Cova del Guácharo

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de geografia físicaCova del Guácharo
Cueva del Guacharo.jpg
Tipus Parc Nacional
Ubicació
País Veneçuela Veneçuela
Regió/prov. Monagas
Municipi Caripe de Guácharo
 10° 07′ 00″ N, 63° 29′ 00″ O / 10.1167°N,63.4833°O / 10.1167; -63.4833
Característiques
Altitud 1000-2000
Modifica les dades a Wikidata

La cova del Guácharo fou el primer monument natural decretat a Veneçuela el 15 de juliol de 1949. Té una longitud de 10,2 quilòmetres, la qual es divideix en dos sectors. La zona turística, d'1,2 km, es divideix en dues galeries: la galeria del Guácharo (primers 825 m) i la galeria del Silenci (resta). Zona no turística (9 km). Pren el nom d'Alexander von Humboldt, savi alemany que la visità el 18 de setembre de 1799 i la donà a conèixer al món.

Municipi de Caripe del Guácharo, on és la cova

Ubicada en el municipi de Caripe del Guácharo al nord de l'estat de Monagas, es troba excavada en roques sedimentàries que tingueren el seu origen fa 130 milions d'anys en l'era secundària en un antic mar, que es retirà producte dels aixecaments de l'escorça terrestre, donant origen al que es coneix actualment com el massís Oriental. Aquestes roques calcàries comencen a sofrir els efectes de l'erosió hídrica, posteriorment el riu subterrani, producte de filtracions, origina tota una xarxa de galeries que es comuniquen entre si. En baixar el cabal del riu, comença el procés de creixement dels espeleotemes (estalactites, estalagmites, mantes estalagmítiques, cortinatges i helicotites), formats pel carboni de calci.

La cova[modifica]

Sortint del poblet de Caripe vers el sud-oest, aviat arribem a la porta de la cova. Aquesta consta de dos o tres ramals que sumen uns 1.200 m, ja que encara no estan preparats per a la visita ordinària de turistes els quilòmetres restants. Humboldt s'internà 472 m fins a una sala on deixà estampat el seu nom en la roca; el doctor Beauperthuy la reconegué fins als 1.200 m.

L'entrada pel portal, capaç d'albergar un petit exèrcit, per l'admiració deixa el visitant mut. Brillants cortinatges pengen aristocràticament dels seu llindar i de les voltes. En les parets o murs laterals, destaca una diversitat de nínxols i grutes, buits, com abandonats i a l'espera de divinitats que se n'anaren. Per la dreta de la sala, ve sortint clar, transparent, límpid, sobre una llera d'arena fina, un minso rierol ordinàriament tranquil, però a vegades turbulent i superb, perquè es dóna el to de fortes crescudes. Aquest rierol continua sent el company de tota l'excursió.

Vencent algunes dificultats del sòl, es travessa la porta del fosc saló dels Guácharos. Aquests ocells, ja abans d'apropar-se als seus habitacles, i només sentir la petja humana, comencen un turmentador xivarri. Milers es llencen dels seus nius i revolten per les ombres, llençant els seus llòbrecs laments. Passen pel costat dels visitants, per sobre dels seus caps; hom pot percebe el cop de les ales, però no els pot veure. En el fons de l'obscuritat, mantell de seda negra trencat lleument per tènues llums, a penes s'observa el traç entintat dels ocells. Guardians de la nit, consubstancials amb aquesta, custodien admirablement el seu imperi. Al principi del descobriment de la cova, alguns agosarats, empesos per l'interès de la seva carn i el seu greix, víctimes de la temeritat i l'audàcia, hi van morir, desplomats des de l'altura.

La part baixa i plana del sòl, la compon un emmagatzemament de guano de qui sap quants segles, i que roman inexplotat, intacte. Regades, i en quantitat considerable, es troben allà les llavors de la Cascabela thevetia (L)Lippold (covadonga), planta que només es troba en l'interior de la Guaiana, i la fruita de la qual serveix d'aliment als guácharos. Això demostra la potència de vol d'aquestes aus, donada la distància que han de recórrer durant la nit per procurar-se-la.

En deixar aquest saló, en el qual el visitant no deixa d'admirar a cada pas quelcom nou i encisador, s'arriba al portal del saló del Silenci. S'hi sent millor, la sensació asfixiant de l'anterior va desapareixent, i tot recobra la seva normalitat i un aire fresc alleuja els pulmons, s'oblida l'anterior recorregut, per lliurar-se a la contemplació del gran palau de cristall.

No obstant l'intens fred, la roba resta amerada per la copiosa transpiració, s'arriba a un lloc en què el sender es bifurca. S'agafa el de l'esquerra, i es puja al saló Preciós, que és un lloc d'encantament. El seu nom no té res d'exagerat. Murs, cúpula, absis, grutes laterals, formant una sola peça de cristall brunyit, o de fins diamants imbricats, tot es converteix en un incendi quan s'apaga la llum artificial i s'encenen les torxes. Visió espectacular que deixa atònit l'esperit.

Es continua per la dreta del saló Preciós, i s'entra al Campanar, de formacions tubulars de mides diferents, tal com un orgue gegantí, col·locades verticalment en un ordre admirable. També es pot veure el Confessionari, el saló dels Trons, els salons Sublims, de Rotllà, del Vent, i hom surt encantat i emocionat de tanta bellesa de la cova del Guácharo.

Galeria d'imatges[modifica]

Referències[modifica]

  • Enciclopèdia Estudiantil, nº. 197 any IV, pàg. 15, [Dipòsit Legal M. 3201-1966].