Crema bavaresa
 | |
| Característiques | |
|---|---|
| País d'origen | França  |
| Detalls | |
| Tipus | custard pudding (en)  |
| Ingredients principals | ou i llet |
La crema bavaresa, crème bavaroise, o simplement la bavaroise (del francès "bavaresa") és unes darreria freda de pastisseria que sol portar gelatina, crema anglesa i crema batuda. És una crema derivada de la crema anglesa a la qual s'ha afegit la Crema Chantilly i gelatina. Pot ser aromatitzat, en particular amb una mousse de fruits com maduixa, llimona o gerd. Pertany a la família de les cremes.
Orígens
[modifica]El seu origen és incert: podria ser una variant del Rahmsulz bavarès que la princesa Elisabet de Baviera hauria portat durant el seu matrimoni amb el rei de França Carles VI el 1385, o un menjar blanc que aquest hauria apreciat a la cort francesa, o una recepta popularitzada per un o altre dels prínceps bavaresos que s'allotjaven a França al segle xviii.[1]
Variants
[modifica]Marie-Antoine Carême, a Le Cuisinier parisien, descriu una preparació a base de crema de llet, sucre i colle de poisson amb el nom de "formatge bavarès"[2] Aquest formatge bavarès conté diverses variacions (amb nous, cafè, fruits). A Le Pâtissier national parisien, la secció sobre les charlottes fa esment del formatge bavarès com una de les preparacions que poden ser abocades al motlle encamisat de bescuits.[3]
Auguste Escoffier, en Le Guide culinaire, parla simplement de « bavarois » com un "entremets" fred. En dona dues versions, la bavaresa amb crema (la base de la qual és una crema pastissera, per tant, conté ous) i la bavaresa amb xarop (que indica que és més adequada per als bavaresos amb fruita).[4]
Referències
[modifica]- ↑ Peter Peter. Kulturgeschichte der deutschen Küche. C. H. Beck, 2009..
- ↑ Marie-Antoine Carême. Le Cuisinier parisien : ou l'art de la cuisine française au dix-neuvième siècle. Bossange père, 1828.
- ↑ Marie-Antoine Carême. Le Pâtissier national parisien, ou Traité élémentaire et pratique de la pâtisserie ancienne et moderne : suivi d'observations utiles au progrès de cet art.. Garnier frères, 1879.
- ↑ Auguste Escoffier. Le Guide culinaire. Éditions Flammarion, 1903.