David Lynch

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simpleicons Interface user-outline.svgDavid Lynch
DAVID LYNCH (CannesPhotocall).jpg
David Lynch al Festival de Canes de 2001
Naixement David Keith Lynch
20 de gener de 1946 (1946-01-20) (70 anys)
Missoula, Montana (EUA)
Nacionalitat Estats Units Estats Units
Alma mater Universitat George Washington i Pennsylvania Academy of the Fine Arts
Ocupació director de cinema, actor, guionista, compositor, actor de veu, músic, animador, pintor, muntador, actor de televisió, lletrista i compositor de cançons
Partit polític Partit Demòcrata dels Estats Units
Cònjuge Peggy Lynch (1967-1974)
Mary Fisk (1977-1987)
Mary Sweeney (2006-2007)
Emily Stofle (2009-)
Premis oficial de la Legió d'Honor
Goslarer Kaiserring
Premis César
Millor pel·lícula estrangera
1982 - L'home elefant
2002 - Mulholland Drive
Festival de Canes
Palma d'Or
1990 - Cor salvatge
Millor director
2001 - Mulholland Drive
Mostra de Venècia
Lleó d'Or per la carrera
2006 - Trajectòria cinematogràfica
Millors pel·lícules
(Puntuació mínima de 7 a FilmAffinity o IMDb)
2001 Mulholland Drive
1999 Una història de debò
1996 Lost Highway
1990 Twin Peaks - Pilot Episode
1990 Cor salvatge
1986 Blue Velvet
1980 L'home elefant
1976 Eraserhead

Lloc web www.davidlynch.com
Facebook davidlynchofficial
Twitter david_lynch
IMDB Fitxa personal a IMDb
Modifica dades a Wikidata

David Lynch (Missoula, Montana, EUA, 20 de gener de 1946) és un director de cinema dels Estats Units. Nominat tres cops als premis Oscar com a millor director.

David Lynch és, avui dia, un dels representats clars del corrent surrealista dintre del cinema. Les seves pel·lícules sempre ens han trasllat a un món de somnis, un món de misteri, un món surrealista... La seva primera pel·lícula va ser "Eraserhead", una pertorbadora i aterridora història de surrealisme dut al límit. Però abans ja havia rodat 4 curts, el primer d'ells el 1966: Six Figuris Getting Sick, que començà sent un projecte artístic d'escultures de relleu i va acabar essent un curtmetratge d'un minut de duració. Després tenim L'Alfabet o La Mare.

El 1990, va aconseguir atrapar a més de 50 milions de telespectadores només d'Amèrica amb la inoblidable Twin Peaks, al mateix temps que rodava "Cor salvatge" (Wild at Heart) (pel·lícula en la qual també va participar Duwayne Dunham, responsable de diversos episodis de la mítica sèrie), la qual va ser cancel·lada el 1992, ja que, a mesura que s'anava acostant al món de Lynch, la sèrie anava baixant d'audiència als EUA, ben al contrari del que succeïa que a Europa. Malgrat tot, Lynch va dirigir una pel·lícula el mateix any per a concloure la sèrie, i servir també de precuela: es tracta del film Twin Peaks: Fire walk with me.

Després de perdre força públic en les seves darreres pel·lícules, Lynch va dirigir el 1999 una història força diferent del que havia rodat fins aleshores, es tracta del drama Una història de debò. Afortunadament per als aficionats al cine de Lynch, tres anys després va tornar a sorprendre amb el film Mulholland Drive (2002), una pel·lícula que ha fet història dintre del món de l'art surrealista.

Biografia i obra[modifica | modifica el codi]

Infància i juventut (1946 - 1965)[modifica | modifica el codi]

Lynch es podria considerar l'arquetip del noi nord-americà de classe mitjana. Segons Thierry Jousse, redactor de la revista Cahiers du Cinéma i autor d'un llibre sobre el director, "quan parla de la seva infància, Lynch la descriu invariablement com una etapa idíl·lica, una mena de somni permanent que només va tenir un inconvenient: una forçada vida nòmada".[1] El seu pare, Donald, va ser un científic adscrit al Ministeri d'Agricultura nord-americà. La seva mare, Sunny, era professora de llengua. La família va viure en diferents llocs, entre el nord-oest del país i Carloina del Nord. Lynch va ser boy scout i, als 15 anys, va participar com a acomodador en la presa de possessió del president John F. Kennedy.

Lynch no va trigar a sentir impulsos artístics i va anar al Corcoran School of Art, a Washington, mentre acabava els seus estudis secundaris a Alexandria, Virginia. Després es va apuntar a la School of Museum of Fine Arts de Boston durant un any, abans de marxar cap a Europa en companyia del seu amic i company artístic Jack Fisk. Els seus plans consistien en estudiar amb el pintor de l'Expressionisme austríac Oskar Kokoschka (que resultaria una de les seves referències artístiques principals) durant tres anys. Tot i això, Lynch va tornar als Estats Units al cap de tan sols 15 dies.

Filadèlfia i primers curtmetratges (1966 - 1970)[modifica | modifica el codi]

L'any 1966, Lynch es va instal·lar a la ciutat de Filadèlifia, a Pennsilvània, on aniria al Pennsylvania Academy of Fine Arts (PAFA). Allà es va dedicar principalment a la confecció de complexos mosaics a partir de formes geomètriques, els quals ell va anomenar Industrial Symphonies. Durant aquella època va fer les seves primeres proves cinematogràfiques. El seu primer curtmetratge va rebre el títol de Six Men Getting Sick ("Sis homes emmalaltint") (1966). Ell mateix descriuria el curt com a "57 segons de desenvolupament i passió, i tres segons de vòmit". Amb aquesta obra, Lynch va guanyar el certamen anual de l'Acadèmia. Aquest petit èxit li permetria realitzar el seu segon curtmetratge: The Alfabet.

A partir de 1970, Lynch es va centrar exclusivament en l'art cinematogràfic. Va aconseguir un premi de 5.000 dòlars de l'American Film Institute per la seva obra The Grandmother ("La abuela"), sobre un pobre noi del carrer que se les arregla per aconseguir una àvia a partir d'una llavor. Aquesta pel·lícula de 30 minuts de duració mostra ja molts dels patrons característics que Lynch inclourà en les seves posteriors pel·lícules, en el seu cinema de maduresa, destacant el so pertorbador i un imaginari molt significatiu, enfocat en els desitjos reprimits i el subconscient, tot això allunyat per complet dels mètodes tradicionals d'estructurar el relat.

Los Angeles i Eraserhead (1971 - 1979)[modifica | modifica el codi]

L'any 1971, David Lynch es va traslladar a Los Angeles per assistir a les classes de l'American Film Institute Conservatory. Va ser allà on va començar a treballar en el que seria el seu primer llargmetratge, Eraserhead, aprofitant una ajuda de 10.000 dòlars concedida per aquesta mateixa institució. Aquests diners, però, no van ser suficients per acabar la pel·lícula, és per això que Lynch no la va poder finalitzar fins l'any 1977. El director es va veure obligat a demanar els diners restants a amics i familiars, incloent el seu amic de la infància, Jack Fisk, dissenyador de la producció i marit de l'actriu Sissy Spacek. Lynch fins i tot va haver de vendre diaris per aconseguir el finançament necessari per la seva pel·lícula.

Eraserhead és una pel·lícula enigmàtica i fosca, plena de picades d'elements surrealistes i aspectes pertorbadors. És per aquest motiu que la pel·lícula seria rodada convenientment en blanc i negre. El llargmetratge narra la història d'un jove tranquil (paper que interpreta Jack Nance) que viu en una mena d'àrea industrial i que té una novia que dóna llum a una criatura estranya que no para de cridar. Lynch es refereix a la seva pel·lícula com "la meva història de Filadèlfia", fent referència al fet que el llargmetratge reflexa molt bé totes les experiències crues que va haver de viure en aquella ciutat durant la seva etapa com a estudiant, experiències que el marcarien profundament.

Sobre aquesta pel·lícula, la crítica ha afirmat que suggereix o intenta suggerir les pors i les ansietats del mateix cineasta a l'entorn del tema de la paternitat, personificat en l'aspecte grotesc del nadó, que ha esdevingut una de les icones més significatives del cinema fantàstic de tota la història del cinema. El director ha rebutjat, en més d'una ocasió, revelar com va ser elaborada aquella criatura, però els rumors apunten a que va ser creada a partir d'un fetus de vaca embalsamat.

A causa dels seus continguts extravagants, en un principi es va pensar que la pel·lícula no podria ser exhibida comercialment però, gràcies a l'esforç del seu distribuidor, Ben Barenholtz, de seguida va esdevenir un clàssic, típicament mostrat a les sales especialitzades en projeccions de mitjanit, al marge de les grans audiències. La crítica més avançada la va qualificar immediatament d'obra mestra, fet que va establir el director al cap de l'avantguarda cinematogràfica. El gran director Stanley Kubrick va afirmar amb admiració que Eraserhead era un de les seves pel·lícules preferides de tota la història del cinema. Aquest èxit va provocar que l'equip d'actors i tècnics de la pel·lícula (entre ells el càmera Frederick Elmes, el tècnic de so Alan Splet i l'actor Jack Nance) seguissin treballant amb Lynch durant els anys posteriors.

L'home elefant i èxit comercial (1980 - 1982)[modifica | modifica el codi]

Eraserhead va atraure l'atenció del productor Mel Brooks, que va contractar Lynch per dirigir la pel·lícula de 1980 The Elephant Man (L'home elefant). Escrita per Chris de Vore i Eric Bergren, la pel·lícula és un biopic inspirat en la figura de Joseph Merrick, un home de classe baixa amb moltes deformitats físiques. El film va ser protagonitzat per John Hurt, en el paper de John Merrick (el nom real de Merrick es va canviar), i per Anthony Hopkins, en el paper de Frederick Treves. El rodatge es va realitzar a Londres, i Lynch li va donar el seu propi enfocament surrealista a la pel·lícula filmant-la com l'anterior, en blanc i negre. Tot i així, el film ha estat descrit com un dels "més convencionals" del director. L'home elefant va ser un gran èxit comercial i va obtenir vuit nominacions als Premis Òscar, incloent el de millor director i millor guió adaptat per Lynch. Aquest film, entre altres coses, va demostrar que les propostes de Lynch, encara que extravagants, eren viables a nivell comercial.

Els films amb De Laurentiis: Dune i Blue Velvet (1983 - 1986)[modifica | modifica el codi]

Posteriorment, el cineasta va acceptar dirigir una superproducció per al productor italià Dino De Laurentiis, que adaptava la novel·la de ciència-ficció Dune de l'escriptor Frank Herbert, amb la condició que la productora es comprometés a finançar una segon projecte sobre el qual Lynch tindria un control creatiu absolut. Tot i que el productor esperava que Dune suposaria alguna cosa tan gran com una nova La Guerra de les Galàxies, la pel·lícula va resultar un gran fracàs comercial, alhora desprestigiada per la crítica. Els càlculs inicials mostraven que la pel·lícula ingressaria uns 45 milions de dòlars, que al final resultarien tan sols 27,4 milions. Per compensar aquestes pèrdues, l'estudi va elaborar una versió llarga per la televisió que desvirtuava el muntatge del director i que Lynch va desautoritzar de manera immediata.

La segona pel·lícula de Lynch produida per De Laurentiis va ser Blue Velvet (1986), que narra la història d'un jove universitari (representat per l'actor protagonista de Dune, Kyle MacLachan) que descobreix el costat fosc d'una petita ciutat mentre investiga la procedència d'una orella tallada que havia trobat casualment passejant pel camp. La pel·lícula ofereix actuacions memorables com les de Isabella Rosellini, en el paper d'una cantant turmentada, i de Dennis Hopper en el d'un criminal psicòpata.

Blue Velvet va obtenir un gran èxit per part de la crítica, i va proporcionar a Lynch la seva segona nominació al Premi Òscar al millor director. La pel·lícula presenta algunes característiques comunes del seu cinema: una posada en escena perfectament cuidada, situacions i conductes inexplicables, dones ultratjades, misteris pertorbadors dins una petita comunitat i una banda sonora amb cançons antigues i poc convencionals. Les cançons Blue Velvet, de Bobby Vinton i In Dreams, de Roy Orbison, donen encara més estranyesa a l'ambient de la pel·lícula. Aquesta va ser la primer vegada en què Lynch va treballar amb el compositor Angelo Badalamenti, que acabaria col·laborant en totes les seves pel·lícules posteriors.

El director Woody Allen, la pel·lícula del qual va ser nominada com a millor llargmetratge (Hannah i les seves germanes), va afirmar que Blue Velvet era la millor pel·lícula de l'any. Aquest film, que és usualment considerat com una de les obres mestres del cinema contemporani, ha arribat a convertir-se en una icona de la cultura popular.

Twin Peaks, Cor Salvatge i Fire Walk With Me (1987 - 1996)[modifica | modifica el codi]

Com que no obtenia finançament pels seus guions posteriors, a finals dels anys 80 David Lynch va optar per col·laborar amb el productor televisiu Mark Frost en la sèrie televisiva Twin Peaks, que tracta sobre els successos estranys que transcorren en una petita localitat de Washington. La història es centra en les investigacions realitzades per l'agent especial de l'FBI Dale Cooper (interpretat per Kyle MacLachan) en relació a la mort d'una coneguda estudiant de secundària anomenada Laura Palmer. Aquesta investigació anirà revelant els secrets més escabrosos dels membres de la comunitat, aparentment respectables. David Lynch va dirigir sis episodis de la sèrie en total, incloent els dos primers, i va escriure i co-escriure alguns episodis més, apareixent fins i tot com a actor en alguns d'aquests.

La sèrie es va estrenar a la cadena ABC el dia 8 d'abril de l'any 1990, i poc a poc es va anar descobrint com tot un fenomen cultural. Cap altre projecte de Lynch no ha obtingut tal acceptació. La sèrie va ser venuda a una infinitat de països, i alguns dels seus tòpics es van incorporar a la cultura popular del moment. Es van fer paròdies de la mateixa sèrie a programes com Saturday Night Live o en sèries com Els Simpson. Lynch va aparèixer a la portada de la revista Time gràcies, sobretot, al gran èxit de Twin Peaks. Tot i això, Lynch tindria conflictes amb els membres de la cadena per diversos motius, en especial per la possibilitat de revelar o no la identitat de l'assassí de Laura Palmer. la cadena insistia en desemmascarar-lo a la segona temporada, mentre que Lynch volia guardar aquest secret fins al final. El director de seguida es va desencantar amb el projecte i, com a resultat, molt membres del repartiment van declarar "sentir-se abandonats".

Va ser en aquella època quan Lynch va començar a col·laborar amb l'editora, productora i la seva companya en la vida real i amb qui va tenir un fill, Mary Sweeney, que ja havia treballat com a assistent per al director a Blue Velvet. Aquesta col·laboració es repetiria durant onze projectes diferents.

El seu següent llargmetratge va ser una adaptació de la novel·la de Barry Gifford Cor Salvatge, que Lynch va convertir en una road movie protagonitzada pels actors Nicolas Cage i Laura Dern. Cor Salvatge va obtenir una Palma d'Or en el Festival de Canes de 1990, però no va comptar amb l'aprovació de la crítica ni amb el suport del gran públic.

Twin Peaks va acabar patint moltes baixades d'audiència i va ser retirada l'any 1991. Mentrestant, Lynch va escriure una preqüela sobre els últims set dies en la vida del personatge de Laura Palmer, que donaria lloc al llargmetratge Twin Peaks: Fire Walk with Me (1992), que va ser un fracàs de taquilla i va suposar les pitjors crítiques de la carrera del director.

Lynch tornaria a col·laborar amb Mark Frost en la sèrie documental American Chronicles (1990) i en la sèrie d'humor On the Air (1992) per l'ABC, sobre els orígens de la televisió. Als Estats Units només se'n van emetre tres episodis. El seu posterior projecte va ser la minisèrie titulada Hotel Room (1993), per la cadena HBO, que narrava els esdeveniments emmarcats en una mateixa habitació d'hotel al llarg de varies dècades.

Lost HighwayThe Straight Story i Mulholland Drive (1997 - 2001)[modifica | modifica el codi]

L'any 1997, David Lynch va tornar amb una pel·lícula complexa d'argument no lineal, Lost Higway (Carretera Perduda), que comptava amb molts element propis del cinema negre. El guió va ser co-escrit amb Barry Gifford, i la pel·lícula va ser protagonitzada per l'actor Bill Pullman i l'actriu Patricia Arquette. La pel·lícula va suposar un fracàs a nivell comercial, però va rebre crítiques contraposades. Tot i això, gràcies en part a la banda sonora, en què apareixien cantants i grups com Marilyn Manson, Rammstein, Nine Inch Nails i The Smashing Pumpkins, Lynch va obtenir una nova audiència: l'anomenada Generació X.

L'any 1999, Lynch va sorprendre molt positivament els seus fans i la crítica amb una pel·lícula produïda per la companyia Disney: The Straight Story (Una història de debó), que aparentment era una pel·lícula senzilla i sense pretensions que narrava la història real sobre un home de poble (interpretat pel veterà actor Richard Farnsworth) que emprèn un llarg viatge de país en país sobre un tallagespa, amb l'únic objectiu de fer les paus amb el seu germà malalt. La pel·lícula va rebre crítiques molt favorables i va proporcionar noves audiències al seu autor. El film seria nominat a la Palma d'Or, rebria dos nominacions als Globus d'Or (per la banda sonora i a millor actor dramàtic), i Richard Farnsworth seria també nominat als Premis Òscar en la categoria de millor actor.

Aquell mateix any, Lynch va temptar una altra vegada la cadena ABC amb la idea de fer un drama per la televisió. La cadena li va donar el vist-i-plau i es va gravar l'episodi pilot, de dues hores de duració. Tot i així, la sèrie va quedar definitivament aparcada per controvèrsies sobre els seus continguts i la seva duració. Amb l'aportació de 7 milions de dòlars per part de la productora francesa Studio Canal, el director va convertir aquest episodi pilot en el llargmetratge Mulholland Drive. Estrenada finalment l'any 2001, es tracta d'una història que intenta aprofundir en la cara fosca de Hollywood com a "fàbrica de somnis". La pel·lícula està protagonitzada per les actrius Naomi Watts i Laura Harring, i per l'actor Justin Theroux. Comercialment, Mulholland Drive va funcionar bastant bé arreu del món, mereixent, a més, moltes ressenyes positives, i Lynch va obtenir, amb aquesta pel·lícula, el premi a millor director al Festival de Canes de l'any 2001 (premi compartit amb Joel Coen per The Man Who Wasn't There) i un altre premi a millor director atorgat per la New York Film Critics Association. A part d'això, la pel·lícula va rebre quatre nominacions als Globus d'Or i va suposar, alhora, la tercera nominació per Lynch als Premis Òscar com a director.

Obra a Internet i Inland Empire (2001 - Actualitat)[modifica | modifica el codi]

L'any 2002, Lynch va desenvolupar una sèrie de curtmetratges a Internet, titulada Dumb Land. Constava de 8 episodis, els quals eren intencionalment molt durs pel que fa al contingut i a la interpretació. Els episodis apareixerien, posteriorment, en format DVD.

El mateix any, Lynch va dedicar als seus seguidors una comèdia de situació a través de la seva pàgina web. La sèrie es va titular Rabbits (Conills), i constava de 8 episodis plens de surrealisme que transcorrien en una sala habitada per estranyes persones amb cap de conill. Posteriorment, el director va rodar en vídeo digital el curtmetratge Darkened Room, a imitació del famós cine de terror japonès dels últims anys.

Al Festival de Canes de l'any 2005, David Lynch va anunciar que durant un any havia estat rodant el seu últim film a Polònia, mitjançant tècniques digitals. Aquest film, anomenat Inland Empire, és interpretat per diversos col·laboradors habituals en el cine del director: el repartiment està format per actrius i actors com Laura DernJustin TherouxHarry Dean Stanton o Grace Zabriskie, així com Jeremy Irons, Karolina Gruszka, Peter J. Lucas, Krzysztof MajchrzakJulia Ormond o Diane Ladd. A més, Naomi Watts i Laura Harring presten la seva veu a dos dels conills de la pel·lícula. Lynch va descriure el film com "un misteri sobre una dona ficada en grans dificultats". Inland Empire es va estrenar el desembre de l'any 2006, i va suscitar molts comentaris contraposats per part de la crítica, com ja ho havien fet la majoria de les seves pel·lícules. No obstant, la opinió majoritària va ser considerablement positiva.

Influències[modifica | modifica el codi]

Lynch ha declarat, en diverses ocasions, que admira profundament els cineastes Stanley Kubrick, autor de moltes de les seves pel·lícules preferides, i Federico Fellini, l'escriptor Franz Kafka i el pintor Francis Bacon, autors d'obres que pel director tenen una gran força visual i una sensibilitat commovedora. Igualment, Lynch ha citat el pintor expressionista austríac Oskar Kokoschka com a font d'inspiració. Lynch sempre s'ha sentit meravellat per la pel·lícula El màgic d'Oz, i moltes vegades n'ha fet referències, com en la seva pel·lícula Cor Salvatge, on en va fer una paròdia que va comportar molta polèmica.

Una altra influència en el director va ser el llibre The Art Spirit, de l'artista i professor nord-americà Robert Henri, del qual va afirmar que el va ajudar a decidir el camí que prendria la seva obra plàstica. Igual que Henri, Lynch es va traslladar del camp a un entorn urbà per desenvolupar la seva carrera artística. Henri era un pintor realista urbà, que adoptava la vida de ciutat com a matèria artística per la seva obra, procés que Lynch imitaria durant els seus inicis.

Sobre la seva obra cinematogràfica també van ser de gran importància les influències de cineastes com Luis Buñuel, Werner Herzog i Roman Polanski, algun dels quals ha reconegut, igualment, al mateix Lynch com a gran referent.

Filmografia[2][modifica | modifica el codi]

Cites i curiositats[modifica | modifica el codi]

Segons el director, "En una ciutat gran em vaig adonar que hi havia molta por. Venint del nord-oest, això et copeja amb la força d'un tren." "Crec que era un noi completament normal," recorda. "Per descomptat, a tots ens agrada pensar que un és diferent i únic... Segons els meus records, vaig tenir una infància feliç, sense massa problemes. Però els nois tenen els sentits particularment alertes, els ulls molt oberts, les orelles molt atentes, i el món els mana una cataracta d'informacions i sensacions... Els nois perceben les coses de manera molt intensa, però tenen també una imaginació que pot amplificar els esdeveniments més insignificants, els detalls més ínfims.

Engrandit per la imaginació d'un nen, un petit esdeveniment pot convertir-se en la més bella o la més horrible de les històries. Quan era noi aquesta percepció de les coses podia ser formidable, però, al mateix temps, pertorbadora i inquietant. Per exemple, poder entrar a una casa i, sense buscar res en particular, sense imaginar-te res de res, sentir que hi ha quelcom una mica rar en aquesta casa. Com un núvol malvat que sura en l'aire i t'indica de manera confusa que en aquesta casa alguna cosa va malament. Hi ha gent adulta, tot sembla normal, però sentiu que hi ha una quelcom amagat, que en la casa regna un cert malestar subterrani que els qui viuen aquí no volen que els altres vegin... En la meva casa tot era molt tranquil, molt normal. Els meus pares mai es van barallar, fins a tal punt que de vegades fins i tot m'hauria agradat que es barallessin un poc, que hagués en la casa un poc de moviment. Però mai va passar res. La nostra casa era un lloc sòlid, estable, tranquilitzador. Potser quan des del principi es posseïx una estabilitat tan gran, un fonament ben sòlid, un es troba més inclinat a sortir de si mateix. Mentre que si un creix en la inseguretat, després busca desesperadament la seguretat, sense arriscar-se tant. Des d'aquest punt de vista, crec que vaig tenir sort."

"Quan era un adolescent, intentava divertir-me les 24 hores al dia. No vaig començar a pensar fins que vaig tenir 20 o 21. Feia coses estúpides i comunes. No va succeir molt en el pis de dalt fins als 19. La meva mare es va negar a donar-me llibres per a acolorir quan era nen. Probablement m'hagi salvat, perquè si ho penses, el que fa un llibre per a acolorir és destruir completament la creativitat." Així fins que va complir 19 anys. O sigui, edat en la qual va començar el seu anar i venir per diferents escoles d'art, les quals abandonava.

L'any 1965, no obstant això, va ingressar a la Pennsylvania Academy of Fini Arts (PAFA), de Filadèlfia. "Era un temps magnífic per a estar a l'Acadèmia," assegura. "Les escoles tenen ones, i va succeir que jo li vaig pegar a una ona creixent i gegant. Hi havia molta gent bona a l'escola. I aquest va ser el començament de tot. Se'm van aclarir les coses en termes de pintura, i el meu estil va trobar el seu camí." "La casa a la qual em vaig mudar quedava enfront de la funerària, al costat de Pop's Diner. L'àrea tenia un ambient grandiós -fàbriques, fum, autopistes, diners, els personatges més estranys, les nits més fosques." "Jo vivia en el carrer 13 i Wood. És un lloc molt industrial. A les 5:00 ja no hi ha ningú en el barri. Ningú hi viu aquí. I m'agrada molt això. És bell, si ho veus de manera correcta." "Vivíem barat, però la ciutat estava plena de por. Un nen va ser estomacat al nostre carrer i les marques de guix que envoltaven el lloc en el qual havia jagut van quedar en la sendera durant cinc dies. Ens van robar dues vegades, ens van disparar a les finestres i ens van robar l'acte." Entre les seves obres de l'època havia una complexa i entretinguda taula de pool elèctrica i una sèrie de "dones mecàniques", això és, clar, dones que es convertien en màquines d'escriure.

És allà on va trobar la seva veritable vocació. Va gaudir moltíssim aquesta etapa al costat d'uns altres amb inquietuds artístiques. La seva inclinació per la pintura es va fer manifesta. Després de passar per escoles d'art, el 1965 Lynch i un amic, Jack Fisk, van viatjar a Europa per a estudiar amb el pintor expressionista Oskar Kokoschka a Salzburg, Àustria. Van viatjar a París, i finalment a Atenes, Grècia, però van tornar als Estats Units als 15 dies. "No em va agradar Europa," assegura.

"Pensava tot el temps, aquí és on vaig a pintar. I no havia cap tipus d'inspiració allí per a la classe de treball que volia fer. Tenia la intenció de quedar-me tres anys. En canvi, m'hi vaig quedar 15 dies! Me'n recordo d'estar ficat al llit en un soterrani a Atenes amb llangardaixos que grimpaven a les parets, i pensava que estava a 7.000 milles de McDonalds!" De tornada en Alexandria, va aconseguir (i va perdre sistemàticament) una sèrie de treballs: en una cigarreria, en una botiga d'art, en una oficina d'enginyeria i en una marquería, l'amo de la qual es cridava, apropiadament, Michelangelo. "Quan era acomiadat, això em duia a altra part, a noves experiències. Cada vegada que em tiraven, estava feliç de la vida!", recorda. "Però després de desembussar un bany (un treball que ningú més volia) per cinc dòlars, hauria anat a qualsevol part amb la condició de sortir d'aquí."

Premis[modifica | modifica el codi]

Òscar

Any Categoria Pel·lícula Resultat
2001 Millor direcció Mulholland Drive Nominada
1986 Millor direcció Blue Velvet Nominada
1980 Millor direcció

Millor guió adaptat

L'home elefant Nominada
Globus d'Or
Any Categoria Pel·lícula Resultat
2001 Millor direcció

Millor guió

Mulholland Drive Nominada
1986 Millor guió Blue Velvet Nominada
1980 Millor direcció L'home elefant Nominada

Altres premis

David Lynch ha guanyat dues vegades el Premi Cèsar francès a la millor pel·lícula estrangera (per L'home elefant i Mulholland Drive). Al Festival de Cannes, Lynch va guanyar la Palma d'Or l'any 1999 amb la seva obra Cor salvatge, i l'any 2001 va rebre el premi per al millor director amb Mulholland Drive. L'any 2002, faria de president del jurat en aquest mateix festival. També el 2002, Lynch va ser condecorat pel govern francès amb la Legió d'Honor. El dia 6 de setembre de 2006, el director va rebre el Lleó d'Or al Festival de Venècia per les seves contribucions al Setè Art. En aquest mateix festival, Lynch va presentar la seva última pel·lícula, Inland Empire.

Discografia[modifica | modifica el codi]

Àlbums d'estudi[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Jousse, Thierry. El libro de David Lynch. Madrid: Prisa-El País ("Cahiers du cinéma", París, 2007). ISBN 978-84-9815-885-4. 
  2. Jousse, Thierry. Maestros del cine: David Lynch (en castellà). Cahiers du cinéma, 2010, p. 100. ISBN 9782866425845. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: David Lynch Modifica l'enllaç a Wikidata