Detector de captura d'electrons

El detector de captura d'electrons és un tipus de detector utilitzat en cromatografia de gasos. Va ser inventat per James Lovelock. El seu funcionament bàsic es basa en l'emissió d'una partícula ß (electró) per part d'àtoms com el ⁶³ Ni o triti adsorbit sobre una placa de platí o titani.

Típicament, un ECD ( electron capture detector ) conté uns 5 milicuris d'emissor ß. Aquest electró ionitza el gas portador i es produeix una ràfega d'electrons. Si s'aplica un camp elèctric constant, mitjançant un parell d'elèctrodes, per exemple, es tindrà un corrent constant entre tots dos, l'ordre d'un nanoampere. No obstant això, si es tenen espècies orgàniques en el gas, aquestes capturaran part dels electrons, disminuint per tant la intensitat del corrent. Normalment és necessari aplicar el potencial en forma d'impulsos per aconseguir una resposta lineal del detector.

Aquest detector és molt selectiu, i és sensible a la presència de molècules amb grups electronegatius com halògens, peròxids, quinones i grups nitro, grups que contenen àtoms d'halogen (clor, brom, iode), oxigen i nitrogen. Altres grups com l'alcohol, les amines i els hidrocarburs no donen senyal.

S'aplica en la detecció de molècules que contenen halògens, principalment clor, com alguns insecticida so bifenils policlorats.

Avantatges:

• Simple i robust.
• Baix manteniment.
• No destructiu.
• Molt sensible, l'ordre de 10 ^-12 g/ml de gas portador.

Desavantatges:

• Sota rang dinàmic lineal, 10 ² unitats.
• Precaucions d'ús a causa de la presència de material radioactiu ( ⁶³ Ni o triti). Aquest material es troba en un cilindre segellat d'acer i ha de ser revisat periòdicament.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Detector de captura d'electrons