Cultura Lapita
  | |
| Tipus | cultura arqueològica |
|---|---|
| Epònim | Lapita (en)  |
| Geografia | |
| Originari de | Melanèsia, Samoa i Tonga |
| Inici | 1500 aC |
| Fi | 500 aC |
| Coordenades | 21° 06′ 10″ S, 164° 47′ 56″ E / 21.1028°S,164.7989°E |
La Cultura Lapita és una antiga cultura arqueològica d'Oceania, situada a l'oceà Pacífic occidental durant els segles II i I abans de la nostra era. Sembla que s'originà a l'arxipèlag de Bismarck, al nord-est de Nova Guinea, i després s'estengué cap a l'est al llarg d'uns 3.000 km. S'han trobat centenars de jaciments arqueològics lapita en una zona que va de Nova Guinea a les illes Samoa, l'arxipèlag de Bismarck, les illes Salomó, Vanuatu, Nova Caledònia, Fiji, Tonga, Samoa, i Wallis i Futuna. Per açò, es considera la cultura originària dels austronèsics que, des d'Oceania Pròxima, van poblar l'Oceania Llunyana. També és la font probable de la família lingüística oceànica.
La Cultura Lapita és única, sobretot per les decoracions ceràmiques. S'han descobert rastres de cases sobre pals al jaciment de Talepakemalai a les illes Mussau (Papua Nova Guinea), a Nenumbo, a les illes Salomó i a Bourewa a les illes Fiji.
_excavated_pits_in_2009_-_Posthole_E9_-PH2.jpg)
S'han descobert alguns esquelets, en concret a Teuma, a l'arxipèlag de Vanuatu, i a Lapita, a Nova Caledònia. La datació basada en el carboni 14 revela que els jaciments més antics de Lapita daten de fa uns 1.500 anys.
El nom Lapita prové d'un jaciment arqueològic de Nova Caledònia (a Koné, platja de Foué).[1] El paral·lelisme amb l'illa de Laputa, inventat per Jonathan Swift en Els viatges de Gulliver publicat el 1721 és només una coincidència, perquè els primers europeus invasors no van arribar a Nova Caledònia fins al 1774.
Els supervivents del naufragi dels vaixells de l'expedició de Jean-François de La Pérousedel 1788 naufragaren a l'illa de Vanikoro, a prop de Vanuatu, a la vora d'un jaciment lapita. Els científics francesos supervivents de l'expedició podrien haver estat els primers a descobrir aquesta cultura.
Cronologia
[modifica]Lapita recent (des del 1000 fins al 500 abans del present)
[modifica]Els primers jaciments lapita van aparéixer al voltant del 1300 abans del present:[2] primeres aparicions de ceràmica al Pacífic, decorada amb complicats patrons puntejats. Des del 1200 abans del present les poblacions lapita van abandonar l'arxipèlag de Bismarck i, cap al 850 ae havien visitat tots els arxipèlags fins a les illes Samoa.[3]
Els primers jaciments es troben a les illes davant les costes de Nova Irlanda i Nova Bretanya, a l'arxipèlag de Bismarck, al nord-est de l'illa de Nova Guinea. Aquests primers assentaments lapita constaven de cases sobre pals construïdes sobre una plataforma d'esculls poc fonda, amb una ocupació costanera propera. Amb el temps, els dipòsits d'arena es van acumular i van cobrir la plataforma d'esculls, cosa que, juntament amb l'aixecament tectònic a Anir (una illa de la província de Nova Irlanda), dugué a la col·locació dels jaciments a una certa distància terra endins de la platja actual. Alguns d'aquests jaciments mostren una notable preservació del material cultural, amb restes de torberes, a causa del fet que aquests materials es dipositaren en aquest sediment relativament inert i després l'arena els va colgar. La majoria dels jaciments lapita en altres indrets no contenen pas un material tan ben conservat a causa de la naturalesa dels dipòsits i els processos tafonòmics a terra, i la naturalesa molt àcida dels sòls volcànics que van cobrir aquestes zones. Això s'ha de tenir en compte a l'hora d'avaluar la manca de material faunístic en la majoria dels jaciments lapita. Els lapita eren horticultors. En aquests primers jaciments lapita es troben animals importats de les illes del sud-est asiàtic: gall bankiva, Canis (gos) i Sus scrofa (porc senglar). Es van trobar rastres de plantes conreades en la ceràmica: colocàsia esculenta (taro). El suplement dietètic el proporcionava pel recurs marí, els peixos, en particular els Scaridae o peixos lloro, i els Diodontidae.[4]
Antiga Lapita (des del 1350 fins al 1000 abans del present)
[modifica]Els grups lapita de cada illa i arxipèlag evolucionen amb una relativa autonomia, tot mantenint el contacte a distàncies més llargues. Cada arxipèlag comença a diferenciar-se.
Mobles i economia
[modifica]Els colons lapita feien ceràmica incisa vermella, utilitzaven eines d'obsidiana dels volcans melanesis i elaboraven ornaments i eines amb petxines (hams, braçalets, etc.). Usaven aixes de pedra i conreaven tubercles (nyam, taro...) i fruites (cocos, plàtans...). Criaven porcs i gallines, potser gossos, i eren navegants hàbils (canoes, catamarans).
Les decoracions de la ceràmica lapita són molt riques i variades. Els dissenys en són molt geomètrics (impresos amb línies de punts), i sovint s'hi representen cares de persones. Es podien aplicar models d'argila (caps humans, ocells i altres animals). Algunes decoracions, tot i que rares, tenen traces de pintura.
Algunes recerques sobre les decoracions mostren que representaven el món tal com el veien els lapita: "món en alt, el dels déus o avantpassats divinitzats, el món dels vius al mig, i món inferior, el dels morts." Els cossos celestes (Sol, Lluna, etc.) semblaven tenir una importància particular en les creences d'aquests navegants. Algunes marques decorades ens permeten determinar quina família o clan va fer la ceràmica. Així és possible rastrejar el camí de la colonització d'aquesta part del Pacífic entre el 1300 i el 800 abans del present.
L'excepcional extensió geogràfica dels lapita (aproximadament 4.500 km) i el seu paper fonamental en la gènesi de les cultures oceàniques posteriors (polinesis, melanesis) donen una visió arqueològica inigualable sobre una emigració marítima prehistòrica. Algunes recerques indiquen que la dieta lapita va tenir un paper en la seua capacitat de navegar i colonitzar.[5] Tanmateix, aquesta mateixa dieta també va provocar deficiències nutricionals significatives.[6]
Lapita i polinesis
[modifica]
Els lapita de l'est es van distingir a poc a poc dels seus veïns. En una zona que inclou Tonga, Samoa, Wallis i Futuna, es produeixen uns fets al voltant deI mil·lenni I abans del present, que Patrick Kirch i Roger Green (2001) anomenen "societat polinèsia ancestral".[7] Parlen la mateixa llengua, el protopolinesi, i comparteixen una cultura comuna. Com escriuen Arnaud Noury i Claude Galipaud, "Els orígens biològics, culturals i lingüístics dels polinesis es troben a Lapita, i els seus trets culturals distintius van evolucionar a la regió de Tonga-Samoa, al Pacífic central".[8]
La idea d'un origen exclusivament lapita s'ha relativitzat: "Els avantpassats dels polinesis orientals foren influenciats per altres grups, com ara micronesis i asiàtics, abans de poblar les vastes extensions de l'Oceania oriental al voltant de l' any 1000".[9]
Aquestes conclusions, les confirmen les anàlisis paleogenètiques: la colonització humana de l'Oceania llunyana va succeir entre els 3500 i 3300 abans del present. Els jaciments arqueològics més antics apareixen per primera vegada a l'arxipèlag de Bismarck abans d'estendre's a l'Oceania llunyana l'any 3000 ae. Les anàlisis paleogenètiques han demostrat que aquests individus es van originar de poblacions neolítiques del sud-est de la Xina, de Taiwan i el nord de les Filipines. Moltes poblacions actuals d'Oceania, però, tenen un fort component ancestral papú vinculat a una segona expansió que començà fa uns 2.500 anys.[10]
Principals jaciments Lapita
[modifica]Otto Meyer fou el primer a descobrir-ne la ceràmica, al 1909, a l'illa de Watom, a l'arxipèlag de Bismarck (ara Papua Nova Guinea).1917 El geòleg Maurice Piroutet en va trobar algunes peces en una localitat del nord de Nova Caledònia anomenada Lapita. Aquest nom, l'adoptarien els arqueòlegs per a designar totes aquestes peces de ceràmica i el conjunt cultural associat.
Al llarg del segle XX se'n trobaren alguns jaciments i es desenterraren altres exemples d'aquestes ceràmiques en tota la part occidental del Pacífic, des de Melanèsia (les illes Salomó, Vanuatu, Nova Caledònia i Fiji) fins a la Polinèsia (les illes Tonga i Samoa).
Arxipèlag de Bismarck (Papua Nova Guinea)
[modifica]Els jaciments més antics en són Talepakemalai (la data més antiga, rebatuda per alguns investigadors, es remunta al 1500 abans de la nostra era) i Kamgot (al voltant del 1300 abans de la nostra era). Se'n coneixen molts jaciments, i la majoria marquen l'inici del denominat període Lapita. Aquestes són les primeres restes després de l'erupció del Witori, ocorreguda al voltant del 1500 ae. Aquesta explosió es troba entre les erupcions volcàniques més grans dels darrers 10.000 anys. Un descobriment qüestiona la idea que el Lapita simplement passàs per Nova Guinea: aquestes poblacions haurien tingut contacte amb els pobles indígenes de la gran illa de Papua.[11]
- Mussau (nord) = Talepakemalai
- Nova Bretanya = zona de les Illes Arawe, districte de Kandrian, zona de Kimbe, zona de Watom
- Illes del Duc de York
- Nova Irlanda = Lemau
Illes Salomó
[modifica]- Uns pocs rastres rars a Rovianna (centre)
- Illes Santa Cruz: Nenumbo, Ngamanie, Nanggu
Els jaciments de les illes Santa Cruz s'excavaren sobretot en la dècada dels 1970 per Roger Curtis Green. De llavors ençà, s'ha descobert poc de material nou. La datació és antiga, però és probable que els rastres més antics es remunten al voltant de l'any 1100 ae.
Vanuatu
[modifica]Vanuatu, un arxipèlag central i crucial, ha estat revelant el seu fort potencial lapita durant la darrera dècada. Jean-Christophe Galipaud ha estat excavant a les illes de Santo, Malo i Aore del 1996 ençà, i Stuart Bedford estudia el jaciment de Teouma des del 2004. Aquest ha revelat els primers enterraments lapita, mentre que els jaciments del nord (Malo-Aore) marquen el veritable centre de bescanvi lapita. Les primeres ocupacions es remunten al 1100 abans del present a Aore, amb obsidiana procedent de Nova Bretanya.
- Nord = illes de Malo (Atanoasao, Malo Pass, Avunatari...), Aore (Makue, missió SDA...) i Santo (Shokraon, Big Bay)
- Centre = Illa Efate (Erueti, Teouma)
- Sud = alguns fragments decorats a Erromango
Nova Caledònia
[modifica]Els jaciments lapita de Nova Caledònia s'han estudiat extensament i han revelat enormes quantitats de material arqueològic. La majoria no daten de més enllà del 1050 abans de la nostra era.
Entre la vintena de jaciments (Pam, Pouebo, Touho, Boirra, Vavouto, Koné, Koné-Foué, Temrock, Nessadiou, Illa Verda, Ongoué, Nara, Amtiti, Witapme, Île des Pins (Gadji, Vatcha), Maré (Patho, Kurin), Lifou, Ouyjoi, H. (Wadrilla), els principals són:
- Nord = Koumac, Lapita, Koné (Foué),
- Centre = Nessadiou,
- Sud = Vatcha,
Illes Fiji
[modifica]- Viti Levu = Bourewa, Natunuku, Sigatoka...
- Arxipèlag de Lau = jaciments amb fragments de ceràmica decorats
Tonga i Samoa (+ Wallis i Futuna)
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ «Les Lapita, de la poterie à l'Homme, notamment le § 3». Les Lapita, nomades du Pacifique, par Arnaud Noury et Jean-Christophe Galipaud, IRD Éditions, mis en ligne sur OpenEditionBooks, 2011.
- ↑ Glenn R. Summerhayes "Island Southeast Asia and Oceania Interactions" dans : Junko Habu et al., 2017 (Emplacement du Kindle 21358).
- ↑ Sand et Bedford, 2010.
- ↑ Glenn R. Summerhayes "Island Southeast Asia and Oceania Interactions" dans : Junko Habu et al., 2017 (Emplacement du Kindle 21358 et 21365-21375).
- ↑ «ABC Radio Australia» (en anglés). net.au. [Consulta: 11 octubre 2020].
- ↑ «ABC Radio Australia» (en anglès). net.au. [Consulta: 11 octubre 2020]..
- ↑ Kirch, Patrick Vinton. Hawaiki, Ancestral Polynesia (en anglés). Cambridge University Press, 2001, p. 77-79. ISBN 978-0-511-06700-6.
- ↑ Noury & Galipaud 2011.
- ↑ Noury i Galipaud, 2011, p. 66.
- ↑ (anglès) Yue-Chen Liu, Rosalind Hunter-Anderson, Olivia Cheronet, David Reich et al., Ancient DNA reveals five streams of migration into Micronesia and matrilocality in early Pacific seafarers, Science, Vol 377, Numéro 6601, 30 juin 2022, DOI: 10.1126/science.abm6536.
- ↑ «ABC Radio Australia» (en anglés). net.au. [Consulta: 11 octubre 2020].