Cronologia de la repressió del català

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Decret de prohibició de la llengua catalana al Rosselló, Conflent i la Cerdanya del 2 d'abril de 1700

Aquest article és una cronologia de fets que representen minorització de la llengua catalana de forma activa, o sigui la "repressió del català" segons alguns autors,[1] mitjançant accions violentes directes o mitjançant l'aplicació de polítiques que impliquen donar prioritat o oficialitzar, en perjudici del català en els diversos territoris, altres llengües que en principi hi eren alienes, com el castellà o el francès, fins al punt de fer que siguin les úniques acceptables en diferents àmbits de la societat. Es pot considerar un atac tipificat contra una minoria nacional.

La llista, que comença l'any 1482 i segueix fins avui en dia, comprèn diferents formes de discriminació de la llengua que variaran substancialment al llarg del temps, de la mateixa manera que evoluciona la societat. En el procés de marginació/residualització hi té un paper fonamental la construcció de l'Estat-nació espanyol per part de les elits estatals, que empren l'estat per modelar el pensament i cultura dels ciutadans,[2][3][4][5][6][7][8] i construir la nació prenent com a base les característiques de l'ètnia dominant.

Avui en dia, existeixen igualment fonts que asseguren que es discrimina el castellà a Catalunya, entre altres motius, perquè la Generalitat de Catalunya i altres òrgans oficials, han adoptat el català com a única llengua vehicular, per tal de protegir-la. A això s'afegí el Manifiesto por una lengua común d'un grup d'intel·lectuals espanyols i la Declaració de l'Académie Française que defensen el castellà i el francès com a llengües oficials de l'Estat Espanyol i l'Estat Francès. Aquestes declaracions i propostes polítiques, a la vista de les mesures legals que tots dos estats han pres contra el català, han suscitat un gran rebuig per bona part de la societat catalana.[9] Poc després, el juliol de 2008, li va seguir el Manifest de la Federació Galeusca en la que està integrada entre d'altres l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, en el qual es comparava el Manifiesto por la lengua común amb les tesis franquistes i el qualificava de "visió anul·ladora".[10] Amb tot, la realitat és que l'única llengua en què no es pot viure plenament a Catalunya és el català, malgrat la persistent demanda social que ho demana.[11] Tot aquest tema està contaminat pel nacionalisme espanyol, atès que en l'àmbit de les Nacions Unides preval l'opinió que les minories només prenen com a àmbit de referència l'Estat en el seu conjunt, per la qual cosa els membres d'una majoria no poden ser considerats com a minoria.[12]

Context[modifica]

L'aversió a un col·lectiu social o nacional sempre té origen en un conflicte previ de tipus polític, religiós o ètnic. L'anticatalanisme parteix del conflicte entre la Corona castellana i la seva expansió històrica vers els altres regnes peninsulars. Assimilat el regne de Galícia, històricament hi hagué conflictes territorials amb la Corona d'Aragó, a qui s'intentà d'arrabassar territori per exemple amb la guerra dels dos Peres.

Per un altre costat, durant la Baixa Edat Mitjana y el Renaixement apareixen les identitats nacionals a Europa,[13] que serien la base dels futurs estats nació en que les comunitats nacionals que tenen el favor reial s'imposen a les que no el tenen. En aquest procés, l'assimilació de les noves minories nacionals comporta destruir els elements identitaris, com és la llengua i la història. És el cas de la Corona de Castella vers la Corona d'Aragó, primer ajuntades dins la monarquia espanyola, i posteriorment conquerida durant la guerra de successió.

Edat moderna[modifica]

El cinquè punt del Decret de Nova Planta sobre el Principat diu: «5. Las causas en la Real Audiencia se substanciarán en lengua Castellana [...]» prohibint l'ús de la llengua catalana a la nova administració de justícia i de govern de Catalunya.
Vegeu també: Edat moderna a Catalunya, Decrets de Nova Planta, i Anticatalanisme
  • 1482 Comença la supressió i crema de la Bíblia Valenciana fins al punt que durant anys es va dubtar de la seua existència.

Edat contemporània[modifica]

Vegeu també: Història contemporània de Catalunya i Nacionalisme espanyol

Si les monarquies antigues sovint reunien diferents regnes/territoris/ètnies sota una mateixa corona, en els estats-nació moderns les elits polítiques cerquen la uniformitat de la població, apareguent el nacionalisme d'estat.[25][26]. Altrament, els historiadors generalment situen l'inici del nacionalisme popular espanyol a primers del s. XIX, i particularment en la resistència contra l'ocupació per les tropes de Napoleó. Després dels Decrets de Nova planta, esdevinguda Espanya un Estat sota un únic govern, lleis i usos, es procedí a construir la nació (com a França, és l'Estat qui crea la nació i no el procés contrari). Així, emprant les eines de l'Estat, el nacionalisme espanyol comença a conformar una identitat nacional espanyola basat en una matriu castellana, en enfrontament a altres nacions històriques de l'Estat, d'on sorgiren reactivament els anomenats nacionalismes perifèrics. Si fins aquell moment el conflicte havia sigut principalment polític-territorial, a partir del s. XIX, el conflicte cultural agafa més força.

  • 1801 Manuel de Godoy obliga que a cap teatre no es representi cap obra que no sigui en castellà.[27]
  • 1802 En caure Menorca sota la jurisdicció de l'Estat espanyol per l'abandó dels anglesos, el capità general de l'illa ordena tot seguit que a les escoles només s'ensenyi el castellà.[28]
  • 1821 El Pla Quintana obliga a fer servir el castellà al sistema escolar.[29]
  • 1825 El Pla Calomarde, intenta instituir l'ensenyament oficial uniforme en castellà: es prohibeix l'ús del català a les escoles.[29]
  • 1828 El bisbe de Girona obliga que els llibres parroquials es facin en castellà.[30]
  • 1834 La Instrucció Moscoso de Altamira obliga a fer servir el castellà al sistema escolar.[29]
    Mapa polític oficial d'Espanya del 1850
  • 1837 Un edicte reial imposa càstigs infamants als infants que parlen català a l'escola. Al mateix temps la instrucció del Gobierno Superior Político de Baleares mana castigar als escolars que parlin català mitjançant la delació dels alumnes.[31]
  • 1838 El Reglament Vallgornera obliga a fer servir el castellà al sistema escolar.[32]
  • 1838 Es prohibeix que els epitafis dels cementiris siguin en català.[33]
  • 1843 Reglament Orgànic de les Escoles Normals d'Instrucció Primària del Regne (d'Espanya) inclou entre el currículum obligatori la Gramàtica Castellana, així com història d'Espanya, nocions de literatura espanyola, etc.[34]
  • 1846 Circular de la Junta Suprema de Sanidad que obliga a fer les receptes mèdiques només en castellà o llatí.[35]
  • 1857 Llei Moyano[36][37] d'instrucció pública, la qual només autoritza el castellà a les escoles.[29]
  • 1862 Llei del notariat que prohibeix les escriptures públiques en català.[38]
  • 1867 Prohibició que les peces teatrals s'escriguin exclusivament "en los dialectos de las provincias de España", pel ministre de Governació espanyol González Bravo.[39]
  • 1870 Llei del Registre Civil que hi priva l'ús del català.[40]
  • 1881 Llei d'enjudiciament civil que prohibeix l'ús del català al jutjat.[41]
  • 1896 La Dirección general de Correos y Telégrafos prohibeix parlar en català per telèfon a tot l'estat espanyol.[42]
  • 1900 Una pastoral del bisbe Josep Morgades sobre la necessitat del catecisme i de la predicació en llengua catalana fou controvertida en el senat i el parlament i per la premsa de Madrid i àdhuc pel secretari d'estat del papa, Mariano Rampolla.[43]
  • 1902 Reial decret de Romanones que obliga a l'ensenyament del catecisme en castellà.[44]
    "Parleu en francès, sigueu nets", inscripció en una escola francesa, a Aiguatèbia i Talau, en la qual es prohibeix als nens de parlar català.

1914-1918, durant la Primera Guerra Mundial, els catalans que van anar a defensar els francesos a les trinxeres van rebre queixes de part dels francesos perquè parlaven català entre ells. Els motius, segons aquests, eren perquè, sense base fonamentada, es pensaven que es reien d'ells.[46]

1916 El diputat Morera i Galícia defensa una proposició per garantir el lliure ús del català en tots els àmbits. Romanones respon que la cooficialitat és inacceptable i la proposta del diputat català és derrotada, al Congrés, per 120 vots contra 13.

  • 1917 Reglament de la Llei del Notariat que prohibix l'ús del català.[47]
  • 1923 Circular que obliga a l'ensenyament del castellà.

Dictadura del Primo de Rivera[modifica]

Després del cop d'estat del general Primo de Rivera, amb el vist-i-plau del PSOE i la Lliga, en Primo de Rivera agafà una línia política pròpia, i així, el Reial decret de 18 de novembre prohibia taxativament l'ús d'altres idiomes diferents del castellà —«que és l'oficial de l'Estat espanyol»— en actes oficials de qualsevol tipus i per qualsevol autoritat, encara que «l'expressar-se o escriure en idiomes o dialectes, les cançons, balls, costums o vestits regionals no són objecte de cap prohibició».[48] El mateix decret permetia utilitzar idioma diferent del castellà en la vida interna de les institucions locals i provincials a condició de portar obligatòriament en castellà els seus llibres oficials.[49]

També s'erradicà el català de l'ensenyament amb una Circular de 19 d'octubre de 1923 de la Inspecció de Primer Ensenyament, incidint en l'adopció de sancions a aquells mestres que suplantessin l'ús del castellà a l'escola. Fins i tot les classes de gramàtica catalana que s'impartien de manera gratuïta a l'Escola Normal de Lleida van ser desautoritzades pel mateix servei d'inspecció educativa al desembre de 1923.[50] Incidint en aquesta política, el gener de 1924, el general Losada, president accidental de la Mancomunitat de Catalunya i governador civil de Barcelona ordenà que a les escoles de la Mancomunitat s'impartissin les classes en castellà.[51] I com a complement a les anteriors circulars i reials decrets encaminats a implantar el castellà a les aules, el Reial decret 11-VI-1926 establia finalment que als mestres nacionals de la «regions es conserva una altra llengua nativa» que abandonessin o entorpissin de qualsevol manera l'ús de l'idioma oficial, se'ls obrís expedient disciplinari, contemplant per als infractors sancions de suspensió d'ocupació i sou d'un a tres mesos o, en el seu cas, el trasllat a poblacions en les quals exclusivament es parli l'idioma oficial.[52]

  • 1923 Reial decret que prohibeix l'ús del catalá a actes oficials i obliga a portar tots els llibres i registres oficials en castellà.
  • 1924
  • 1926 Reial decret que criminalitza a qui es resisteixi passivament a utilitzar el castellà i pena de "arresto mayor a prisión correccional" per qui usi un idioma distint del "español"[54]
  • 1926. Ordre pel qual se sanciona l'ensenyament del català amb el trasllat del mestre.[52]

Segona República Espanola[modifica]

El Govern Provisional de la Segona República Espanyola, declarà que l'educació primària «havia de fer-se en la llengua materna», i derogà el 29 d'abril de 1931 (quinze dies després de la proclamació de la República) les disposicions contràries a l'ús del català en aquesta educació primària que tenien el seu origen en la dictadura de Primo de Rivera [55]. L'ensenyament del català a les escoles durant el període històric de la República va permetre integrar culturalment, abans de la Guerra Civil, a una part significativa dels immigrants a Catalunya provinents de regions exclusivament castellanoparlants [55]

Però alhora l'article 4 de la Constitució de la República Espanyola del 9 de desembre de 1931 va establir, per primera vegada en la història en termes legals, l'oficialitat del castellà com a llengua nacional[55], diferenciant-lo de les altres llengues, que esdevenien "llengues regionals", i com a tals de segona categoria (i per tant àdhuc prescindibles). Com a "llengua nacional", la Constitució establí del castellà que «Tot espanyol té obligació de saber-ho i dret d'usar-ho, sense perjudici dels drets que les lleis de l'Estat reconeguin a les llengües de les províncies o regions». En els debats previs a l'aprovació del text, alguns diputats de l'esquerra es van fer ressò dels postulats del centralisme liberal vuitcentista. En la creença que el desconeixement del castellà pels obrers afavoria a "les burgesies nacionalistes", interessades a fomentar els "idiomes vernacles", el socialista Antonio Fabra Ribas va defensar:

Pel que fa a l'ensenyament, no ja del castellà, sinó també en castellà, la República no pot fer la menor concessió, sota pena de faltar a un dels seus més sagrats deures, especialment pel que fa als treballadors.

Més lluny va ser el també diputat socialista Andrés Ovejero, catedràtic de teoria de la literatura a la Universitat de Madrid:

Voldríem un Govern que prohibís els Jocs Florals (...), que no permetés la literatura regionalista i que acabés amb tots els dialectes i totes les llengües diferents de la nacional.

Tot i això, el reconeixement que es feia de les "llengües regionals" va fer possible que l'Estatut de Núria, un any més tard, establís en el seu article segon la cooficialitat del català amb el castellà a Catalunya, sent així la primera vegada que de manera explícita totes dues llengües obtenien legalment aquest reconeixement.[56] Tot i això, en realitat es formalitzava la diglòsia i es formulava un bilingüisme inexistent a la realitat quotidiana de Catalunya.

Guerra Civil i Franquisme[modifica]

Vegeu també: Guerra civil a Catalunya, Franquisme a Catalunya, i Repressió franquista

La guerra civil comporta un trencament abrupte de la normalitat social catalana. Es pot posar com a exemple el que assenyala en Paul Preston a "L'Holocaust espanyol":[57]

“Els dies posteriors a l’ocupació de Lleida (…) els presoners republicans identificats com a catalans eren executats sense judici. Qui fos que sentissin parlar en català era molt possible que acabés arrestat. La brutalitat arbitrària de la repressió anticatalana va arribar a tal punt que Franco mateix va haver d’emetre una ordre disposant que s’havien d’evitar els errors que més tard es poguessin lamentar” (pàg. 459)


"Hi ha exemples de l’assassinat de pagesos no per cap més raó aparent que la de parlar català" (pàg. 463)

La intervenció d'en Franco evità una massacre indiscriminada d'una població majoritàriament monolíngüe catalana, però no vol dir que no romangués l'odi latent. Així, durant el període franquista (1939-1975), el català va ser objecte d'una agressió brutal i va quedar reduït a l'ús familiar. El castellà va passar a ser l'única llengua de l'ensenyament, de l'administració i dels mitjans de comunicació. Tant a l'interior de Catalunya com a l'exili, va haver-hi diverses iniciatives com llibres (“Rosa mística” de Mossèn Geis, revistes (com "Dau al set", dirigida per Brossa) i campanyes per suplir el silenci imposat pel règim, per exemple, Pío Daví i Maria Vila realitzen campanyes de teatre vernacle, estrenant "L'hostal de la glòria", de Josep Maria de Sagarra.[58]

En contrast amb l'ocorregut amb la immigració rebuda durant el funcionament de la Mancomunitat, durant la major part de la dictadura de Franco es va propiciar l'exclusió total de l'idioma català del sistema educatiu (va ser relegat a l'esfera familiar), en el qual es van arribar a utilitzar en alguns llocs mètodes en els quals els propis alumnes havien de denunciar a l'alumne que parlés català cedint-li una bala.[59] La llengua catalana va arribar també a prohibir-se en les làpides de les tombes en el període de postguerra.[59] Fins a l'any 1951, Rafael Aracil, Joan Oliver i Antoni Segura han considerat que la persecució de la llengua va ser «total».[59]

En el segon Franquisme, una certa obertura del règim va permetre un tímid canvi en la marginació de l'idioma autòcton que va donar motiu a una sèrie de passos en contra d'aquesta tendència com l'emissió el 1964 del primer programa de televisió en català per part de TVE (Teatre català). Tant la Nova Cançó (1961) —amb limitacions, com va posar de manifest la prohibició a Joan Manuel Serrat de cantar en català en el festival d'Eurovisió de 1968[60]— com la creació el 1971 de l'Assemblea de Catalunya, en la qual s'aglutinaven les forces antifranquistes, són fenòmens que s'han considerat com a exemples del manteniment de l'ús de l'idioma català durant la dictadura.[61] El 1970 l'última llei educativa de Franco obria la porta a l'ús de llengües diferents a l'ensenyament primari, via que seria desenvolupada per un decret 5 anys més tard. També el 1975, propera ja la defunció de Franco, un altre decret permetia l'ocupació d'altres llengües natives espanyoles als ajuntaments diferents del castellà.[62]

Globalment, la gairebé total exclusió del català del sistema educatiu i les severes limitacions al seu ús en els mitjans de comunicació de masses durant tots aquests anys, va tenir conseqüències de llarga durada i que estarien presents anys després del final de la dictadura, com s'observa en les altes taxes d'analfabetisme en català que es dona entre les generacions escolaritzades en aquests anys: el 1996 solament un terç del tram d'edat comprès entre els 40 i els 44 anys era capaç d'escriure en català, parlat pel 67 % dels censats, xifres que descendien al 22 % dels majors de 80 anys capaços d'escriure en català amb un 65 % de parlants.[63]

Rètol de l'època franquista en castellà al municipi alt-empordanès de Rabós.
  • 1936 Prohibició governativa a Mallorca d'usar el català a les escoles i a la vida pública, sota la consigna «Si eres español, habla español», signada per Mateu Zaforteza Musoles.[64]
  • 1938: el 5 d'abril es deroga l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, per la qual cosa el català deixa de ser oficial a Catalunya.[65]
    • Juan Merida és multat pel Delegat de Seguretat Interior i Ordre públic de Sevilla i la seva Província, per "la seva falta de patriotisme i descortesia en parlar en el dialecte català en el menjador de l'Hotel Itálica".[66]
    • En entrar a Lleida, les tropes franquistes tirotegen aquelles plaques del cementiri que estan escrites en català.
  • 1939: Franco diu "La unitat nacional la volem absoluta, amb una sola llengua, el castellà i una sola personalitat, l'espanyola.". En conseqüència a aquesta política s'emprenen moltes accions com la derogació de l'Estatut de Catalunya, la lluita contra rètols, anuncis i papers en català, circulars sobre el català a l'escola, iniciant-se de la més dura minorització de la història contra el català.
    • Ordre del Ministerio de Educación Nacional espanyol on se suprimeix qualsevol ensenyament relacionat amb la cultura catalana. És abolit l'ensenyament de filologia catalana, història moderna de Catalunya, geografia de Catalunya, Dret Civil Català, història de l'art medieval català.[67]
    • A les fàbriques s'instal·len rètols on es prohibeix explícitament als obrers parlar en català.
    • L'Institut d'Estudis Catalans, ens normativitzador del català, es converteix en el Instituto de la Hispanidad de Barcelona.
    • La casa de Pompeu Fabra, normativitzador del català, del carrer de la Mercè de Barcelona és assaltada i la seva immensa biblioteca personal cremada enmig del carrer.
    • S'instal·là un gran rètol a la zona ocupada feia poc de la ciutat de Lleida: "Si ets patriota parla en espanyol".
    • 4 de febrer les planxes d'edició i els romanents editorials del Diccionari General de la Llengua Catalana són destruïts per l'exèrcit espanyol.
    • 16 de febrer: Es prohibeix per decret l'ús de la llengua catalana com a segona llengua.[68]
    • 25 de febrer Ban de l'alcalde accidental d'Olot on prohibeix la presència del català en tots els àmbits.
    • 4 de març Ban de l'alcalde de Mollet del Vallès on s'obliga a redactar en castellà tots els rètols escrits en català.
    • 28 de març El Palau de la Música Catalana passa a dir-se Palacio de la Música.
    • 31 de març L'ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat acorda treure tots els indicadors dels carrers en català.
    • 18 d'abril El governador civil de Tarragona Mateo Torres prohibeix els rètols en català als establiments i a la via pública.
    • 3 de maig Ordre del comandant militar espanyol de Bellver de Cerdanya perquè desapareguin tots els rètols o anuncis "en llengua regional".
    • 7 de maig El General en Cap de Catalunya multa a M. Casanovas Guillen amb 2.000 ptes per dirigir-li una instància en català.
    • 20 de maig El comandant militar espanyol de Granollers dona vuit dies de termini per substituir tots els rètols i anuncis del català al castellà.
    • 27 de maig L'ajuntament de Lleida acorda que tots els seus serveis es facin en castellà.
    • 7 de juny L'ajuntament de Breda obliga a canviar totes les plaques de retolació dels carrers del català al castellà.
    • 16 de juny El comandament militar espanyol de Sant Hipòlit de Voltregà ordena que en 48 hores se substitueixin tots els rètols en català pel castellà.
    • 24 de juny L'alcaldia d'Olot ordena tapar o esborrar tots els rètols públics en català.
    • 9 d'agost Un ban de l'ajuntament de Sant Feliu de Llobregat prohibeix parlar en català als funcionaris tant a dins com a fora dels edificis oficials.
    • 10 d'agost És detingut el professor de la UAB Bel·larmí Rodríguez i Arias per fer classes en català.
    • 7 de setembre El Centre Excursionista de Catalunya és obligat a traduir el seu nom al castellà.
    • 12 de setembre Es modifica l'escut del F.C.Barcelona i s'elimina les quatre barres per dues.
    • 17 d'octubre El cinema Euterpe de Sabadell és multat i clausurat durant quinze per haver parlat el seu director, Tomàs Pasarisas, en català.
    • 28 d'octubre Carta del ministre espanyol de Governació, Ramón Serrano Suñer, enviada a tots els bisbes catalans per comunicar-los la nova normativa d'usos lingüístics en la comunicació de l'Església amb els feligresos "hasta tanto que el idioma español sea entendido por todos (lo que se logrará con una tenaz labor escolar)".[69]
    • 25 de desembre La representació teatral d'Els Pastorets a la Garriga és obligada a fer-la en castellà.
  • 1940 Circular sobre el "Uso del Idioma Nacional en todos los servicios públicos" per la qual es prohibeix el català. Ordre ministerial que prohibeix el català a les marques comercials. Prohibició del català al cinema.
  • 1941
    • Els Jocs Florals de Barcelona queden prohibits i fins al 1970 se celebren en la clandestinitat.
    • Entra en vigor el "Decreto del Consejo Nacional de Deportes" que obligava a modificar la denominació de clubs
  • 1944 Decret que aprova el nou Reglament notarial segons el qual necessàriament cal fer les escriptures en castellà.
  • 1945
    • La nova llei d’educació primària estableix: “La llengua espanyola, víncle fonamental de la comunitat hispànica, serà obligatoria i objecte d'especial conreu.”
    • Ordre ministerial que obliga a batejar els vaixells en castellà. Nueva ley de educación primaria que només deixa ensenyar en castellà.[47]
  • 1947 Supeses les edicions de Marià Manent per ser en català.
  • 1948, 25 de desembre, la censura espanyola prohibix informar de la mort de Pompeu Fabra i no s'admeten les esqueles als periòdics.[47]
  • 1952 Se segresta la revista Aplec. El governador de Barcelona, Felipe Acedo, diu als editors: ¿Ústedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalán vuelva a ser de uso público?[70]
  • 1953
    • Es prohibix a València la revista Esclat per ser en català, tot i que acabà publicant-se clandestinament.[71][72]
    • Es prohibix l'edició d'una novel·la de Miquel Llor per ser en català.[72]
  • 1955, 2 de setembre. Fase preliminar de la segregació del Bisbat de Lleida: el Decret de la Sagrada Congregació Consistorial Cesaraugustanae et aliarum agrega els municipis catalanoparlants de Mequinensa i Faió a l'arxidiòcesi de Saragossa. La segregació es completaria durant l'anomenada "transició democràtica". La persistència de l'episcopat espanyol, acompanyada de la passivitat i indiferència del poble i autoritats catalanes, va aconseguir trencar 800 anys d'homogeneitat del Bisbat de Lleida, separant la Franja de Ponent del seu territori històric i cultural i obligant-la a incorporar-se a un nou bisbat situat fora de l'àmbit cultural català.
  • 1956 Reglament de presons: els presos tan sols poden parlar en castellà.[47]
  • 1957 Al Registre Civil els noms només seran en castellà.
  • 1961:
    • Nou Reglament de Telègrafs pel qual es prohibeix el català.[73]
    • La junta directiva de la Federació Catalana de Muntanyisme és destituïda per la Delegación de Educación Física y Deportes espanyols en assabentar-se que les seves assemblees es feien en català.
  • 1968 Prohibició a Joan Manuel Serrat de cantar en català a l'Eurovisió.[74]

Periode democràtic[modifica]

Primera pàgina de la Constitució espanyola de 1978, sota simbologia franquista.

Els països democràtics estableixen normatives de discriminació positiva vers els col·lectius que precisen protecció. El cas de la llengua catalana seria un cas clar, però l'Estat espanyol fa el contrari, una forta discriminació negativa, i àdhuc interfereix en les parcel·les en que la Generalitat legisla una discriminació positiva, com ara l'ensenyament, per anular-la.[75][76][77][78][79][80][81][82] El punt inicial de tot plegat és el fet que la Constitució Espanyola no reserva cap paper a les llengues no castellanes a nivell estatal, i les relega a un paper secundari àdhuc als territoris on són pròpies, atès que es referma el castellà com a llengua oficial de tot l'Estat i s'obliga a tot els espanyols a conèixer-la (art. 3.1), si bé permet que els estatuts d'autonomia reconeguin d'altres llengües com a cooficials a les respectives comunitats autònomes (art. 3.2), però assolint un rang secundari de "dret" i no d'"obligació", encara que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya diu que "els ciuatadans de Catalunya tenen el dret i el deure" de conèixer el català (art.6.2).[83] A la pràctica, en comptes d'una discriminació positiva vers la llengua més feble (per nombre de parlants, institucions, etc.) se'n promou la residualització mitjançant la diglòsia, el bilingüisme, un seguit de lleis que les marginen, i àdhuc la marginació a institucions de promoció cultural com l'Instituto Cervantes, amb grans pressupostos dedicats exclusivament a la llengua castellana.

Segons el sociòleg Sammy Smooha, una Democràcia ètnica descriu sistemes polítics que funcionen segons el principi democràtic, però tracten un determinat grup ètnic de manera particular/discriminatiu respecte al grup dominant. La Transició des d'una dictadura feixista amb un nacionalisme espanyol de matriu castellana agressiu i marcadament ètnic, mancà d'una ruptura amb el model nacional franquista, en especial en aspectes econòmics i culturals, i el tracte a les minories nacionals, començant pel no reconeixement, fa avalular la possibilitat que Espanya sigui una democràcia ètnica, atès que compleix la majoria de punts descrits per l'Smooha en la seva teorització.

Final del segle XX[modifica]

  • 1978. La Constitució Espanyola relega a un paper secundari el català en els territoris on és llengua pròpia, atès que es referma el castellà com a llengua oficial de tot l'Estat i s'obliga a tot els espanyols a conèixer-la (art. 3.1), si bé permet que els estatuts d'autonomia reconeguin d'altres llengües com a cooficials a les respectives comunitats autònomes (art. 3.2), però assolint un rang secundari de "dret" i no d'"obligació", encara que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya diu que "els ciuatadans de Catalunya tenen el dret i el deure" de conèixer el català (art.6.2).[83]
  • 1976-2008. Es publiquen almenys 149 Reials Decrets i altres normatives per garantir l'obligatorietat de l'etiquetatge de productes alimentaris i d'altres en castellà front a l'única llei que hi ha, per exemple, a Catalunya.[84]
  • 1986. Llei de patents que obliga el castellà en la documentació prestada.[85]
  • 1986 Sentencia 83/1986 del Tribunal Constitucional contra la Llei de Normalització Lingüistica de Catalunya.
  • 1988 Sentencia 123/1988 del Tribunal Constitucional contra la Llei de Normalització Lingüistica de Balears
  • 1989. Reial decret que aprova el Reglament del Registre Mercantil. Obliga que les inscripcions es facin exclusivament en castellà.[86]
  • 1995. La Llei 30/1995 d'ordenació i supervisió de les assegurances privades. Obliga que les pòlisses siguin en castellà.
  • 1995, 17 de setembre. Fase final de la segregació del Bisbat de Lleida amb el decret Ilerdensis et Barbastrensis de finum mutatione, 84 parròquies cultural i tradicionalment catalanes del Bisbat de Lleida a la Ribagorça, la Llitera i el Baix Cinca havien de passar immediatament al Bisbat de Barbastre-Montsó.[87]
  • 1998, 15 de juny. Segregació definitiva del Bisbat de Lleida. Les últimes 27 parròquies catalanoparlants de la Franja de Ponent passen al bisbat de Barbastro-Monzón.[87]
Secessionisme lingüístic com a instrument de repressió als territoris de l'antiga Corona d'Aragó[modifica]

És interessant assenyalar la barreja de secessionisme lingüístic i anticatalanisme que apareix als territoris que formaven, amb Catalunya, l'antiga Corona d'Aragó: a l'Aragó,[88][89] al País Valencià,[90][91][92][93] i a Les Illes.[94][95] Sovint és propiciat des de grups polítics que abracen una espanyolitat abrandada com a antídot contra la catalanitat. L'esquema i discurs és el mateix, i alhora que és tolerat per l'esquerra espanyola, acaba incorporant-se sense problemes als grans partits espanyols, PP i PSOE, al seu gruix de votants, i posteriorment a l'acció de govern estatal.[75][76][77][78][79][80][81][82]

Una enganxina a la ciutat de València del Grupo de acción valencianista, cridant al boicot comercial anticatalà.
País Valencià[modifica]

Al País Valencià, l'anticatalanisme s'ha estès sobretot en grups conservadors de la Ciutat de València i la seua rodalia, lligat amb el secessionisme lingüístic i el moviment polític anomenat comunament blaverisme. L'anticatalanisme sol donar rendiment polític en aquestes àrees, quasi sempre entès com una reacció cap a un pretès imperialisme català.

Illes Balears[modifica]

A mitjans de 1972 van aparèixer un seguit de cartes al Diario de Mallorca signades sota el pseudònim de Pep Gonella les quals donaren peu al Gonellisme, un moviment que alguns associen al blaverisme valencià. Tot i això, a les cartes mai es negà la unitat de la llengua o es manifestaren sentiments anticatalanistes, sino que es reclamava una major importància a les varietats dialectals balears respecte l'estàndard.[96]

Aragó[modifica]

A l'Aragó hi ha un moviment similar al blaverisme o al gonellisme que cerca a suprimir tota referència al català en relació amb la Franja.[97]

Catalunya[modifica]

A Catalunya les darreres dècades han nascut partits i associacions que, recolzats per potents mitjans de comunicació,[98] copien el mateix esquema de fractura social ja descrit als altres territoris de l'antiga Corona d'Aragó, assenyalant al catalanisme com a ideologia totalitaria i el català com una llengua imposada, i tot cercant una fractura ètnica de la societat.[99][7] També sovint branden estudis[100] sobre el racialisme català de darrers del s.XIX i principis del s.XX, una època en què tot occident era racialista i aplicava polítiques eugenèsiques i/o racistes, amb la diferència que Catalunya no, atès que no era un estat.[7]

Segle XXI[modifica]

  • 2007, 23 d'abril, entra en vigor el nou Estatut d'Autonomia d'Aragó que no reconeix l'oficialitat del Català a la Franja de Ponent.[101]
  • 2008 Declaració de l'Académie Française en contra del reconeixement de les llengües regionals a la Constitució.[102]
  • 2010, 9 de juliol, es fa pública la sentència del TC respecte a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006, que entre altres estableix que la llengua catalana no és la llengua preferent de l'administració a Catalunya ni tampoc la llengua vehicular del sistema educatiu.[103]
  • 2011, 15 de març, el TSJC suspèn parts del reglament lingüístic de la Diputació de Girona on s'estableix que els rètols, impresos i actuacions internes de la institució han de ser en català.[104]
  • 2012, 26 de juny el Tribunal Suprem d'Espanya denega que el català sigui l'única llengua vehicular del sistema educatiu de Catalunya obligant que el castellà també sigui la llengua de treball.[105]
  • 2016, el govern francès prepara una reforma de la Llei de l'Educació Nacional per reduir les hores de classe de català i altres llengües que consideri "regionals" d'un 25% a un 50%.[106]
  • 2019, L'Advocacia de l'Estat insta a que la Generalitat Valenciana, ha de comunicar-se únicament en castellà amb el govern català i el balear.[107]
  • 2020, El Ministeri d'Economia espanyol aprovà ajudes pel desenvolupament tecnològic i de continguts només a les sol·licituds escrites "almenys" en llengua castellana.[108]
  • 2021, Bruno Billeci, el superintendent italià de les províncies sardes de Sàsser i Nuoro, prohibeix l'ús del català en els rètols del jaciment arqueològic de Sant'Imbenia a l'Alguer.[109]

Referències[modifica]

  1. Ferrando i Francés, Antoni; Nicolás Amorós, Miquel. Història de la llengua catalana. Editorial UOC, 2011, p. 10-11. ISBN 8497883802. 
  2. Sobrequés Callicó, Jaume. Repressió borbònica i resistència identitària a la Catalunya del segle XVIII (en català). Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, 29-01-2021, p. 410. ISBN 978-84-18601-20-0. 
  3. Ferrer Gironès, Francesc. La persecució política de la llengua catalana (en català). Edicions 62, p. 320. ISBN 978-8429723632. 
  4. Mayans Balcells, Pere. CRÒNIQUES NEGRES DEL CATALÀ A L'ESCOLA (en català). Edicions del 1979, p. 230. ISBN 978-84-947201-4-7. 
  5. Benet, Josep. L'intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya (en català). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995. ISBN 84-7826-620-8. 
  6. Lluís, García Sevilla. Recopilació d'accions genocides contra la nació catalana (en català). Base, p. 300. ISBN 9788418434983. 
  7. 7,0 7,1 7,2 Llaudó Avila, Eduard. Racisme i supremacisme polítics a l'Espanya contemporània. 7a. Manresa: Parcir, 2021. ISBN 9788418849107. 
  8. Bea Seguí, Ignaci. En cristiano! Policia i Guàrdia Civil contra la llengua catalana (en català). Cossetània, p. 216. ISBN 9788490341339. 
  9. Així, entre d'altres, l'escriptor de Xàtiva Toni Cucarella va publicar el seu Manifest contra el cinisme dels botxins.
  10. «Manifest de la Federació Galeusca arran de la publicació "Manifiesto por una lengua común"». Arxivat de l'original el 2008-07-19. [Consulta: 2 agost 2008].
  11. Estudi de la Secretaria de Política Lingüística
  12. «España y el Convenio Marco para la Protección de las Minorías Nacionales: Una reflexión crítica» (en castellà). Biblioteca de cultura jurídica.
  13. Antoni Simon, Els orígens històrics de l’anticatalanisme, página 43, L'Espill, nº 24, Universitat de València
  14. Aide-Mémoire: tout le programe du collège/Histoire et Géographie; editorial Larousse, capítol "Renaissance" i "Humanisme")
  15. 15,0 15,1 Pàg. 1, Francesc Ferrer i Gironés, La repressió de la llengua catalana, article publicat originàriament a Serra d'Or, novembre de 2002, pp.18-21
  16. 16,0 16,1 16,2 Citat per Miquel Pueyo i París «Minorització lingüística, implantació escolar i expansió de la llengua nacional. Una altra manera d'explicar la recessió lingüística del català a Espanya, França i Itàli». Arxivat de l'original el 2010-03-23. [Consulta: 15 juny 2009].
  17. Carbonell i Curell, Anna; Abad i Carilla, Montserrat. Història, política, societat i cultura dels països catalans: Desfeta política i embranzida econòmica, segle xviii. Enciclopèdia Catalana, 1995, p. 324. 
  18. [Enllaç no actiu] Notícia del diari Levante-EMV
  19. de la Cierva, Ricardo. Historia general de España: Llegada y apogeo de los Borbones (en castellà). Planeta, 1981, p. 78. ISBN 8485753003. 
  20. [enllaç sense format] https://www.elpuntavui.cat/noticia/article/12-apunts/31-efemerides/49501.html
  21. «2 (Pàg.5 i ss. art. VI i ss.)». Arxivat de l'original el 2008-03-04. [Consulta: 11 agost 2007].
  22. MCU.es
  23. Miralles i Monserrat, Joan; Massot i Muntaner, Josep. Entorn de la història de la llengua. L'Abadia de Montserrat, 2001, p-45-46. ISBN 8484153096. 
  24. Amorós, Andrés; Díez Borque, José María; Alvar, Carlos. Historia de los espectáculos en España (en castellà). Castalia, 1999, p. 167. 
  25. Michel Pastoureau. «Des armoiries aux drapeaux». A: Une histoire symbolique du Moyen Âge. Éditions du Seuil, 2014 (Points). ISBN 978-2-7578-4106-8. 
  26. [Connor, Walker «A Nation is a Nation, is a State, is an Ethnic Group, is a...». Ethnic and Racial Studies, 1, 4, 1978, pàg. 377–400. DOI: 10.1080/01419870.1978.9993240.
  27. Miralles i Monserrat, Joan; Massot i Muntaner, Josep. Entorn de la història de la llengua. L'Abadia de Montserrat, 2001, p.49. ISBN 8484153096. 
  28. Benet, Josep. L'Intent Franquista de Genocidi Cultural Contra Catalunya. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995, p. 23. ISBN 8478266208. 
  29. 29,0 29,1 29,2 29,3 Ferrer i Gironés, Francesc «La repressió de la llengua catalana». Serra d'Or, novembre 2002, p.18-21.
  30. Ferrer i Gironés, 1985, p. 64.
  31. Orell i Villalonga, Bartomeu. Llegir i escriure al ḿon rural mallorquí, 1860-1930. Universitat Illes Balears, 2008, p. 133. ISBN 8483840022. 
  32. Ferrer i Gironés, 1985, p. 68.
  33. Ferrando i Francés, Antoni; Nicolás Amorós, Miquel. Història de la llengua catalana. Editorial UOC, 2011, p. 343. ISBN 8497883802. 
  34. Perspectiva histórica de la formación de los maestros en España (1370-1990) Arxivat 2009-12-15 a Wayback Machine. JUAN ANTONIO LORENZO VICENTE Departamento de Teoría e Historia de la Educación. Facultad de Educación (Universidad Complutense) (castellà)
  35. Colección legislativa de España (en castellà). Ministerio de Justicia, 1848, p. 487. 
  36. Ley Moyano de Instrucción Pública de 1857 - Wikisource (castellà)
  37. España y los nacionalismos Luis Enrique Otero Carvajal, Profesor Titular de Historia Contemporánea. Universidad Complutense. Madrid.
  38. Figueres, Josep M. Història contemporània de Catalunya. Editorial UOC, 2003, p. 240. ISBN 8483187736. 
  39. Colección legislativa de España (en castellà). Impr. del Ministerio de gracia y justicia, 1868, p. 255. 
  40. Ferrer i Gironés, 1985, p. 72.
  41. Figueres, Josep M. Història contemporània de Catalunya. Editorial UOC, 2003, p. 242. ISBN 8483187736. 
  42. Grau, Josep. La Lliga Regionalista i la llengua catalana, 1901-1924. L'Abadia de Montserrat, 2006, p. 55. ISBN 8484157687. 
  43. «Josep Morgades i Gili». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  44. Figueres, Josep M. Història contemporània de Catalunya. Editorial UOC, 2003, p. 243-245. ISBN 8483187736. 
  45. Article de Pau Vinyes sobre els Jocs Florals
  46. «L'estelada de Verdum, documental de Felip Solé». Arxivat de l'original el 2014-09-10. [Consulta: 9 setembre 2014].
  47. 47,0 47,1 47,2 47,3 «Llistat de les normes de repressió i violència espanyola contra la llengua catalana». Arxivat de l'original el 2008-05-13. [Consulta: 26 juny 2009]. publicat al butlletí electrònic nº 73 de la Comissió de Llengua Catalana del Consell dels Il·lustres Col·legis d'Advocats de Catalunya
  48. López Martín (1994), p. 56, nota 69.
  49. Ferrer i Gironés (1987), p. 7.
  50. López Martín (1994), p. 56.
  51. 51,0 51,1 «La Vanguardia. 25-01-1924, pàg.6». [Consulta: 1r abril 2017].
  52. 52,0 52,1 López Martín (1994), p. 57.
  53. Article de Pau Vinyes sobre els Jocs Florals
  54. Melià, Josep. Informe sobre la lengua catalana (en castellà). E. M. E. S. A., 1970, p. 316. 
  55. 55,0 55,1 55,2 Ruiz Rodrigo, 1993, p. 54.
  56. Melchor y Branchadell (2002), p. 154.
  57. Preston, Paul. The Spanish Holocaust. W. W. Norton & Company, 2012. ISBN 978-0-393-06476-6. 
  58. http://www.generalisimofranco.com/noticias3/b180206_a.htm
  59. 59,0 59,1 59,2 Aracil, Oliver i Segura, 1998, p. 273.
  60. Citat a Solé i Villarroya (1993), p. 217.
  61. Pujol, Mercè «Política lingüística: llengua, cultura i identitat, l'exemple de Catalunya». Amnis (en línia), 2013. ISSN: 1764-7193.
  62. «La resistència al lingüicidi: interior i exili». Generalitat de Catalunya.[Enllaç no actiu]
  63. Melchor i Branchadell (2002), pàg. 160 i 204.
  64. Solé 1994, p. 33
  65. Solé 1994, p. 40
  66. Solé 1994, p. 39
  67. Solé 1994, p. 47
  68. Mallart Navarra, Joan. Anàlisi i producció de textos catalans. Edicions Universitat Barcelona, 2006, p. 261. ISBN 8447531031. 
  69. Francesc Ferrer i Gironès, Catalanofòbia. Edicions 62; Barcelona, 2000: p. 300.
  70. pàg 263, Joan Mallart Navarra, Josep Besa Camprubí, Josep Besa Camprubí, Multilingüisme & educació, Universitat de Barcelona
  71. «Miscellània Joan Bastardas. 3 (1990) - Google Llibres». Joan Bastardas, Estudis de llengua i literatura catalanes XX, Miscel·lània 3, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1990, pàg. 189.
  72. 72,0 72,1 «Llistat de les normes de repressió i violència espanyola contra la llengua catalana» p. 6. Arxivat de l'original el 2008-05-13. [Consulta: 26 juny 2009]. Pàg 6, publicat al butlletí electrònic nº 73 de la Comissió de Llengua Catalana del Consell dels Il·lustres Col·legis d'Advocats de Catalunya
  73. Pàg 263, Multilingüisme i educació de Joan Mallart, Universitat de Barcelona, Col·lecció Textos docents nº 218
  74. Article d'Ignasi Fleix Minuts per a la nostàlgia: el cas Serrat,1968, Racó Català, 22 de febrer de 2003.
  75. 75,0 75,1 «Novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2014 que afecten Catalunya». Plataforma per la llengua, 2015.
  76. 76,0 76,1 «Novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2015 que afecten els territoris de parla catalana». Plataforma per la llengua, 2015.
  77. 77,0 77,1 «Report sobre les novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2016». Plataforma per la llengua, 2016.
  78. 78,0 78,1 «Report sobre les novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2017». Plataforma per la llengua.
  79. 79,0 79,1 «Novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2018 que afecten els territoris de parla catalana». Plataforma per la llengua.
  80. 80,0 80,1 «Novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2019 que afecten els territoris de parla catalana». Plataforma per la llengua.
  81. 81,0 81,1 «Informe discriminacions lingüístiques 2016». Plataforma per la llengua.
  82. 82,0 82,1 «Comportament lingüístic davant dels cossos policials espanyols». Plataforma per la llengua, 2019.
  83. 83,0 83,1 «Enllaç al Manifest Galeusca on en l'article 3 es denuncia l'asimetria entre el castellà i les altres llengües de l'Estat Espanyol, inclosa el català.». Arxivat de l'original el 2008-07-19. [Consulta: 2 agost 2008].
  84. Pdf de la Plataforma per la Llengua que denuncia l'asimetria existent entre les mesures legals per al castellà i les mesures legals per al català i que beneficia a la primera.
  85. Informe de la Plataforma per la Llengua on es considera a la Llei de Patents una de les disposicions legals que minoritzen o deixen al català com a llengua residual
  86. Ferrer i Gironès, Francesc. «Normes positives dictades per l'estat espanyol que obliguen la utilització de la llengua castellana». Contrastant. [Consulta: 23 gener 2016].
  87. 87,0 87,1 «Segregació del bisbat de Lleida». Arxivat de l'original el 2009-11-07. [Consulta: 16 gener 2010].
  88. «L’anticatalanisme a Aragó ve de molt lluny». Temps de Franja, 2019.
  89. «Jotes anticatalanes a l’Aragó». El PuntAvui, 2018.
  90. Flor Moreno, Vicent. L’ANTICATALANISME AL PAÍS VALENCIÀ: IDENTITAT I REPRODUCCIÓ SOCIAL DEL DISCURS DEL “BLAVERISME” (tesi). València: Universitat de València, 2009, p. 674. 
  91. «Anticatalanisme a València. Una aproximació històrica». L'accent.cat, 2013.
  92. «Francesc Viadel: «L’anticatalanisme valencià fa de frontera sentimental i geogràfica i de camp d’experimentació de l’anticatalanisme de l'estat»». Revista Saó.
  93. «PREMSA, PODER I ANTICATALANISME». Universitat de Valencia - Arxius de ciències socials, 2010.
  94. Company, Campins. L'ANTICATALANISME A MALLORCA: EL GONELLISME (tesi). Universitat de Barcelona, p. 2017. 
  95. «Les arrels de l'anticatalanisme illenc». Ara, 2019.
  96. «Pep Zaforteza es Pep Gonella». Arxivat de l'original el 2017-10-29. [Consulta: 28 febrer 2022].
  97. Aragón excluye al catalán de sus lenguas oficiales, ahora se llama Lapao
  98. Lladó, Xavier. «L'associació Drets presenta querella perquè el rotatiu va publicar un article que lligava nazisme i sobiranisme català» (en catalán), 14-11-2014. Arxivat de l'original el 2016-03-04. [Consulta: 22 setembre 2015].
  99. «Entre todos, devolveremos al catalán a su situación anterior a 1978». Directe.cat (actualment La República), 2015.
  100. Caja, Francisco. LA RAZA CATALANA: EL NUCLEO DOCTRINAL DEL CATALANISMO (en castellà). Encuentro, 2009, p. 367. 
  101. Boletín oficial de Aragón - 23 de abril del 2007 Arxivat 2011-09-05 a Wayback Machine. Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF (castellà)
  102. «La langue de la République est le français» (en francès). Académie Française, 12-06-2008. [Consulta: 23 febrer 2014].
  103. Notícia de l'Avui.elpunt.cat
  104. El TSJC suspèn parts del reglament lingüístic de la Diputació de Girona
  105. «De les tres famílies a l'aragonès oriental: resum de l'ofensiva contra el català». TV3, 26 juny del 2012. [Consulta: 26 juny del 2012].
  106. [enllaç sense format] http://www.mon.cat/cat/notices/2016/02/franca_vol_passar_la_tisora_a_l_ensenyament_en_catala_158520.php Arxivat 2016-02-12 a Wayback Machine.
  107. «El govern espanyol insta el valencià a comunicar-se en castellà amb Catalunya i les Balears». [Consulta: 7 abril 2020].
  108. «Plataforma per la Llengua denuncia que l'Estat discrimina el català en ajudes a emprenedors». NacióDigital, 21-04-2020 [Consulta: 29 abril 2020].
  109. Nieddu, Nicola. «Alghero, cartelli in catalano nel sito archeologico: è polemica» (en italià). La Nuova Sardegna, 23-12-2021. [Consulta: 24 desembre 2021].

Bibliografia[modifica]

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]