Depuració del magisteri a Espanya pel franquisme

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

El procés de depuració del magisteri espanyol realitzat pels sublevats en 1936 es va iniciar pràcticament el 18 de juliol de 1936, al començament de la Guerra Civil, però no va ser legalment establit fins a la publicació del decret del 8 de novembre de 1936. Anteriorment a la publicació del decret, la purga va ser portada per les autoritats acadèmiques de cada districte universitari, seguint les directrius de l'autoritat militar i civil de cada província, els que redactaven les primeres llistes de mestres sancionades, per a després fer-les públiques en cada un dels BOP. Aquesta primera depuració fou una purga militar, no sols per haver sigut decidida pels estaments militars provincials, sinó perquè estava subjecta a la legislació castrense d'urgència. Posteriorment, quan es constituïx el Ministeri d'Educació Nacional, la depuració entra en una segona fase; a partir d'este moment la depuració es regula per un cos de lleis i normes establides com a desenrotllament del Decret 108, i el control de la depuració passa de les mans militars a convertir-se en una competència del Ministeri d'Educació, que gradualment va establint una sèrie d'organismes estatals, creats específicament per a gestionar l'enorme volum de treball administratiu que la depuració estava creant. Entre els organismes estatals més importants estaven les distintes Comissions Depuradores Provincials, formades per funcionaris ja depurats del ministeri franquista. El Decret del 8 de novembre requerix especial atenció, ja que a partir d'aquest, el procés de depuració pren cos legal, i s'assenten les bases i els principis de la depuració. A través d'este decret es justifica que el magisteri durant la República va estar en mans inapropiades, per la qual cosa era necessària una revisió de la instrucció pública, per a poder extirpar les falses doctrines arrelades durant este període. Les biblioteques públiques i privades també van patir el procés de depuració, per al qual es van constituir comissions depuradores específiques. Especialment intensa va ser la depuració que es va produir amb els llibres de text escolars: periòdicament els distints butlletins provincials feien pública la relació de llibres de text autoritzats per les autoritats educatives franquistes. La depuració va afectar tots els mestres, des de l'ensenyança pública a la privada, incloent també la religiosa, des de la primària fins a la universitat, i també va afectar les escoles normals.

Història[modifica | modifica el codi]

La depuració no sols es va practicar amb els docents en exercici, foren estos funcionaris amb plaça o interins, també va ser aplicada als alumnes que cursaven els seus estudis en les escoles de formació del Magisteri, o Escoles Normals. Tot l'alumnat va ser sotmès a la realització d'un expedient depurador, inclús els alumnes en pràctiques, que ja havien acabat els seus estudis en les Escoles Normals. La depuració va ser un procés i un filtre a través dels quals es pretenia desmantellar tot l'obra educativa republicana, caracteritzada pr el laïcisme. la coeducació i la introducció de nous mètodes pedagògics. La depuració va tindre lloc tant en el ban nacional com el ban republicà, encara que es va fer de manera semblant, ja que en ambdós es tenien en compte la ideologia dels mestres, les seues actuacions polítiques i les seues actituds religioses, entre altres factors. No obstant això, va haver-hi diferències significatives respecte a les comissions, ja que les comissions republicanes no estaven exclusivament constituïdes per funcionaris del Ministeri d'Instrucció Publica ni el procés es va fer de manera tan centralitzada com en el cas de les comissions franquistes. A més, per a estes últimes els mestres eren els absoluts responsables de la precària situació per la qual passava Espanya, per això la depuració es va centrar en aquest sector. La depuració no es va dur a terme només en la guerra sinó també després de la mateixa. A causa d'açò, se l'ha de situar cronològicament entre 1936 i 1945. Encara que la data de finalització del procés depurador hauria de considerar-se fins a 1956, any en què encara es tramitaven les sol·licituds d'alguns expedients de revisió de sancions.

Durant la República, es va dur a terme un conjunt de reformes que tenien com a objectiu millorar la qualitat del sistema educatiu i dignificar les tasques docents dels mestres, es va introduir la coeducació, l'ensenyança laica, es van posar en marxa projectes de modernització pedagògica, es van crear les cantines i els menjadors escolars, es van dotar els centres de gran nombre de biblioteques escolars, augment notablement el nombre d'escoles. D'altra banda, l'Església va quedar desbancada del sistema educatiu, ja no era considerada com un agent socialitzador: en la Constitució de 1931 es va establir que Espanya era un país aconfessional i que l'escola seria laica, amb el que es va aconseguir arrabassar l'hegemonia de l'Església, en el sistema educatiu, limitant-se, en conseqüència la seua capacitat d'influència social.

Objectius de la depuració[modifica | modifica el codi]

Als mestres se'ls considerava responsables si haguera inculcat en la societat i en les ments juvenils el virus republicà. La depuració va ser un interés per eliminar qualsevol resta d'innovació pedagògica, laïcisme i coeducació, puntals sobre els quals l'Estat Republicà havia establit el sistema educatiu. La depuració va afectar a docents, alumnes, llibres de text i biblioteques escolars, encara que la intenció fonamental de les noves autoritats es va dirigir a la depuració del personal docent pertanyent a la II República. Havia de seleccionar-se molt bé als encarregats de l'educació durant el règim franquista, professors d'absoluta solvència moral, catòlica i amb adhesió al nou Estat.

L'objectiu final era que ningú poguera exercir la docència sense haver sigut sotmés prèviament a un expedient de depuració, en el qual es tingueren en compte actuacions polítiques, actituds religioses, entre altres aspectes. La totalitat de la vida dels docents era sotmesa a intensos informes on s'investiguen les seues actuacions públiques, professionals, privades. Cap aspecte va ser deixat de costat, podem afirmar que els expedients de depuració, actualment conservats en l'Arxiu General de l'Administració són mostra del totalitarisme i l'intens control social practicat durant els primers anys de la dictadura franquista. Tot això es va aconseguir a través de l'establiment d'unes comissions depuradores, que són objecte d'estudi per a conéixer el seu funcionament, qui les constituïen i quin paper tenia en el procés depurador.

Les Comissions depuradores[modifica | modifica el codi]

Per mitjà del decret mencionat anteriorment es van crear comissions amb caràcter temporal, encarregades de realitzar la depuració en els distints sectors de tot el personal docent: La Comissió A, referent al personal de les Universitatés, la Comissió B, encarregada del professorat de les Escoles d'Arquitectura i Enginyeria, i les Escoles de Comerç la Comissió C, encarregada del personal dels Instituts de Segona Ensenyança, Escoles Normals de Magisteri, Escoles de Comerç, Escoles d'Arts i Oficis, Escoles de Treball, Inspeccions de Primera Ensenyança i tot aquell personal del Ministeri d'Instrucció Pública no inclòs en qualsevol de les altres Comissions Depuradores. El termini fixat per a finalitzar les seues actuacions era d'un mes. la Comissió D, encarregada de tot el personal del Magisteri, incloent mestres interins i en fase de pràctiques. Es va fixar un termini temporal de tres mesos perquè l'expedient depurador es donara per conclòs. En les seues actuacions, este termini es va estendre àmpliament, arribant a aconseguir més de tres anys en alguns casos.

La Comissió D era d'àmbit provincial, es constituïa en cada capital de província, exceptuant a Madrid, Barcelona i València, a les que li corresponien dues comissions depuradores. Inicialment la componien cinc membres: el Director de l'Institut de Segona Ensenyança, un Inspector de Primera Ensenyança, el President de l'Associació de Pares de Família, i dues persones de màxim arrelament i reconeguda solvència moral i tècnica, anomenats pel Governador Civil. Encara que amb el temps, la composició d'estes comissions canviaria per a donar pas a representants de la Falange i les J.O.N.S. A més dels membres fixos, la comissió podia comptar amb altres persones en el paper de col·laboradors. Referent a la qüestió de les sancions estes queden fixades en l'Orde del Ministeri d'Educació Nacional de l'11 de març de 1938, en la mateixa Orde es fixen les pautes d'actuació de les comissions de depuració i s'estblece el funcionament d'un complex aparell administartivo que té com a objectiu controlar i centralitzar tot el procés depurador, per a així aconseguir dotar-lo d'un caràcter més homogeni. En el primer article s'al·ludix que es crega una Oficina Tecnicoadministrativa, amb el caràcter de Secció, especialment encarregada de la tramitació d'expedients, incidències i recursos a què done lloc la depuració del personal dependent d'este Ministeri.Posteriorment per Orde ministerial del 19 de març de 1939 es crega la Comissió Especial Dictaminadora, òrgan, que té com a funció examinar i resoldre els expedients incoats per les comissions depuradores provincials, retirant-se-li a l'oficina tècnic administrativa la competència per a formular propostes de resolució que des d'eixe moment, resulta potestatiu de la Comissió especial dictaminadora. La Comissió especial roman en actiu fins que és dissolta el 30 de gener de 1942(b.o.e del 10 de febrer), moment en què es considera que ja han sigut resolts tots els expedients de depuració.(L'oficina tècnic administrativa no sàrria dissolta fins al 9 de febrer de 1944, per mitjà d'una resolució publicada en el b.o.e del 2 de maig del mateix any). El treball que exercien les comissions podria classificar-se, de manera esquemàtica de la manera següent: A tots els funcionaris públics se'ls obligava a demanar la seua pròpia depuració, ja que inicialment, des del triomf de la rebel·lió van ser separats del servici fins que pogueren ser considerats aptos.Los docents sol·licitaven el seu autodepuracion demanant el reingrés, en la sol·licitud el mestre es veia obligat a explicitar amb quin entusiasme havia rebut l'alçament, les seues activitats i afiliació política ysindical, aspectes relatius a la seua vida privada i una demostració de quin seria el seu grau de vinculació en la construcció del nou estat, o el que és el mateix, quantes delacions este disposat a dur a terme. A continuació es posava en marxa el procediment d'obertura d'expedient depurador a instàncies de les comissions depuradores provincials.

A les Comissions se li atorgava el dret de reclamar a les distintes autoritats, a més dels centres i les persones necessàries, podien demanar informes sobre la conducta professional, particular, social i actuacions polítiques de qualsevol individu objecte de depuració. És a dir, que se'ls havia atorgat el ple dret a investigar sobre les conductes, la ideologia, els pensaments i creences de qualsevol individu que els interessara.

Segons la normativa depuradora, les Comissions havien de demanar almenys quatre informes diferents: a l'Alcalde, Rector, Cap de la Guàrdia Civil i a un pare de família ben considerat, que visqueren on estiguera ubicada l'escola i individu objecte d'investigació. Estos informes van ser la base fonamental sobre la qual va assentar les seues bases la depuración.Pero els membres de les comissions també podien sol·licitar informes altres instàncies:comandancias de la policia, servicis d'informació militar, servicis tècnics i administratius de les inspeccions educatives, particulares.Fue freqüent l'ocupació de la delació per a redactar càrrecs dirigits contra els docentes.En algunes províncies, es deixa constància de les crides públiques a la delació, efectuades atraves dels distints butlletins oficials provincials del mes d'agost de 1936, telefonades efectuades des dels governs civils.

Pliego de cargos contra José Álvarez Blázquez, 30 de octubre de 1936.gif

Plecs de càrrec: En el cas que els membres de la comissió obtingueren suficients proves contra l'acusat, es procedia a formular un plec de càrrecs, on s'arreplegaven totes les acusacions rebudes, i se'ls demanava informació sobre la pertinença o no a la maçoneria, si s'havien fet responsable d'alts càrrecs durant la República… D'altra banda, als propis acusats se'ls demanava informació respecte a altres companys, la qual cosa és una manera molt cruel d'augmentar el mal estat en què es trobaven els docents, i incrementar les inquietuds i desconfiances entre el col·lectiu. Una vegada rebuts els dits informes, la Comissió els estudia i formula uns càrrecs que li'ls comunica al mestre/a en qüestió. Escrits de descàrrec: Al mestre se li permetia realitzar un escrit de descàrrec. Estos escrits eren de gran importància, ja que la resolució dels mateixos condicionaria la seua vida i el seu futur. Com la comissió depuradora no atorgava cap credibilitat als escrits en els que tan sols es negaven les acusacions, havien d'argumentar la seua defensa. Proclamaven la seua innocència i indignació davant de les acusacions presentades, i es feien al·lusions a què les acusacions podien ser degudes a antigues picabaralles, enveges, o falsos testimonis emesos contra el mestre en qüestió. Per un altre costat exaltaven les referències nacionals i el paper del cabdill. Però va resultar molt difícil que les comissions acceptaren dites escrits, ja que per mitjà dels plecs de càrrec havien demanat molta informació i sempre tenien acusacions de què poder valdre's per a poder acusar un mestre, que tenia com a màxim deu dies per a remetre dita escrit a la Comissió Depuradora, i per a aportar dades concloents sobre la seua defensa, havent-hi tenint-ho entregar al President de la Comissió Depuradora o enviar-ho per correu certificat. Els professors, per a poder defendre's, havien d'acreditar la seua bona conducta, demanant-li ajuda als veïns, a representants de professions prestigioses, autoritats com el rector, l'Alcalde i la Guàrdia Civil, i també en l'escola. El que resultava molt contradictori, ja que eren els mateixos que sovint havien emés els informes desfavorable. Una qüestió important que ha cridat l'atenció, és que se succeïen denúncies privades, en la majoria de les ocasions emeses per persones anònimes, ja les que les autoritats demanaven la màxima col·laboració per a contribuir a l'anomenada causa nacional. Pareix interessant esta dada, ja que confirma les sospites al pensar que el procés de la depuració es va dur a terme diverses vegades a manera de venjança, per raons personals, altres vegades perquè la plaça vacant poguera ser ocupada per un familiar o un adepte al règim franquista.

El que es pot deduir d'este curt període, és que estava prefixat a consciència perquè els mestres expedientats no tingueren la mínima possibilitat de defendre's: quan li notificaven a un mestre/a sobre el seu informe, en el cas que hagueren de presentar dades per a al·legar la seua defensa, es trobava amb el que el termini havia finalitzat i ja no tenia opció per a la defensa.

Si no era localitzada la persona en qüestió, per mitjà del BOP se li demanava que es presentara enfront de la comissió depuradora, i si en este cas tampoc es presentava, es procedia l'expedient sense tindre en compte al professor en cuestión.Y la Comissió continuava els seus actuacienes com si «haguera sigut oïda»

Propostes de resolució: Una vegada completat l'expedient, i formulades les respostes de resolució d'aquest, la Comissió havia d'enviar-ho a la Comissió de Cultura i Ensenyança, que hauria d'informar la Presidència de la Junta Tècnica la confirmació en el càrrec, el trasllat del mestre o mestra en qüestió o la separació definitiva del càrrec. També podia establir la separació d'ocupació i sou a l'expedient d'un funcionari, encara que este no estiguera en tramitació.

Una vegada que la Comissió Depuradora analitzava els escrits de descàrrec, la documentació acreditada pel professor per a al·legar la seua defensa, i tota la informació arreplegada, establia la resolució definitiva de l'expedient en qüestió. Les distintes solucions a què podria arribar el Ministeri d'Educació eren molt diverses i de diferent índole i importància: Per un costat la resolució podia emetre's amb la confirmació en el càrrec, la qual suposava cessament de l'expedient. Este tipus de resolució es va aplicar a aquells mestres que es consideraven aptes segons els ideals i exigències del nou règim. Un altre tipus de solució era l'habilitació per a l'ensenyança, es tractava d'una resolució sense sanció, en la que s'atorgava el permís per a l'exercici de les funcions del mestre en l'escola.

Els càstigs[modifica | modifica el codi]

"…sea suspendido de empleo y sueldo por seis meses, a partir de la fecha de dicha Orden, inhabilitado para cargos directivos y de confianza y trasladado de escuela a otra de la provincia de Zamora".

El 18 de març de 1937 s'havien fixat les causes dels càstigs administratius, amb un caràcter prou obert perquè cada comissió puga fer interpretacions particulars, en un principi seran susceptibles de ser sancionats: ".no haver cooperat per a produir el triomf de l'alçament Militar o el Moviment. Accions o omissions que implicaren, antipatriotisme conducta contrària al Moviment nacional". Les causes de sanció es fixaven amb "caràcter enunciatiu i no limitador ", la qual cosa deixava la porta oberta perquè cada Comissió Depuradora Provincial poguera afegir les que considerara pertinents

Els càstigs i sancions eren els següents:

  • la separació definitiva del càrrec, és a dir, separació del Cos i baixa en l'escalafó. Esta va ser la sanció més dura i amb major repercussió en el cos del magisteri, ja que obtenia la prohibició d'exercir, o al contrari, una disminució en la categoria de la professió. Tant una sanció com l'altra, eren greus i perjudicials per al mestre en qüestió, ja que alterava i modificava la vida dels docents.

El trasllat forçós, que va ser també va ser una de les sancions més greus, ja que es tractava d'allunyar a determinats docents del seu lloc de treball. La prohibició de sol·licitar vacants solia anar unida a l'anterior solució, i s'imposava entre un mes i cinc anys. Existien dos tipus de trasllat forçós, dins i fora de la província, esta última variant era aplicada a docents que havien militat en partits polítics autonomistes, sobretot va ser usada amb docents catalans i bascos i en molta menor mesura gallecs.

  • Suspensió temporal, o provisional d'ocupació i sou, o en alguns casos la jubilació forçosa. També pèrdua de sous deixats de percebre, és a dir la pèrdua d'una part del sou mentre es tramitava l'expedient corresponent. La suspensió d'ocupació i sou comprenia entre un mes i dos anys.
  • Inhabilitació per a l'exercici de càrrecs directius i de confiança, este tipus de sanció anava dirigida per al professorat que era sospitós, encara que no s'havia pogut demostrar res.
  • I finalment la inhabilitació per a exercir l'Ensenyança, es referia que no es podia exercir legalment l'ensenyança privada.

Els càrrecs[modifica | modifica el codi]

Els càrrecs que es van imputar als mestres sancionats van ser molt variats, ja que cada una de les Comissions Depuradores Provincials els tipificava de forma distinta, però fonamentalment es poden classificar en els següents: càrrecs polítics i sindicals, càrrecs socials, càrrecs particulars, càrrecs religiosos i càrrecs professionals. En el primer grup, càrrecs polítics i sindicals, es van imputar conductes de participació i afiliació a partits polítics del Front Popular i sindicats d'esquerra, però també manifestacions d'opinions polítiques, vots emesos en els sufragis de febrer de 1936, la participació en la revolució d'octubre de 1934 o la simple lectura de periòdics no dretans, alguns dels càrrecs formulats literalment en este apartat van ser els següents: 'militància en el Partit Comunista pertànyer a F.E.T.E' actuar en partits polítics d'esquerra treballant per al seu triomf el 26 de febrer de 1936, simpatitzar amb els partits del Front Popular,votar sempre candidatura d'esquerres,amistat amb persones d'esquerres. Els càrrecs de tipus social, arreplegaven també conductes polítiques, però de menor grau de compromís i participació, van ser aplicats sobretot a mestres a qui no se li va aconseguir provar filiació política esquerrana ni sindicalista, en este apartat van figurar acusacions de la següent índole.«relacionar-se molt amb els obrers»manifestar no importar-li res la implantació del comunisme a Espanya 'llegir premsa d'esquerres' no tindre amor a la pàtria. Els càrrecs religiosos no figuraven arreplegats com a tal en pràcticament cap protocol de depuració provincial, però la veritat és que van existir com a tals. Es vigilen especialment les opinions religioses dels mestres, l'assistència a oficis i misses, així com la projecció de la seua conducta religiosa en l'escola i sobre la resta de la societat, establint-se distints graus de gravetat en les conductes, que anaven des de l'ateisme al laïcisme passant per la indiferència religiosa o el compliment irregular del precepte d'assistència a la missa dominical, entre este tipus de càrrecs figuren els següents:observar conducta de verdader ateu 'fer gala d'irreligiositat' jactar-se de no ser creient 'fer publica ostentació de ser laic' incompliment dels deures religiosos 'no complir el precepte pasqual. Es vigile no sols la conducta publica política i religiosa dels mestres, sinó també l'exercici de les seues activitats professionals, en un intent per establir en que mesura els docents s'havien compromès amb el sistema d'ensenyança pública republicà, basat fonamentalment en el laïcisme i la coeducació, entre els càrrecs que figuren en este apartat, tenim els exemples següents:inculcar en els xiquets anades extremistes,tirar al crucifix de l'escola junt amb el catecisme i el llibre d'història sagrada També es depurava a la resta del professorat que era considerat no contaminat, no republicà, i havia de patir exàmens i seguir uns cursos d'orientació professional, ja que si estiguera contaminat no tindria les competències necessàries per a inculcar als seus alumnes l'esperit religiós, moral i catòlic.

La revisió de les sancions[modifica | modifica el codi]

Inicialment els sancionats no podien sol·licitar una revisió del càstig, però la situació canvia a partir de 1938.L'11 de març de 1938 es reconeix la possibilitat de recurs, possibilitat que no existia fins eixa data, si el sancionat sol·licitava revisió d'expedient el procés depuratiu s'allargava, la sol·licitud de revisió únicament resultava eficaç si s'acompanyava de noves proves, per la general les revisions eren rebutjades. La capacitat per a sol·licitar la revisió estava limitada, ja que no podien sol·licitar-la els docents que hagueren sigut sancionats amb el càstig de la separació definitiva.Para encarregar-se de la revisió es van crear unitats administratives específiques: fins al 19 de març de 1939, les revisions es tramitaven a través de la mateixa oficina tècnica administrativa encarregada dels expedients de depuració, en eixa data les competències revisores es traslladen a la Comissió Superior Dictaminadora, a partir de 1942 les revisions passen a les mans d'un jutjat administratiu creat exclusivament per a este fi, el Jutjat Superior de Revisiones. La sol·licitud de revisió no comportava la seua concessió, el mestre que la sol·licitava havia de demostrar que havia nous elements de juí per a poder reconsiderar les conclusions de l'expedient depurador, el nombre de revisions concedides respecte a les sol·licitades va ser escàs. En alguns casos s'acaba produint anul·lació de la sanció i alleugeriment d'aquesta, moltes vegades estos alleugeriments es produïxen quan ja no li poden reportar cap benefici al sancionat, ja que la major part de la sanció, sinó la seua totalitat es troba plenament complida.

Les conseqüències[modifica | modifica el codi]

El magisteri va quedar molt minvat després de la depuració. La purga va ser molt gran, i la majoria dels mestres/as d'una manera o un altre van sentir la por, la frustració i la incertesa davant d'este inesperat procés, que va alterar en tots els sentits a l'educación.Según algunes estimacions el nombre de mestres sancionats s'aproxime als 20.000, tenint en compte que en 1936 havia en exercici entorn de 60.000 mestres nacionals, podem concloure que la depuració implique la imposició de sancions per a un terç del total del cos. Però les repercussions més lesives de la depuració no sols afecten els docents sancionados. La depuració va suposar una notable minva de la qualitat educativa de l'escola Espanyola, sobretot durant la dècada dels anys quaranta i cinquanta, ja que una part molt important de les places deixades vacants pels docents van ser ocupades per militars que havien participat en la guerra civil combatent del costat dels nacionals, ferits i mutilats de guerra, les seues viudes i els seus familiars més directes, Al llarg del conflicte i amb posterioritat, es van dur a terme oposicions i concursos amb places reservades per a excombatents, sense a penes preparació pedagògica i professional que van introduir en les escoles espanyoles disciplines i protocols d'inequívoca ideologia castrense. Si ens fixem en la duresa de la depuració, les seues conseqüències són distintes i prou heterogènies al llarg de tot el territori nacional. En contra del que es podria afirmar a colp de primera intenció, la major quantitat de mestres sancionats no exercien en les províncies que van mostrar més resistència al franquisme, el nombre més gran de sancionats es troba en les crides províncies de rereguarda, aquelles que des de dates primerenques van quedar sotmeses al control de l'exèrcit franquista, en elles la purga es va dur a terme amb més temps i amb major disposició de mitjans indagatoris i el que és més important, es va iniciar en data més primerenca, quan major era la necessitat d'aplicar una dura repressió.

Les fonts documentals[modifica | modifica el codi]

Les principals fonts documentals que permeten reconstruir el procés de depuració són variades i diverses:

  1. Els Butlletins Oficials de l'Estat i els Butlletins Oficials Provincials, on s'arreplegaven els noms i les sancions dels docents castigats.
  2. Les actes que deixen constància de les actuacions de cada una de les comissions depuradores provincials, generalment desaparegudes, ja que van ser objecte de destrucció.
  3. Els expedients de depuració actualment conservats en l'Arxiu General de l'Administració (AGA), i els expedients de revisió, custodiats en l'Arxiu Central del Ministeri d'Educació.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • ÁLVAREZ OBLANCA, Wenceslao (1986) La represión de postguerra en León. Depuración de la Enseñanza, 1936-1943,Santiago García editor, Leon.
  • BENITO SANTOS, Mª Sol (2006) La depuración del Magisterio en la provincia de Ciudad Real,Centro de Estudios de Castilla-La Mancha, Ciudad Real.
  • CRESPO REDONDO, J.SAINZ CASADO, J y PÉREZ MANRIQUE, C (1987) Purga de maestros en la guerra civil. La depuración del magisterio nacional en la provincia de Burgos,Ámbito, 1987,Valladolid. ISBN 84 86770 02 5
  • DE DUEÑAS DIEZ, Carlos, GRIMAU MARTINEZ, Luis (2004) La represión franquista de la enseñanza en Segovia,Ámbito, Valladolid. ISBN 84 8183 102 6
  • FERNANDEZ SORIA, Juan Manuel, AGULLO DIAZ, Mº Del Carmen (1999) Maestros valencianos bajo el franquismo: la depuración del magisterio, 1939-1944,Institució Alfons el Magnánim, Valencia. ISBN 84 7822 254 5
  • JIMÉNEZ DE LA CRUZ, Ángel I. (2003) La depuración de los maestros en el franquismo. El caso de Toledo, Ediciones Yelmo, Toledo. ISBN 84 933604 0 6
  • MARTINEZ PEREDA, Lucio (2008) La Depuración Franquista del Magisterio Nacional en el Norte de Zamora,1936-1943.C.E.B, Ledo del Pozo, Zamora. ISBN 978 84 935455 9 8
  • MORENTE VALERO, Francisco (1996) Tradición y represión:la depuración del magisterio en Barcelona (1939-42) Promociones y Publicaciones Un, Barcelona.
  • MORENTE VALERO, Francisco (1997), La Depuración del Magisterio Nacional (1936-1943). La Escuela y el Estado Nuevo, Ámbito Ediciones, Valladolid. ISBN 84 8183 018 6
  • PETTENGHI LACHAMBRE, Jose (2005) La Escuela derrotada:Depuración y represión del magisterio en la provincia de Cádiz (1936-1945) Editores, Cádiz. ISBN 84 88599 74 9
  • PORTO UCHA, Anxo (2008) Mestras e mestres pontevedreses depurados pólo franquismo.Alen Miño.Pontevedra. ISBN 978 84 930739 2 3
  • POZO FERNANDEZ, María del Campo (2001) Depuración del Magisterio Nacional en la ciudad de Málaga (1936-1942),Diputación Provincial de Málaga, Málaga. ISBN 84 7785 441 6
  • RAMOS ZAMORA Sara (2006) La represión del magisterio: Castilla-La Mancha, 1936-1945, Biblioteca Añil, Ciudad Real.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Viquinotícies conté notícies i pàgines d'actualitat relacionades: Memòria històrica.