David Lynch

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaDavid Lynch

(2017) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(en) David Keith Lynch Modifica el valor a Wikidata
20 gener 1946 Modifica el valor a Wikidata (78 anys)
Missoula (Montana) Modifica el valor a Wikidata
President del jurat del Festival de Canes

← Liv UllmannPatrice Chéreau → Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat George Washington
Francis C. Hammond Middle School (en) Tradueix
Conservatori AFI
Pennsylvania Academy of the Fine Arts
Corcoran College of Art and Design (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódirector de cinema, actor de cinema, compositor de cançons, lletrista, productor de cinema, artista d'estudi, fotògraf, escriptor, actor de televisió, pintor, guionista, actor, muntador, compositor, animador, actor de veu, realitzador Modifica el valor a Wikidata
Activitat1966 Modifica el valor a Wikidata –
PartitPartit Demòcrata dels Estats Units Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereRealisme màgic Modifica el valor a Wikidata
MovimentSurrealisme Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeMary Fisk (en) Tradueix
Peggy Reavey (1967–1974)
Mary Sweeney (2006–2006)
Emily Stofle (en) Tradueix (2009–2023), divorci Modifica el valor a Wikidata
ParellaIsabella Rossellini Modifica el valor a Wikidata
FillsJennifer Lynch
 ( Peggy Reavey)
Lula Boginia Lynch
Austin Jack Lynch
Riley Sweeney Lynch Modifica el valor a Wikidata
GermansMartha Lynch Levacy i John Lynch Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura
Modifica el valor a Wikidata

Lloc webdavidlynch.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0000186 Allocine: 648 Rottentomatoes: celebrity/david_lynch Allmovie: p100454 TCM: 118023 TV.com: people/david-lynch AFI: 173602
Facebook: davidlynchofficial Twitter: DAVID_LYNCH Youtube: UCop0wKXaCy-hSFt-_9ulsOg Bandcamp: davidlynch Spotify: 2Gu6Q05ExIGwHTF43kqLBI iTunes: 5961082 Musicbrainz: 752d58e6-d33f-4dcd-b40c-37acc14242f2 Songkick: 62306 Discogs: 47572 Allmusic: mn0001640894 Amazon Music: B000QJPLM2 Deezer: 13646 Modifica el valor a Wikidata

David Keith Lynch (Missoula, Montana, EUA, 20 de gener de 1946) és un director de cinema dels Estats Units. Nominat tres cops als premis Oscar com a millor director.

David Lynch és, avui dia, un dels representats clars del corrent surrealista dintre del cinema. Les seves pel·lícules sempre porten cap a un món de somnis, un món de misteri, un món surrealista… La seva primera pel·lícula va ser Eraserhead, una pertorbadora i aterridora història de surrealisme duta al límit. Però abans ja havia rodat quatre curts, el primer el 1966: Six Men Getting Sick, que va començar com un projecte artístic d'escultures de relleu i va esdevenir un curtmetratge d'un minut de duració. Després hi ha L'Alfabet o La Mare.

El 1990, va aconseguir atrapar més de 50 milions de teleespectadors només d'Amèrica amb la inoblidable Twin Peaks, alhora que rodava Wild at Heart (‘Cor salvatge’) en la qual va participar Duwayne Dunham, responsable de diversos episodis de la mítica sèrie. Va ser cancel·lada el 1992, com que, a mesura que s'anava acostant al món de Lynch, la sèrie perdia audiència als Estats Units, ben al contrari del que succeïa a Europa. Malgrat tot, Lynch va dirigir una pel·lícula el mateix any per a concloure la sèrie, i servir també de preqüela: es tracta del film Twin Peaks: Fire walk with me.

Després de perdre força públic en les darreres pel·lícules, Lynch va dirigir el 1999 una història força diferent del que havia rodat fins aleshores: el drama Una història de debò. Afortunadament per als aficionats al cinema de Lynch, tres anys després va tornar a sorprendre amb el film Mulholland Drive (2002), que ha fet història dins del món de l'art surrealista.

Biografia i obra[modifica]

Infància i joventut (1946 - 1965)[modifica]

Lynch es podria considerar l'arquetip del noi nord-americà de classe mitjana. Segons Thierry Jousse, redactor de la revista Cahiers du Cinéma i autor d'un llibre sobre el director, «quan parla de la seva infància, Lynch la descriu invariablement com una etapa idíl·lica, una mena de somni permanent que només va tenir un inconvenient: una forçada vida nòmada».[1] El seu pare, Donald, era un científic adscrit al Ministeri d'Agricultura nord-americà. La seva mare, Sunny, era professora de llengua. La família va viure en diferents llocs, entre el nord-oest del país i Carolina del Nord. Lynch va ser boy scout i, als quinze anys, va participar com a acomodador en la presa de possessió del president John F. Kennedy.

Lynch no va trigar a sentir impulsos artístics i va anar al Corcoran School of Art a Washington, mentre acabava els seus estudis secundaris a Alexandria a l'estat de Virginia. Després es va apuntar a la School of Museum of Fine Arts de Boston durant un any, abans d'anar-se cap a Europa en companyia del seu amic i company artístic Jack Fisk. Els seus plans consistien en estudiar amb el pintor expressionista austríac Oskar Kokoschka que va ser una de les seves referències artístiques principals durant tres anys. Tot i això, Lynch va tornar als Estats Units al cap de només quinze dies.

Filadèlfia i primers curtmetratges (1966 - 1970)[modifica]

L'any 1966, Lynch es va instal·lar a la ciutat de Filadèlfia, a l'estat de Pennsilvània, on aniria al Pennsylvania Academy of Fine Arts (PAFA). S'hi va dedicar principalment a fer complexos mosaics a partir de formes geomètriques, que va anomenar Industrial Symphonies. Durant aquella època va fer les seves primeres proves cinematogràfiques. El seu primer curtmetratge va rebre el títol de Six Men Getting Sick (‘Sis homes emmalaltint’) (1966). Ell mateix descriuria el curt com a «57 segons de desenvolupament i passió, i tres segons de vòmit». Amb aquesta obra, Lynch va guanyar el certamen anual de l'Acadèmia. Aquest petit èxit li permetria realitzar un segon curtmetratge: The Alfabet.

A partir de 1970, Lynch es va centrar exclusivament en l'art cinematogràfic. Va aconseguir un premi de 5.000 dòlars de l'American Film Institute per The Grandmother (‘L'àvia’), sobre un pobre noi del carrer que se les empesca per aconseguir una àvia a partir d'una llavor. Aquest film de 30 minuts mostra ja molts dels patrons característics que Lynch inclourà en les obres posteriors, en el seu cinema de maduresa, destacant el so pertorbador i un imaginari molt significatiu, enfocat en els desitjos reprimits i el subconscient, tot això allunyat per complet dels mètodes tradicionals d'estructurar el relat.

Los Angeles i Eraserhead (1971 - 1979)[modifica]

L'any 1971, David Lynch se'n va anar a Los Angeles a les classes de l'American Film Institute Conservatory. Allà va començar a fer el seu primer llargmetratge, Eraserhead, aprofitant una ajuda de 10.000 dòlars concedida per aquesta mateixa institució. Aquests diners, però, no van ser suficients per acabar la pel·lícula, i Lynch no la va poder acabar fins a l'any 1977. El director es va veure obligat a demanar els diners restants a amics i familiars, incloent el seu amic de la infància, Jack Fisk, dissenyador de la producció i marit de l'actriu Sissy Spacek. Lynch fins i tot va haver de vendre diaris per fer-se diners per la pel·lícula.

Eraserhead és un film enigmàtic i fosc, plena de picades d'elements surrealistes i aspectes pertorbadors. És per aquest motiu que va rodar-la convenientment en blanc i negre. El llargmetratge narra la història d'un jove tranquil (paper que interpreta Jack Nance) que viu en una mena d'àrea industrial i que té una novia que dona llum a una criatura estranya que no para de cridar. Lynch es refereix a la seva pel·lícula com ‘la meva història de Filadèlfia’, refereix al fet que el film reflecteix molt bé totes les experiències crues que va viure en aquella ciutat durant la seva etapa com a estudiant i que le van marcar profundament.

Segons la crítica aquest film suggereix o intenta suggerir les pors i les ansietats del mateix cineasta a l'entorn del tema de la paternitat, personificat en l'aspecte grotesc del nadó, que ha esdevingut una de les icones més significatives del cinema fantàstic de tota la història del cinema. El director ha rebutjat, en més d'una ocasió, revelar com va ser elaborada aquella criatura, però els rumors apunten que va ser creada a partir d'un fetus de vaca embalsamat.[cal citació]

Per mor dels continguts extravagants, primer es va pensar que la pel·lícula no podria ser exhibida comercialment però, gràcies a l'esforç del distribuïdor, Ben Barenholtz, de seguida va esdevenir un clàssic, a les sales especialitzades en projeccions de mitjanit, al marge de les grans audiències. La crítica més avançada la va qualificar immediatament d'obra mestra, fet que va establir el director al cap de l'avantguarda cinematogràfica. El gran director Stanley Kubrick admirava Eraserhead i en va dir que era una de les seves pel·lícules preferides de tota la història del cinema. Aquest èxit va provocar que l'equip d'actors i tècnics (entre ells el càmera Frederick Elmes, el tècnic de so Alan Splet i l'actor Jack Nance) van continuar a treballar amb Lynch durant els anys posteriors.

L'home elefant i èxit comercial (1980 - 1982)[modifica]

Eraserhead va atraure l'atenció del productor Mel Brooks, que va contractar Lynch per dirigir el 1980 The Elephant Man (L'home elefant). Escrita per Chris de Vore i Eric Bergren, la pel·lícula és un biopic inspirat en la figura de Joseph Merrick, un home de classe baixa amb moltes deformitats físiques. El film és protagonitzat per John Hurt, en el paper de John Merrick (el nom real de Merrick es va canviar), i per Anthony Hopkins, en el paper de Frederick Treves. Es va rodar a Londres, i Lynch li va donar el seu propi enfocament surrealista a la pel·lícula filmant-la com l'anterior, en blanc i negre. Tot i així, el film ha estat descrit com un dels "més convencionals" del director.[cal citació] L'home elefant va ser un gran èxit comercial i va obtenir vuit nominacions als Premis Oscar, incloent el de millor director i millor guió adaptat per Lynch. Aquest film, entre altres coses, va demostrar que les propostes de Lynch, encara que extravagants, eren viables a nivell comercial.

Els films amb De Laurentiis: Dune i Vellut blau (1983 - 1986)[modifica]

Posteriorment, el cineasta va acceptar dirigir Dune, una superproducció per al productor italià Dino De Laurentiis, que adaptava la novel·la de ciència-ficció Duna de l'escriptor Frank Herbert, amb la condició que la productora es comprometés a finançar una segon projecte sobre el qual Lynch tindria un control creatiu absolut. Tot i que el productor esperava que Dune suposés quelcom tan gran com una nova guerra de les galàxies, la pel·lícula va fracassar comercialment, alhora desprestigiada per la crítica. S'havia apostat a uns ingressos de 45 milions de dòlars, i van ser tan sols 27,4 milions. Per compensar aquestes pèrdues, l'estudi va elaborar una versió llarga per la televisió que desvirtuava el muntatge del director i que Lynch va desautoritzar tantost.

La segona pel·lícula de Lynch produïda per De Laurentiis va ser Vellut blau (1986), que narra la història d'un jove universitari (representat per l'actor protagonista de Dune, Kyle MacLachlan) que descobreix el costat fosc d'una petita ciutat mentre investiga la procedència d'una orella tallada que havia trobat casualment passejant pel camp. La pel·lícula ofereix actuacions memorables com les de Isabella Rossellini, en el paper d'una cantant turmentada, i de Dennis Hopper en el d'un criminal psicòpata.

Vellut blau va obtenir un gran èxit per part de la crítica i una segona nominació al Premi Oscar al millor director. La pel·lícula presenta algunes característiques comunes del seu cinema: una posada en escena perfectament cuidada, situacions i conductes inexplicables, dones ultratjades, misteris pertorbadors dins una petita comunitat i una banda sonora amb cançons antigues i poc convencionals. Les cançons «Blue Velvet», de Bobby Vinton i «In Dreams», de Roy Orbison, donen encara més estranyesa a l'ambient de la pel·lícula. Va ser la primera vegada que Lynch va treballar amb el compositor Angelo Badalamenti, que va col·laborar en totes les seves pel·lícules següents.

El director Woody Allen, la pel·lícula del qual va ser nominada com a millor llargmetratge (Hannah i les seves germanes), va afirmar que Vellut blau era la millor pel·lícula de l'any. Aquest film, que és usualment considerat com una de les obres mestres del cinema contemporani, ha esdevingut una icona de la cultura popular.

Twin Peaks, Cor Salvatge i Fire Walk With Me (1987 - 1996)[modifica]

Com que no obtenia finançament pels seus guions posteriors, a final dels anys 1980 David Lynch va optar per col·laborar amb el productor televisiu Mark Frost en la sèrie televisiva Twin Peaks, que tracta successos estranys en una petita localitat de l'estat de Washington. La història se centra en les investigacions de l'agent especial de l'FBI Dale Cooper (interpretat per Kyle MacLachan) en relació amb la mort de Laura Palmer, una coneguda estudiant de secundària. L'investigació revela els secrets més escabrosos dels membres de la comunitat, aparentment tots respectables. David Lynch va dirigir sis episodis de la sèrie, incloent els dos primers, i va escriure i co-escriure alguns episodis més, en les quals adesiara va aparèixer fins i tot com a actor.

La sèrie es va estrenar a la cadena ABC el dia 8 d'abril de l'any 1990. Aa poc a poc va ser descobert com un fenomen cultural. Cap altre projecte de Lynch no ha obtingut tal acceptació. La sèrie va ser venuda a una infinitat de països, i alguns dels seus tòpics es van incorporar en la cultura popular del moment. Se'n van fer paròdies en programes com Saturday Night Live o sèries com Els Simpson. Lynch va obtenir una portada de la revista Time gràcies, sobretot, al gran èxit de Twin Peaks.[2] Tot i això, Lynch tindria conflictes amb els membres de la cadena per diversos motius, en especial per la possibilitat de revelar o no la identitat de l'assassí de Laura Palmer. la cadena insistia en desemmascarar-lo a la segona temporada, mentre que Lynch volia guardar aquest secret fins al final. El director de seguida es va desencantar amb el projecte i, com a resultat, molt membres del repartiment van declarar sentir-se abandonats.

En aquella època Lynch va començar a col·laborar amb l'editora, productora i companya en la vida real i amb qui va tenir un fill, Mary Sweeney, que ja havia treballat com a assistent per al director a Vellut blau. Aquesta col·laboració es repetiria durant onze projectes diferents.

El següent llargmetratge va ser una adaptació de la novel·la de Barry Gifford Cor salvatge. Lynch ven va fer una road movie protagonitzada pels actors Nicolas Cage i Laura Dern. Cor salvatge va obtenir una Palma d'Or al Festival Internacional de Cinema de Canes de 1990,[3] però no va rebre l'aprovació de la crítica ni amb el suport del gran públic.

Twin Peaks va patir moltes baixades d'audiència i va ser retirada l'any 1991. Mentrestant, Lynch va escriure una preqüela sobre els últims set dies en la vida del personatge de Laura Palmer, que donaria lloc al llargmetratge Twin Peaks: Fire Walk with Me (1992), que va ser un fracàs comercial i va suposar les pitjors crítiques de la carrera del director.

Lynch va tornar a col·laborar amb Mark Frost en la sèrie documental American Chronicles (1990) i en la sèrie d'humor On the Air (1992) per l'ABC, sobre els orígens de la televisió. Als Estats Units d'Amèrica només se'n van emetre tres episodis. El seu posterior projecte va ser la minisèrie titulada Hotel Room (1993), per la cadena HBO, que narrava els esdeveniments emmarcats en una mateixa habitació d'hotel al llarg de diverses dècades.

Lost Highway, The Straight Story i Mulholland Drive (1997 - 2001)[modifica]

L'any 1997, David Lynch va tornar amb una pel·lícula complexa d'argument no lineal, Lost Highway (Carretera perduda), que comptava amb molts element propis del cinema negre. El guió va ser co-escrit amb Barry Gifford. Lactor Bill Pullman i l'actriu Patricia Arquette en van ser els protagonistes. La pel·lícula va ser un fracàs a nivell comercial, però va rebre crítiques contraposades. Tot i això, gràcies en part a la banda sonora, en què apareixien cantants i grups com Marilyn Manson, Rammstein, Nine Inch Nails i The Smashing Pumpkins, Lynch va obtenir una nova audiència: l'anomenada Generació X.

L'any 1999, Lynch va sorprendre molt positivament els seus fans i la crítica amb una pel·lícula produïda per la companyia Disney: The Straight Story (Una història de debò), que aparentment era una pel·lícula senzilla i sense pretensions que narrava la història real sobre un home de poble (interpretat pel veterà actor Richard Farnsworth) que fa un llarg viatge de país en país sobre un tallagespa, amb l'únic objectiu de fer les paus amb el seu germà malalt. La pel·lícula va rebre crítiques molt favorables i va donar noves audiències al seu autor. El film va ser nominat a la Palma d'Or, va rebre dos nominacions als Globus d'Or (per la banda sonora i a millor actor dramàtic), i Richard Farnsworth va ser nominat als Premis Oscar en la categoria de millor actor.

Aquell mateix any, Lynch va temptar una altra vegada la cadena ABC per fer un drama per la televisió. La cadena li va donar el vist-i-plau i es va gravar l'episodi pilot de dues hores. Tot i així, la sèrie va quedar definitivament aparcada per controvèrsies sobre el contingut i la duració. Amb l'aportació de set milions de dòlars per la productora francesa Studio Canal, el director va convertir aquest episodi pilot en el llargmetratge Mulholland Drive. Estrenada finalment l'any 2001, es tracta d'una història que intenta aprofundir en la cara fosca de Hollywood com a fàbrica de somnis. La pel·lícula està protagonitzada per les actrius Naomi Watts i Laura Harring, i per l'actor Justin Theroux. Comercialment, Mulholland Drive va reeixir prou bé arreu del món i va rebre moltes ressenyes positives, i Lynch va obtenir, amb aquesta pel·lícula, el premi a millor director al Festival Internacional de Cinema de Canes de l'any 2001[3] compartit amb Joel Coen per The Man Who Wasn't There) i un altre premi a millor director atorgat per la New York Film Critics Association. A més va rebre quatre nominacions als Premis Globus d'Or i alhora, una tercera nominació de Lynch als Premis Oscar com a director.

Dècada de 2000[modifica]

L'any 2002, Lynch va desenvolupar una sèrie de curtmetratges a Internet, titulada Dumb Land. Constava de vuit episodis, d'un contingut intencionalment molt durs pel. Els episodis van ser publicats després en format DVD.

El mateix any, Lynch va dedicar als seus seguidors una comèdia de situació a la seva pàgina web. La sèrie es va titular Rabbits (Conills), i constava de vuit episodis plens de surrealisme que transcorrien en una sala habitada per estranyes persones amb cap de conill. Posteriorment, el director va rodar en vídeo digital el curtmetratge Darkened Room, a imitació del famós cine de terror japonès dels últims anys.

Al Festival de Canes de l'any 2005, David Lynch va anunciar que durant un any havia rodat el seu últim film a Polònia, amb tècniques digitals. Aquest film, anomenat Inland Empire, és interpretat per diversos col·laboradors habituals en el cine del director: al repartiment hi ha actrius i actors com Laura Dern, Justin Theroux, Harry Dean Stanton o Grace Zabriskie, així com Jeremy Irons, Karolina Gruszka, Peter J. Lucas, Krzysztof Majchrzak, Julia Ormond o Diane Ladd. A més, Naomi Watts i Laura Harring presten la seva veu a dos dels conills de la pel·lícula. Lynch va descriure el film com «un misteri sobre una dona ficada en grans dificultats». Inland Empire es va estrenar el desembre de l'any 2006, i va suscitar molts comentaris contraposats per part de la crítica, com ja ho havien fet la majoria de les seves pel·lícules. No obstant, l'opinió majoritària va ser positiva.

El 2009, Lynch va produir la sèrie web documental Interview Project dirigida pel seu fill Austin Lynch i el seu amic Jason S. Interessat a treballar amb Werner Herzog, el 2009 Lynch va col·laborar en la seva pel·lícula My Son, My Son, What Have Ye Done, que es basa en la història real d'un actor que va cometre matricidi mentre actuava en una producció de l'Oresteia, i va protagonitzar Grace Zabriskie, habitual de Lynch.[4]

Dècada de 2010[modifica]

Lynch va dirigir un concert de Duran Duran el 2011,[5] el 2013 va dirigir el vídeo per a la cançó de Nine Inch Nails Came Back Haunted[6] i va fer fotografia per a l'àlbum homònim de Dumb Numbers publicat en 2013.[7] Va rodar una tercera temporada de nou episodis de Twin Peaks el 2015 emesa el 2017 a Showtime.

Influències[modifica]

Lynch ha declarat, en diverses ocasions, que admira profundament els cineastes Stanley Kubrick, autor de moltes de les seves pel·lícules preferides, i Federico Fellini, l'escriptor Franz Kafka i el pintor Francis Bacon, autors d'obres que pel director tenen una gran força visual i una sensibilitat commovedora. Igualment, ha citat el pintor expressionista austríac Oskar Kokoschka com a font d'inspiració. Lynch sempre s'ha sentit meravellat per la pel·lícula El màgic d'Oz, i moltes vegades n'ha fet referències, com en Cor Salvatge, on en va fer una paròdia que va comportar molta polèmica.

Una altra influència va ser el llibre The Art Spirit, de l'artista i professor nord-americà Robert Henri, del qual va afirmar que el va ajudar a decidir el camí que prendria la seva obra plàstica. Igual que Henri, Lynch es va traslladar del camp a un entorn urbà per desenvolupar la seva carrera artística. Henri era un pintor realista urbà, que adoptava la vida de ciutat com a matèria artística per la seva obra, procés que Lynch va imitar en les seves primeres obres.

Sobre la seva obra cinematogràfica també van ser de gran importància les influències de cineastes com Luis Buñuel, Werner Herzog i Roman Polanski, alguns dels quals ha reconegut, igualment, al mateix Lynch com a gran referent.

Altres activitats[modifica]

Durant la seva trajectòria, des de 1988, Lynch també va crear múltiples spots per a perfums, productes esportius, aliments, automòbils o dispositius d'entreteniment, entre d'altres.

A més del cinema, Lynch s'ha dedicat a la pintura. A Espanya, la seva obra pictòrica es va poder apreciar a l'exposició Action-Reaction, que l'any 2009 va recórrer les ciutats Saragossa o Granada.

Lynch també va crear videoclips, entre els quals destaquen Dangerous de Michael Jackson (1992), Longing de Yoshiki (1995), Rammstein de Rammstein (1996), Shot in the Black of the Head de Moby (2009) o Came Back Haunted de Nine Inch Nails (2013), entre d'altres.

També va divulgar la Meditació Transcendental (MT), des que l'any 1973 s'hi havia iniciat. L'any 2005 va fundar la David Lynch Foundation For Consciousness-Based Education and World Peace (també coneguda simplement com a David Lynch Foundation), per ajudar econòmicament estudiants de les escoles interessats en aquesta escola de meditació, i per finançar la investigació sobre la seva tècnica i els seus efectes en l'aprenentatge. Amb els anys, la Fundació ha ampliat el seu enfocament per incloure-hi altre poblacions en risc, com les persones sense sostre, els veterans de guerra nord-americans, els refugiats de les guerres africanes o els presos.[8]

Vida personal[modifica]

David Lynch ha mantingut relacions sentimentals amb l'actriu Isabella Rossellini (que va conèixer durant el rodatge de Blue Velvet), i ha estat casat tres vegades: amb Peggy Lentz (del 1967 al 1974), amb qui va tenir una filla (la directora cinematogràfica Jennifer Chambers Lynch); amb Mary Fisk (del 1977 al 1987), amb qui va tenir un fill, Austin Jake Lynch; i amb l'editora i productora de diverses de les seves pel·lícules Mary Sweeney, amb qui va tenir un altre fill l'any 1992, Riley Lynch.

Filmografia[modifica]

Les seves pel·lícules més destacades són:[9]

Espots televisius[modifica]

  • Obsession by Calvin Klein (1988)
  • Georgia Coffee (1991)
  • We Care About New York (1991)
  • Who is Gio? (1992)
  • Dangerous Teaser (1993)
  • Alka-Seltzer Plus (1993)
  • Tresor (1993)
  • Barilla Pasta (1993)
  • The Wall (1993)
  • Revealed (1993)
  • The Instinct of Life (1993)
  • Sun Moon Stars (1994)
  • Dead Leaves, Aunt Droid, Nuclear Winter and Rocket (1997)
  • Clear Blue Easy (1997)
  • Parisienne (1998)
  • Playstation 2: The Third Place (2000)
  • Nissan Micra (2002)

Discografia[modifica]

Àlbums d'estudi[modifica]

  • Crazy Clown Time (2011)
  • The Big Dream (2013)

Cites i curiositats[modifica]

Segons el director, "En una ciutat gran em vaig adonar que hi havia molta por. Venint del nord-oest, això et copeja amb la força d'un tren." "Crec que era un noi completament normal," recorda. "Per descomptat, a tots ens agrada pensar que un és diferent i únic…Segons els meus records, vaig tenir una infància feliç, sense massa problemes. Però els nois tenen els sentits particularment alertes, els ulls molt oberts, les orelles molt atentes, i el món els mana una cataracta d'informacions i sensacions... Els nois perceben les coses de manera molt intensa, però tenen també una imaginació que pot amplificar els esdeveniments més insignificants, els detalls més ínfims.

Engrandit per la imaginació d'un nen, un petit esdeveniment pot convertir-se en la més bella o la més horrible de les històries. Quan era noi aquesta percepció de les coses podia ser formidable, però, al mateix temps, pertorbadora i inquietant. Per exemple, poder entrar a una casa i, sense buscar res en particular, sense imaginar-te res de res, sentir que hi ha quelcom una mica rar en aquesta casa. Com un núvol malvat que sura en l'aire i t'indica de manera confusa que en aquesta casa alguna cosa va malament. Hi ha gent adulta, tot sembla normal, però sentiu que hi ha una quelcom amagat, que en la casa regna un cert malestar subterrani que els qui viuen aquí no volen que els altres vegin... En la meva casa tot era molt tranquil, molt normal. Els meus pares mai es van barallar, fins a tal punt que de vegades fins i tot m'hauria agradat que es barallessin un poc, que hagués en la casa un poc de moviment. Però mai va passar res. La nostra casa era un lloc sòlid, estable, tranquilitzador. Potser quan des del principi es posseïx una estabilitat tan gran, un fonament ben sòlid, un es troba més inclinat a sortir de si mateix. Mentre que si un creix en la inseguretat, després busca desesperadament la seguretat, sense arriscar-se tant. Des d'aquest punt de vista, crec que vaig tenir sort."

"Quan era un adolescent, intentava divertir-me les 24 hores al dia. No vaig començar a pensar fins que vaig tenir 20 o 21. Feia coses estúpides i comunes. No va succeir molt en el pis de dalt fins als 19. La meva mare es va negar a donar-me llibres per a acolorir quan era nen. Probablement m'hagi salvat, perquè si ho penses, el que fa un llibre per a acolorir és destruir completament la creativitat." Així fins que va complir 19 anys. O sigui, edat en la qual va començar el seu anar i venir per diferents escoles d'art, les quals abandonava.

L'any 1965, no obstant això, va ingressar a la Pennsylvania Academy of Fini Arts (PAFA), de Filadèlfia. "Era un temps magnífic per a estar a l'Acadèmia," assegura. "Les escoles tenen ones, i va succeir que jo li vaig pegar a una ona creixent i gegant. Hi havia molta gent bona a l'escola. I aquest va ser el començament de tot. Se'm van aclarir les coses en termes de pintura, i el meu estil va trobar el seu camí." "La casa a la qual em vaig mudar quedava enfront de la funerària, al costat de Pop's Diner. L'àrea tenia un ambient grandiós -fàbriques, fum, autopistes, diners, els personatges més estranys, les nits més fosques." "Jo vivia en el carrer 13 i Wood. És un lloc molt industrial. A les 5:00 ja no hi ha ningú en el barri. Ningú hi viu aquí. I m'agrada molt això. És bell, si ho veus de manera correcta." "Vivíem barat, però la ciutat estava plena de por. Un nen va ser estomacat al nostre carrer i les marques de guix que envoltaven el lloc en el qual havia jagut van quedar en la sendera durant cinc dies. Ens van robar dues vegades, ens van disparar a les finestres i ens van robar l'acte." Entre les seves obres de l'època havia una complexa i entretinguda taula de pool elèctrica i una sèrie de "dones mecàniques", això és, clar, dones que es convertien en màquines d'escriure.

És allà on va trobar la seva veritable vocació. Va gaudir moltíssim aquesta etapa al costat d'uns altres amb inquietuds artístiques. La seva inclinació per la pintura es va fer manifesta. Després de passar per escoles d'art, el 1965 Lynch i un amic, Jack Fisk, van viatjar a Europa per a estudiar amb el pintor expressionista Oskar Kokoschka a Salzburg, Àustria. Van viatjar a París, i finalment a Atenes, Grècia, però van tornar als Estats Units als 15 dies. "No em va agradar Europa," assegura.

"Pensava tot el temps, aquí és on vaig a pintar. I no havia cap tipus d'inspiració allí per a la classe de treball que volia fer. Tenia la intenció de quedar-me tres anys. En canvi, m'hi vaig quedar 15 dies! Me'n recordo d'estar ficat al llit en un soterrani a Atenes amb llangardaixos que grimpaven a les parets, i pensava que estava a 7.000 milles de McDonalds!" De tornada en Alexandria, va aconseguir (i va perdre sistemàticament) una sèrie de treballs: en una cigarreria, en una botiga d'art, en una oficina d'enginyeria i en una marquería, l'amo de la qual es cridava, apropiadament, Michelangelo. "Quan era acomiadat, això em duia a altra part, a noves experiències. Cada vegada que em tiraven, estava feliç de la vida!", recorda. "Però després de desembussar un bany (un treball que ningú més volia) per cinc dòlars, hauria anat a qualsevol part amb la condició de sortir d'aquí."

Premis[modifica]

Oscar

Any Categoria Pel·lícula Resultat
2001 Millor direcció Mulholland Drive Nominada
1986 Millor direcció Blue Velvet Nominada
1980 Millor direcció

Millor guió adaptat

L'home elefant Nominada
Globus d'Or
Any Categoria Pel·lícula Resultat
2001 Millor direcció

Millor guió

Mulholland Drive Nominada
1986 Millor guió Blue Velvet Nominada
1980 Millor direcció L'home elefant Nominada

Altres premis

David Lynch ha guanyat dues vegades el Premi Cèsar francès a la millor pel·lícula estrangera (per L'home elefant i Mulholland Drive). Al Festival de Cannes, Lynch va guanyar la Palma d'Or l'any 1999 amb la seva obra Cor salvatge, i l'any 2001 va rebre el premi per al millor director amb Mulholland Drive. L'any 2002, faria de president del jurat en aquest mateix festival. També el 2002, Lynch va ser condecorat pel govern francès amb la Legió d'Honor. El dia 6 de setembre de 2006, el director va rebre el Lleó d'Or al Festival de Venècia per les seves contribucions al Setè Art. En aquest mateix festival, Lynch va presentar la seva última pel·lícula, Inland Empire.

Referències[modifica]

  1. Jousse, Thierry. El libro de David Lynch. Madrid: Prisa-El País ("Cahiers du cinéma", París, 2007). ISBN 978-84-9815-885-4. 
  2. «David Lynch The Wild-at-Art Genius Behind Twin Peaks». Time Magazine, 01-10-1990.
  3. 3,0 3,1 «Lynch awarded Légion d'Honneur» (en anglès). The Guardian, 20-05-2002. [Consulta: 12 març 2023].
  4. Kay, Jeremy. «Werner Herzog: a killer at the table» (en anglès). The Guardian, 22-06-2010. [Consulta: 12 març 2023].
  5. Lewis, Dave. «Watch: David Lynch, Duran Duran team for 'Unstaged' streaming concert» (en anglès). Arxivat de l'original el 20 de març 2011. [Consulta: 20 març 2011].
  6. Blistein, Jon «Nine Inch Nails Photos Preview 'Came Back Haunted' Clip» (en anglès). Rolling Stone, 27-06-2013. Arxivat de l'original el 29 de juny 2013 [Consulta: 26 agost 2017].
  7. «Dumb Numbers II, by Dumb Numbers» (en anglès). Arxivat de l'original el 2016-03-07. [Consulta: 31 juliol 2015].
  8. «David Lynch: “La meditación trascendental mejora mi obra”» (en castellà). elpais.com. [Consulta: 15 desembre 2016].
  9. Jousse, Thierry. Maestros del cine: David Lynch (en castellà). Cahiers du cinéma, 2010, p. 100. ISBN 9782866425845. 

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: David Lynch