Vés al contingut

Mitologia catalana

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Cultura popular catalana)
Drac de Vilafranca del Penedès (segle xv)

La mitologia catalana és el llegendari que s'ha explicat durant generacions als Països Catalans. Es tracta d'un conjunt d'històries de transmissió oral centrades en personatges singulars o a explicar l'existència de construccions i particularitats locals. Poden ser la transformació de mites europeus similars o bé tradicions pròpies. Com a representació cultural transcendeix els límits fronterers actuals, i és una manifestació més de la cultura catalana.

Eminentment de transmissió oral, es pot dir que hi ha similituds amb les cultures limítrofes, especialment les pirinenques.[1] No obstant això, als Països Catalans s'hi presenten una sèrie de característiques pròpies com els diferents personatges fruit de la diferenciació cultural.

Orígens

[modifica]
La crema d'objectes durant el solstici d'estiu és un ritual habitual des de temps prehistòrics al Pirineu català. (Haro de Les, 2008)

L'origen de la mitologia possiblement recull part de les creences preromanes integrades en el paganisme romà; és el cas de les faies. Els lars haurien derivat cap a les figures dels gnoms i follets; les nimfes derivarien a moltes figures lligades a l'aigua com ara les dones d'aigua, o bé les dríades derivarien a esperits del bosc com ara les fades.

La cristianització de l'Imperi Romà, i especialment l'edicte de Milà del 313,[2] condemnarien pràcticament aquestes manifestacions a la clandestinitat cultural. No obstant això, a l'antiga Hispània Tarraconense, la pervivència de les antigues creences fou intensa a les zones rurals i, especialment, als Pirineus, mentre que en altres zones peninsulars, a l'epoca del Regne de Toledo, no ho fou tan a causa del bon arrelament que hi tingué l'arrianisme.[3] L'aparició de l'islam i la conquesta de la península Ibèrica pels sarraïns importà algunes creences i llegendes pròpies dels pobles semítics i en generaren d'altres, lligades als fets de l'ocupació sarraïna i la posterior contesta dels territoris de la Marca Hispànica per part dels francs (vegeu la Cançó de Rotllan). Tot i així, el paganisme persistí amb força a les àrees rurals.[4] Els rituals màgics, les rondalles i llegendes foren una forma d'entendre i transmetre coneixements sobre les herbes remeieres, la història i la moral entre la majoria de la població, en aquella època sense instrucció.

L'Església catòlica generà la seva pròpia mitologia al voltant de les figures de determinats sants: Sant Narcís i la llegenda de les mosques durant el setge de Girona de 1285, Sant Jordi i el drac,[n 1] el martiri de Santa Eulàlia de Barcelona i fins i tot en vida com Sant Vicent Ferrer. També fou l'època de les epidèmies de pesta negra i, com a conseqüència, es desenvoluparen les danses de la mort o danses macabres,[5] que foren representades en diverses localitats catalanes durant segles.

A partir de la baixa edat mitjana, els éssers mitològics foren considerats dimonis o bé entitats relacionades amb la bruixeria i perseguits per l'Església catòlica. La Inquisició practicà múltiples execucions públiques i crema d'objectes per tal d'erradicar la bruixeria. Molta de la casuística fou recollida per Sprenger i Kramer en el seu Malleus Maleficarum[6] (Martell de les Bruixes) i, a nivell peninsular, per autors com els religiosos Martín del Río (Disquisiciones mágicas, 1599), Fuentelapeña (El ente dilucidado, 1676) i Feijoo (Teatro crítico universal, segle xviii). El racionalisme dels segles xvii i xviii relegà les creences sobre bruixeria i els éssers fantàstics als contes per fer por als nens i bandejà els costums i creences generals.[7][8]

Ben entrat el segle xix, amb la Renaixença i el modernisme, se cercaren els referents mitològics catalans i molts autors s'interessaren a cercar i documentar aquests costums i rituals propis (en destaca, d'entre tots, la figura de Joan Amades[9] en la seva obra gairebé enciclopèdica); aquests autors recolliren moltes de les llegendes, costums, cançons i rondalles que ens han arribat. L'esplendor medieval esdevingué un referent històric i cultural i, per aquest motiu, s'inventariaren especialment els relats de l'època.

Criatures mitològiques catalanes

[modifica]

El llegendari català és ple de referències a éssers mitològics i fantàstics. Recorrent tots els territoris, es poden trobar rondalles referides a terres i efemèrides concretes, des de la formació dels Pirineus per Hèracles fins a la Cançó de Rotllan.[10]

Les aigües

[modifica]

L'aigua és ubiqua en les mitologies, especialment en la catalana, bé sigui per l'escassetat general o per l'abundància quan es troba en gorges i estanys. Ja siguin éssers propis de cursos d'aigua continental (les dones d'aigua, també anomenades, segons la regió, aloges, paitides, encantades, encantaries o goges)[11] o marítims (el peix Nicolau, els simonets o les baldemores), aquests personatges guarden certa relació amb les ondines i les sirenes d'origen grecoromà.

Fruit dels boscs

[modifica]
La crema de biomassa és habitual durant la Nit de Sant Joan

Els boscs i els erms són refugis d'antigues ciutats i temples pagans abandonats al pas dels decennis, engolits per la natura. Conèixer l'efecte medicinal d'algunes espècies requeria llargues estades als boscs, on es podien trobar, si es tenia molta sort, gnoms, la mandràgora de poders màgics extraordinaris, i fades i bruixes cercant-hi algun bolet. El tió de Nadal té origen en l'animisme que arrelava en els arbres i en els pobles germànics, entre d'altres. Hom el crema a l'altre solstici, el d'hivern, en moltes llars de foc. Els simiots també poblaven els boscs fent maleses.[12]

La gent menuda

[modifica]

Com tot el folklore europeu, el català també té éssers mítics de petita estatura. El gnom i el nan de jardí tenen un origen i desenvolupament llibresc i, per tant, poc arrelat en la cultura popular. En canvi, l'ésser menut per antonomàsia del folklore català és el follet.[13]

El follet és una criatura curiosa de mida reduïda, dotat d'una gran intel·ligència, juganer i entremaliat, però en general sense mala fe. Es deia que sovintejava certes cases, mentre que d'altres no tant, i es dedicava a fer petites malifetes per fer parar bojos els humans.[13] Hom considera que és una pervivència molt modificada del lar romà, un esperit que protegia la casa i la família romana.[14] El follet és anàleg al goblin europeu, al duende castellà i al trasgu asturià.[14] Pel que fa al seu aspecte, el barret punxegut, la barba blanca i la panxa alegra són trets moderns: la cultura popular assenyala que tenien formes d'animals, com ara de gallina o de gos, o que directament eren invisibles.[13]

Per la seva banda, dins el mateix territori català hi ha gran variació, atès que el follet era viu sobretot a la Catalunya Vella,[13] mentre que en altres territoris la seva funció l'ocupava un ésser anàleg amb històries semblants associades però nom diferent. Així, a Alacant l'anomenaven cerdet, a Eivissa barruguet, a Mallorca i Menorca homenet de colzada, a la zona de València donyet i perot i als Pirineus catalans, minairó.

Tot i que hi ha gran variació en les històries que se'n recullen, n'hi ha de persistents. Així, es deia que eren treballadors compulsius, i que si tenien un propietari l'insistien constantment perquè els manés feines, que portaven a terme amb gran diligència.[14] Això es contava sobretot dels minairons, dels dimonis boiets de Mallorca i dels dimonis fameliars d'Eivissa. Aquests tres éssers també comparteixen la llegenda que naixien d'una planta la nit de Sant Joan, i que si hom aconseguia capturar-ne un, restaria al seu servei. Es tracta d'una tradició ancestral pirinenca que entronca amb els galtzagorri de la mitologia basca.

Monstres errants

[modifica]
El comte Arnau cavalcant amb el seu cavall negre en una il·lustració de 1909

Els camins no són un lloc gaire segur si ens atenyem als usos que en feien el Lo Marraco, les bubotes i l'home del sac, la vella Brígia, en Nonell de la neu, els dips (als quals Perucho atribueix implícitament una certa relació amb el Lobishome gallec i fins i tot amb la ràbia), l'ànima de Cantiret, el pare llop, el pardalot, el papu, el comte Arnau (esdevingut comte Mal a Mallorca), etc. Tots són presentats com a personatges descarrilats, que apareixen de tant en tant i que rarament encaixen en la vida en societat, ja que, quan apareixen, són motiu de desgràcies o mals averanys.

Menció especial mereixen els dracs, tan presents en l'imaginari popular català. No només el drac de Sant Jordi o lo Marraco aterrien els antics habitants del país, sinó que també el drac de Banyoles, el de Sant Llorenç del Munt o la cuca de la Mola.[15]

Éssers tel·lúrics

[modifica]

L'arribada del cristianisme «coronà» molts dels cims amb creus per tal d'apoderar-se de l'espiritualitat d'aquelles muntanyes especialment venerades. És el cas de Montserrat,[16] el Canigó i el Montseny a la Catalunya Vella, però també se'n troben a les illes, com el Toro a Menorca i la ja esmentada Cuca de la Mola, a Sóller. Aquestes apropiacions foren completades en alguns casos amb les troballes miraculoses de talles de fusta del que s'anomena marededeus trobades, com la de Montserrat o la del Mont.[17]

El Pirineu té el seu origen en el mateix Hèracles, que volgué salvar la princesa Pirene del foc provocat per Gerió. La terra i tot allò que n'aflora té un fort component sobrenatural. Nogensmenys, era habitual que els ferrers abans de treballar els metalls piquessin l'enclusa tres cops per impedir que en sortís el Pericó. Hi ha múltiples rondalles i llegendes sobre gegants: el Trucafort, amb els seus rocs enormes; els gegants Tombatossals, Arrancapins, Bufanúvols, Cagueme i Tragapinyols (Castelló de la Plana), el pare Esmè (Montseny) i altres gegants vivien en indrets amagats. Molts gegants eren tinguts per «moros», un terme que, més que designar els invasors àrabs del segle viii, en molts casos sembla remetre a un passat llunyà i als habitants precristians del territori.[10][18]

Fantasmes i esperits

[modifica]

Moltes són les representacions d'allò que resta invisible. Ànimes en pena, la Santa Compaña, els incubii i els sucubii, assaltants nocturns, i diversos dimonis menors, i fins i tot el mateix Satanàs prenen formes per temptar l'ésser humà i aprofitar-se de les seves febleses. Hi tenen l'origen mític els anomenats Pont del Diable, com ara el de Pineda de Mar i el de Martorell. També és famosa la llegenda de la reina mora, a Siurana, esperit en pena de la reina sarraïna del castell de Siurana, la qual es va suïcidar pel «salt de la reina mora» en la presa del castell per les tropes de Ramon Berenguer IV.[19] Els laments de la reina encara es poden sentir cada nit a les ruïnes del castell.

Llista de personatges

[modifica]

Aquesta llista és una tria representativa d'alguns dels personatges més habituals del cos mitològic dels Països Catalans. Tot i no ser una llista exhaustiva, pot donar una visió general d'algunes de les tradicions i llegendes més comunes:

Notes

[modifica]
  1. ↑ El Llibre dels Feyts (segle xiii) relata aquest fet durant l'assalt final a Palma:
    « E segons que els sarraïns nos contaren, deïen que viren entrar primer a cavall un cavaller blanc ab armes blanques, e açò deu esser nostra creença que fos sent Jordi, car en hestòries trobam que en altres batalles l'han vist, de cristians e de sarraïns, moltes vegades. »

Referències

[modifica]
  1. ↑ Coll, Pep «Mites i llegendes dels Pirineus» (PDF). Quaderns - Llegendes i paisatges dels Països Catalans. Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles [Banyoles], 30, 2011, p. 131-132.
  2. ↑ Laboa, Juan María «Constantino y la implantación del cristianismo» (en castellà). La Aventura de la Historia, 94, 2006, p. 66-71.
  3. ↑ Pérez Martín, Inmaculada; Bádenas de la Peña, Pedro. Bizancio y la península ibérica: de la antigüedad tardía a la edad moderna (en castellà). Editorial CSIC, 2004. ISBN 8400082834.
  4. ↑ Mateu Llopis, Felip; Leizaola, Fermín; Altuna, Jesús; Barandiarán, José Miguel de; Satrustegi, José María (en castellà) Cuadernos de Etnología y Etnografía de Navarra, 13, 1973.
  5. ↑ «Dansa de la mort». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
  6. ↑ Sprenger, Jakob; Kramer, Heinric. The Malleus Maleficarum of Heinrich Kramer and James Sprenger (en anglès). Traducció: Rev. Montague Summers. Courier Dover Publications, 2012, p. ix. ISBN 0486122697.
  7. ↑ Soler i Amigó, Joan; Pubill i Porta, Roser. Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana. Barcelona: Pòrtic, 2014. ISBN 9788498092950.
  8. ↑ Callejo, Jesús; Sánchez, Ricardo. Duendes. Guia de los seres mágicos de España (en castellà). 5a Ed.. Ed. EDAF, 1994. ISBN 84-7640-875-7.
  9. ↑ Sadurní Hill, Teresa. Joan Amades i Gelats : del Raval a la llegenda. Vilafranca del Penedès: Andana, 2009. ISBN 9788496995284.
  10. 1 2 Moya, Bienve. «Quan hi havia gegants damunt la Terra». elpuntavui.cat. El Punt Avui, 23-07-2011. [Consulta: 2 novembre 2022].
  11. ↑ Puig, Xavier. «Un tomb per la mitologia dels Països Catalans». eltemps.cat. El Temps, 20-03-2023. [Consulta: 20 maig 2025].
  12. ↑ Amades, Joan. Costumari català, 1952.
  13. 1 2 3 4 Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «Follet». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255.
  14. 1 2 3 Soler i Amigó, Joan «Esperits de lloc». Faristol, 2016, p. 18. Arxivat de l'original el 2021-05-09 [Consulta: 11 juny 2020]. «El follet, un esperit casolà»
  15. ↑ Ferrà i Martorell, Miquel «Col·loquis des dissabte. Josep Pla». Setmanari Sóller, n. 5074 (16 de juny de 1984), p. 2 [Consulta: 11 juny 2020].
  16. ↑ Beltrán Del Rio Sousa, Adriana; Baldevey, Laia. Mitologia de la muntanya de Montserrat. El Papiol: Efadós, 2024. ISBN 978-84-19736-73-4.
  17. ↑ «Esperits i genis de lloc». gencat.cat. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: juliol 2013].
  18. ↑ de Barandiarán, José Miguel. Diccionario de Mitología Vasca (en castellà). núm. 19. Donostia: Txertoa, 1984, p. 125 (Ipar Haizea).
  19. ↑ Orensanz, Toni «Abdelàzia i el cavall volador». Sàpiens [Barcelona], núm. 74, 12-2008, p. 62. ISSN: 1695-2014.

Bibliografia

[modifica]

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mitologia catalana
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Mitologia_catalana&oldid=37237546»