Corrent de consciència

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

El corrent de consciència, flux de consciència o monòleg interior és una tècnica literària que intenta representar el punt de vista d'un personatge a partir d'un equivalent escrit del flux de pensament d'aquest individu.[1][2]

El monòleg interior intenta reproduir els mecanismes del pensament en el text (recorrent, per exemple, a l'associació d'idees). Aquesta tècnica se sol associar amb l'avantguarda i el modernisme anglès. La introducció en la literatura, provinent de la psicologia i la filosofia, se sol atribuir a May Sinclair, però va fer fortuna gràcies a James Joyce. De fet, una de les obres més famoses en què s'utilitza aquesta tècnica és Ulisses, de James Joyce. En Mrs. Dalloway, Virginia Woolf empra el monòleg interior amb molts dels personatges, cosa que permet seguir la narració des de la consciència d'aquests diferents personatges. En català, un dels primers a utilitzar-lo fou el noucentista Carles Soldevila.

És, per tant, un procediment de la tècnica narrativa que consisteix a exposar d'una manera directa allò que s'agita en el subconscient d'un personatge, o allò que, d'una manera tumultuosa, sorgeix de la seva consciència. És un procediment que, bé que hom pot trobar-ne antecedents anteriors, ha estat emprat sobretot pels narradors contemporanis (es manifesta i aconsegueix la realització màxima en l'obra de Joyce), en tant que va vinculat a les doctrines de la psicoanàlisi i, generalment, a la concepció relativista i multivalent de la personalitat humana. La tècnica es caracteritza principalment per la fusió del món real i el món interior, imaginat per algun dels protagonistes. Tot sovint, en aquest tipus de literatura, resulta complicat desxifrar què passa. Normalment, els escriptors fan servir llargues frases que van d'un pensament a un altre. En algunes ocasions, eviten emprar signes de puntuació per a no trencar el flux de les idees, car en alguns casos, es produeix un remolí d'idees que dura només uns instants. També n'és característica una sintaxi menys desenvolupada, l'omissió de verbs o d'altres elements connectors i els canvis radicals del focus del pensament, interrupcions sobtades o repeticions dubitatives. A més, és freqüent l'ús de l'estil indirecte lliure (és a dir, la inclusió de pensaments del personatge en el relat del narrador).[3] En els monòlegs interiors, els escriptors proven d'expressar sentiments ocults o desigs reprimits que no poden expressar amb paraules o accions. Són "mons diferents a l'interior de les persones" que, en la majoria d'ocasions, oculten fantasies i pensaments que mai es podran realitzar..[4]

Referències[modifica]

  1. J. A. Cuddon, A Dictionary of Literary Terms. (Harmondsworth, Penguin Books,1984), pp. 660-1).
  2. J. A. Cuddon, A Dictionary of Literary Terms. (Harmondsworth: Penguin, 1984), p. 661
  3. William Harmon & C. Holman, A Handbook to Literature (7th edition). (Upper Saddle River: Prentice Hall, 1996), p. 272.
  4. "interior monologue." Encyclopædia Britannica. Encyclopædia Britannica Online. Encyclopædia Britannica Inc., 2012. Web. 24 Sep. 2012. <http://www.britannica.com/EBchecked/topic/290310/interior-monologue>.

Bibliografia[modifica]

  • (anglès) Haim Callev, The stream of consciousness in the films of Alain Resnais, McGruer Pub, New York, 1997, 250 p. ISBN 9659016204
  • (anglès) Melvin Friedman, Stream of Consciousness : a Study in Literary Method, Yale University Press, New Haven, 1955, 279 p.
  • (anglès) Clifford Douglas King, Édouard Dujardin, inner monologue and the stream of consciousness, Blackwell, Oxford, 1953, 116-128 p.
  • (anglès) Shiv K. Kumar, Bergson and the stream of consciousness novel, Blackie, London, 1962, 174 p.
  • (anglès) Erwin R. Steinberg (dir.), The Stream-of-consciousness technique in the modern novel, Kennikat Press, Port Washington, N.Y., 1979, 198 p. ISBN 978-0-8046-9225-0