Curial e Güelfa

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de llibreCurial e Güelfa
Tipus obra escrita
Fitxa
Autor Enyego d'Àvalos
Llengua Valenciano
Qualitat
Gènere novel·la
Modifica les dades a Wikidata
Curial y Guelfa. Novela catalana del quinzen segle. Publicada á despeses i per encarrech de la Real Academia de Buenas Letras per Antoni Rubió y Lluch, de 1901.
Enyego d'Àvalos, nat a Castella, però criat a València, al qual s'atribueix el Curial

Curial e Güelfa és una novel·la cavalleresca, o realista de "cavalleria humanística" a la italiana, però escrita en un català de preferències lèxiques valencianes[1] i amb molts italianismes.[2] S'escrigué entre les corts de Nàpols i Milà (1445-1448).

L'any 1901 Antoni Rubió i Lluch la va publicar per primer cop i li va donar aquest títol. Posteriorment va ser editada per Ramon Aramon (1930-33) i per Ramon Miquel i Planas i Alfons Par (1932). El 2007 Antoni Ferrando publica a Éditions Anacharsis una edició que corregeix algunes errades de transcripció de les edicions anteriors i conté un estudi sobre l'autoria (indicant la hipòtesi que l'autor fos valencià). El 2011, Quaderns Crema va publicar una edició crítica i comentada a cura de Lola Badia i Jaume Torró.

Abel Soler, en la seva tesi doctoral (Universitat de València, 2016), dirigida per Antoni Ferrando, proposa l'autoria d'Enyego d'Àvalos (1414-1484; Íñigo Dávalos en castellà, Inico d'Avalos en italià), cavaller d'armes i lletres educat en la cort valenciana d'Alfons el Magnànim i, posteriorment, ambaixador de la Corona d'Aragó a Milà i gran camarlenc a Nàpols.[3][4]

Estructura i argument[modifica]

L'acció és dividida en tres llibres. En el primer, se'ns narra com Curial, nascut d'una família pobra, rep una acurada educació gràcies a la protecció de Güelfa, la jove vídua germana del seu senyor natural, el marquès de Montferrat. La malintencionada intervenció d'uns calumniadors obliga Curial a allunyar-se de la seva protectora, malgrat l'indissoluble llaç sentimental. L'heroi marxa a Àustria on intervé en un combat judiciari per alliberar una noble dama d'una falsa acusació d'adulteri. Com a vencedor, se li ofereix casar-se amb Laquesis, la seductora germana de la duquessa. Malgrat que Curial rebutja l'oferta, l'episodi és conegut per Güelfa, que és presa d'un terrible atac de gelosia. Quan Curial retorna a Montferrat, assoleix grans èxits a les justes cavalleresques que s'hi celebren. El llibre segon correspon a l'anada de Curial al torneig de Melú acompanyat de Festa en representació de Güelfa. A més dels episodis del viatge, entre els quals cal destacar el d'una visita a un convent de religioses, l'autor ens relata la brillant actuació dels cavallers aragonesos que lluiten a Melú al costat del seu rei Pere el Gran. Curial, que s'ha associat amb ells, viu moments de gran èxit a la cort de París, sobretot després d'haver vençut el temible Sanglier de Vilahir. La maledicència, però, torna a atacar l'heroi, que és marginat pel rei de França i per la mateixa Güelfa; novament a Montferrat, aquesta jura no tornar-li a concedir el seu favor fins que tota la cort del Puig de Nostra Dona li demani mercè en nom d'ell. En el tercer llibre, després d'un viatge a Terra Santa i a Grècia -on Curial té una singular i erudita visió prop del Parnàs-, naufraga a les costes del Nord d'Àfrica. Passa sis anys de captiveri fins que, gràcies a l'amor que senten per l'heroi unes dames mores -una de les quals arriba a suïcidar-se per Curial- i a la intervenció de diversos nobles cristians, el protagonista pot tornar a Montferrat, on intenta en recuperar Güelfa, que l'acaba acceptant com a marit.

Lògica i versemblança[modifica]

Curial e Güelfa és una història d'amor i d'armes. La novel·la presenta el procés de gestació d'un heroi des d'uns orígens humils fins que aconsegueix el reconeixement, la fama i l'honor que pertoquen a un cavaller. I l'heroi, en aquest cas, és un heroi modern.

Curial e Güelfa obeeix a un joc de causes i efectes que no s'aparten més que en comptades ocasions de la lògica i versemblança, i fins i tot en aquestos casos de desviació es pot trobar una justificació literària, estètica. Si Curial esdevé cavaller és perquè Güelfa l'ajuda econòmicament.

Curial es cansa, és ferit, guanya perquè és més hàbil, calcula els cops, observa en els primers moments del combat la tècnica del seu adversari i obra en conseqüència.

L'estil[modifica]

La llengua és una barreja de formes cultes i populars. S'hi troba una mescla de neologismes i arcaismes, fins al punt que en algunes ocasions l'autor ens dóna la forma culta i la popular d'un mateix mot.

L'atmosfera sensual en què se submergeixen alguns dels personatges femenins, la fluïdesa dels diàlegs, les metàfores i imatges ben elaborades, l'ús freqüent de proverbis i modismes populars i, alhora, el vessant artificiós i erudit d'alguns paràgrafs del tercer llibre i les interrogacions i imprecacions a fi d'aproximar-se al lector, són alguns dels elements lingüístics i d'estil que arrodoneixen la novel·la.

Autoria[modifica]

El manuscrit únic del Curial, conservat a la Biblioteca Nacional de Madrid és del segle XV i ha perdut el primer quadern, per tant no es pot saber qui n'era l'autor, ni a qui va ser dedicada l'obra. Tampoc no sabem com eren les rúbriques dels capítols que habitualment figuren als primers quaderns dels còdexs.

Davant d'una situació com aquesta, tan sols l'existència de documentació explícita externa, documents d'arxiu, notarials o d'altra mena, podria proporcionar dades fiables sobre la filiació de l'Anònim. Totes les hipòtesis sobre l'autoria són això, meres hipòtesis. Cal no perdre de vista que parlem d'un manuscrit copiat al segle XV amb lletra del segle XV i sobre paper del segle XV.

Entre les possibles procedències, car les diferències dialectals del català literari de l'època eren mínimes, se n'han citat diversos autors i regions del Principat, el Regne de València, i també alguns han argumentat que podia haver estat escrita a Nàpols o, fins i tot, a Borgonya.

Alguns estudiosos, com Jaume Riera i Sans, han arribat a dir que la novel·la és falsa i que, en realitat, la novel·la hauria estat escrita al segle XIX pel seu descobridor, Manuel Milà i Fontanals. També investigacions recents de Rosa Navarro Durán insisteixen en negar que es tracta d'un manuscrit del segle XV.[cal citació] Aquests postulats han estat rebatuts sovint, afirmant-se l'autenticitat del manuscrit més antic, del segle XV.[5]

Aposta per l'autoritat valenciana[modifica]

Un estudi del catedràtic de la Universitat de València Antoni Ferrando i membre de l'AVL, realitzat per a una nova edició de l'obra publicada per Éditions Anacharsis, de Toulouse, postula com la teoria més probable que l'autor fóra valencià. Com passa amb totes les teories, és un postulat difícil de demostrar: la novel·la parla de personatges catalans i aragonesos però no cita mai cap valencià.... Ferrando es basa en les preferències lexicogràfiques (abundància de formes típicament valencianes com ara «aplegar-se», «marjal», «acurtar», «bambolla» o «per a que» (no normatiu, en l'actualitat), així com castellanismes típics de la València del segle XV com ara «mentira», «sombra» o «forro». Aquestes preferències, afegides a algun italianisme i alguna nota marginal en castellà, porten a Ferrando a concloure que es tracta d'una obra confeccionada al segle XV a Itàlia (probablement en la cort del rei Alfons el Magnànim) per un autor valencià, i que el text més antic (que es va descobrir en el segle XIX) és verídic i producte d'un copista d'Aragó.[cal citació]

De tota manera es poden rebatre que les suposades «preferències de lèxic» valencianes no són tals perquè l'anònim al costat de «roig» diu «vermell», i va repartint harmònicament les solucions dialectals perquè volia escriure deliberadament en una forma de català internacional: al segle XV el català ho era d'internacional, si més no a Nàpols, Sicília i Sardenya.[cal citació]

L'atribució d'Abel Soler[modifica]

Abel Soler, historiador i doctor en Filologia Catalana per la Universitat de València, en la seva tesi doctoral dirigida per Ferrando,[6] no només defensa la valencianitat de l'obra sinó que en revela el nom de l'autor. A partir de les dades i indicis previs, que aporten pistes sobre el perfil biogràfic de l’autor, Soler ha fet la ressenya biogràfica de tots aquells cortesans hispànics de Nàpols relacionables amb les lletres o l’escriptura ―més de dos-cents personatges― i ha analitzat totes les fonts literàries i els elements ambientals de la novel·la ―art, numismàtica, geografia, heràldica, indumentària, onomàstica en clau, entre d’altres. Obté com a resultat que l’única persona en què concorren tots aquests elements és: Enyego d'Àvalos,[4] «castellà de naixement, valencià d'adopció i fascinat per la cultura literària italiana».[4]

Un resum d'aquest estudi ha estat editat per la Institució Alfons el Magnànim, de la Diputació de València, en coedició amb la Universitat de València.[7] Una síntesi apareix en un article de la revista Estudis Romànics, que publica l'Institut d'Estudis Catalans.[4][8]

Lola Badia, catedràtica de filologia catalana a la Universitat de Barcelona, va posar en qüestió, en unes declaracions al diari Ara, la solidesa de la hipòtesi atributiva d'Abel Soler.[9]

Traduccions a diverses llengües[modifica]

Curial e Güelfa ha estat traduït a l'anglès per Pamela Waley (Allen & Unwin, 1982), al francès per Jean-Marie Barberà (Éditions Anacharsis, 2007), a l'alemany per Gret Schib Torra (LIT Verlag, 2008), al castellà per Pere Gimferrer (Ediciones Alfaguara, 1982, amb introducció de Giuseppe E. Sansoni) i David Guixeras (DVD Ediciones, 2010), a l'italià per Cesáreo Calvo Rigual i Anna Giordano (Aracne, 2014) i a l'asturià per Pablo Suárez García (Trabe, 2017).

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. Veny, Joan «Valencianitat del "Curial"». Estudis lingüístics valencians, Universitat de València, València, 2009, pàg. 253-292.
  2. Calvo Rigual, Cesáreo «Lingua toscana in bocca catalana: sull’italianità del 'Curial e Güelfa'». dins ANONIMO, "Curial e Guelfa", trad. i ed. a cura de Cesáreo Calvo Rigual i Anna Giordano Gramegna, Aracne, Roma, 2014, pàg. 67-92.
  3. Soler, Abel «Enyego d'Àvalos, autor de "Curial e Güelfa?"». Estudis Romànics, 39, Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 2017, pàg. 137-165.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 «Una recerca desvela el nom de l’autor de Curial e Güelfa, obra mestra de la literatura catalana, fins ara tinguda per anònima». Institut d'Estudis Catalans, 27-02-2017. [Consulta: 27 febrer 2017].
  5. «La Biblioteca Nacional defiende la autenticidad del manuscrito del 'Curial'» (en castellà). El País, 17-09-1991. [Consulta: 27 febrer 2017].
  6. Soler Molina, 2016.
  7. «Les claus que justifiquen l’autoria del clàssic medieval ‘Curial e Güelfa’». eldiario.es, 21-11-2018.
  8. Soler, 2017.
  9. Lola Badia, "Dir el nom de l’autor de ‘Curial e Güelfa’ “és gratuït i acientífic”, Ara.cat, 11/03/2017 [1]

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]