Detroit Pistons

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Basketball.png
Detroit Pistons
Conferència Conferència Est
Divisió Divisió Central
Fundat 1941 (entrà a l'NBA el 1948)
Història Fort Wayne Pistons
(1941-1957)
Detroit Pistons
(1957-present)
Pavelló The Palace of Auburn Hills
Ciutat Detroit, Michigan
Propietari Tom Gores
General Manager Jeff Bower
Entrenador Stan Van Gundy
Equip afiliat de la D-League Fort Wayne Mad Ants
Campionats NBL: 2 (1944, 1945)
NBA: 3 (1989, 1990, 1994)
Títols de conferència 5 (1988, 1989, 1990, 2004, 2005)
Títols de divisió NBL: 4 (1943, 1944, 1945, 1946)
NBA: 11 (1955, 1956, 1988, 1989, 1990, 2002, 2003, 2005, 2006, 2007, 2008)

Detroit Pistons és una franquícia de bàsquet de l'NBA amb seu a Detroit, Michigan. Participa en la Divisió Central de la Conferència Est de l'NBA. Els Pistons es van fundar el 1941, jugant primerament a l'NBL fins a la seva entrada a l'NBA el 1948. Fins al 1957 l'equip va jugar a Fort Wayne, Indiana. Entre els èxits de la franquícia es troben dos campionats de l'NBL i altres tres de l'NBA, dos d'ells consecutius el 1989 i el 1990, i el tercer el 2004. També compten amb 7 títols de conferència i 15 de divisió (4 d'ells pertanyen a l'NBL). Els seus partits locals els juguen al pavelló The Palace of Auburn Hills.


Història de la franquícia[modifica | modifica el codi]

Fundada el 1941 a Fort Wayne, Indiana, per Fred Zollner, és la franquícia més antiga de l'NBA.

En la dècada dels 80, van formar un equip amb: Isiah Thomas, Bill Laimbeer, Vinnie Johnson, Joe Dumars, Rick Mahorn i Dennis Rodman. Pel seu estil de joc físic, i la intensitat amb la que s'enfrontaven als seus rivals, els Pistons es van guanyar el sobrenom de "Bad Boys". Així, arribarien a les finals dels playoffs, que van perdre contra els Lakers. Un any més tard es va repetir la final de l'NBA, però aquesta vegada els "Bad Boys" van guanyar el títol. L'any següent, el 1990, van aconseguir el seu segon campionat derrotant als Blazers.

El 2000, després d'uns anys de transició mentre les estrelles de la dècada dels 80 es retiraven, els Pistons van protagonitzar un traspàs amb els Magic, en el qual van canviar a dos jugadors pel que encara era jugador franquícia, Grant Hill. Un d'ells va ser Ben Wallace (Big Ben), que seria la primera pedra dels nous Pistons. Des de llavors, han envoltat a Ben d'estrelles emergents, com Chauncey Billups, Richard Hamilton, Tayshaun Prince i Rasheed Wallace. Entrenats per Larry Brown van aconseguir guanyar el títol de 2004 contra els Lakers, en una final que semblava que la guanyarien els de Los Angeles.

De Fort Wayne a Detroit[modifica | modifica el codi]

La franquícia va ser fundada sota el nom de Fort Wayne Zollner Pistons, un equip de l'NBL que jugava en el North Side High School Gym, a Fort Wayne, Indiana. Zollner Corporation, el propietari del qual era Fred Zollner, era una factoria que manufacturava pistons principalment per a cotxes i camions. El 1948 l'equip es va convertir en Fort Wayne Pistons, competint a l'BAA. Zollner va aconseguir que l'NBL i l'BAA s'unissin i formessin l'NBA. Des d'aquell moment, els Pistons van començar a jugar a l'NBA. Liderats per la seva estrella George Yardley, Fort Wayne Pistons va ser una franquícia molt popular a la lliga i va arribar a les Finals el 1954 i el 1955, perdent ambdues.

A l'equip la ciutat de Fort Wayne se li estava començant a quedar petita, per la qual cosa el 1957 Zollner va portar als Pistons a Detroit, una ciutat molt més gran que no havia tingut un equip professional de bàsquet en una dècada. El 1947 la ciutat va perdre a Detroit Gems de l'NBL, que es va mudar a Minneapolis per convertir-se en Minneapolis Lakers (ara a Los Angeles) i a Detroit Falcons de l'BAA, que va desaparèixer. Els nous Detroit Pistons van jugar a l'Olympia Stadium (en aquells dies el pavelló dels Detroit Red Wings de l'NHL) durant les seves quatre primeres temporades, fins que es van mudar al Cobo Arena. La franquícia era una decepció constant, tant en l'esportiu com en el financer.

Els anys 60 i 70: Dècades pobres[modifica | modifica el codi]

Durant les dècades dels 60 i 70, els Pistons es van caracteritzar per comptar amb plantilles individualistes i febles. Algunes de les estrelles que van jugar en aquests equips van ser Dave DeBusschere, Dave Bing, Jimmy Walker i Bob Lanier. DeBusschere es va convertir en l'entrenador més jove de la història de l'NBA amb 24 anys, dirigint a l'equip des de la temporada 1964-65 fins a la temporada 1966-67, alhora que jugava en els Pistons (fent d'entrenador-jugador). A la fi de 1968, DeBusschere va ser traspassat als New York Knicks a canvi de Howard Komives i Walt Bellamy, on va guanyar dos campionats. L'era de Bing i Lanier va tenir bons anys, però eren frenats pels Milwaukee Bucks del jove Lew Alcindor i pels Chicago Bulls, equips més forts que jugaven en la seva pròpia divisió. En els anys 70 l'equip només va aconseguir arribar als playoffs en quatre temporades, sent eliminats tot just començar en tres d'elles. El 1976 van aconseguir arribar a les Semifinals de Conferència, però van caure amb Golden State Warriors en sis partits.

El 1974 Zollner va vendre l'equip a Bill Davidson, qui es va quedar com el propietari principal de la franquícia. Disgustat amb la localització de l'equip al centre de Detroit, Davidson els va mudar al suburbi de Pontiac el 1978, jugant en el Pontiac Silverdome, una estructura construïda pel futbol americà professional i la seu dels Detroit Lions en aquells dies.

Els anys 80: L'era dels "Bad Boys"[modifica | modifica el codi]

L'equip va tocar fons a la fi dels 70 i principis dels 80, completant desastroses temporades el 1979-80 (16 victòries i 66 derrotes) i el 1980-81 (5 victòries més). En la temporada 1979-80 els Pistons van perdre els seus 14 últims partits, als quals ajuntant amb les 7 derrotes amb les quals van començar la següent campanya sumaven en aquells dies el rècord de 21 partits consecutius perduts.

La sort va començar a somriure a la franquícia el 1981, quan van seleccionar en el Draft al base Isiah Thomas de la Universitat d'Indiana. A principis de 1982 van adquirir al pivot Bill Laimbeer procedent de Cleveland Cavaliers i al base Vinnie Johnson de Seattle SuperSonics.

Chuck Daly, ànima dels "Bad Boys" amb els quals va guanyar dos campionats el 1989 i el 1990.

En la temporada 1984-85 la teulada del Silverdome es va esfondrar durant una tempesta. A causa d'això, els Pistons van jugar els seus partits com a locals en el Joe Louis Arena, al centre de Detroit. En els playoffs van caure en primera ronda davant dels New York Knicks en cinc partits. En les Semifinals de Conferència de 1985 van ser eliminats en una competida eliminatòria contra els Boston Celtics, deixant clar que encara que van caure eliminats de la postemporada havia començat una bonica rivalitat entre tots dos.[1] A l'any següent, van adquirir a Joe Dumars en el Draft i a Rick Mahorn procedent d'un traspàs amb els Washington Bullets. No obstant això, Atlanta Hawks els va deixar fora en primera ronda.[2] Després d'això, l'entrenador Chuck Daly i l'estrella Isiah Thomas van comprendre que calia crear un equip competitiu i un estil més agressiu.

El 1987 van adoptar un estil molt intens i físic, orientat a la defensa, que ràpidament es va guanyar el sobrenom de "Bad Boys". Van arribar jugadors posteriorment claus en l'equip com van ser John Salley (seleccionat en la 11ª posició del Draft), Dennis Rodman (triat en la 27ª posició de la segona ronda) i Adrian Dantley (traspassat dels Utah Jazz). L'equip va arribar a les Finals de Conferència, el més lluny que havia avançat la franquícia des que estaven localitzats a Forth Wayne, contra els Celtics. Després de quatre disputadíssimes trobades, l'eliminatòria es trobava empatada a 2 i amb el cinquè partit gairebé guanyada mancant pocs segons. Després d'una pèrdua de pilota dels Celtics i amb l'esfèric en mans de Thomas, Daly va demanar un temps mort. Larry Bird va robar la passada de banda i l'hi va passar a Dennis Johnson per guanyar el partit.[3] Els Pistons no baixarien els braços, guanyant el sisè partit però caient en el setè i definitiva trobada a Boston.

Motivats per aquella dura eliminació, els Pistons van ajustar encara més el seu estil "bad-boy" i van venjar les seves dues eliminacions anteriors davant dels Celtics en les Finals de Conferència de 1988, derrotant-los en sis partits i avançant a les Finals de l'NBA per primera vegada des que l'equip està a Detroit. Prèviament van signar la millor temporada de la seva història guanyant 54 partits (rècord de franquícia en aquells dies) i el seu primer títol de la Divisió Central.

La seva primera experiència en les Finals els va enfrontar a Los Angeles Lakers, liderats per Magic Johnson, James Worthy i Kareem Abdul-Jabbar. Després d'un avantatge de 3-2 per a Detroit, l'equip estava serè per guanyar el seu primer títol NBA en la sisena trobada a Los Angeles. En aquell partit, Thomas va anotar 25 punts al tercer quart (rècord en unes Finals) jugant amb una lesió en el turmell. No obstant això, els Lakers es van fer amb el partit per 103-102 gràcies a uns tirs lliures finals d'Abdul-Jabbar després d'una falta de Laimbeer, anomenada per ell com a "falta fantasma". Amb un Thomas tocat, els Pistons no van ser capaços de guanyar el setè partit, perdent 108-105, i amb això, el campionat.[4]

Abans de la temporada 1988-89, la franquícia es va moure a Auburn Hills per jugar en un nou pavelló, The Palace of Auburn Hills. Els Pistons van retocar la seva plantilla traspassant a Dantley per Mark Aguirre dels Dallas Mavericks. Aquest canvi en principi va ser criticat, però amb el temps lloat. L'equip va aconseguir un, en aquells dies, rècord de franquícia, guanyant 63 partits i arribant de nou a les Finals amb els Lakers com a rivals. En aquesta ocasió, els Pistons es van venjar escombrant als californians en quatre partits, guanyant així el seu primer campionat i amb Joe Dumars com l'MVP de les Finals.[5]

Els 90: Campionat i ocàs[modifica | modifica el codi]

The Palace of Auburn Hills, pavelló dels Pistons a partir dels 90 i finals dels 80.

Els Pistons van defensar reeixidament el seu títol de la temporada 1988-89. Després de guanyar 59 partits i el títol de divisió en la temporada regular, van avançar dues rondes de playoffs i es van jugar una plaça de les Finals de l'NBA davant dels Chicago Bulls de Michael Jordan en les Finals de Conferència. Detroit va guanyar en set partits i va arribar a les Finals de l'NBA per tercera vegada consecutiva, guanyant la decisiva trobada per 93-74. El rival en les Finals era Portland Trail Blazers. Amb la sèrie empatada a 1, els Pistons viatjaven a Portland, on l'equip no guanyava des de 1974, guanyant els tres partits i portant-se el títol gràcies a una canasta de Vinnie Johnson en el cinquè partit mancant 7 desenes per al final.[6] Després d'aquest tir, es va guanyar el sobrenom de "007", juntament amb l'original "Microones". Isiah Thomas va ser nomenat l'MVP de les Finals.[7]

Després del campionat, els Pistons van perdre força en la temporada següent, caient eliminats per 4-0 en les Finals de Conferència davant dels Bulls. Després d'aquesta eliminació, l'equip es va sumir en un llarg període de transició. Jugadors clau com Laimbeer i Thomas es retiraven del bàsquet (el 1993 i el 1994 respectivament) i uns altres com Edwards, Johnson, Salley i Rodman eren traspassats. L'equip va disminuir ràpidament, tocant fons en la temporada 1993-94, finalitzant-la amb un balanç de 20-62.

L'equip va millorar després d'aquesta campanya, però encara estaven en procés de reconstrucció. Com a conseqüència de la desastrosa temporada, els Pistons van poder seleccionar en el Draft de 1994 a Grant Hill, fet i fet una de les estrelles de la dècada dels 90 en l'NBA. No obstant això, va haver-hi altres decisions personals equivocades com el traspàs de Rodman a San Antonio Spurs per Sean Elliott; la pèrdua d'Allan Houston, que va marxar com agent lliure a New York Knicks el 1996; els fitxatges d'agents lliures com Christian Laettner, Loy Vaught, Cedric Ceballos i el mort Bison Dele, que no donarien cap rendiment a l'equip; i el continu ball d'entrenadors en vuit anys (Ron Rothstein, Don Chaney, Doug Collins, Alvin Gentry i George Irvine). D'aquells tècnics, solament Collins va tenir èxit en els Pistons, guanyant 54 partits en la temporada 1996-97. L'equip fins i tot va veure un canvi en els seus colors, passant del vermell, blanc i blau al verd blavós, marró i blanc el 1996, en el que va demostrar ser un moviment summament impopular entre els afeccionats. Irònicament, aquesta etapa va ser coneguda com "l'era del verd blavós".[8]

2000-2008: De nou aspirants[modifica | modifica el codi]

Després de ser escombrats en els playoffs pels Miami Heat, Joe Dumars (que es va retirar el 1999) es va convertir en el President d'Operacions de l'equip, un moviment que fet i fet seria decisiu en l'esdevenir de l'equip.

L'arribada de Rasheed Wallace va ser clau en l'anell de 2004.

Els Pistons van sofrir una altra decebedora temporada en la de 2000-01 (32-50). Després d'ella, Dumars va acomiadar a George Irvine i va fitxar a Rick Carlisle, un assistent d'entrenador molt respectat, qui guiaria a l'equip a la primera campanya de 50 o més victòries des de 1997, i a la seva primera ronda de playoffs guanyada des de 1991. Dumars va renovar la plantilla signant com a agent lliure al base Chauncey Billups, traspassant a Jerry Stackhouse a Washington Wizards per Richard "Rip" Hamilton,[9] draftejant a Tayshaun Prince, i aconseguint a Ben Wallace a canvi de Grant Hill el 2000.[10] Els Pistons van ser uns assidus a temporades amb 50 o més victòries, arribant a les Finals de Conferència el 2003 per primera vegada des de 1991, on van ser escombrats en quatre partits pels New Jersey Nets.[11]

Sorprenentment, després d'una temporada tan reeixida, Rick Carlisle va ser acomiadat. Els motius eren que a Bill Davidson li semblava que Carlisle era arrogant a causa del seu caràcter tranquil i apagat, això va enfadar al propietari de l'equip. Larry Brown va ser l'encarregat de substituir-lo.

La transformació dels Pistons en un equip campió va ser completada al febrer de 2004, amb el fitxatge de Rasheed Wallace.[12] Van guanyar 54 partits aquesta temporada,[13] el millor balanç de l'equip des de 1997. En els playoffs, van derrotar en la primera ronda fàcilment a Milwaukee Bucks en cinc partits, als vigents campions de l'Est New Jersey Nets en set partits en les semifinals, i en les Finals de Conferència a Indiana Pacers, entrenats per Rick Carlisle, en sis partits. Per primera vegada des de 1990, els Pistons tornaven a jugar unes Finals de l'NBA. La majoria dels analistes donaven poques possibilitats als Pistons davant dels seus rivals, els Lakers de Kobe Bryant, Shaquille O'Neal, Karl Malone i Gary Payton. Contra pronòstic, van guanyar l'anell per 4-1 i a punt va estar de ser per una humiliant i caòtica pallissa, gràcies a un triple miraculós de Bryant en el segon partit per portar el partit a la pròrroga i fet i fet guanyar la trobada.[14] En el tercer partit, la intensíssima defensa dels Pistons va deixar el marcador dels Lakers en 68 punts.[15] Chauncey Billups va ser nomenat MVP de les Finals.

Els Pistons són felicitats pel President George W. Bush després de guanyar l'anell de 2004.

Malgrat que la majoria dels jugadors suplents van deixar l'equip (Mehmet Okur, Mike James i Corliss Williamson), els Pistons seguien sent dels favorits per guanyar l'anell. En la temporada 2004-05 van guanyar 54 partits, sent la seva cinquena campanya consecutiva amb 50 o més triomfs.[16] Durant els playoffs, van eliminar còmodament a Philadelphia 76ers per 4-1 i a Indiana Pacers, no amb tantes facilitats, per 4-2, malgrat arribar a anar perdent l'eliminatòria per 2-1. En les Finals de Conferència es van enfrontar als Miami Heat de Shaquille O'Neal, derrotant-los en una dura sèrie de set partits. Avançaven a les Finals de l'NBA per segon any consecutiu, encara que aquesta vegada no tindrien la mateixa sort. San Antonio Spurs els va guanyar la partida en set trobades (primera final que es decideix en el setè partit des de 1994). Els Spurs es feien, així, amb el seu tercer anell.[17]

Molts van creure que als Pistons li afectarien els problemes antiesportius que van haver d'afrontar durant aquesta temporada. El lamentable espectacle que es va presenciar a The Palace of Auburn Hills el 19 de novembre de 2004 en el partit que enfrontava a Indiana contra Detroit va ser un dels incidents més grans en la història de l'esport americà.[18] Això va provocar sis partits de suspensió a Ben Wallace, encara que la pitjor part la hi va portar el polèmic Ron Artest, que va ser sancionat sense jugar durant tota la temporada per pujar-se a la graderia de l'estadi i copejar als afeccionats que prèviament, i durant la baralla entre ell i Wallace, li van llançar objectes.[19] Un altre problema va ser l'estat de salut de Larry Brown, que juntament amb els incidents del Pacers-Pistons van ser, probablement, alguns motius pels quals va abandonar el seu càrrec a final de la temporada per signar pels Knicks. Els Pistons van contestar fitxant a Flip Saunders com el seu substitut.[20]

Un dels millors equips de la dècada.

Els Pistons van començar la temporada 2005-06 amb el millor balanç de la temporada.[21] El seu 37-5 va ser el millor inici d'un equip de Detroit en qualsevol esport americà. Quatre dels cinc jugadors titulars de l'equip, Chauncey Billups, Richard Hamilton, Rasheed Wallace i Ben Wallace, van ser seleccionats per l'All-Star Game, a més de Saunders com a entrenador de l'Est.[22] Els Pistons van acabar la temporada amb un registre de 64-18, el millor de la seva història. A més, va aconseguir un rècord de l'NBA en alinear el mateix quintet durant 73 partits consecutius.

En la primera ronda dels playoffs de 2006 van derrotar a Milwaukee Bucks per 4-1 i a Cleveland Cavaliers, en la segona ronda, per un dur 4-3, arribant a anar perdent per 3-2. No obstant això, aquesta vegada els Heat van eliminar als Pistons en les Finals de Conferència en sis partits.[23]

A l'estiu, els Pistons van perdre a Ben Wallace, qui va marxar com a agent lliure als Chicago Bulls per 60 milions de dòlars i 4 anys de contracte.[24] En canvi, Detroit oferia els mateixos anys però 48 milions.

En la temporada 2006-07, l'equip va tenir un començament una mica fluix. La nota positiva va arribar el 19 de desembre de 2006, amb el fitxatge de Chris Webber.[25] El jugador va haver d'utilitzar el dorsal 84, ja que el seu original 4 està retirat en honor a Joe Dumars. Webber va escollir el 84 a petició del seu nebot de 6 anys, que va somiar que algun dia C-Webb jugaria en els Pistons amb el 84 a l'esquena. Els Pistons van aconseguir un rècord de 21-15 abans del fitxatge de Webber, i amb ell, el balanç va ascendir a 32-14. L'11 d'abril, l'equip es va assegurar el primer lloc de la Conferència Est i l'avantatge de camp en les tres primeres rondes dels playoffs.

Els Pistons van obrir els playoffs escombrant a Orlando Magic en quatre partits, guanyant per primera vegada des de 1990 una eliminatòria de la postemporada sense perdre cap partit. En les Semifinals de Conferència es van enfrontar a Chicago Bulls, als quals van guanyar els dos primers partits per un marge de 26 i 21 punts respectivament. En el tercer duel, els Pistons van remuntar 19 punts i van vèncer per 81-74, posant el 3-0 en l'eliminatòria. Els Bulls van evitar l'eliminació sortint victoriosos en els dos següents partits, però els Pistons van tancar la sèrie en el sisè partit guanyant 95-85. Van avançar a les Finals de Conferència per cinquè any consecutiu (igualant la ratxa que van tenir des de 1987 fins a 1991), amb els Cleveland Cavaliers de LeBron James com a rivals. Després de guanyar els dos primers partits, uns Cavaliers liderats per un James en un estat de forma espectacular van donar la volta a la sèrie i van eliminar als Pistons per 4-2.[26]

En finalitzar la temporada, Detroit va traspassar a Carlos Delfino als Toronto Raptors per les eleccions de la segona ronda dels drafts de 2009 i 2011.[27] En el Draft de 2007, van triar a Rodney Stuckey en la 15ª posició i a Arron Afflalo en la 27ª. A més, tant Billups com el jove Amir Johnson i el veterà Antonio McDyess van ser renovats. La temporada 2007-08 marcava la 50ª en la història de la franquícia. En ella, els Pistons van signar un rècord de 59-23, el segon millor de la lliga darrere de les 66 victòries dels Boston Celtics, primers de l'Est. En els playoffs de 2008, es van enfrontar a Philadelphia 76ers en la primera ronda. Després d'anar perdent per 1-0 i 2-1 en l'eliminatòria, els Pistons van guanyar tres partits consecutius i van accedir a les Semifinals de Conferència. En elles, l'equip va eliminar a Orlando Magic en cinc partits.[28] En el tercer partit de la sèrie, els Magic van vèncer per 111-86, perdent a més els Pistons al base Billups per lesió. Malgrat la seva baixa, l'equip va guanyar els dos partits següents i va assegurar passar a les Finals de Conferència per sisena vegada seguida. En elles, van caure davant dels Celtics per 4-2 després de ser derrotats en el sisè partit per 89-81 a Detroit.[29] El 3 de juny de 2008, els Pistons van anunciar que Saunders no seguiria com a entrenador dels Pistons la següent temporada.[30] Set dies després, l'ex-jugador Michael Curry es va convertir en el seu substitut en la banqueta.[31]

2008-2011: Fi dels bons temps, reconstrucció[modifica | modifica el codi]

Al novembre de 2008, els Pistons traspassen a Chauncey Billups, Antonio McDyess i Cheikh Samb a Denver Nuggets a canvi d'Allen Iverson. Al desembre, McDyess va retornar a Detroit.

La temporada va discórrer entre polèmiques i lesions, Iverson no es va adaptar al seu nou rol en l'equip i amb prou feines va aportar. Els Pistons van finalitzar vuitens, aconseguint l'última plaça que dóna dret als playoffs, d'on van ser eliminats ràpidament pels Cleveland Cavaliers. Era la primera vegada que els Pistons eren eliminats en la primera ronda des del 2000. A la fi de la temporada, Iverson va deixar l'equip.

Per a la temporada 2009-10, els Pistons van signar a Ben Gordon, procedent de Chicago Bulls i Charlie Villanueva, procedent de Milwaukee Bucks. Alhora, també van marxar Rasheed Wallace i Antonio McDyess. Poc abans de començar la temporada, signen al veterà Ben Wallace. La temporada va discórrer igual que l'anterior, però aquesta vegada els Pistons van finalitzar amb un global de 27-55, rècord negatiu en la franquícia des de 1994, i evidentment perdent el dret als playoffs.

2011-present: Nou propietari[modifica | modifica el codi]

A l'abril de 2011 es va confirmar que Tom Gores seria el nou propietari de l'equip. Per a la temporada 2011-12, els Pistons van decidir contractar com a entrenador a Lawrence Frank, que havia estat assistent en els Boston Celtics. Cal destacar la marxa d'un altre dels integrants de l'equip campió del 2004, Richard Hamilton, que va marxar rumb als Chicago Bulls.

La temporada va ser de transició, tal com se suposava pels Pistons. Recolzant-se en joves talents com Rodney Stuckey, Brandon Knight o Greg Monroe, els Pistons van acabar amb un global de 25-41.

Per a la temporada 2012-13, els Pistons van adquirir en el draft al pivot Andre Drummond, a més, en un intercanvi amb els Charlotte Bobcats, va arribar Corey Maggette a canvi de Ben Gordon. A la meitat de la temporada, va marxar l'últim integrant dels "New Bad Boys" del 2004, Tayshaun Prince, el qual va marxar als Memphis Grizzlies, mentre que els Pistons van rebre al base espanyol José Manuel Calderón dels Toronto Raptors. La mediocre temporada dels Pistons (29-53 i fora dels playoffs) va fer que Lawrence Frank fos destituït en acabar la temporada.

Per a la temporada 2013-14, els Pistons van triar en el draft a Kentavious Caldwell-Pope i van contractar com a entrenador al cèlebre ex-jugador dels Sixers, Maurice Cheeks. Els Pistons van fer contractacions per fer un salt endavant i aspirar de debò a entrar en els playoffs; el base Brandon Jennings va arribar en un traspàs amb Milwaukee Bucks a canvi de Brandon Knight, Khris Middleton i Viacheslav Kravtsov. L'estrella dels Atlanta Hawks, Josh Smith, va arribar per 4 anys a raó de 54 milions de dòlars. De destacar també és el retorn d'un dels integrants de l'equip campió de 2004, el base Chauncey Billups, que va arribar per aportar experiència i lideratge al conjunt. No obstant això, la temporada no va ser tan bona com esperaven; Josh Smith no va demostrar un bon rendiment i els jugadors Greg Monroe, Andre Drummond i Josh Smith no aconseguien compenetrar-se junts. A la meitat de la temporada, Maurice Cheeks va ser acomiadat, i poc després, Joe Dumars era cessat com a president d'operacions. La temporada va acabar amb el mateix resultat que l'anterior: 29-53.

La temporada 2014-15 suposava un canvi de rumb en vista del fracàs de l'anterior: el veterà entrenador Stan Van Gundy arribava per retornar l'ordre a l'equip, Josh Smith i els Pistons arribaven a un acord per rescindir l'alt contracte de l'aler i el veterà Tayshaun Prince tornava a l'equip amb el qual va ser campió de l'NBA el 2004. En una nova temporada de transició, els Pistons van acabar amb un 32-50.

Per la temporada 2015-16, els Pistons van adquirir a Stanley Johnson en el draft. L'ala-pivot Greg Monroe abandonava l'equip lliure alhora que arribaven una gran quantitat de jugadors lliures mitjançant traspassos, molts buscant alliberar massa salarial per a les properes temporades.

Pavellons[modifica | modifica el codi]

Plantilla actual (2015 - 2016)[modifica | modifica el codi]

Detroit Pistons
Jugadors Entrenadors
Pos. # Nom Alçada Pes Naix (A–M–D) Procedència
P 50 Anthony, Joel 6 ft 9 in (2.06 m) 245 lb (111 kg) 1982–08–09 UNLV
AP-P 12 Baynes, Aron 6 ft 10 in (2.08 m) 260 lb (118 kg) 1986–12–09 Washington State
B 22 Blake, Steve 6 ft 3 in (1.91 m) 172 lb (78 kg) 1980–02–26 Maryland
E-A 25 Bullock, Reggie 6 ft 7 in (2.01 m) 205 lb (93 kg) 1991–03–16 North Carolina
B 5 Caldwell-Pope, Kentavious 6 ft 5 in (1.96 m) 205 lb (93 kg) 1993–02–18 Georgia
B 8 Dinwiddie, Spencer 6 ft 6 in (1.98 m) 200 lb (91 kg) 1993–04–06 Colorado
P 0 Drummond, Andre 6 ft 11 in (2.11 m) 279 lb (127 kg) 1993–08–10 Connecticut
E-A 6 Hilliard, Darrun 6 ft 6 in (1.98 m) 205 lb (93 kg) 1993–04–13 Villanova
A 23 İlyasova, Ersan 6 ft 10 in (2.08 m) 235 lb (107 kg) 1987–05–15 Turquia
B 1 Jackson, Reggie 6 ft 3 in (1.91 m) 208 lb (94 kg) 1990–04–16 Boston College
B 7 Jennings, Brandon 6 ft 1 in (1.85 m) 169 lb (77 kg) 1989–09–23 Oak Hill Academy (VA)*
A 3 Johnson, Stanley 6 ft 7 in (2.01 m) 245 lb (111 kg) 1996–05–29 Arizona
B 20 Meeks, Jodie 6 ft 4 in (1.93 m) 210 lb (95 kg) 1987–08–21 Kentucky
A 13 Morris, Marcus 6 ft 9 in (2.06 m) 235 lb (107 kg) 1989–09–02 Kansas
A 43 Tolliver, Anthony 6 ft 8 in (2.03 m) 240 lb (109 kg) 1985–06–01 Creighton
Entrenador en cap
Entrenador(s) assistent(s)
  • Malik Allen
  • Bob Beyer
  • Aaron Gray
  • Tim Hardaway
  • Charles Klask
  • Brendan Malone
Preparador físic
  • Jon Ishop
Fisioterapeuta
  • Anthony Harvey

Llegenda
  • (C) Capità
  • (DP) Elecció del draft sense contractar
  • (FA) Agent lliure
  • (S) Suspès
  • Lesionat Lesionat

Font per la plantillaMoviments
Darrer moviment: 16-12-2015

Jugadors destacats[modifica | modifica el codi]

Membres del Basketball Hall of Fame[modifica | modifica el codi]

Per recordar[modifica | modifica el codi]

Números retirats[modifica | modifica el codi]

Entrenadors i altres[modifica | modifica el codi]

  • Larry Brown
  • Chuck Daly
  • Earl Lloyd
  • Gregory Johnson

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Nba.com 1985 Playoff Results (consultat el maig de 2008)
  2. Nba.com 1986 Playoff Results (consultat el maig de 2008)
  3. youtube.com Video del robatori de Larry Bird (consultat el maig de 2008)
  4. Nba.com 1988 Playoff Results (consultat el maig de 2008)
  5. Nba.com 1989 Playoff Results (consultat el maig de 2008)
  6. youtube.com Resum del 5è partit de les Finals de 1990 (consultat maig de 2008)
  7. Nba.com 1990 Playoff Results (consultat maig de 2008)
  8. detroitpistons.tecbox.com Història de Detroit Pistons (consultat maig de 2008)
  9. espn.com Els Pistons traspassen a Jerry Stackhouse als Wizards per Richard Hamilton (consultat maig de 2008)
  10. tsn.ca Fitxa de Ben Wallace (consultat maig de 2008)
  11. Nba.com 2003 Playoff Results (consultat maig de 2008)
  12. usatoday.com Rasheed Wallace fitxa pels Pistons (consultat maig de 2008)
  13. basketball-reference.com 2003-04 NBA Season Summary, consultat maig de 2008
  14. youtube.com Video del triple de Kobe Bryant (consultat maig de 2008)
  15. Nba.com 2004 Playoff Results (consultat maig de 2008)
  16. basketball-reference.com 2004-05 NBA Season Summary, consultat febrer de 2008
  17. Nba.com 2005 Playoff Results (consultat maig de 2008)
  18. google.com Video de la baralla entre els Pistons i els Pacers
  19. elmundo.es Artest, suspès per a la resta de la temporada (consultat maig de 2008)
  20. Nba.com Els Pistons nomenen a Flip Saunders nou entrenador de l'equip (consultat maig de 2008)
  21. basketball-reference.com 2005-06 NBA Season Summary, consultat febrer de 2008
  22. Nba.com All-Star Game de l'NBA de 2006 (consultat maig de 2008)
  23. Nba.com 2006 Playoff Results
  24. Nba.com Ben Wallace signa amb Chicago Bulls (consultat maig de 2008)
  25. Nba.com Els Pistons fitxen a Chris Webber (consultat maig de 2008)
  26. Nba.com 2007 Playoff Results (consultat maig de 2008)
  27. mlive.com Carlos Delfino és traspassat als Toronto Raptors (consultat maig de 2008)
  28. esmas.com Els Pistons eliminen als Magic (consultat maig de 2008)
  29. Marca.com Els Celtics es jugaran l'anell davant dels Lakers (consultat maig de 2008)
  30. Marca.com Flip Saunders, acomiadat com a entrenador dels Detroit Pistons (consultat juny de 2008)
  31. terra.es Michael Curry debutarà com a entrenador al capdavant dels Detroit Pistons (consultat juny de 2008)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Detroit Pistons Modifica l'enllaç a Wikidata



Coord.: 42° 41′ 49″ N, 83° 14′ 44″ O / 42.6969444°N,83.2455556°O / 42.6969444; -83.2455556