Cyril Ramaphosa

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaCyril Ramaphosa
Cyril Ramaphosa e Michel Temer 2 (cropped).jpg
Modifica el valor a Wikidata
Nom original(ve) Matamela Cyril Ramaphosa Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement17 novembre 1952 Modifica el valor a Wikidata (68 anys)
Soweto (Unió Sud-africana) Modifica el valor a Wikidata
Diputat de l'Assemblea Nacional de Sud-àfrica
22 maig 2019 – 22 maig 2019
President de Sud-àfrica
15 febrer 2018 –
← Jacob Zuma
Vicepresident de Sud-àfrica
26 maig 2014 – 15 febrer 2018
Diputat de l'Assemblea Nacional de Sud-àfrica
21 maig 2014 – 15 febrer 2018 Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat de Harvard
Universitat Yale Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióPolític, advocat, sindicalista i empresari Modifica el valor a Wikidata
PartitCongrés Nacional Africà Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Família
CònjugeTshepo Motsepe (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Premis

Lloc webpresidency.gov.za… Modifica el valor a Wikidata
Twitter: cyrilramaphosa Modifica el valor a Wikidata

Matamela Cyril Ramaphosa (Soweto, 17 de novembre de 1952) és un estadista sud-africà, president de la república de Sud-àfrica des del 14 de febrer de 2018.

Sindicalista i empresari, va ser vicepresident de la República de Sud-àfrica de 2014 a 2018. Elegit president del Congrés Nacional Africà (ANC) l'any 2017, arriba a president de la República l'any 2018, després de la dimissió de Jacob Zuma. És elegit president de la Unió africana l'any 2020.

Biografia[modifica]

Orígens, joventut i formació[modifica]

Matamela Cyril Ramaphosa va néixer l'any 1952 a Johannesburg al Western Nativa Township, en una família modesta originària del Venda, d'un pare policia i d'una mare mestressa de casa. Quan és encara nen, el barri és arrasat i la seva família reallotjada a Soweto. Cyril Ramaphosa passa així la seva infantesa al barri de Tswhiahelo, entre els membres de la comunitat Venda.[1]

Amb 20 anys, entra a la universitat del Nord per estudiar dret. S'uneix a l'Organització d' estudiants sud-africans (SASO), i és detingut l'any 1974. Queda empresonat durant onze mesos, i de nou l'any 1976, després de les protestes de Soweto.

Sindicalisme i entrada en política[modifica]

Acaba els seus estudis d'advocat a la universitat de Sud-àfrica l'any 1981, i és contractat pel Consell dels sindicats sud-africans (CUSA) com a conseller jurídic. L'any 1982, es converteix en el secretari general del Sindicat nacional dels miners (NUM), creat feia poc, i és en aquest lloc en el moment de les vagues de 1987, les més grans de la història del país.

Molt respectat com a negociador hàbil i estrateg temible, va jugar un paper crucial en les negociacions de començaments dels anys 1990 per arribar a una sortida pacífica a l'apartheid i orientar el país cap a les eleccions sud-africanes de 1994 amb sufragi universal a l'abril de 1994. El 24 de maig de 1994 es elegit president de l'Assemblea constituent.

Vigila la redacció de la constitució admesa l'any 1996[2] L'any 1997, perd les primaries de l'ANC enfront de Thabo Mbeki, mentre que un temps és considerat com el dofí de Mandela, i rebutja la plaça de ministre d'Afers estrangers al govern de Mandela.[3][4] Comença llavors una travessa pel desert polític.

Carrera en el sector privat[modifica]

Convertit en un home de negocis, és considerat com un autodidacta que ha sabut prosperar després de la instauració de la política de discriminació positiva a favor dels negres als anys 1990. A la direcció del fons d'inversió Shanduka, agafa participacions variades, sobretot a les mines, al sector l'immobiliari, i a les cadenes sud-africanes de McDonald’s i Coca-Cola.[5][3][1] L'any 2005, segons la revista Forbes, és la 42a més gran fortuna del continent, amb un capital estimat d'aprop de 450 milions de dòlars.

L'any 2012, mentre que és al consell d'administració de la mina de Marikana, és favorable a la intervenció de les forces de l'ordre quan esclata una vaga, fent 34 morts entre els miners. Blanquejat per una comissió d'investigació, presenta les seves excuses l'any 2017 pel seu paper en aquest drama[6]

Tornada a la vida política[modifica]

Al desembre de 2012, torna a la política convertint-se en vicepresident del Congrés Nacional Africà (ANC).[7]

Vicepresident de la República (2014-2018)[modifica]

Accedeix a la vicepresidència de la República de Sud-àfrica el 3 de juny de 2014.[1] El 18 de desembre de 2017, és elegit president de l'ANC amb 2.440 sufragis, contra 2.261 per la seva rival, Nkosazana Dlamini-Zuma (ex-dona de Jacob Zuma i expresidenta de la comissió de la Unió africana). Capitalista i pragmàtic, s'ha oposat a la visió radical i panafricana del seu adversari. Per lluitar contra les desigualtats, vol fer la universitat gratuïta per als més pobres.[8] Aquesta victòria és considerada, pel pes de l'ANC al país, com un passeig cap a la propera elecció presidencial, l'any 2019. La situació de l'ANC és tanmateix complicada, havent perdut ciutats importants en les últimes eleccions locals, mentre que el president de la República Jacob Zuma és tocat per afers de corrupció, amb l'atur que arriba al 30 % i amb les desigualtats socials escandaloses.[3]

President de la República (des de 2018)[modifica]

A començaments de febrer de 2018, hi ha negociacions es entre l'ANC i Jacob Zuma per la dimissió d'aquest en benefici de Cyril Ramaphosa.[9] Zuma, després de ser inicialment rebutjat, accepta finalment dimitir el 14 de febrer de 2018, després d'haver estat amenaçat de destitució, i Ramaphosa el succeeix com president de la República interinament.[10][11] El 15 de febrer de 2018, les Corts Generals trien formalment Cyril Ramaphosa president de la República.[12]

Mentre que Cyril Ramaphosa crida a una reforma agrària « radical », les Corts Generals adopten a finals de febrer de 2018, per molt amplia majoria, un projecte de llei que preveu l'expropiació sense compensació de terres agrícoles pertanyents a grangers blancs. L'ANC va justificar aquesta mesura per la seva voluntat de « corregir les desigualtats » heretades de l'apartheid – l'any 2018, el 72 % de les granges pertanyen a un 8 % de grangers blancs.[13] Una part de l'oposició invoca una violació del Dret a la propietat, mentre els inversors i el South African Institute of Race Relations declaren témer que aquesta reforma no mini l'agricultura comercial i no provoqui una crisi durable com va passar a Zimbàbue després de l'expropiació de grangers blancs l'any 2000.[14][15][16] En aquest context, i mentre desenes de grangers blancs han estat morts i centenars d'altres atacats entre abril 2016 i març 2017, Austràlia proposa d'acollir els Blancs assetjats.[17][18]

Cyril Ramaphosa anuncia l'agost de 2018 de suspendre el programa controvertit de reactivació del parc nuclear civil, i privilegiar les energies renovables per sortir de la dependència de Sud-àfrica del carbó[19] No posa en qüestió la política econòmica liberal de Jacob Zuma.

És reelegit cap d'Estat el 22 de maig de 2019, després d'unes eleccions generals en les quals l'ANC ha obtingut el més fluix resultat de la seva història (57,5 %), segons les previsions : el partit paga els escàndols de l'era Zuma, el seu predecessor.[20][21]

Es va obrir una investigació per una contribució que va rebre d'una empresa en la seva campanya per la presidència de l'ANC l'any 2017.[22] S'ha d'enfrontar igualment a una oposició interna en el si de l'ANC, amb un clan encara fidel a Jacob Zuma, com el secretari general del ANC, Ace Magashule, i la seva adjunta, Jessie Duarte.[23]

El 10 de febrer de 2020, Cyril Ramaphosa pren el relleu de la presidència de la Unió Africana, succeint a Abdelfatah al-Sisi.[24][25]

Vida privada[modifica]

Està casat amb Tshepo Motsepe[26] i té quatre fills.

Cunyat del multimilionari Patrice Motsepe, Cyril Ramaphosa és classificat l'any 2017 per la revista Forbes com un dels homes de negocis més rics del seu país i ha estat d'altra banda el primer multimilionari negre del país.[27][28]

Notes i referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 «Afrique du Sud : cinq choses à savoir sur Cyril Ramaphosa, le nouveau chef de l’ANC». Le Monde, 18-12-2017.
  2. «[Portrait Afrique du Sud: la «longue marche» de Cyril Ramaphosa]» (en francès). RFI, 22-12-2017 [Consulta: 9 octubre 2018].
  3. 3,0 3,1 3,2 Vincent Jolly «« Cyril Ramaphosa, nouveeau chef contesté de l'ANC »». Le Figaro Magazine, setmana del 22 desembre 2017, pàg. 26.
  4. Ecofin, Agence «Cyril Ramaphosa : l’homme que Nelson Mandela aurait voulu pour successeur» (en francès). Agence Ecofin, 2017 [Consulta: 9 octubre 2018].
  5. Liste des sociétés liées à Cyril Ramaphosa
  6. «Afrique du Sud: les excuses de Ramaphosa sur le drame de Marikana». RFI Afrique, 08-05-2017.
  7. «Cyril Ramaphosa : qui est le nouveau président d'Afrique du Sud ? - Les Echos» (en francès). www.lesechos.fr. [Consulta: 9 octubre 2018].
  8. Caroline Dumay. «« Le pari de Jacob Zuma pour sauver l'ANC »» p. 8. Le Figaro, 8 / 9 juliol 2017.
  9. «Jacob Zuma a accepté de démissionner à certaines conditions, selon la presse». www.lorientlejour.com.
  10. «Afrique du Sud : le président Jacob Zuma démissionne avec « effet immédiat »». Le Monde.
  11. «Cyril Ramaphosa, le nouvel homme fort de l'Afrique du Sud - France 24» (en francès). France 24, 14-02-2018.
  12. «Cyril Ramaphosa élu président de l'Afrique du Sud». L'Orient-Le Jour.
  13. Rachel O'Donoghue «South Africa becoming ZIMBABWE 2.0 amid plans to seize white farmers’ land, experts warn». Daily Star, 01-07-2018 [Consulta: 30 setembre 2020].
  14. «Business & Financial News, U.S & International Breaking News / Reuters» (en anglès). reuters.com. [Consulta: 30 setembre 2020].
  15. «« Le Parlement sud-africain ouvre la voie à l’expropriation sans compensation des terres »». lemonde.fr, 28-02-2018.
  16. «Afrique du sud, des fermiers blancs expropriés ? - BBC News Afrique». BBC News Afrique, 21-06-2018. [Consulta: 30 setembre 2020].
  17. Béatrice Début. «« L'Australie courtise les Sud-Africains blancs persécutés, Pretoria enrage »». francesoir.fr, 15-03-2018.
  18. «Afrique du Sud : des visas australiens pour les fermiers blancs « persécutés »». lepoint.fr, 15-03-2018. [Consulta: 30 setembre 2020].
  19. «L'Afrique du Sud suspend son projet de développement du nucléaire civil» (en francès). RTBF Info, 27-08-2018 [Consulta: 1r setembre 2018].
  20. M.-L.W. avec AFP «Afrique du Sud : Cyril Ramaphosa réélu président». Le Parisien, 22-05-2019 [Consulta: 30 setembre 2020].
  21. Adrien Barbier «En Afrique du Sud, l’ANC favori des élections malgré les scandales de l’ère Zuma» (en francès). Le Monde, abril 2019.
  22. «Afrique du Sud: Ramaphosa à son tour visé par une enquête» (en francès). Le Figaro, juny 2019.
  23. Jean-Philippe Rémy «En Afrique du Sud, le vide s’installe à la tête de l’Etat» (en francès). Le Monde, setembre 2019.
  24. Pierre Boisselet «L’Égypte prend la présidence de l’Union africaine, l’Afrique du Sud lui succédera» (en francès). Jeune Afrique, febrer 2019.
  25. «Afrique: Cyril Ramaphosa élu président de l’Union africaine» (en francès). Actualite.cd, 09-02-2020. [Consulta: 10 febrer 2020].
  26. «Meet Dr Tshepo Motsepe: South Africa's New First Lady» (en anglès). HuffPost South Africa, 16-02-2018. [Consulta: 22 febrer 2019].
  27. Caroline Dumay. «« L'ANC se réunit pour choisir le futur président d'Afrique du Sud »» p. =9. Le Figaro, 16 / 17 desembre 2017.
  28. «L’ANC, aux origines d’un parti-État» (en francès). Le Monde diplomatique, 01-03-2018 [Consulta: 11 abril 2018].