Costell

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Costell en forma de gàbia a Neuenrade
Costell amb dues fustes foradades
Model amb gàbia a Braine-le-Château

Un costell (també anomenat picota, per castellanisme) és un pal de pedra o de fusta[1] que era simbol de la juridicció i del lloc on es feien les execucions.[2][3] A l'antic règim, el privilegi de plantar costell era un dels drets que el senyor podia atorgar als seus vassalls.[4][5]

S'hi exposaven els reus i els caps o cossos dels ajusticiats per l'autoritat civil per a exposar-los a la vergonya pública.[6] En certes regions era coronada d'una mena de gàbia, on el condemnat era exposat a l'escarni, tot i romandre protegit d'agressions massa directes.[7] A Catalunya hi havia les columnes senzilles amb unes anelles o bé unes fustes que, en unir-se, deixaven uns forats per a subjectar algun membre del condemnat.[2]

Els costells sovint eren decorats amb l'escut del senyor o del prelat que tenia la jurisdicció i eren aleshores més un símbol que un veritable instrument de tortura, tot i que la seva erecció sempre més freqüent al segle xiv no comptava amb molta simpatia de la població.[8] En temps de revolta, com a símbol del poder vituperat, sovint van ser enderrocats durant moviments d'ira popular.[9] En l'iconografia de molts escuts es troba un costell.[10]

Història[modifica]

A Catalunya, per exemple, quan el cavaller Pasqual Lledós el 1437 va vendre Alberola del qual era senyor, a l'acta de venda s'estipulava: «I per a aquesta jurisdicció criminal i mer imperi sigui patent a tothom, el el present i en el futur, que pugueu erigir […] forques, costells i altres signes de dita jurisdicció on pugueu assotar els cupables o bé tallar-los o danyar-los les orelles, mans, peus, nassos o altres membres del cos, o deixar-los lliures o condemnar-los a l'exili o a l'últim suplici o empresonar-los o castigar-los de qualsevol altra manera.»[11] A Castella, la pena d'exhibició al costell apareix al segle xiii, al llibre de lleis Las Siete Partidas d'Alfons X de Castella, que la considera l'última de les penes lleus per l'efecte de deshonra i càstig.[12]

Pels decrets del 15 i 17 de desembre del 1792 de la Convenció Nacional francesa va abolir o destruir els símbols del poder feodal (escuts, costells i instruments de tortura…) a França i tots els territoris ocupats en aplicació del principi de l'igualtat de la revolució francesa.[13] Al regne d'Espanya, va caldre vint-i-un anys més fins que un decret de les Corts de Cadis, de 26 de maig de 1813, va ordenar «la demolició de tots els signes de vassallatge que hi hagués a les entrades de les ciutats, cases particulars, o qualsevol altre lloc, ja que els pobles de la Nació Espanyola no reconeixen ni reconeixeran mai un altre senyoriu que el de la Nació mateixa, i que el seu noble orgull sofriria per tenir a la vista un record continu d'humiliació».[14]

Atès que les lleis de les Corts de Cadis van ser, en bona part, suprimides per Ferran VII, aquest decret es va deixar d'aplicar a partir de llavors i, fins i tot, el 1817 s'en va construir una a Rioseco de Soria.

Vist com a símbol del poder, durant revolucions, se'n van destruir bastants exemplars. Alguns van ser reconvertits en creus per a evitar-ne la demolició. A Espanya queden alguns exemplars dempeus com, per exemple a Presencio, Toreno, Sòria, Vinuesa, Berlanga de Duero, Lacunza (Navarra ), Fuentenovilla (Guadalajara), El Bonillo, Ossa de Montiel (Albacete) i a Navalquejigo (Madrid). A Torija (Guadalajara) hi roman una picota de quatre cossos que data del segle xv i l'anomenada picotilla, una fita enorme que va inaugurar el camí ral a Brihuega, obert per Carles III al segle xviii i que té un text commemoratiu en llatí i castellà. N'hi ha a nombrosos pobles de Càceres com Jaraíz de la Vera, Valverde de la Vera, Jarandilla de la Vera, Losar de la Vera i Trujillo. A Mèxic, hi ha una picota a Zempoala (Hidalgo) que data del segle xvi.

Posar en el costell[modifica]

El perron amb costell, símbol a l'escut de Lieja

A part de l'acció física de posar un cap a la picota com escarment, la frase Posar en el costell s'usa normalment en el sentit de «fer evidents els defectes d'algú», o «posar en evidència una persona davant dels altres»[15][16] És més o menys equivalent a l'expressió «treure els drapets al sol».[17][18]

Referències[modifica]

  1. Bolòs i Masclans, Jordi. Els Orígens medievals del paisatge català : l'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2004, p. 134. ISBN 8472837459. 
  2. 2,0 2,1 «Costell». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Mora Giné, Xavier. Un poble del comtat d'Urgell: Alberola. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2000, p. 86. ISBN 9788484093411. 
  4. Oliva i Ricós, Benet. La generació de Feliu de la Penya : burgesia mercantil i Guerra de Successió entre el Maresme i Barcelona. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2001, p. 31. ISBN 9788484095637. 
  5. Gual i Vilà, Valentí «L'administració de la justícia senyorial: els llibres de cort». Pedralbes: revista d'història moderna, XIII, 2, 1993, pàg. 1, 2, 5 i 7.
  6. «picota». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  7. Virella i Bloda, Albert «Els costells catalans». Miscel·lania Penedesenca, V, 1982, pàg. 261-262.
  8. Riu, Manuel; Batlle i Gallart, Carme. Castells, guaites, torres i fortaleses de la Catalunya medieval. Barcelona: Edicions Universitat Barcelona, 1987, p. 190. ISBN 9788460050124. 
  9. Virella i Bloda, 1982, p. 272.
  10. «Pillories in heraldry». Wikimedia Commons. [Consulta: 7 juny 2018].
  11. Mora Giné, 2000, p. 86.
  12. Gutiérrez, Àlex «La indigna deshumanització dels Jordis». Ara, 23-10-2017.
  13. Bouverne-De Bie, Maria; et alii. Handboek forensisch welzijnswerk (en neerlandès). Gent: Academia Press, 2002, p. 228. ISBN 9038203500. 
  14. Palacio Bañuelos, Luis. «El nacimiento de España como nacion de ciudadanos». A: Cádiz 1812. Origen del constitucionalismo español (en castellà). Librería-Editorial Dykinson, 2013-08-10, p. 44. ISBN 9788490317068. 
  15. Espinal i Farré, Maria Teresa. Diccionari de sinònims de frases fetes. L'Abadia de Montserrat, 2004, p. 643. ISBN 978-84-8415-565-2. 
  16. Bendala Galán, Manuel. Manual del Arte Español (en castellà). Silex Edicions, 2003, p. 837. ISBN 978-84-7737-099-4. 
  17. Espinal i Farré, 2004, p. 643.
  18. Pérez Arribas, Andrés. Historia de Torija: Una guía para conocerla y visitarla. AACHE Edicions de Guadalajara, 2000, p. 133. ISBN 978-84-95179-34-0. 

Bibliografia[modifica]

  • Miravalles, Luis. Los rollos jurisdiccionales (en castellà), 1989. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Costell