Cupido i Psique

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de llibreCupido i Psique
Psycheabduct.jpg
Tipus obra literària
Detalls de l'obra
Personatges Psique
Cupido
Eros
Sèrie
Part de Les Metamorfosis
Modifica dades a Wikidata
Alguns artistes en posar títol a les seves obres inspirades en la narració de Cupido i Psique han preferit fer servir un dels altres noms de Cupido, com en aquesta pintura de William-Adolphe Bouguereau (1889), anomenada Psique i Amor.

Cupido i Psique és un dels contes narrats a la novel·la del segle II Les Metamorfosis, de l'escriptor romano-africà Luci Apuleu. L'èxit d'aquesta història, que tracta sobre les dificultats d'una parella d'enamorats fins al seu desenllaç feliç en un matrimoni, ha inspirat nombroses obres d'art i ha servit de base per escriptors posteriors en diverses llengües. Segons han interpretat alguns crítics, la narració conté elements que encaixen amb el neoplatonisme i fa al·lusions a religions mistèriques, segons altres interpretacions és una al·legoria de la mitologia grega.[1]

L'autor[modifica]

Luci Apuleu fou un escriptor nascut al nord d'Àfrica, quan era una de les províncies de l'imperi Romà. Aquest escriptor va viatjar i va conèixer diverses ciutats del Mediterrani abans d'escriure una obra en prosa que va fer famós, Les Metamorfosis, també conegut amb el títol L'ase d'or. Dins d'aquesta obra està el conte de Cupido i Psique. No està clar si l'autor es va basar en una obra anterior en grec adaptant-la al llatí o si és completament invenció seva. Existeix un text d'argument similar titulat Λούκιος ἢ ὄνος (Loúkios è ónos, «Luci o l'ase»), d'autoria disputada, que tradicionalment s'havia atribuït a un contemporani seu, LLucià de Samòsata.

Argument[modifica]

Estatua d'Eros i Psique. Segle II dC (còpia d'un original grec del segle II aC). Staatliche Kunstsammlungen, Dresden

Un rei i una reina, governants d'un reialme sense nom, tenien tres filles, la més jove de les quals es deia Psique i era molt bella. La deessa Venus n'estava gelosa, ja que a causa de la bellesa d'aquesta noia, molts homes oblidaven fer-li les ofrenes al seu temple. La deessa va demanar a Cupido,[a] que fes servir les seves fletxes daurades per fer que Psique s'enamorés de l'home més lleig del món. Cupido va accedir però va acabar enamorant-se ell mateix de Psique, després de punxar-se accidentalment amb una de les seves fletxes daurades.

Mentrestant, els pares de Psique estaven amoïnats perquè la seva filla seguís soltera i van consultar un oracle el qual els va dir que ella no estava destinada a cap amant mortal, sinó a una criatura espantosa que vivia al cim d'una muntanya, una mena de drac al qual fins i tot els déus temien. Cupido havia manipulat l'oracle perquè digués això. Psique es va resignar al seu destí i va pujar al cim de la muntanya, demanant-li als ciutadans que la seguien que la deixessin i li permetessin afrontar sola el seu destí. Allà Zèfir, el vent de l'oest, la va baixar volant suaument fins a una cova. Psique va entrar i es va sorprendre de trobar-la plena de joies i ornaments. Cupido la visitava cada nit a la cova i feien l'amor apassionadament. Només li va demanar de no encendre mai cap llum perquè no volia que Psique sabés qui era, ja que les ales el feien inconfusible. En tornar a casa i explicar que el seu marit l'havia tractat bé, les seves dues germanes, geloses, li van dir que se n'havia de desfer d'ell, ja que era un monstre i per això s'amagava en la foscor. Finalment la van convèncer que havia de clavar-li una daga. Amb el dubte sembrat dins el seu cor, una nit estant a la cova va decidir encendre una llàntia. Llavors va reconèixer Eros a l'instant i va oblidar-se de ferir-lo deixant caure la daga a terra. Una gota d'oli calent va caure sobre l'espatlla del seu amant, el va despertar i va marxar decebut, dient: «L'amor no pot viure on no hi ha confiança!»

Psique buscant consol, va explicar a les seves germanes grans el que havia passat, aquestes en saber que el seu amant no era cap monstre sinó Eros, van sentir gels i es van oferir per substituir-la. Cadascuna d'elles va anar per separat fins al cim de la muntanya i es van deixar caure, refiant que el vent Zèfir les portaria a la cova on estava Eros, però el vent no els hi va fer cap cas i les dues van morir.

Psique va buscar el seu amant per bona part de Grècia, ensopegant finalment amb un temple dedicat a Demèter, on el terra estava cobert de munts de gra barrejat. Va començar a separar el gra en piles ordenades i, quan va haver acabat, Demèter li va parlar, dient-li que la millor manera de trobar Eros era buscar la seva mare, Venus, i guanyar-se la seva benedicció. Psique va cercar un temple dedicat a Venus i va entrar-hi per fer la seva petició, la deessa a canvi li va assignar una tasca similar a la del temple de Demèter, però li va donar un termini impossible de complir. Cupido va intervenir, ja que encara l'estimava, i va fer que unes formigues ordenessin el gra. Venus es va enfurismar per aquest èxit de Psique i li va demanar que fos a un camp on pasturaven unes ovelles daurades i aconseguís llana d'or. Psique es va posar en marxa, però va ser detinguda pel déu del riu que havia de creuar per arribar al camp. Aquest li va dir que les ovelles eren dolentes i cruels i podien matar-la, però que si esperava fins al migdia, les ovelles anirien a buscar l'ombra a l'altre costat del camp i s'adormirien, i que llavors podria agafar la llana que quedava enganxada per les branques i l'escorça dels arbres. Psique així ho va fer i Venus es va enfurismar encara més en veure que havia sobreviscut i superat la seva prova.

Finalment, Venus va exclamar que el patiment de vetllar pel seu fill, deprimit i malalt com a resultat de la infidelitat de Psique, havia provocat que perdés part de la seva bellesa. Psique havia d'anar a l'Hades i demanar a Proserpina, la reina de l'inframón, una mica de la seva bellesa i després ficar-la en una caixa negra que Venus li havia donat. Psique va anar a una torre per llançar-se, decidint que el camí més curt cap a l'inframón seria la mort. Una veu la va aturar en l'últim moment indicant-li una drecera que li permetria entrar i tornar encara amb vida, a més de dir-li com superar la trobada amb el gos Cèrber, Caront i els altres perills d'aquest camí. Psique va calmar Cèrber amb un pastís d'ordi i va pagar a Caront amb un òbol perquè la portés amb la seva barca a l'Hades. Durant el viatge va veure mans que sortien de l'aigua. Una veu li va dir que els tirés un pastís d'ordi, però ella va refusar. Un cop allà, Persèfone va dir que faria de bon grat el que li demanava. Una vegada més va pagar a Caront per tornar i li va donar l'altre pastís a Cèrber perquè li permetés sortir.

Quan va estar fora de l'inframón, Psique va decidir obrir la caixa i prendre una mica de la bellesa en benefici propi, pensant que això faria que Cupido la tornés a estimar. A dins hi havia un «somni Estigi» que la va aclaparar. Eros, qui ja l'havia perdonat, va volar fins al seu cos i va netejar el somni dels seus ulls, suplicant llavors a Júpiter i Venus el seu permís per casar-se amb Psique. Aquests van accedir i Júpiter va donar la immortalitat a Psique. Venus va ballar en el casament i el fill que la parella va tenir es va dir Voluptas (Plaer).

Anàlisi[modifica]

Psique a la cova de Cupido, il·lustració d'una publicació del 1345 del llibre Les Metamorfosis, conservat a la Biblioteca Vaticana[2]

El conte tracta principalment el tema de la decepció amorosa i els patiments per recuperar l'estimació perduda. També és però una al·legoria : la lluita entre els sentiments i la raó. Psique, en grec vol dir «ment, raó» i Cupido és la representació del sentiment amorós, que és tan aleatori i capriciós com pugui ser el camí que prenen les seves fletxes daurades. Per altra banda està la qüestió de la fe: estimar implica confiar cegament en l'altre.

Al segle V, l'escriptor Marcià Capel·la va interpretar aquesta història com a una al·legoria de la caiguda de l'ànima humana.[3] Segons Capel·la, la immortalitat aconseguida al final de la narració és la recompensa per haver-se lliurat a l'amor;[4] aquest autor va escriure una versió fent un gir oposat als esdeveniments originals: L'amor sexual anava a portar Psique cap a la mortalitat, però Cupido li ensenya el camí de la virtut i de l'amor espiritual, fent que així sigui immortal.[5][6] La història entra així en l'àmbit de la mística cristiana. En el manuscrit Sobre l'origen del món, tot i no ser un text cristià sinó gnòstic, es poden trobar elements dels cristianisme amb altres pagans com ara quan es du que la primera rosa va ser creada de la sang que Psique quan va perdre la virginitat amb Cupido.[7] Segons l'estudi mitològic de l'escriptor cristià del s.VI, Fulgenci Psique representava a Adam, caigut del paradís empès per la curiositat sobre la luxúria.[8] La confrontació amb les germanes de Psique representa l'oposició entre el pecat de la luxúria i el lliure albir els pares simbolitzen Déu i la Matèria.[9] Per l'escriptor italià del segle XIV, Boccaccio el matrimoni entre Cupido i Psique simbolitza la unió entre l'ànima i Déu. Aquesta interpretació és també de caràcter neoplatònic.[8]

En una cova de Càpua que feia de santuari dedicat a Mitras, es va trobar una pintura representant la llegenda de Cupido i Psique. No està clar si aquesta imatge era un símbol de la salvació que predicava el mitraisme, si formava part dels secret rituals iniciàtics o si la seva presència al mitreum no té res a veure amb la mística d'aquesta religió.[10]

Al segle XX, alguns autors han analitzat la narració des del punt de vista de la psicologia i han vist en ella l'evolució d'una dona que passa d'un amor superficial a un altre més madur.[11] En la perspectiva de la Teoria feminista se'l considera un paradigma de com es desintegra la unitat de gènere de les dones a través de la rivalitat i l'enveja, en substitució dels llaços de germanor amb un ideal d'amor heterosexual.[12]

Difusió[modifica]

D'aquesta obra se'n van fer còpies ja en l'antiguitat. Era un tema conegut i esmentat per :Agustí d'Hipona, Macrobi, Sidoni Apol·linar, Marcià Capel·la i Fulgenci, però cap a finals del segle VI va caure en l'oblit, fins que al segle XVIII es va trobar un manuscrit, potser l'únic que s'havia conservat.[13][14] A partir de llavors van tornar a circular còpies entre els primers humanistes de Florència.[15] La interpretació de Boccaccio en la seva Genealogia deorum gentilium, publicada per rimer cop el 1472, va donar un nou impuls a la difusió de la història de Cupido i Psique per tota Europa.[16] En aquesta època es va popularitzar la imatge que representa el moment en el qual Psique descobreix que el seu amant és Cupido, i es podia trobar decorant ceràmica, vitralls o pintat al fresc. El motiu va ser sobretot recreat pels artistes del manierisme. En una mansió d'Anglaterra anomenada Hall-Hill, el propietari va fer pintar 22 escenes d'aquesta història, per celebrar el matrimoni entre el rei Carles I amb Enriqueta.[17]

Un altre moment d'interès sobre el tema es va donar a París entre 1790 i 1800. En aquesta època es van escriure òperes, ballets, era a més un tema que es podia trobar en la decoració de rellotges o en panells d'armaris. El tema es va popularitzar que, amb l'arribada de la Revolució Francesa, la moda es va girar en contra, ja que s'avia arribat a identificant la imatge del conte amb l'Antic Règim.[18]

a banda de les moltes traduccions i versions que s'han fet, alguns crítics literaris han fet notar que diversos contes populars podrien haver-se inspirat en Cupido i Psique. Per exemple, La bella i la bèstia (el matrimoni amb un monstre que en realitat no és tal), La Ventafocs (la gelosia de les germanes), El nan belluguet (pels treballs exigits per Demèter i Venus).[19][20]

Vegeu també[modifica]

Notes[modifica]

  1. Encara que a la narració es fa servir el nom Cupido, en realitat es refereix a Eros, el fill del déu gec Ares. L'autor, coneixedor de la mitologia romana nadiua i de la grega, va voler fer una fusió de conceptes.

Referències[modifica]

  1. Wagenvoort, 1980, p. 84-92.
  2. Manuscrit Vat. Lat. nº 2194, Biblioteca Apostòlica Vaticana.
  3. Danuta Shanzer, "A Philosophical and Literary Commentary on Martianus Capella's De Nuptiis Philologiae et Mercurii Book 1", ed. University of California Press, 1986, p. 69
  4. Relihan, 2009, p. 59.
  5. Marcià Capel·la, ""De Nuptiis" 7
  6. Chance, 2000, p. 271.
  7. Patricia Cox Miller, "'The Little Blue Flower Is Red': Relics and the Poeticizing of the Body," Journal of Early Christian Studies 8.2 (2000), p. 229
  8. 8,0 8,1 Grafton, 2010, p. 56-57.
  9. Relihan, 2009, p. 64.
  10. R.L. Gordon, "Franz Cumont and the Doctrines of Mithraism," en "Mithraic Studies", Manchester University Press, 1975, p. 239
  11. Relihan, 2009, p. 76.
  12. Amy K. Levin, "The Suppressed Sister: A Relationship in Novels by Nineteenth- and Twentieth-Century British Women", Associated University Presses, 1992, p. 22
  13. Carver, 1999, p. 257,259.
  14. May, 2006, p. 282.
  15. May, 2006, p. 282-284.
  16. Kingsley-Smith, 2010, p. 168.
  17. Kingsley-Smith, 2010, p. 173.
  18. Ewa Lajer-Burchart, "Necklines: The Art of Jacques-Louis David After the Terror", ed.Yale University Press, 1999, p. 278–279
  19. Gagarin, 2010, p. 339.
  20. Harrison, 2013, p. 293.

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cupido i Psique Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Relihan, Joel C. "The Tale of Cupid and Psyche". ed. Hacket, 2009. ISBN 978-0-87220-972-5. 
  • Carver, Robert H.F. «The Rediscovery of the Latin Novels» en: "Latin Fiction: The Latin Novel in Context". Routledge, 1999. 
  • Chance, Jane. "Medieval Mythography". University Press of Florida, 2000. ISBN 978-0-8130-1795-2. 
  • Grafton, Anthony. "The Classical Tradition". Harvard University Press, 2010. ISBN 9780674035720. 
  • Gagarin, Michael. "Cupid and Psyche". Oxford Encyclopedia of Ancient Greece and Rome, 2010. 
  • Harrison, S. J. "Framing the Ass: Literary Texture in Apuleius’ Metamorphoses". Oxford University Press, 2013. 
  • Kingsley-Smith, Jane. "Cupid in Early Modern Literature and Culture". Cambridge University Press, 2010. 
  • May, Regine. «The Prologue to Apuleius' Metamorphoses and Coluccio Salutati: MS Harley 4838s» en: "Ancient Narrative. Lectiones Scrupulosae: Essays on the Text and Interpretation of Apuleius' Metamorphoses in Honour of Maaike Zimmerman". Barkhuis, 2006. 
  • Wagenvoort, Hendrik. «Cupid and Psyche» en: Pietas, Selected Studies in Roman Religion. Brill, 1980.