Deodat de Severac

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Deodat de Severac
Déodat de Séverac.jpg
Naixement 20 juliol 1872
Sant Felitz de Lauragués
Mort 24 març 1921
Ceret
Ocupació compositor
Moviment Música clàssica

Deodat de Severac (Sant Felitz de Lauragués, Llenguadoc, 20 de juliol de 1872 - Ceret, Vallespir, 24 de març de 1921)[1] fou un compositor llenguadocià que participà molt activament a la creació musical a la Catalunya del Nord a principis del segle XX.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Fill del pintor Gilbert de Severac provinent d'una vella família de la noblesa occitana, Deodat s'inicià a la música amb l'organista Loís Amièlh. El 1886 entrà a l'Escola Reial Militar de Soresa (Tarn) on aprengué l'oboè, la corneta i es perfeccionà al piano.[2] Començà aleshores les seves primeres composicions per al piano: Petite étude i P'tit bateau entre d'altres. El 1890 va obtenir el seu batxillerat amb la menció "Assez bien". Al novembre es va inscriure a les Facultats de Dret i de Lletra de Tolosa per a satisfer les exigències del seu pare però en Deodat no manifestà gaire interès devers aquesta orientació. Va llogar un piano i s'interessà cada vegada més a l'univers musical en detriment dels seus estudis de dret. Per mor de la seva salut fràgil no feu el servei militar. Prosseguí els seus estudis musicals a Tolosa de Llenguadoc i després al conservatori de París (1893-96) abans d'ingressar a la Schola Cantorum (1897-1907), on fou deixeble de Blanca Selva i Henry, Vincent d'Indy, Albèric Magnard i pel que fa al piano a Isaac Albéniz.[3]

Des de 1910 residí a Ceret, on, juntament amb Manolo Hugué, fou un dels principals impulsors de l'escola de Ceret. Va ser en aquesta ciutat on emprengué la composició de l'obra Héliogabale que estrenaria de manera triumfal a l'agost a les arenes de Besiers. El 4 de gener de 1913 nasqué la seva filla Magalí i el 20 de maig es casà amb Henriette legitimant així aquest naixement. El casament va generar una ruptura amb la família de Deodat i alhora una crisi financera per al nou matrimoni. Arran de la mobilització consegüent a l'inici de la Primera Guerra Mundial, la seva salut dèbil li va permetre de ser incorporat a un servei civil que féu a Carcassona el 1915, a principis de 1916 a l'hospital temporal de l'Escola superior de Sant Ponç de Tomièiras i després a l'hospital auxiliar de Prada. Tornà amb la seva família a Ceret el 10 de gener de 1919 quan es va acabar el seu servei militar. El 1920 participà a diversos concerts a Brussel·les, Perpinyà i Carcassona abans de fer una cura a Acs a l'estiu per a recuperar-se d'una crisi d'urèmia. Deodat rebé la legió d'honor al mes de setembre després d'una petició de la vila de Ceret. A desgrat de l'atenció mèdica constant la seva salut es va degradar més encara fins que va morir d'una altra crisi d'urèmia, conseqüència d'una albuminuria crònica, a casa seva el vespre del 24 de març de 1921. Fou enterrat al seu poble de naixença al Lauragués.


L'obra de Deodat[modifica | modifica el codi]

La seva producció pianística és extremadament refinada i subtil. Les obres més notables són Le chant de la terre (1900), Cerdanya (1910-11), Suite de cinc fragments sobre un mateix tema musical, En vacances (1912-21); foren estrenades per Ricard Viñes i Blanca Selva.

També va escriure Minyoneta, per a violí i piano (1912), les cançons Deux mélodies sur des paroles occitanes de P. Estieu (1913), Flors d'Occitània i Deux mélodies en langue d'oc (1913). També va escriure música escènica: Le coeur du moulin (1903-08), La fille de la terre (1913), la tragèdia lírica Héliogabale 1910; estrenada a Barcelona el 1973, per a solistes, orquestra i cobla, i el ballet La fête au crépuscule (1901) i Triptique (1909).

La seva escriptura es manté en les fronteres de la tonalitat, encara que en alguns fragments hom troba un cert bitonalisme. Molt ancorat a la terra, hom troba en la seva obra nombrosos temes musicals catalans.

Referències[modifica | modifica el codi]