Crònica dels pobres amants

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Cronache di poveri amanti)
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de pel·lículaCrònica dels pobres amants
Cronache di poveri amanti
Fitxa tècnica
Direcció Carlo Lizzani
Protagonistes
Direcció artística Pek G. Avolio
Producció Giuliani G. De Negri
Antonio Greco
Alberto Puccini
Guió Sergio Amidei
Giuseppe Dagnino
Massimo Mida
Carlo Lizzani,
adaptació de la novel·la homònima de Vasco Pratolini
Música Mario Zafred
Fotografia Gianni Di Venanzo
Muntatge Enzo Alfonsi
Productora Cooperativa Spettatori Produttori Cinematografica
Dades i xifres
País Itàlia
Data d'estrena 1954
Durada 115 minuts
Idioma original italià
Lloc de rodatge Florència
Color en blanc i negre
Més informació
IMDb Fitxa 6.9/10 stars
FilmAffinity Fitxa 7.1/10 stars
Rotten Tomatoes Fitxa
All Movie Fitxa
Modifica les dades a Wikidata

Crònica dels pobres amants (títol original en italià: Cronache di poveri amanti) és una pel·lícula italiana dirigida per Carlo Lizzani, estrenada el 1954, adaptada de la novel·la homònima de Vasco Pratolini, publicada el 1947. Ha estat doblada al català.[1]

Argument[2][modifica]

Antonella Lualdi a la pel·lícula

Florència, 1925 - En un vell carrer de la ciutat, la Via del Corno, l'observació realista de la vida quotidiana, dels amors, de les contrarietats i de les discussions dels seus habitants. Però, en un context marcat per la pujada del feixisme, la vigilància estreta dels Camises negres, el clima de sospita i de delació, l'existència ja no pot ser la mateixa que abans.

Repartiment[modifica]

Premis i nominacions[modifica]

Nominacions[modifica]

Comentaris[modifica]

  • El 1950, la censura italiana va fer avortar un primer projecte d'adaptació cinematogràfica que havia de realitzar Luchino Visconti. Carlo Lizzani se salta l'oposició dels grans productors recorrent a una cooperativa d'espectadors i posant en escena
« un romanzo corale on s'emboliquen, a l'atzar dels dies, les històries i els drames de la Via del Corno. El feixisme italià s'hi instal·la, en principi sorneguerament, després a cara descoberta. La nit del 4 d'octubre 1925, els esquadristes es deixen anar i pentinen Florència, detenint i assassinant. La llibertat agonitza en aquest Sant Bartolomé dels opositors »

[3]

« Pel que fa a la història d'amor, serà també transcendida per les idees de revolta i de llibertat que porten el relat en un moviment líric de bona amplada. »

[4]

« [...] Amb Crònica dels pobres amants, he pres certes distàncies amb el neorealisme que em semblava un marc massa estricte. He volgut igualment interessar-me pel paisatge interior: la psicologia dels personatges, la seva intimitat, fins i tot si continuava estant integrada a un marc de vida social. També m'ha agradat llançar una mirada sobre la història »

, diu Carlo Lizzani.[5]

Referències[modifica]

  1. esadir.cat. Crònica dels pobres amants (en català). esadir.cat. 
  2. «Cronache di poveri amanti». The New York Times.
  3. Raymond Borde i André Bouissy, El neorealisme italià, Éditions Clairefontaine Lausanne, 1960.
  4. El neorealisme italià , Ciném'action, Corlet-Télérama, 1994.
  5. Entrevista amb Clarice Cartier a El neorealisme italià , op. cit.

Enllaços externs[modifica]

Portal

Portal: Cinema

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Crònica dels pobres amants Modifica l'enllaç a Wikidata