Desfranquització

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'esdevenimentDesfranquització
Muel 13.JPG
Un carrer a Muel (Sarragossa), foto del 2009 encara en espera de desfranquització el 2015[1]
Data 1975 –  segle XXII
Estat Espanya
Part de transició democràtica espanyola
Objectiu Suprimir honors, monuments… de l'època franquista i rehabilitar les víctimes
Resultats inacabat
Modifica les dades a Wikidata

La desfranquització és un procés polític i social a l'Estat Espanyol amb l'ànim de remoure dels serveis públics, de la política, de la justícia i de l'exèrcit, per llei, totes les persones que van col·laborar o simpatitzar activament amb la dictadura de Francisco Franco; suprimir de la vida pública monuments i plaques que l'honren; prohibir totes les organitzacions; confiscar els béns de falangistes prominents; restituir els béns robats; rehabilitar i indemnitzar les víctimes, tornar els arxius robats als propietaris legals o legítims, prohibir l'ús de símbols, uniformes, logotips de les organitzacions abolides i estimular activament l'esperit democràtic.[2][3]

Ans al contrari del que va passar a Portugal (1974) i Grècia (1975), que van tornar a la democràcia quasi simultàniament, a Espanya no va fer-se cap purga i molts alts càrrecs del règim dictatorial van continuar ocupant responsabilitats en els partits polítics, la premsa, la indústria i el món financer.[4] Aquesta desfranquització força incompleta és vista com a una de les raons de la tova cultura política i democràtica a Espanya.[5] L'historiador anglès Paul Preston explica que «Espanya queda acomplexada i en tensió, per què mai no hi va haver un procés de 'desfranquització'», contràriament al que passà a altres països després de la caiguda d'una dictadura.[6]

La paraula és un neologisme format per analogia amb desnazificació,[7] el procés inacabat iniciat per les forces aliades després de la caiguda de la dictadura hitleriana el 1945 o la desestalinització després de la mort de Ióssif Stalin el 1953 a la Unió Soviètica. La presència encara avui dia del cadàver de Franco al mausoleu faraònic[8] de la Valle de los Caïdos queda un problema crònic de la política espanyola. El 2017, malgrat una majoria al Congrés per tornar les restes del dictador a la seva família, el govern en minoria del Partit Popular no vol actuar.[9][10]

Estat d'un procés inacabat[modifica]

Entrada del mausoleu de Franco a la Valle de los Caídos

A Alemanya, la desnazificació va començar a penes unes setmanes després de la caiguda de la dictadura. Això no passà a Espanya. El 1979, al seu assaig La España Inacabada, Manuel Vázquez Montalbán ja va constatar: «El Govern i la democràcia hauran de pagar un preu dramàtic per a la no desfranquització d'Espanya».[11] Als primers anys de la transició democràtica, la por d'una nova guerra civil era «incompatible amb qualsevol procés explícit de desfranquització».[12]

Encara el 2004, vint-i-cinc anys després de Montalbán, l'historiador Jaume Claret, continuava deplorant que no es va fer cap procés similar i «els franquistes esdevingueren ‘demòcrates de tota la vida’.»[13] A l'Estat espanyol la primera iniciativa legislativa al nivell nacional va fer-se esperar fins al 2007,[14] 32 anys després de la mort de Franco, amb l'aprovació de la Llei de Memòria Històrica[15] que «declara de manera genèrica la il·legitimitat del règim franquista i estableix altres mesures molt saludables (com la «desfranquització» dels espais i monuments públics, l'obertura dels arxius oficials, l'exhumació de les restes dels desapareguts i executats sota la supervisió de les administracions públiques, i la inclusió de noves categories de víctimes en els plans d'indemnitzacions), però no facilita de manera efectiva el camí per a l'anul·lació judicial dels càstigs arbitraris, la sanció penal dels victimaris i la reparació integral de les víctimes.»[14] L'operació roman difícil i troba encara avui molta resistència, com l'il·lustra per exemple la història del monòlit franquista erigit el 1943 a Artés i només ensorrat a la fi del 2013,[16] la subsistència encara el 2015 de múltiples carrers i places que porten el nom del dictador o la polèmica entorn d'un homenatge oficial, el 2013 i el 2015 a la División Azul, batalló franquista, aliat de Hitler.[17][18]

Segons perits en la matèria de reconciliació, el procés de desfranquització no serà gaire fàcil ni ràpid.[19] El 2006, José Antonio Martín Pallín, magistrat del Tribunal Suprem va preconitzar que la desfranquització és un deure cap a les persones que van defensar la república i cerca «vies inobjectables de tal manera que ningú al sistema jurídic pugui posar traves» al procés.[20] Cilly Kugelmann, directora del Museu Jueu de Berlín opina que l'Estat espanyol necessita distància per poder reconciliar-se amb el seu passat, perquè «la generació que va formar part del franquisme, que ara es considera criminal» encara viu i «mai no farà autocrítica». «És qüestió de temps, la segona o tercera generacions posteriors als testimonis han d'interpretar la història amb llibertat, de manera diferent», mentre que els que van viure el franquisme «no el criticaran perquè es criticarien a ells mateixos». Kugelmann recomana la creació de «museus d'història contemporània sobre el franquisme i què va significar per a la gent que el va patir, quins crims es van cometre i com ho porta la societat postfranquista».[21]

La coexistència del passat franquista i del present, és una temàtica recurrent en les pel·lícules de Ventura Pons i Sala.[22]

Bibliografia[modifica]

  • Salellas i Vilar, Lluc. El franquisme que no marxa. 4a edició. Edicions Saldonar, 2015, p. 126 (Col·llecció Periodistes). ISBN 978-84-942896-5-1. 

Referències[modifica]

  1. «Calle General Franco 50450 Muel» (en castellà). Viamichelin.es, 2015. [Consulta: 16 maig del 2015].
  2. «Desfranquització». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Olivan, Helena; Prandi, Maria; Cañadas (redacció), Maria. Drets humans i justícia transicional: gestionant el passat. Barcelona: Generalitat de Catalunya (Oficina de Promoció de la Pau & Universitat Autònoma de Barcelona), 2009, p. 95. ISBN 9788439382409. 
  4. Salellas i Vilar; 2005, passim.
  5. Álvaro i Vidal, Francesc-Marc «Una faula menys feliç». Temps i espais de memòria, Núm 1, desembre 2012, pàg. 47. ISSN: 2339-806X.
  6. Irles, Eva ««Trazar la historia de tantos horrores me ha dejado huella» Paul Preston presentó ayer en Elche su nuevo libro 'El holocausto español', en el que relata la muerte de civiles durante y tras la guerra española.» (en castellà). La Verdad, 10-06-2011. «Paul Preston explicó que «España todavía se encuentra acomplejada y en tensión, porque no hubo un proceso de 'desfranquización'», como sí lo hubo en otros países tras la derrota de una dictadura. Culpa a la larga dictadura de las deficiencias de la democracia española.»
  7. Cabré, Maria Teresa. «La prefixació». A: Gramàtica del català contemporani: morfologia. Universitat de Pompeu Fabra, 30 de març 2000, p. 59. 
  8. Genís i Reixach, Narcís «Holocaust catòlic?». El Punt Avui, 11 maig del 2017, pàg. 21.
  9. agències «El govern del PP descarta traslladar les restes de Franco». El Punt Avui, 13 maig del 2017, pàg. 45.
  10. Ferrer i Fornells, Mariona «El PP es nega a treure Franco del Valle de los Caídos». Ara, 10 maig del 2017.
  11. Vázquez Montalbán, Manuel. «La España Inacabada». A: Obra periodística II: 1974-1986. Del humor al desencanto (en castellà). Barcelona: Penguin Random House Grupo Editorial España, 2011 (1979) (Debate). ISBN 9788499925349. «El Gobierno i la democracia van a pagar un dramático precio por la no desfranquización de España.» 
  12. Àlvaro, Francesc-Marc «El prestigi d’una idea». La Vanguardia, 09-05-2013.
  13. Claret, Jaume. Josep Fontana Lázaro. La repressió franquista a la Universitat Catalana. La Universitat de Barcelona autònoma, de la Segona República al primer franquisme(tesi doctoral) (pdf), 2005, p. 419. ISBN 84-689-1361-8.  citat per N.N. «Un llibre relata la repressió franquista a la Universitat de Barcelona». La Universitat de Barcelona, Any VII, n° 28, 28-06-2004, pàg. 30.
  14. 14,0 14,1 «Models de Justícia de Transició». Associació Espanyola pel Dret Internacional dels Drets Humans, s.d.
  15. (en castellà) Butlletí Oficial de l'Estat, 27-12-2007, pàg. 53410 a 53416. (en català: llei per la qual es reconeixen i eixamplen els drets i s'estableixen mesures a favor de les persones que van patir persecució o violència durant la guerra civil i la dictadura)
  16. «Artés ensorra un dels darrers símbols franquistes de la Catalunya Central». RacoCatala, 18 desembre del 2013. «El monòlit a "los caídos por Dios y por España" va ser un dels eixos de les jornades feixistes, organitzades per el MPC i Batzegada el març de 2003»
  17. Europa Press «La delegada del Gobierno en Catalunya homenajeó a la División Azul» (en castellà). Público, 16 maig del 2015. «Todos los partidos menos el PP y Ciutadans coinciden en considerar el hecho un "atentado contra la memoria democrática"»
  18. «El cònsol espanyol a Sant Petersburg homenatja la División Azul». Ara, 13-02-2015.
  19. Álvaroi Vidal, Francesc «Elles no podien votar». La Vanguardia, 21 novembr del 2013.
  20. Martín Pallín, José Antonino. Les lleis durant la II República i el franquisme com a règim d’il·legalitats (pdf). Barcelona: Fundació Nous Horitzons, 25 abril de 2006, p. 4. 
  21. Acn «‘Comparar nazis i catalanistes és estúpid i infantil’». El Punt Avui, 22 maig del 2013, pàg. 41.
  22. Rams, Maribel «La projecció de la ciutat al cinema de Ventura Pons» (pdf). Zeitschrift für Katalanistik, 2014, pàg. 64. ISSN: 0932-2221 [Consulta: 6 novembre del 2014]. «Pons emfatitza la coexistència del passat franquista i el present, assenyalant la carència d’un procés real de “desfranquització” a Catalunya, on a la transició prevalgué la restauració de les institucions locals de govern, les autonomies i els pactes de l’oblit, a la vegada que la identitat cultural de base local, lligada al temps i l’espai històricament construïts, van essent substituïts per una xarxa de fluxos informatius.»