Daniel Argimon i Granell

De Viquipèdia
Infotaula de personaDaniel Argimon i Granell
Biografia
Naixement20 juny 1929 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort23 novembre 1996 Modifica el valor a Wikidata (67 anys)
Activitat
Ocupaciópintor, escultor, gravador Modifica el valor a Wikidata

Daniel Argimon i Granell (Sarrià, 1929 - Barcelona, 1996), va ser un dels artistes informalistes catalans amb més renom.[1] Pintor, gravador i escultor, es va introduir en totes les arts del segle xx, des de pintures, collages, gravats o litografies. Fins i tot va tocar el cinema, com a realitzador, i l'escultura. Va ser professor a l'Escola d'Arts i Oficis[2] i al Liceu Francès de Barcelona.

Al llarg de la seva vida s'adverteixen etapes diferents, algunes de les quals estan completament deslligades de qualsevol concepció informal, però d'altres, les més significatives, presenten clares connexions amb aquest moviment. Una característica que es troba en part de les seves realitzacions és l'interès per aconseguir unes textures càlides, tant des d'un punt de vista tàctil com cromàtic. D'altra banda, a mesura que Argimon es va apartant lentament de l'Informalisme rígid per sintetitzar aquest llenguatge amb el Pop Art, ho fa a través de la incorporació de randes i boixets o bé per mitjà de la integració de fotografies de temàtiques eròtiques.

Els inicis[modifica]

En les seves primeres experiències dins el món de l'art, cal mencionar artistes com Nonell, Picasso o Van Gogh, que constitueixen un punt de partida per al jove Daniel Argimon, aicí com l'interès per la novel·la russa, especialment per Dostoyevski o Tolsoi. També l'ambient de casa seva va afavorir des de ben aviat una valoració per l'art; gràcies a l'amistat del seu pare amb Manolo Hugué, Argimon va tenir ocasió d'observar a casa seva peces escultòriques i dibuixos de l'artista.

Va estudiar a l'Institut Tècnic Eulàlia de Sarrià fins a l'adveniment de la guerra civil espanyola, i el 1939 va reprendre els estudis a les Escoles Pies de la Diputació. Va fer el batxillerat al Col·legi Valldemia dels Germanas Maristas de Mataró i, posteriorment, va ingressar a l'Escola Industrial de Barcelona, amb l'objectiu d'estudiar Peritatge Elèctric i poder continuar així el negoci patern. Aquest fet però no va representar cap obstacle per a la pràctica de la pintura. D'aquesta època data l'interès d'ell pels expressionistes alemanys, així com per la música de jazz. No és estrany, per tant, que seguís amb gran passió totes les novetats dins l'ambient artístic català, especialment les activitats del grup “Dau al Set” a partir de l'any 1948.[3] Els Salons d'octubre i les Galeria Laietanes li van brindar l'oportunitat de conèixer els nous artistes del moment.

El 1952, després de fer milícies, Argimon va començar a treballar a l'editorial del seu avi, on s'encarregava de la selecció de colors per a les estampes. Aquest treball a l'editorial constitueix un interessant precedent per a posteriors realitzacions dins l'àmbit pictòric i del collage.

Les primeres pintures a l'oli daten de 1945. Són principalment paisatges treballats no sols amb pinzells sinó també amb espàtula, amb la finalitat d'aconseguir textures de gruixuts empastos. En certa manera, es podria afirmar que existeix una connexió amb algunes pintures expressionistes.

Del 1955 fins al 1964 va ser una etapa dura, molt decisiva, en la qual va viure tota mena de conflictes socials i laborals que van arribar a repercutir fins i tot en l'adopció de determinats temes de la seva obra pictòrica.

El primer canvi significatiu es produeix el 1954 cap a una tendència menys figurativa. Comença a utilitzar la tinta d'impremta per efectuar regalimats i el color esdevé fonamental en la seva obra. Abans de la consolidació del seu estil entre 1958 i 1961,trobem pintures amb una forta influència de Miró i Kandinsky, i d'altres en les que el procediment tècnic emprat és el del collage. Aquest gust pel tàctil dominarà en les diferents etapes d'Argimon i buscarà ampliar el sentit propi dels collages arribant a solucions molt particulars, com poden ser els cremats de les superfícies o bé les seves realitzacions amb boixets i randes dels anys seixanta. No obstant, tot i aquest gust pels materials nous, així com per una estètica una mica barroquitzant, va efectuar una sèrie d'obres molt distintes que quasi es podrien qualificar de “minimalistes”, si no fos perquè aquest moviment no existia encara, i que constitueixen el contrapunt de les denses matèries i collages de l'etapa informalista.

Etapa informalista[modifica]

La presència de l'objecte[modifica]

Durant 1962, Argimon va efectuar una sèrie d'obres amb la utilització d'objectes descontextualitzats. Algunes d'aquestes obres més famoses són: Portu núm.2, 1962, Fusta creamada, 1962, Encuny, 1962, Persiana, 1962

En una d'aquestes exposicions el 1962, Juan-Eduardo Cirlot,deia:

“Daniel Argimon modela la oscuridad...un arte sin figuras, sin imagen casi, en realidad sin abstracción, y que se supondría inmerso en un subjetivismo intolerante, transparenta un mensaje de unión entre lo opuesto: el oro y el barro oscuro; el resplendor y los detritus” [4]

Aquesta unió entre allò que és oposat s'aprecia sobretot a Encuny, peça en què l'artista va integrar un troquel en va tort que es fon clarament amb la fusta sobre la qual s'incrusta. La foscor d'aquest metall s'arriba a confondre amb la fusta ennegrida per l'acció del foc per contrastar amb zones en què aquest element no ha actuat.

En diverses anàlisis de l'obra de l'artista, Cirlot al·ludeix a la coincidència oppositorum que unificava el luxe i la misèria, la riquesa esplendorosa i la cendra.[5]

La recuperació temàtica[modifica]

L'aproximació al món objectual va comportar, en el cas d'Argimon, una nova valoració de la realitat. Entre 1963 i 1967, sense abandonar l'estètica informalista, l'artista va realitzar una gran quantitat d'obres amb temàtiques que aborden qüestions, sobretot, de caràcter polític i eròtic. La inestabilitat del treball i l'angoixa produïda per l'atur va desembocar a la realització d'una sèrie de pintures en les quals l'artista va manifestar clarament la seva tendència ideològica del moment.

Pel que fa a les pintures amb component eròtic, cal dir que en la majoria s'hi poden veure puntes o randes enganxades. Fotografies de models nues o bé vestides només amb roba interior es troben enganxades a determinades zones dels quadres i solen anar emmarcades de gruixuts contorns blancs o negres pintats, dels quals, a causa de la gran quantitat de pintura dipositada amb el pinzell, goteja regalims de distinta longitud i gruixut. El tema de l'erotisme procedeix clarament de la iconografia nord-americana del moment, tot i que la noció consumista del moviment Pop nord-americà no es va veure en absolut reflectida per l'artista català, sinó al contrari.

Últimes obres informalistes[modifica]

L'aproximació a la realitat a través de la incorporació d'objecte, o bé, per mitjà de l'enganxament de fotografies, va tenir com a conseqüència que s'anés decantant vers un món pictòric en el qual la figura humana exercia un paper important, alhora que triomfava l'ordre compositiu i un cert caràcter decorativista.

L'estada a Nova York, entre 1968 i 1969, va marcar molt la seva evolució artística. Va conèixer directament obres i artistes com Rauschenberg, John, Dine i Warhol, alhora que va tenir ocasió de visionar gran nombres de films underground.

Importants obres d'aquesta època:

  • Retrat de família, 1968. Col·lecció David Anderson, Nova York, EUA
  • Menjant sabates,1969. Museu d'Art Contemporani. Madrid
  • Dona d'Eivissa, 1969, collage sobre paper. Col·lecció David Anderson. Nova York

Després del retorn a Barcelona va passar un període de certa inactivitat, de reflexió i metamorfosis de la seva trajectòria. D'altra banda, l'Informalisme estava en declivi enfront del nou corrent de l'art conceptual.

El protagonisme del foc[modifica]

Des de les seves primeres incursions en la pintura informal matèria, Argimon va emprar el foc per aconseguir que les superfícies de les seves obres quedessin ennegrides d'una manera completament diferent de la derivada de la utilització d'olis o d'acrílics. D'altra banda, l'artista sempre s'havia interessat per la conjugació de zones cremades i erosionades per d'altres de caràcter brillant com les obtingudes mitjançant la incorporació de purpurines. Durant la dècada dels anys 80 el foc es converteix en el veritable protagonista en l'obra d'Argimon. En les composicions triomfen esquemes geomètrics, desproveïts de rigidesa, així com una obertura cromàtica que aconsegueix gràcies a la combinació de la tècnica del foc amb la del collage.

En aquesta etapa no hi ha cap obra figurativa. L'essencial ja no és el tema, ni la referència a la realitat, sinó l'experiència cromàtica, unida a les qualitats obtingudes per mitjà del foc damunt el paper.

Obres destacades del períodes:

  • Collage de paper de diari, 1979. Col·lecció Joan Facundo, Barcelona
  • Pintura-colage, 1981. Col·lecció Paul Eubel, Munic
  • Mèxic, 1981.Col·lecció Arne Johansson
  • Blau França,1983. Col·lecció particular.
  • Collage sobre paper kraff, 1983. Col·lecció Eugènia Argimon, Barcelona

El papier maché com a material pictòric[modifica]

De forma gradual, l'artista català va anar recuperant l'interès per les pintures en què el paper exercit per al matèria posseeix una importància decisiva. Entre 1985 i 1987, va optar per emprar denses matèries constituïudes pel papier maché. Es tracta d'obres que presenten un suport pintat amb pinzellades de gest perfectament peceptible, sobre les quals destaquen regalimats i esquitxats de pintura de color diferent a l'utilitzat al fons. Sobre aquesta superfície, s'hi poden observar denses zones de matèria, obtingudes per l'acomulació de papier maché que queda fixa gràcies a l'ús de coles viníliques. Per altra banda, en certes pintures s'hi pot rastrejar també la presència de restes cremades, derivades de la utilització del budafor.

Una constant de les obres d'aquest període és l'amplia gama cromàtica utilitzada. Pel que fa a l'espai compositiu, en la majoria de realitzacions és ordenat i estructura d'acord amb la presència de certes configuracions geomètriques, tant de caràcter regular com irregular.

Últimes realitzacions[modifica]

En les seves últimes realitzacions hi destaquen el caràcter de síntesis tant pels materials i tècniques emprades, com per la concepció de l'obra en ella mateixa. El collage continua exercint un paper prioritari en la producció de l'artista, així com la utilització del papier maché o l'ús de cartons ondulats, cordes i papers més variada procedència configuren el món matèric d'Argimon d'aquesta última etapa i que es podria qualificar de neoinformalista. Hi persisteix l'absència de tota figuració i tan sols en comptades ocasions s'arriba a percebre una referència a la realitat, com l'al·lusió a la nit de lluna plena a l'obra Nocturn, 1988

Exposicions rellevants[modifica]

Va exposar a Catalunya, Eivissa i Madrid i a nivell internacional, mostrant la seva obra a llocs com Lausana, Miami, Cleveland, Seattle i Mèxic.[6]

Referències[modifica]

  1. Bozal Fernández, Valeriano. Arte del siglo XX en España: pintura y escultura 1900-1990. Espasa Calpe, 1995. 
  2. «Daniel Argimon i Granell». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Cirlot, Lourdes. El grupo Dau al Set. Madrid: Cátedra, 1987. 
  4. Cirlot, Juan-Eduardo. Esencia de la pintura de Argimón. Madrid: Catàleg d'exposició Galeria de Arte Lorca, 14-26 de març 1962. 
  5. Cirlot, Juan-Eduardo. La obra de Argimon. Cuadernos de Arquitectura, 1964. 
  6. Tharrats, Joan Josep. Cent Anys de Pintura a Cadaqués. Barcelona: Parsifal Edicions, 2007. ISBN 978-84-95554-27-7. 

Bibliografia[modifica]

ALMAZAN, Héctor. "Daniel Argimón presenta 38 obras con las Pecas". El Sol de México. Mèxic, 15 juliol 1984

ARGIMON, Daniel. Argimon íntim: el Montsià (1980-1996), plenitud d'una obra i ocàs d'una vida.Tarragona. Museu d'Art Modern, 1998

CIRLOT, Lourdes. Daniel Argimon. Barclona:Àmbit, 1988

BORRÀS, Maria Luisa. El món poètic de Daniel Argimon. Catàleg exposició al Museu del Montsià. Amposta. Desembre 1988

GALINDO, Rosa. <<Como "informalismo" define su pintura Daniel Argimón>>. El Universal. Máxico, 15 julio 1980

GARCIA OCEJO, Mercedes. "Daniel Argimón jugando con la materia y la forma". El Universal. México 17-7-1984

JARDÍ, Enric. L'Art Català Contemporani. Ed. Proa. Barcelona, 1972

JULIAN, Immaculada. "Daniel Argimón a la búsqueda constante de nuevos medios de comunicación". Gazeta de las Artes, 13 juliol 1976. Les avantguardes pictòriques a Catalunya al segle xx. Els llibres de la Frontera. Barcelona, 1986

PARCERISAS, Pilar. "Bi-tridimensionalitat d'Argimon". Avui. Barcelona, 24 febrer 1980. "Exposició d'Argimon a Mèxic. Avui. Barcelona, 12 juliol 1984

Enllaços externs[modifica]