Crisi del segle III

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Divisió de l'imperi al 271 dC

La crisi del segle III fou un període que assolà els territoris de l'imperi Romà a partir de les primeres invasions dels bàrbars.

Durant els segles I i II dC, l'Imperi romà fundat per August aconseguí de mantenir un equilibri econòmic i polític entre les diverses parts constitutives dels territoris que el componien. El segle III, les tensions es manifestaren de forma palesa. A l'exterior, la pressió dels bàrbars es féu insostenible i les diverses entrades de tribus germàniques, normandes i magiars per territoris de l'imperi esdevingueren cada cop més freqüents i més costoses de reprimir.

Des de mitjan segle II, l'expansió militar romana s'havia acabat i amb això la font principal d'obtenció d'esclaus i font d'ingressos dels impostos dels perdedors i dels botins de guerra. La crisi del segle III marcà l'inici de la decadència. L'emperador Còmmode es va esforçar a pal·liar-la amb mesures com la devaluació de la moneda. Finalment, s'imposà la dinastia Severa amb Septimi Sever suportat per l'exèrcit. El succeí el seu fill Caracal·la, que donà la ciutadania romana a totes les persones lliures.

La dinastia següent, la dels Severs, va intentar reduir les despeses de l'exèrcit i augmentà la pressió fiscal. Tot en va. L'últim Sever morí assassinat per les legions del Rin. Havia arribat el caos i l'anarquia militar (235-270). En els cinquanta anys següents tingueren el poder vint-i-cinc cèsars. Només un morí de mort natural. En aquest període, també s'intensificaren les invasions bàrbares (gots, alamans i francs), i els primers intents de desmembrament de l'imperi. A l'altra punta de l'imperi, els sassànides reemplaçaren els parts a l'Orient en la seva hostilitat amb Roma.

Valerià I i el seu fill Gal·liè es repartiren l'imperi el 253: el primer es quedà l'Orient i el segon l'Occident. Valerià fou capturat i ajusticiat pels perses. Durant els vuit anys següents, el desordre s'accentuà amb els trenta tirans, emperadors nomenats a les províncies que regnaven alhora. Durant aquest període, el general Claudi II el Gòtic (268-270) impedí una invasió per part de 320.000 gots (269) a Nis.

L'ordre fou restablert amb l'il·liri Aurelià (270-275), que recuperà la disciplina i unitat de l'imperi, es féu anomenar dominus et deus, derrotà la reina Zenòbia de Palmira i construí un nou cercle de muralles a Roma. El seu assassinat a Dàcia fou seguit pel regnat de cinc emperadors més, tots assassinats.

L'emperador Dioclecià: sota el seu regnat (284 a 305), es donà per acabada la crisi del segle III

Dioclecià (284-305) aconseguí ordenar el territori romà[1] a base d'una racionalització administrativa i d'una estructura de poder centrada sobre la seva persona (perseguí els cristians i subdividí moltes províncies, que passaren de 44 a 60), i s'envoltà de l'aura d'autoritat i adoració pròpia de sobirans orientals: fou deïficat a la manera oriental. Per a l'organització de l'imperi augmentà dràsticament els impostos per pagar la nombrosa burocràcia imperial. La conseqüència d'aquesta política financera fou la ruïna dels camperols lliures. A més, dividí l'imperi: dos augusts, assistits per dos cèsars, governaven els dos hemisferis en què es dividí el territori.[2]

Pel que fa als esclaus, perillosos i cars, es convertiren en colons, iniciant-se un cicle de vinculacions personals.

Referències[modifica]

  1. Potter, David S. The Roman Empire at Bay: AD 180–395 (en anglès). Routledge, 2005, p. 294-295. ISBN 0-415-10058-5. 
  2. Bravo, Gonzalo. La caída del Imperio Romano y la génesis de Europa. Cinco nuevas visiones. Madrid, ed. Complutense, 2001.