El Critèrium del Dauphiné 2013 fou la 65a edició de la cursa ciclistaCritèrium del Dauphiné. La cursa es disputà entre el 2 i el 9 de juny de 2013, amb un recorregut de 1.117 km repartits entre vuit etapes. El punt de partida fou Champéry, Suïssa i finalitzà una setmana més tard a Risoul. Aquesta era la setzena prova de l'UCI World Tour 2013.
Tot i que la sortida i l'arribada es fa a la localitat suïssa de Champéry, sent la primera vegada que el Critèrium del Dauphiné surt de Suïssa,[8] la major part del recorregut té lloc al departament de l'Alta Savoia. Després d'uns primers quilòmetres en lleuger descens, ben aviat s'inicia l'ascensió a la primera de les ascensions del dia, la cota de Morgins (9,2 km al 6%) de primera categoria i que es corona al km 12,5.[9] Un llarg i prolongat descens portarà els ciclistes a un nou port de primera, el coll de Corbier (7,6 km al 7,5%). De tornada cap a Champéry, i després de passat per la meta volant a La Chapelle-d'Abondance,[9] es torna a passar per la cota de Morgins, ara de segona categoria, abans d'iniciar la darrera ascensió del dia a la cota de Champéry, de tercera categoria (6,9 km al 3,3%) i que es corona a tan sols un quilòmetre de l'arribada.[10]
L'escapada del dia s'inicia durant l'ascensió a la primera dificultat muntanyosa del dia, la cota de Morgins i va a càrrec de David Veilleux (Team Europcar. Posteriorment se li uneixen tres ciclistes més, Ricardo García (Euskaltel–Euskadi), Thomas Damuseau (Argos-Shimano) i Jean-Marc Bideau (Bretagne-Séché Environnement). El quartet aconseguí una màxima diferència de prop de 10 minuts.[11] Per darrere Tony Martin (Omega Pharma-Quick Step) intentà enllaçar amb els escapats, sense sort.[9] Veilleux atacà en l'ascensió al coll de Corbier,[12] i ben aviat obtingué uns 40 segons sobre García i Damuseau, mentre Bideau ja havia quedat despenjat abans de l'ascensió. Veilleux va ampliar i posteriorment conservar la diferència per arribar amb prop de dos minuts sobre el gran grup a l'arribada a Champéry, aconseguint d'aquesta manera la seva victòria més important fins al moment i el liderat.[11]
Resultats i classificació després de la 1a etapa[11]
Tot i ser considerada una etapa plana per l'organització,[13] la segona part de l'etapa és força muntanyosa, amb tres cotes de quarta categoria (km 74,5; 120,5 i 168,5), una de tercera (km 136) i dues de segona: la cota de Communal (5,6 km al 6,3%), al km 151,5 i el coll de Sentier (2,7 km al 7,6%), que es corona a tan sols 11 km per a l'arribada a Oyonnax. Un ràpid descens condueix els ciclistes a l'arribada.[13]
Als peus de la cota de Bugnon els escapats disposen de menys d'un minut sobre el gran grup. Molard atacà als seus companys, aconseguint obrir un avantatge de poc més d'un minut, mentre els altres eren reintegrats al gran grup, liderat per l'Omega Pharma-Quick Step. Molard es mantingué al capdavant fins als metres finals de la darrera ascensió, el coll de Sentier, quan el seu company Rein Taaramäe atacà. Taaramäe es mantingué escapat fin a tan sols 2,5 km per a l'arribada. La victòria es decidí a l'esprint, sent el més ràpid l'italià Elia Viviani (Cannondale), per davant Gianni Meersman (Omega Pharma-Quick Step), que per segon dia consecutiu acabà segon.[16]
Etapa que es pot dividir en dues parts. Una primera part de 100 km gairebé plana i uns darrers quilòmetres amb dues cotes de tercera categoria, la darrera d'elles a tan sols 10 km per a l'arribada a Tarare. Entre ambdós ports hi ha l'esprint intermedi del dia.[17]
L'única contrarellotge de la cursa es disputa pels voltants de Villars-les-Dombes, al departament de l'Ain. El recorregut té 32 km i és gairebé plana.[21]
Primera etapa de[Cal aclariment] amb final en alt de la present edició de la cursa, amb una ascensió final fins a l'estació d'esquí de Valmorel, als afores de Les Avanchers-Valmorel, de categoria especial i 12,7 km al 7%. Amb tot, fins a arribar fins a aquesta ascensió final, el recorregut no presenta grans dificultats, ja que sols se supera una cota de tercera categoria (km 25,5) i dues de quarta (km 67 i 111). L'esprint del dia es troba a La Bâthie, abans de la segona cota de quarta categoria.[25]
Etapa curta, però accidentada en el seu tram central, ja que després d'uns primers 50 km gairebé plans, en què es passa per l'esprint d'Albertville, a partir de la cota d'Arvillard (km 60,5) i durant 40 km els ciclistes hauran de superar tres dificultats muntanyoses més: el coll de Barioz, de 1a categoria al km 80,5 (7,1 km al 7,3%), el Coll des Ayes, de segona (km 90,5, 3,8 km al 8,1%) i el coll des Mouilles, de quarta, al km 98 (2,0 km al 6,1%). A partir d'aquest punt el recorregut planeja per tot seguit iniciar el descens cap a Grenoble.[29]
El grup arriba compacte al pas per l'esprint intermedi, en què Gianni Meersman (Omega Pharma-Quick Step) augmenta les diferències respecte als immediats perseguidors en la classificació per punts. Tot seguit ataquen tres ciclistes, obtenint fins a dos minuts, però en l'ascensió al coll de Barioz s'hi afegiran cinc ciclistes més, entre ells Thomas Voeckler (Team Europcar) i José Herrada (Movistar Team). Amb tot el Team Sky el tingué controlats en tot moment, sense passar dels tres minuts de diferència. El BMC Racing Team també ajudar a reduir les diferències. Entre el grup capdavanter es van produir diversos atacs, fent que tres ciclistes perdessin contacte, sent finalment quatre els ciclistes que es jugaren la victòria a l'esprint, en què Voeckler demostrà ser el més fort. El grup del líder arribà a 46", sense que es produïssin canvis a la general.[30][31]
L'etapa reina de la present edició[33] compta amb cinc ports puntuables, el primer dels quals és l'Alpe d'Huez, de categoria especial i 12 km al 8,6% de mitjana. Un petit descens condueix els ciclistes cap al coll de Sarenne (3 km al 7,0%), de segona categoria. Un llarg descens condueix cap al coll d'Ornon, de primera categoria, i tot seguit cap a l'avituallament de Valbonnais i l'esprint intermedi de Còrps. En els darrers quilòmetres els ciclistes han d'afrontar dues ascensions més, el coll de lo Noier, de primera, i l'ascensió final a SuperDévoluy, de tercera.[32]
Un grup de 22 ciclistes, pertanyents a 17 equips, formen l'escapada del dia, els quals tenen tres minuts de diferència al peus per l'Alpe d'Huez i de quatre minuts quan es corona. Els principals integrants de l'escapada són Thomas de Gendt (Vacansoleil-DCM) i Kevin Seeldraeyers (Astana Qazaqstan Team). El grup d'escapats es va trencar en l'ascensió al coll d'Ornon, alhora que l'avantatge arribava als cinc minuts. Als peus de coll de lo Noier es mantenien al capdavant una dotzena d'escapats amb tan sols un minut i mig sobre el grup principal. Prop del cim atacà Samuel Sánchez (Euskaltel–Euskadi) junt a Jakob Fuglsang (Astana Qazaqstan Team), superant els escapats en l'ascensió final. En la lluita per la victòria Sánchez fou el més ràpid, aconseguint d'aquesta manera la primera victòria de la temporada per l'equip. No hi hagué cap canvi significatiu en la general.[33][34]
La darrera etapa del Dauphiné tornava a ser de muntanya, amb tres ports en el seu recorregut. Amb un terreny ascendent des del començament de l'etapa, la primera dificultat, de tercera categoria, es trobava al km 52,5. L'esprint del dia, situat a Jausiers (km 96), obria les portes al darrer tram de l'etapa en què s'encadenaven dues ascensions de primera categoria: el coll de Vars (km 119, 10,4 km al 7,0%) i l'ascensió final a Risós (14 km al 6,7%).[35]
Com en la jornada precedent es torna a formar una nombrosa escapada integrada per 24 ciclistes, pertanyents a 17 equips. Entre els escapats hi havia el líder de la muntanya, Thomas Damuseau (Argos-Shimano), que d'aquesta manera s'assegurava la victòria final en aquesta classificació. Al pas per la cota de la Bréole disposaven d'un avantatge de tres minuts i mig sobre el gran grup. En l'ascensió al coll de Vars Tim Wellens (Lotto-Belisol) i Alessandro de Marchi (Cannondale) atacaren, unint-se a ells poc després Travis Meyer (Orica-GreenEDGE), Manuel Quinziato (BMC Racing Team) i Alberto Losada (Team Katusha). Amb una diferència propera als tres minuts afrontaren l'ascensió final. Wallens fou el primer a atacar, però De Marchi l'atrapà i superà, per dirigir-se en solitari cap a la seva primera victòria com a professional. Per darrere el Team Sky, amb Chris Froome i Richie Porte al capdavant del grup, controlà la situació en tot moment. Sols Michael Rogers (Team Saxo-Tinkoff) es despenjà, perdent la tercera posició en la general que ocupava fins aleshores, en detriment de Daniel Navarro (Team Katusha).[36][2]
Suïssa 
França
Chris Froome (GBR) (Team Sky)
Richie Porte (AUS) (Team Sky)
Daniel Moreno (ESP) (Team Katusha)
Gianni Meersman (BEL) (Omega Pharma-Quick Step)
David Veilleux (CAN)
Elia Viviani (ITA)
Edvald Boasson Hagen (NOR)
Tony Martin (GER)
Jakob Fuglsang (DEN)
Matthew Busche (USA)
Tom-Jelte Slagter (NED)
Reinardt Janse van Rensburg (RSA)
Michał Kwiatkowski (POL)
Iegor Silin (KAZ)
