Crenarqueots

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'ésser viuCrenarqueots
Crenarchaeota Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
FílumCrenarchaeota Modifica el valor a Wikidata
Cavalier-Smith 2002
Nomenclatura
Sinònims
  • Eocyta
  • Eocytes
  • Crenarchaeota Woese et al. 1990
  • Crenarchaeota Garrity and Holt 2002
  • not Crenarchaeota Cavalier-Smith 2002
Classe

Els creanarqueots (Crenarchaeota o Crenarchaea) són un filum dels arqueobacteris. Inicialment es va creure que eren tots extremòfils (p. ex., termofílics i psicrofílics) però hi ha he estudis que els han identificat com als arqueobacteris més abundants dels ambients marins.[1] Varen ser originalment separats de la resta d'arqueobacteris basant-se en les seqüències d'ARNr; des de llavors, les característiques fisiològiques com la mancança d'histones han recolzat aquest fílum.Tot i així se n'ha trobat alguns que sí que en tenen.[2] Durant llarg temps tots els cultivables han estat termofílics o hipertermofílics, alguns dels quals capaços de créixer a 113 °C.[3] Aquests organismes són gramnegatius i morfològicament diversos, tenir forma de bastó, coc, filamentosa o més imprecisa.[4]

Sulfolobus[modifica]

Un dels membres més caracteritzat és el Sulfolobus solfataricus. Aquest organisme va ser originalment aïllat de dolls sulfurosos d'Itàlia i creix a 80 °C i un pH de 2-4.[5] Des d'aquesta caracterització inicial de Wolfram Zillig, un pioner en la recerca de termòfils i arqueobacteris, ha caracteritzat espècies semblants del mateix gènere trobades arreu del món. A diferència de la gran majoria de termòfils cultivables, Sulfolobus creix aerobiòticament i quimiorganotròficament (aconseguint la seva energia de fonts orgàniques com els sucres). Aquests factors permeten un creixement més senzill que el dels organismes anaeròbics i han dut al Sulfolobus ha esdevenir un organisme model per a l'estudi d'hipertermòfils i d'un extens grup de virus que els parasiten.

Espècies marines[modifica]

A inicis del 1992, es van publicar articles que aportaven seqüències de gens pertanyents als crenarqueots en ambients marins.[6],[7] Des de llavors, s'ha fet servir la densitat dels seus particulars lípids de membrana per mesurar la seva abundància en el mar. Basant-se en aquestes mesures semblaria que són molt abundants i un dels principals contribuïdors a la fixació del carboni. També s'han trobat seqüències de crenarqueots en el sòl i en ambients d'aigua dolça suggerint que és un fílum ubic en tota mena d'ambients.[8]

El 2005 es va publicar les proves del primer crenarqueot cultivable a baixes temperatures. El Nitrosopumilus maritimus és un organisme oxidador de l'amoni aïllat d'un aquari marí i fet créixer a 28 °C.[9]

Cladograma[modifica]

Seguidament un cladograma dels crenarqueots, menyspreant totes les seqüències que encara no tenen classificació taxonòmica[10]

   Archaea   

Korarchaeota


   Crenarcheota   
  
  

Thermofilum



  

Pyrobaculum



Thermoproteus





  

Sulfolobus




Metallosphaera



Acidianus





  
  
  

Thermodiscus



Igneococcus




  
  

Thermosphaera



Desulfurococcus




Staphylothermus






Pyrolobus




Hypertermus



Pyrodictium








Euryarchaeota



Referències[modifica]

  1. Madigan M; Martinko J (editors).. Brock Biology of Microorganisms. 11th ed.. Prentice Hall, 2005. ISBN 0-13-144329-1. 
  2. Cubonova L, Sandman K, Hallam SJ, Delong EF, Reeve JN «Histones in crenarchaea». Journal of Bacteriology, vol. 187, 15, 2005, pàg. 5482-5485. PMID: 16030242.
  3. Blochl E, Rachel R, Burggraf S, Hafenbradl D, Jannasch HW, Stetter KO «Pyrolobus fumarii, gen. and sp. nov., represents a novel group of archaea, extending the upper temperature limit for life to 113 °C». Extremophiles, vol. 1, 1, 1997, pàg. 14-21. PMID: 9680332.
  4. Garrity GM, Boone DR (editors). Bergey's Manual of Systematic Bacteriology Volume 1: The Archaea and the Deeply Branching and Phototrophic Bacteria. 2nd. Springer, 2001. ISBN 0-387-98771-1. 
  5. Zillig W, Stetter KO, Wunderl S, Schulz W, Priess H, Scholz I «The Sulfolobus-"Caldariellard" group: Taxonomy on the basis of the structure of DNA-dependent RNA polymerases». Arch. Microbiol., vol. 125, 1980, pàg. 259–269.
  6. Fuhrman JA, McCallum K, Davis AA «Novel major archaebacterial group from marine plankton». Nature, vol. 356, 6365, 1992, pàg. 148-9. PMID: 1545865.
  7. DeLong EF «Archaea in coastal marine environments». Proc Natl Acad Sci U S A, vol. 89, 12, 1992, pàg. 5685-9. PMID: 1608980 fulltext.
  8. Barns SM, Delwiche CF, Palmer JD, Pace NR «Perspectives on archaeal diversity, thermophily and monophyly from environmental rRNA sequences». Proc Natl Acad Sci U S A, vol. 93, 17, 1996, pàg. 9188-93. PMID: 8799176.
  9. Könneke M, Bernhard AE, de la Torre JR, Walker CB, Waterbury JB, Stahl DA «Isolation of an autotrophic ammonia-oxidizing marine archaeon». Nature, vol. 437, 7058, 2005, pàg. 543-6. PMID: 16177789.
  10. Basat en Burggraf et al., 1997

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Crenarqueots