Deliri de reivindicació
El deliri de reivindicació o deliri querulant (del llatí querulus, persona que es plany o querella), és el deliri en què la persona afectada es creu tractada injustament per la seua família, pels superiors o per les institucions, cosa que la porta a formular constantment planys, reclamacions i plets[1][2]
Diagnòstic[modifica]
En el Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales apareix anomenat com a querulous paranoia, un subtipus de la classe persecutòria del trastorn delirant. També apareix en ICD-10 amb el nom llatí Paranoia querulans, en la secció F22.8, «Other persistent delusional disorders».[3][4] No obstant això, no està en ICD-11.[5]
Estos símptomes, anomenats en anglés claim delusion o querulous paranoia[6] i en francés délire de revendication, s'articulen en forma de deliri querulant o sistema organitzat de raonaments fal·laços pels quals el que es creu atropellat (de forma real o fictícia) en els seus drets sol·licita de forma persistent l'ajuda de la justícia per a reivindicar-los. El fet que les seues sol·licituds no siguen ateses el ratifica en la creença que les seues raons són vàlides.[7][8]
El querulant és a la llei la mateixa cosa que l'hipocondríac a la salut, el seu perjuí legal és com la malaltia de l'hipocondríac: imaginari. No se sol adonar que es torna víctima no d'aquells que creu que l'ofenen, sinó de si mateix i les seues querelles compulsives, ja que al final ha de pagar els costs judicials, que no el rescabalen de res, atés que està equivocat. D'altra banda, els querulants solen entrebancar l'administració de justícia.[9]
El deliri de reivindicació en la literatura[modifica]
- El comediògraf grec Aristòfanes, en la seua peça Les vespes (422 aC), prefigura ja esta patologia en el personatge de Filocleó.
- El dramaturg neoclàssic francés Jean Racine va satiritzar este vici en la seua única comèdia, Les plaideurs ("Els litigants", 1668).
- Ja en el segle xix, Heinrich von Kleist descriu l'empresari querulomaníac Hans Kohlhase en la novel·la Michael Kohlhaas i el novel·liste del realisme huitcentiste anglés Charles Dickens en El Casalot (1853) exposa els desventurats efectes psicològics, socials, familiars i econòmics del deliri litigiós.
- En el segle xxi, el dramaturg i director Rafael Negrete-Portillo revisa la paranoia querulans, creant en mixtura a argumentaris dels clàssics anteriors (i altres del teatre del segle d'Or espanyol), en la peça ¡Orden en la sala!.
Referències[modifica]
- ↑ «Portal Terminològic Valencià». Acadèmia Valenciana de la Llengua. [Consulta: 29 març 2019].
- ↑ Galimberti, Umberto. Diccionario de psicología (en castellà). Mèxic: Siglo veintiuno editores, 2002. ISBN 9682324029.
- ↑ Hernán Silva Silva, Medicina Legal y Psiquiatría Forense, vol. II. Editorial Jurídica de Chile, 1991 p. 106
- ↑ Frederic Casas Gassó, Diccionario médico de signos y síntomas. Barcelona: Ediciones Península, 2002.
- ↑ «ICD-11 for Mortality and Morbidity Statistics» (en anglès), desembre 2018.
- ↑ «Diccionari Oxford Reference». [Consulta: 29 març 2019].
- ↑ (en castellà) , 18-01-2015.
- ↑ «El querulante», Luis Ángel Santacruz (en castellà), en Pericia caligráfica
- ↑ El Correo Gallego «El querulante» (en castellà). [Consulta: 11 maig 2017]. Arxivat 2016-03-07 a Wayback Machine.