinat per determinar la velocitat del vaixell. Avui en dia, els mariners i els pilots d'avions encara expressen la velocitat en nusos.

Història

Sovint es diu que el primer dispositiu conegut que mesurava la velocitat era una corredora holandesa.

Bartolomeo Crescentio,

Hi ha un mètode que s’atribueix a l'italià Bartolomeo Crescentio, que el va descriure a finals del segle xv o a principis del segle XVI. Un mariner va llançava un objecte flotant per la borda i utilitzava una ampolleta per mesurar el temps que trigava a passar entre dos punts de la coberta, però aquest sistema necessita una ampolleta múltiple per cada temps transcorregut, només seria factible al revés mesurar la distància correguda per un temps fixe de l'ampolleta

Francesc Albo de Roses

El Cavaller Pigafetta entre els mètodes proposats per trobar la longitud diàriament, parla del sistema emprat per Francesc Albo per calcular la velocitat del vaixell, que ell anomena "colla catena a popa" és curiós, ja que narra al seu llibre la "Descripció del viatge" que mitjançant la catena sabien que, navegant pel Pacífic, avançaven de 60 a 70 llegües per dia.

El viatge a les Filipines es va poder repetir gràcies al pilot d'altura Francesc Albó de Rosas que va portar la navegació des del principi fins al final enregistrant-ho tot a l'anomenat "Derrotero de Albo" transcrit per Navarrete a la seva obra. Ho va fer amb una precisió sorprenent segons Andreè Rosfelder capità de submarins francès que va repetir el viatge fil per randa amb el derroter d'Albo a la mà i es va meravellar de quan acurades eren les dades registrades per Albó.  

Corredora holandesa

La primera referència al corredora holandesa es troba el 1623, emprat com corredora El corredora holandesa es podia utilitzar amb una caixa de llautó, rectangular amb els extrems arrodonits. Tenia taules per convertir el temps registrat en velocitat.

Corredora, 1734

William Bourne

Els mariners han utilitzat aquest sistema durant molt de temps. La primera descripció coneguda del dispositiu imprès es troba a A Regiment for the Sea de William Bourne, de 1574. Bourne va idear un ampolleta de mig minut per cronometrar. Aleshores, es calculava que una milla era de 5.000 peus, de manera que en 30 segons a una milla per hora, un vaixell avançava uns 42 peus:

$${\text{distància avançada en peus}}={\text{1 mph}}\times {\text{5000 ft/mi}}\times {\text{30 s}}\times {\frac {\text{1 h}}{\text{3600 s}}}$$

Marquis Polen

Inicialment, la cordill de corredora no tenia nusos i els mariners mesuraven la longitud directament sobre la corda. Amb la introducció al segle XV, de la milla nàutica com a unitat de mesura estàndard al mar van començar a marcar la cordill a intervals iguals proporcionals a la milla nàutica i a l'interval de temps utilitzat per a la mesura. Inicialment, les marques eren simplement nusos a la cordill. Més tard, els mariners van introduir cordes anudades a la cordill de corredoras. Molts vaixells utilitzaven nus espaiats entre 8 brasses (48 peus o 14,6 metres ), mentre que altres vaixells utilitzaven la recepta de 7 brasses.

Cal ajustar l’interval de temps segons la distància entre nusos. Substituint 6.000 peus per 1 milla, la fórmula anterior produeix 28,8 segons per a una distància de 8 brasses. De fet, les ulleres de 28 i 14 segons solien ser habituals entre els equips de navegació.

Funcionament

Diagrama d'una corredora de barqueta

La corredora tradicional era una tauleta de fusta amb forma d'arc gòtic (per això se'n deia "corredora de barqueta", ja que la forma semblava una barca) i llastada amb plom a la seva vora inferior perquè flotés vertical a l'aigua.

La corredora anglosaxona tenia dos costats rectes i el costat inferior corb, de manera que semblava un sector circular. D'altra banda, el seu ús i funcionament eren iguals. Anava subjecta a les tres cantonades per tres cordills que s'ajuntaven a certa distància i que anaven units al cordill de la corredora, que anava enrotllat en un rodet que es podia subjectar de manera que girés lliurement. El procediment era com segueix:

«

Un mariner manejava la corredora i un altre l'ampolleta. El de la corredora la tirava per la popa i deixava córrer la primera part perquè s'estabilitzés a l'aigua. El mariner anava deixant córrer el cordill de la corredora, deixant-lo passar lliurement per la mà, i en sentir el primer nus cantava "marca!"; en aquell moment, el de l'ampolleta la invertia i el temps començava a córrer mentre el del cordill anava comptant els nusos segons anaven passant fins que el de l'ampolleta cantava "marca!! un segon cop, en el moment que havia baixat tota la sorra. Llavors el del cordill l'agafava fortament, mesurava la fracció de nus que havia passat amb l'últim "marca!" i cantava: "cinc nusos i quart!"

»

Els dos cordills inferiors de la corredora anaven ben subjectes, però el superior anava encaixat a la corredora amb una falca de manera que una estrebada sobtada la desprenia, la corredora quedava horitzontal dins l'aigua i així era més fàcil recuperar-la a bord.

La durada de l'ampolleta era de mig minut per la qual cosa, atès que una hora té 120 mitjos minuts, la distància entre nusos havia de ser 1.852 m (una milla marina) dividit entre 120, és a dir que els nusos estaven espaiats 15,43 m (50 peus). La distància exacta entre nusos es calculava per a cada ampolleta en particular.

Vegeu també

• Ampolleta
• Brúixola

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Corredora

Viccionari